15.11.05

P Q

Des d’aquí sovint penso que he de parlar d’això o d’allò, no se si per vosaltres –qui sou vosaltres? o per mi –i jo?-, però se m’escapa el temps o la paraula em fuig, o el que veig i sento em resulta tan incomprensible, que desisteixo de l’esforç inútil de la concreció i la interpretació. ¿Com entendre, per exemple, que cent, mil, deu mil, cent mil persones –potser moltes més- puguin creure de debò que el futur dels seus fills dependrà només de tres o quatre hores setmanals de parlar de la geografia d’Egipte i d’Israel, d’un esbarzer que crema i amaga unes lleis fonamentals i fundacionals, d’un vellet que sent una veu, d’un senyor que es construeix un vaixell perquè s’anuncien tempestes, d’una inseminació artificial, d’un prestidigitador que multiplica els pans i els peixos, d’un que és un però alhora és tres? I totes les altres hores que queden? Què no els preocupen? Que les donen per bones? En possessió de la veritat? Incauts, hipòcrites, manipulats? Hi ha algun altre detall també important, és clar, però diuen que aquest és l’origen de tots els mals.

Com puc explicar i explicar-me el que a penes comprenc? És aleshores que penso que em val més llegir per veure si el poeta m’il·lumina –i potser mentrestant els il·lumina a ells-. Tasca inútil: a mi em reconforta i prou el seu escepticisme i la seva innocència, però a ells... ells –i potser també els altres- fa temps que només es llegeixen i s’escolten -no ho fem tots?- a si mateixos.

Entre marcials i amotinats
Avancen, corren
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes
.

Jubilem! Jubilem!
Els orelluts
esdevenen alats
i els banyuts
croats.
Cent sonets
(excelsior!)
ho certifiquen.

Antonio, si veiessis aquests dies!

Antonio, si tornessis gustaries
La amargura del tiempo envenenado.

Sóc el cretí del poble
-fora seny, com l’Ausiàs-
que conta al vent
històries increïbles.


I ara sí que callo.

parlar costa poc.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

“Ara em veieu, i després em deixareu de veure. Després em tornareu a veure, per no veure’m més”
“Senyor –li contestà Joan- cada dia us estimo més per lo bé que us expliqueu!”

(què hi pinta convergència al poema?)
Perejoan

miquel ha dit...

Realment tot és tan misteriós...
Convergent és un adjectiu que tria Pere Quart sense relació amb Convergència, si és això el que insinues: les masses, des de distints orígens van a parar al meteix lloc (en el cas del poema de P. Q. és a l'estadí)

mar ha dit...

Hola Pere
avui vinc, llegeixo, et saludo i me'n vaig (tinc el cap massa espès... i això que ja no tinc pressa..)
carai...
una abraçada (de teletubbie)
:)

Xurri ha dit...

Desconcertant.

Que passi, que s'ho creguin, que creixi, que no s'alcin veus rebutjant-ho, que es respecti tant, per tots... finalment anomenen democràcia al dret de mentir impunement i a l'insult lliure. Tot s'hi val, per a ells. Per a la resta, res.

Ai Senyor, guardeu-nos dels amics dels nens.

Xurri ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Xurri ha dit...

Ara si, ara no, ara el penjo i ara l'esborro.
Tinc el dia tonto.
Disculpes.

miquel ha dit...

Hola, mar. Ara sóc aquí, t'acabo de llegir, et saludo i continuo una mica per parlar amb la xurri.
Et torno l'abraçada. Dia dur avui, oi?

Estic una mica espès xurri, com la mar, i no capto del tot. Res de mentir i insultar, però, tu i jo no ho farem.
Per cert, ets tu la que apareix en el comentari esborrat? Mira que si em toca correspondre...

Xurri ha dit...

Si, era jo la que va esborrar el comentari; primer vaig posar quelcom, i desprès en llegir-ho tenia el dia crític (dia-crític, juas). Cap insult, només comentaris fora de lloc.
No em facis cas, es que tinc les hormones una mica descol·locades. Coses que passen quan ets del gènere cíclic.

miquel ha dit...

En realitat no el vas esborrar del tot. Em va arribar al meu correu.