10.12.05

en defensa dels lectors

Ja m’està començant a cansar aquesta història. Una cosa és que un –una- cregui que ja no té res a dir i doni per acabada la feina que ha anat fent. D’acord, res a afegir, sempre hi ha d'haver la paraula fi. També pot passar que una –un- pensi que l’índex d’audiència ha disminuït fins a tal punt que ja no li val la pena de continuar. És una opció respectable i no la discutiré –ai, l’audiència-. A l’altre –l’altra- li pot semblar que el que deia ahir o abans d’ahir ja no té sentit en aquest moment, que ara ho escriuria diferent. Totalment lògic, el contrari em semblaria anormal. Hi ha qui simplement s’ha cansat –és possible que ni tan sols es plantegi que s’ha cansat- i va espaiant el que escriu fins que la seva obra acaba morint per inanició. També passa... I no cal afegir un llistat interminable de casuístiques perquè em sembla que la idea ja queda clara.

Una cosa és que un –una- tingui tot el dret a decidir que plega o que fa un parèntesi –ho podem sentir més o menys, però no hi podem fer res- i una altra és que, en un acte de supèrbia, de frivolitat, d’irreflexió -o de reflexió assenyadíssima-, de falta de confiança en un mateix, d’irresponsabilitat... es cregui en el dret de privar-nos als lectors de l’obra que ja és nostra. En quin món vivim? Només ens importa el present i el futur i abominem del passat? El fet de ser editors i autors al mateix temps i les facilitats que ens dóna Internet ens converteix en uns petits déus que decideixen sobre els mortals? I si en lloc d'escriure aquí, ho haguéssiu fet sobre paper? Aniríeu casa per casa buscant els vostres papers? Faríeu una crida a través dels diaris perquè tothom que els tingués els destruís?

Ja començo a estar tip de veure com em cremen unes pantalles que són meues, per molt que siguin gratuïtes –és que només té valor el que costa diners?-. Notes al marge, les paraules i els dies, el rai (ressuscitat després), desert, tros de quoniam..., ara s'hi vol afegir el rebost. No, no, us equivoqueu. No és lícit jugar amb el personal d’aquesta manera, per molt que els vostres desitjos i la tècnica que feu servir us ho permetin. No haver començat. I que no es repeteixi.

Que demà ho faré jo? És probable.

(Al comentarista anònim del post sobre el senyor Batlle: Ahir vaig anar a la llibreria i l'Àngel, el fill, em va explicar que el seu pare va morir en sortir del quiròfan, just després d'haver superat amb èxit aparent una operació de pròstata. Ara és ell qui s'ha fet càrrec del negoci)

12 comentaris:

Anònim ha dit...

doncs mira, tens raó.. una cosa és plegar i l'altre eliminar, i no sempre han d'anar lligades

Ramon Aladern ha dit...

Ei! Pere, em sento al·ludit. De totes maneres, no t’ho tindré en compte perquè sé que la teva capacitat d’ironitzar en infinita, o gairebé. Però et diré una cosa: no diguis mai d’aquesta aigua no en beuré. O és que si no sabéssim d’antuvi que podem plegar quan ens sembli ens atreviríem alguns a començar? Ca! Aquesta bajanada pots deixar-la anar en qualsevol altre fòrum, però no a internet, que és el paradigma de la llibertat; o això ens han fet creure, tot i que un servidor té els seus dubtes...
(t'has deixat el selenita)

Anònim ha dit...

I que bé que ho has explicat! I ara qui gosarà plegar? Uf!

quim roig ha dit...

Ep, no fotis, ara, tu, no fotis...!

estranya ha dit...

M'he perdut moltes coses aquests dies que he estat fora, em sembla. També et deixes algú més que ha plegat, la Tracy. I segur que molts més. A tots ens ha passat algun cop pel cap (o més d'un cop). I fa pena. És com els comentaristes anònims, que hi són, però t'agradaria saber què fan, perquè arriba un moment que ja són coneguts, part de la gent que et trobes cada dia. Ai, no sé si m'explico.

miquel ha dit...

És clar que sí, Aina, poques vegades harien d'anar lligades.

Doncs no, Ramon, no és pot esborrar si no és per força major (plegar és una acte de llibertat que ningú no pot impedir i pot ser necessari). Haver-ho pensat millor abans de començar i de crear addictes i de matèria per a futures tesis doctorals (un altre dia parlarem dels milers d'opinions, reflexions i informacions que s'acumulen a la xarxa i de les perversions del mitjà). M'he deixat el selenita, pèrdua irreparable donades les meves aficions, i velis nolis i, com hem diu l'estranya, la Tracy i...

Només faltaria que tu, Isnel, ens deixessis abandonats, ni el el crack del 29. Persevera, que et vigilem.

emgiró, que en tens intencions, tu? Ni et passi pel cap.

Jo, estranya, no m'he perdut les teves vicissituds als cibers ni amb la teva maleta... (què es el que vol compartir el teu pare?)Sí que t'expliques, però aquest és un mitjà d'una immediatesa que fa por, i ara no exposaré la meva opinió sobre l'assumpte.

estranya ha dit...

Ui, el meu pare vol compartir un puzzle d'aquests en 3 dimensions, que quan l'acabi de muntar serà el món tal com el veien fa dos segles.

miquel ha dit...

Ho intuïa, estranya, però no m'havia atrevit a escriure-ho.

Hanna B ha dit...

cert, pere cert, de qui son els blogs? un cop deixem anar els escrits a l'espai sideral, deixen de pertenyer-nos! i respecto a qui els esborri perquè n'és autor, però és un càstig que no ens mereixem...

miquel ha dit...

De totes maners, Hanna, tu i jo sabem que de vegades ens els esborren els altres sense demanar-nos permís.

Xurri ha dit...

Fa mal que t'esborrin. És com una "colleja" que no saps d'on ve. I trenca l'ordre natural. És una agressió frontal.

Peró de vegades sents la necessitat d'esborrar algú que t'insulta. I costa aguantar-se. Molts hem pecat, clicant la paperera.

D'altre banda entenc que al penjar els textes a l'aire els regalem, en renunciem. Com al parlar.

Però en sentim la propietat al veure'ls cada día: perduren i creixen els uns sobre els altres, formant una auténtica personalitat amb relacions socials i un passat progressivament més carismàtic.

Ón és el límit?

(no m'esborris...)

miquel ha dit...

No t'eborro, xurri, només faltaria.

En el meu cas preferixo no llegir res del que he escrit aquí perquè m'entrarien massa temptacions de corregir-me.