Arribo tard perquè vull perdre’m la música. Carles Duarte, amb corbatí granatós –em sembla- que fa joc amb la brusa de la Júlia, s’ajuda d’unes notes per presentar l’autora i el llibre: La pols dels carrers. Mentre l’escolto de lluny, em compro un llibre d’un periodista que em sembla que no m’agradarà. A la llibreria fa una calor infernal que a penes minva després de treure’m la jaqueta. Platea, amfiteatre i escales plenes. Acaba en Duarte i comença la Júlia. La Júlia té la dicció excel·lent i una veu bonica que fa de bon escoltar. Ens diu que en altres temps hagués volgut agafar una guitarra i cantar els poemes que immediatament ens llegirà, però... Té raó, els seus poemes són cançons dels records i de l’actualitat, de la ciutat i del barri, de festa i de fi de festa, d’allò que veu i d’allò que pensa. Els seus versos, suggerents i entenedors (no sé si això es pot dir), plens d’imatges, tenen sovint un punt d’optimisme i d’acceptació, fins i tot en la nostàlgia i en la desesperança inevitable o quan relata les vides dels marginals, que per un moment em recorden l’Enric Barbat i també el Ferrater que ella esmenta (“de piles de sol i de pluges que se m’han fet anys”); de vegades tinc una espurna de pensament per a en Pi de la Serra, que s’esvaeix aviat perquè no trobo en el recitat la seva acidesa extrema i la burla; també em vénen al cap alguns poetes anglesos i rodolins d’auques... La Júlia es troba bé presentant i llegint els poemes i algun cop em fa somriure, però s’ha d’aturar, no sigui cosa que ens els llegeixi tots i marxem sense el llibre. Mentre faig cua per felicitar-la i que em faci una firma, reparteixen cava. Se’m colen tres lectores entusiastes (la gent gran no tenim vergonya). Arribo a la taula on en aquell moment també s’ha assegut el seu fill, que ha il·lustrat el llibre... El fred del Passeig de Gràcia contrasta amb la calor de la Casa del Llibre.
Com que m’agraden les formes, em trio un sonet:
El carrer del silenci
He tornat al carrer del veïnat
on les hores es fan serradures
i s’adormen les pomes madures
ombrejant una tomba d’albat.
Un carrer molt estret i amagat,
un carrer sense cases massa altes
on reposen les rates malaltes
i s’hi perd un amor sense edat.
He tornat al carrer del passat,
allí on raja la font de la pena
i s’acaba la immensa ciutat.
He tornat sense saber per què,
i he trobat el meu rostre de nena,
amb un guix, dibuixat al carrer.
8 comentaris:
Per cert, he intentat escriure un comentari al post anterior, per agrair l'assistència i l'escrit, però no se m'ha obert la finestreta, així que ho faig des d'aquí!
(T'he l'esborro de l'altre post i el deixo aquí)
Va ser un plaer, júlia, l'assistència i el post.
Doncs gràcies de nou, veig que ara funciona bé.
Al final s'acaba sabent tot. Aquest és un país tan petit...
Enhorabona, Júlia, pels teus poemes, i enhorabona, Jaus, pel teu bloc/g.
Tenia la invitació a casa, però avui tocava exàmen. Ja em faré el llibre.
Em resulta una mica fosc el que dius, nosempresócnegra. Quant l'enhorabona pel bloc, no sé si li he de transmetre a Jaus (Jauss?); en tot cas et dono les gràcies en nom seu.
Bé, albert, de totes meneres l'important és el llibre, encara que és divertit anar de tant en tant a veure algú que coneixes a través d'aquest món.
Ho lamento, Pere: em vaig equivocar de destinatari. Per això el missatge era fosc per a tu.
Passa res. Vine sempre que vulguis.
Publica un comentari a l'entrada