19.10.05

i acabo

Fa un dia de cel nítid, de calor i sequedat, d’aquells que ja no toquen. Des d’aquí, sento la veu llunyana del president Maragall, que respon la intervenció de Carod . Són parlaments balsàmics, suaus, que contrasten amb les crispacions omnipresents. El meu estat d’ànim s’adequa a les circumstàncies i em sento en l’obligació moral de contrarestar els possibles efectes secundaris del meu post d’ahir, de tranquil·litzar els/les hipocondríacs com jo mateix.

No sabria dir en quin moment va sorgir el meu rebuig als medicaments convencionals, però us puc assegurar que quan era petit la meva visió de la farmacologia era ben diferent. Recordo diversos episodis de malalties infantils en què esperava amb impaciència que la meva mare m’administrés la medicina de torn perquè sabia que si me la prenia aviat podria sortir a compartir els jocs amb els amics que es passaven la vida al carrer, aliens als meus patiments. D’aquesta època infantil, de records imprecisos, i de la meva aficció a prendre qualsevol cosa que m’administressin, inclòs el terrible oli de ricí, en va quedar una frase que vaig dir i que la família recordava de tant en tant com una d'aquelles sortides de nen fan gràcia i que queden fixades per sempre més: “ de la farmàcia m’ho menjaria tot, fins i tot el senyor Dalmau i la senyora Maria”. El senyor Dalmau era un farmacèutic enormement seriós, home de poques paraules, que estava casat amb la senyora Maria, ajudant esporàdica i sempre pendent del seu marit.

Un dels meus medicaments preferits d’aquesta època, potser el més present, és el Formitrol, unes pastilles verd grogoses, mentolades i dolces, que tenien la gràcia que s’havien de prendre dissolent-les a la boca, un veritable plaer, talment com si fossin un sidral –un altre gran desaparegut dels mercats convencionals-. Amb el Formitrol va tenir lloc el meu primer, i darrer, intent de suïcidi inconscient. Em van deixar a l’habitació sense supervisió durant més de dues hores i a poc a poc em vaig anar polint totes les pastilles de tub que s’havien deixat a la tauleta de nit. Un festí! Quan la meva mare va adornar-se de la situació, va anar desesperada a buscar el metge. El doctor Llopart la va tranquil·litzar immediatament, dient-li que l’únic que em podia passar era que jo fes una olor excessiva de menta. Assumpte resolt, però m’ha quedat per sempre una sensació de plaer i transgressió que pocs cops més he tingut.

No em vull allargar gaire més, tot i que podria anar esmentant un per un tots els medicaments amables, innocus, inconsistents, que m’han acompanyat al llarg de la meva vida i que avui ja han desaparegut, substituïts per aquestes bombes de rellotgeria que ha inventat una de les indústries –juntament amb la de l’armament- més poderoses dels temps presents. Deixeu-me, però, acabar recordant dos medicaments, un que no sé si encara existeix i l’altre que veig que encara va fent via: l’Aigua del Carme, que potser va ser el meu primer contacte amb l’alcohol i que era un licor més propi de dones que d’homes, que preferien el conyac; i les Juanola, que encara apareixen en aquelles reunions en què no es pot fumar, i que avui he descobert que fins i tot es pot fer servir com a ingredient culinari. No crec que mai cap metge receptés cap de les dues medecines, però la seva acceptació popular era increïble.

Només una anotació final, per aconsellar als nostàlgics, als curiosos i a tothom en general, una visita a Pharmakoteka, un increïble museu virtual amb 2019 especialitats exposades: amb any d’aparició, laboratori que les fabricava, composició... i una fotografia de cadascuna.




















.....................................................................................................

Un record per a Eduardo Haro Tecglen, mort la passada matinada, una de les veus que em van ser més properes en altre èpoques. Potser voldreu llegir el seu bloc i deixar unes paraules de condol a la Conxa i a la família.
......................................................................................................











Per si de cas amb la imatge li ve a la memòria a en Perejoan.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Els "medicaments" que recordo de la meva infantesa són "l'aigua de carabanya" i "l'oli de ricino", tal com ho déiem. En canvi, no recordo el Laxa'n Busto. Crec que l'equivalent era la "lavativa" que anava a dojo.
Perejoan

mar ha dit...

jo ho soluciono tot a base d'aspirines
(no ho diguis a ningú però tinc un amic que me les regala)

miquel ha dit...

Mals records, la lavativa, ecs! No m'agrada el que no puc veure. No m'estranya que no recordis Laxen Busto, no crec que la teva ideologia nacionalista et permetés fer-lo servir. És un producte registrat el 1919 pel doctor Busto, de Madrid.

Doncs jo, mar, em vaig passar al paracetamol -Gelocatil, sobretot- perquè em va semblar que l'aspirina no m'anava prou bé.
Així que tu les traus d'un amic del mercat negre?

Hanna B ha dit...

pere aquest passat pastillero m'ha descol.locat! clar que si tenien gust de menta i no duien prospecte la cosa s'enten millor..
tot seria començar a llegir aquell paperet finet que envolta el potet amb les pastilles o l'ampolla de xarop... oi?
x cert, tinc uns coneguts que es presten a fer de conillets d'indies per l'estudi dels efectes dels medicaments (està força ben pagat...)

miquel ha dit...

Dona, Hanna, és un passat infantil, quan encara no tenia prou seny i era un temerari. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Ai!
Ostres, el que fa la necessitat. Deuen tenir problemes importants per pagar la hipoteca, no?