4.1.06

de la grandesa de l'ésser

D’entre el conjunt de verbs, els copulatius, també anomenats atributius, són els més abundants i precisament per això i per la seva funció els menys valorats. A la fi, aquests verbs tenen únicament l’obligació de fer de nexe d’unió entre dos elements realment importants. “L’Anna és espectacular”, vaig sentir que deien uns. Què em va quedar realment d’aquesta idea? Una figura i allò que se li atribuïa –i tenien raó-. “L’Antoni està malalt”. Pobre Antoni, que no es troba bé en aquest moment. “Aquest llibre sembla interessant”. Ja veurem que resultarà al final. Sigui com sigui, podem prescindir de SER, ESTAR i SEMBLAR, purs comparses d’allò que veritablement importa en les tres oracions. Fixeu-vos, en canvi: “L’Antoni escriu en un bloc”. Aquí sí que tenim un verb com cal, que indica una activitat important de l’Antoni: aquest és un verb predicatiu. Si el boc és interessant, si seria millor que l'Antoni escrivís sobre paper –o que deixés d’escriure- si després guanyarà o no un premi, ja són altres qüestions que de moment no ens ha de preocupar. Quina diferència respecte la inconsistència del ver SER, la transitorietat del verb ESTAR o la mera aparença de SEMBLAR!

Però vet aquí que els petits, vulgars i quotidians copulatius, cansats de ser menyspreats, de vegades es rebel·len i arriben a adquirir una grandesa inimaginable. SER, ÉSSER, pot esdevenir sinònim d’essència, pot convertir-se en el verb primigeni. SÓC. No cal dir res més: l’autoafirmació per excel·lència. Aquesta és la confessió primària, contundent, sense esquerdes, sobra tota la resta. Quan enlloc de la primera persona del singular es fa servir la primera del plural, l’efecte és espectacular: SOM. Què més és pot afegir que no trenqui la màgia de la brevetat identificadora?

Hi ha col·lectivitats, però, que no en tenen prou a sentir la pròpia essència i que necessiten, no per a ells mateixos sinó per als altres, la constància explicita complementària que només noms i adjectius poden donar, i els matisos temporals: “Som i serem gent catalana”. Dit això, tot el que es pugui afirmar a continuació és insignificant, prescindible, pura ornamentació, ganes de parlar de més, literatura.

D’entre els exemples reals del verb SER aplicat a tot un poble, un dels que m’ha cridat més l’atenció darrerament és el que veureu en la fotografia del final del post. Fugint d’eufemismes, de parcialitats històriques o culturals, de falses modèsties, dels gastats “vila marinera” o “vila gastronòmica”, el poble ha situat un cartell abans de travessar el pont –a qui no agradi que no traspassi les aigües- en què dóna fe i matisa la seva essència, explicita una manera d’entendre la vida i la civilització que realment hauria de figurar a l’entrada de cada nucli habitat, petit o gran. Ells, però, han estat els primers, els que vindran després els plagiaran, no en la realitat sinó en l’eslògan. Hi estareu o no d’acord, però la força de l’oració, amb aquest SOM inicial, doblement present, posa la pell de gallina.

Travessarem el pont:
som a l’introit.
Foragiteu el son (o és el seny): no feu com Freud.

(amb permís del mestre)




(La Tina, en un acte de generositat que potser li costarà el bloc, ha gosat incloure un post meu al rebost)

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Som comerç
Som Torroela...
Són uns torracollons!

Perejoan

Albert ha dit...

Vés per on, i jo que em pensava que el ser era d'una insostenible lleugeresa... Massa centreuropeus a la meva biblioteca.

Xurri ha dit...

La copulació (o atribució) és directa, ràpida, contundent i fàcil d'entendre, realment publicitaria. Com es veu.

mar ha dit...

"som" a dormir...
o bé, jo ja hi hauria de ser, que és massa tard

petons de bona nit

(tinc el cap espès i això que no he anat a menjar xocolata... però hi he estat a punt)

miquel ha dit...

No, no, Perejoan, t'equivoques. Són conscients de la història i l'essència del país: fenicis, grecs, romans... regateig, pacte, entesa...

Potser sí, Albert. Kundera no podrà entendre mai els catalans.

El que jo dic, xurri. Mentre es pugui atribuir, copular, estem salvats.

"Som" una altra vegada aquí, i plou. Quins Reis!

Hanna B ha dit...

jo hi estic però no hi sóc.

miquel ha dit...

"de mica en mica" seràs.