21.8.05

instantànies d'estiu (olors)


Aquests darrers deies llegeixo o escolto diferents al·lusions al fonoll marí: en un blog, que ara no sabria retrobar, i en un programa de televisió, on un home gran explica que durant la guerra es feia servir en les ensiamades (no sé si encara és viva aquesta paraula o ja ha estat definitivament substituïda per amanida). El fonoll marí té una certa aparença de planta crassa i és més trencadissa i menys olorosa que l’altre fonoll. En Barral en parla d’un altre ús. Jo no en tinc constància.

Farem nit a Jóncols, en memòria d’altres escales, quan aquesta cala fonda i solitària era un paradís feréstec. A la platgeta més profunda, a peu d’aigua, sobre el cascall de pissarra, hi havia una barraca d’una sola cambra amb una olla neta, el foc preparat i una mica de llenya en un costat, vora uns bancs de pedra. Segurament era propietari del pòsit o de la confraria dels pescadors de Roses. I feia la impressió que ningú, cap mena d’excursionista desaprensiu, no n’abusava. Un parell de vegades que la vaig visitar, a la ratlla dels anys seixanta, ho vaig trobar tot al seu lloc. En un d’aquests viatges em vaig amagar aquí d’una tramuntana i m’hi vaig quedar dos dies. Vam coure peix agafat allí mateix, fent servir l’olla i la llenya que, naturalment, després vam deixar tal com estava. Recordo que un matí vaig aconseguir acorralar un nero petit, però almenys de quatre o cinc lliures, perseguint-lo a peu dret amb la fítora fins a fer-lo saltar sobre els còdols. Les roques eren plenes de peix sedentari: aquestes bestioles verdoses que per aquí anomenen petards, però també sards i pagells, que brillaven com miralls cada vegada que feien una virada rBpida quasi a la cara de l’aigua. I ramats de julioles, que també anomenen julivies, pasturant per entre les algues ondulants. Amb barretets i garotes es podien fer aperitius suculents. “Si portaves a bord oli, sal i vi -diu en Ramon-, et podies engreixar passant aquí quinze dies sense altra feina que fer un passeig cada matí arromangat fins als genolls.” A les roques ja seques, una mica més altes, hi abundava el fonoll marí, una herba que té tots els gustos i que dóna gust al fum del foc que s’encén per coure peix a les pedres.

Avui, aquestes petites aventures per la nostra costa deuen ser impossibles.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Els mallorquins venen a recollir-lo de Menorca, el fonoll marí. Mentrestant, l'altre fonoll de canya fêl·lera, és molt preuat com a condiment per a cuixots.

Anònim ha dit...

Un any vaig collir-ne i el vaig posar en un pot amb aigua i vinagre (crec que fifty fifty). Al cap d'un temps, segons em va dir un home gran empordanès, m'aniria bé per afegir a l'enciam amanit. Ho vam tastar, era fortíssim. No vam repetir.
Eulàlia

miquel ha dit...

Qualsevol dia em passo per aquí per comprovar que tal queden els cuixots.

Gràcies per l'advertiment, Eulàlia. Haurem de buscar altres novetats culinàries.