24.8.05

queixes d'estiu al desert

Torno del mercat de la Concepció, mig desert encara, de comprar quatre coses que em faltaven pel dinar d’avui i per la resta de la setmana. Abans d’arribar a casa passo per l'oasi del quiosc. El quiosquer avui, i la cosa fa dies que dura, està de mala llet, ja no per la competència deslleial de les monges de l’altra banda del carrer que regenten un col·legi i que donen entrepans i beguda als indigents, però reben cada dia 30 o 40 diaris gratuïts que li baixen les vendes al meu quiosquer. M’explica que fa uns matins, a les 7, es va situar a la vora de la porta i quan la monja va sortir a recollir el plec de diaris se li va presentar i li va dir que li semblava molt bé que donessin menjar a qui ho necessitava, però que cada vegada que es donés un cop al pit a la capella en la seva comunicació divina pensés en el pobre quiosquer de la cantonada. M’imagino l’astorament de la monja en assabentar-se que havia pecat sense saber-ho. Bé, no, avui el quiosquer no està especialment dolgut amb les monges o amb internet o amb altres intrusismes, avui la seva bel·ligerància la dirigeix al govern.

M’assenyala el xamfrà d’enfront on dos turistes francesos estan canviant la roda del seu cotxe i em repeteix el que veu des del quiosc dia sí, dia també. Para un cotxe amb un o dos turistes al semàfor i un noi, dissimuladament, li rebenta una roda; immediatament el propi noi li assenyala al despistat conductor la roda. Ja aturat al xamfrà, l’individu s’ofereix amablement a ajudar-lo o li indica un hipotètic taller d’allà mateix on l’ajudaran, mentrestant un company obre la porta i s’endú el que troba més a mà. Els dos turistes d’avui han perseguit el lladre, però no han arribat gaire lluny perquè la moto d’un company l’esperava uns metres més amunt. El francès coixeja perquè s’ha fet mal en la persecució. La seva dona deu trucar a la policia que potser a la llarga els tornarà la documentació però no els diners. Bon principi de vacances.

El quiosquer, que va llançat, em torna a recordar l’altre sistema habitual de robatori pels seus dominis –i els meus-. Un noi taca la roba un vianant i quan aquest se n’adona, el mateix individu o un altre s’ofereix amablement per prestar-li els primers auxilis. Normalment entren en un portal i es perpetra el robatori. En Juan em diu que encara puc veure algunes restes del delicte, i m’assenyala una ampolla de plàstic al costat d’una porta que suposadament havia de servir per deixar impol·luta la roba de la víctima de torn.

El quiosquer m’assegura que ell és apolític i immediatament comença a clamar contra el govern que sempre sembla preocupat per xorrades com l’Estatut i no vetlla per la gent, els petits comerciants... Jo li responc que no em sembla gaire apolític tot el que diu i intento demostrar-li, però els seus arguments viscerals són de pes en aquest Eixample desèrtic deixat de la mà de Clos.

Demà, el quiosquer segurament em parlarà d’un altre tema, perquè les coses quotidianes al final resulten un pèl avorrides. Potser m’explicarà com va decidir treure els diners que tenia a la Caixa a partir del moment que van començar a cobrar-li el correu, amb publicitat inclosa, on li comunicaven l’estat dels seus comptes .

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Quin diari li has comprat al quiosquer...o era una revista...

miquel ha dit...

Què insinues? Això és el pa de cada dia, el que passa és que la gent sempre va amb pressa i no es fixa en els petits detalls que fan la vida més desagradable i amena. Per cert, el quiosquer, que segons pròpia confessió té ànima de policia, ja no em regala res des que, fora del període de vacances, només li compro el diari dissabtes i diumenges.

Anònim ha dit...

el quiosquer on vaig jo ja no s'enfada amb mi... ni tampoc recorda quin va ser l'últim diari que li vaig comprar (jo tampoc ho recordo)...
potser tinc sort que em coneix (i diria que som amics i tot)...
i que sempre li compro "txutxes" (m'encanten les pegues dolces)

però com sempre està avorrit em quedo a xerrar una bona estona amb ell (que xarrera no m'en falta)
ja el planyo, ja

mar

miquel ha dit...

Molt bé, mar, però no tothom té el teu encant i la teva xarrera. Tot i que jo vaig ser un dels sues primers clients quan va canviar els pastissos pels diaris, la pela és la pela.
De totes maneres, dubto que el meu quiosquer et deixés obrir boca. S'hauria de veure.

Anònim ha dit...

jejejeej... s'hauria de veure
només el meu dentista em fa estar callada!!!
(i no et pensis... ja estic aprenent el llenguatge de signes)

mar

Anònim ha dit...

És cert que La Caixa et cobra el correu? No me n'havia adonat... :-/

Hi ha quiosquers que porten millor el tema de la premsa gratuïta i que, fins i tot, la distribueixen també. Consideren que no és el mateix tipus de lector. Però jo, per exemple, hi ha dies que si no tinc cap llibre a mà, em compro un diari. I si el trobo gratuït, ja no el compro, encara que em repatejin els "periodicuchos" aquells. Hauríem de fer un post parlant del "QUÉ!": tremendooo

miquel ha dit...

El meu quiosquer no es queixava de la premsa gratuïta sinó de la d'1€ que es reparteix en certes empreses i institucions.
Esclar que no te n'havies adonat del de la Caixa. Noméws ho sabem els qui tenim dificultats per arribar a fi de mes.