deslocalització

Segueixo amb relativa atenció les reaccions davant el nou mapa penitenciari aprovat ahir però que ja fa uns dies que crea notícies. La futura presó que provoca més enrenou és la que es pretén situar a Tàrrega. Institucions i habitants del poble i de la comarca van exposant opinions a favor i en contra. L’alcalde porta un lleuger avantatge dialèctic, sobretot, crec jo, pel fet que fa més temps que sap -i ha acceptat i beneït, i potser també demanat- que la presó es construirà en terrenys del municipi que presideix, la qual cosa li ha permès preparar argumentacions favorables d’una certa solidesa.

Entenc les pors d’alguns conciutadans de l’alcalde, però considero no tenen una base gaire sòlida. No crec, per exemple, que als ciutadans del carrer Entença que viuen al costat de la Model els tregui gaire la son el veïnatge de la presó, fins i tot m’atreviria a afirmar que a alguns els arriba a distreure el moviment alternatiu que observen. També dubto que els preus dels lloguer i de la venda d’habitatges -indicatiu definitiu de la consideració social d’un lloc- sigui inferior al d’altres zones. Els arguments econòmics que al·lega l’alcalde i altres partidaris de la presó em semblen prou sòlids, com també li semblen a la Jacqueline, que des del seu blog ens diu (amb el teu permís): "Però pensem amb el cap, senyors, el centre penitenciari és l’empresa més important en quant a volum i impacte econòmic que voldrà col·locar-se mai al secarral mal comunicat que tenim per municipi. I sense el temor que faci com totes les empreses de la zona i es deslocalitzi a la Xina o Polònia!"

El post de la Jacqueline, però, em fa pensar en una possibilitat que no acabo d’entendre per què no es posa en pràctica: la deslocalització. La deslocalització de les presons no és cap novetat. En certa mesura ja s’ha dut a terme, de forma diferent si voleu, amb presos bascos, per exemple, que han estat apartats del seu territori d’origen a partir de consideracions polítiques.

Amb una bona didàctica i una mica de temps les autoritats pertinents haurien de ser capaces d’explicar a la població del país els avantatges econòmics i d’altres tipus que ens reportaria construir o adequar centres penitenciaris de règim tancat en, posem per cas, la Xina.

1. Els costos de construcció, en cas que no es pogués fer servir algun dels molts edificis que deuen existir al país oriental, serien molt més barats (amb el 3% inclòs). El manteniment posterior, exactament igual.

2. Bona part del funcionariat podria ser xinès, amb els horaris i sous propis del seu país. Els càrrecs directius i el personal qualificat haurien de ser catalans, fins i tot podrien ser de Tàrrega, i se’ls estimularia amb uns sous més alts que els peninsulars, amb alguns dies més de vacances i amb un reconeixement superior de mèrits de cara la seva promoció professional.

3. Els presos veurien -no sé si poc o molt- un territori amb uns costums diferents, la qual cosa sempre resulta enriquidora, i estarien en contacte amb uns funcionaris que, segons diuen, es caracteritzen per la seva paciència, amb la qual cosa el seu procés de rehabilitació seria més efectiu. Posteriorment podrien presumir de viatjats i de conèixer una llengua, el xinès, que únicament els podrà reportar beneficis.

4. Les pors, injustificades, que ocasiona la proximitat de les presons, desapareixerien.

5. Els estalvis de la deslocalització es podrien invertir a incentivar la creació d’indústries més populars i rendibles en territori targarí (i en qualsevol altre).

Podria continuar enumerant altres avantatges i mirar de resoldre els inconvenients, entre els quals es troba el possible descontent dels familiars d’alguns presos pel cost que els suposaria les visites a un lloc tan distant (res que no es pogués solucionar amb una petita subvenció i un viatge turístic addicional a les famoses muralles) o l’elevat cost del trasllat de personal i presos (sempre compensat pel baix cost del manteniment posterior). En fi, podria anar desenvolupant més el tema, però penseu que la meva és només una modesta proposició que presento de manera informal al nostre govern amb la intenció que l’estudiï i la faci seva amb les transformacions i els detalls que calgui per part dels experts.

Estic segur que vistos els avantatges econòmics i d’altres tipus de la proposta, només hipòcrites consideracions polítiques o emocionals poden impedir la seva realització.