18.11.05

tardorenc. elogi de l'americana


Un dels aspectes que valoro més de l’arribada del primer fred tardorenc és la possibilitat que m’ofereix de vestir-me amb americana. No amb qualsevol altra peça semblant, que també, segons els casos, sinó amb la genuïna americana. El que n’aprecio sobretot són les seves butxaques: la quantitat, la disposició, la mida i la forma.

Com a mínim se’ns presenten amb quatre butxaques, les dues externes de la part inferior, la més petita situada a la part superior del costat esquerre i una o dues d’interiors; algunes tenen també un infern petit, normalment a l’esquerra, i encara a d’altres els han afegit dues butxaquetes a sobre de les exteriors, que em semblen relativament eficaces i estèticament reprovables.

Quant al lloc que ocupa cada butxaca, el trobo òptim per aconseguir ordenar tot el material que a l’estiu m’és tan difícil d’acomodar entre les butxaques de la camisa i les dels pantalons. Claus i monedes a la butxaca inferior de la dreta, sense abusar perquè pot perillar el folre i colar-se les monedes fins a llocs inabastables; la butxaca de l’esquerra pot quedar lliure, si no vols aconseguir un equilibri amb les claus de la feina, per exemple, a punt per a qualsevol emergència: els tiquets de la compra, el paperet publicitari que t’han ofert en un lloc sense papereres...; a la part superior hi va el passi del metro a alguna altra bagatel·la que pesi poc, potser les ulleres sense funda; repartit a l’interior, la resta del material: els bitllets –no porto cartera-, llapis i bolígraf, una llibreteta, el paquet de tabac-encara fumo-...; si la jaqueta té l’infern de la part esquerra, s’hi pot ficar l’encenedor. Com que habitualment no porto mòbil, encara em sobra lloc.

La forma quadrada i la disposició recta, no obliqua com en alguns altres peces, és també fonamental: res de fer malabarismes per posar i treure el material sinó assequible amb un moviment elegant de la mà i sense la possibilitat que un gest bruc t’ocasioni la pèrdua irreparable de part de les pertinences.

Hi ha dos coses que diuen que queden lletges quan portes americana: caminar amb les mans a les butxaques i guardar-hi llibres. Les butxaques queden excessivament altes i passejar-s’hi amb les mans a dintre, a part de complicat, ofereix una imatge poc digna, pròpia d’aquell qui ignora les més elementals regles d’urbanitat. Per altra banda, es comenta que els llibres, que inevitablement sobrepassen les mides establertes verticalment, a més de deformar la peça, són signe d’una bohèmia passada de moda, es veu poc. Què voleu que us digui, jo m’acabo d’emprovar Bartleby, l’escrivent (91 pàgines), un clàssic de butxaca (per què s’haurien de dir així si no fos per què hi caben) en l’edició dels Llibres del Mall i penso que faig patxoca, amb la seva part superior sortint lleugerament i insinuant un misteri que no serà descobert més que en el metro. Dintre d’una estona aniré a fer una volta pel Passeig de Gràcia i observaré dissimuladament si em miren més la butxaca dreta o la del llibre. A la fi, el que és perillós no és que els llibres deformin les butxaques sinó la ment.

2 comentaris:

Xurri ha dit...

Quina elegància, distinció i bon gust, Pere.
Ben segur que fas molt bona fila al Passeig de Gràcia.

miquel ha dit...

Ei... xurri, no m'acollonis. Doncs no vaig notar més admiració que altres dies en el passeig de Gràcia.