L’experiència de la Júlia a la comissaria és calcada a la meva, amb la diferència, potser, que jo em vaig passejar una mica per on vaig poder, vaig sortir al carrer a fumar un (només un) cigarret i m’anava escoltant les converses dels pocs denunciants que parlaven: dues noies catalanes amigues que es van trobar casualment: a una li havien robat la bossa i a l’altra al pis, dos nois hispanoamericans, una família sueca (danesa, noruega...? Sóc força dolent amb els idiomes i la distància m’impedia sentir tot el que deia la noia) - pares de visita, filla estudiant a Barcelona-, que s’havien trobat sobtadament sense diners i passaports i que volien agafar un avió dintre de tres hores...
Els mossos van intentar agilitzar els tràmits dels turistes del nord, que necessitaven formalitzar la denúncia de robatori per presentar-la immediatament al consolat per obtenir un duplicat del passaport que el permetés agafar l’avió cada cop més llunyà, i els van fer passar davant d’altres denunciants autòctons que portàvem més temps esperant el nostre torn per explicar les vulgaritats ciutadanes que hauríem de presentar a la nostra companyia d’assegurances, però que a la fi teníem un trajecte de retorn a casa més curt.
A la sortida de la comissaria, davant el mosso de la porta que decidia la gravetat del cas de cadascú, van coincidir la família sueca (?), els dos hispanoamericans i jo. La noia explicava al mosso que no tenien diners per agafar un taxi que els portés al consolat i després a l’hotel on els pares tenien les maletes a punt. Un dels dos hispanoamericans, en veure que la conversa entre la noia i el mosso no arribaria a bon port, es va treure un bitllet de 50 euros de la cartera (senyal que no li havien robada) i li va oferir a la noia sense cap condició: “avui per ella, demà per ell”. La noia, inicialment perplexa i dubtosa, va acabar acceptant l’oferiment perquè els avions no esperen ningú i els trajecte de retorn era llarg.
Vaig caminar una estona per la Gran Via darrere dels hispanoamericans (no sabria dir si equatorians, peruans... Sóc molt dolent per distingir matisos lèxics i fonètics) que reien mentre parlaven dels seus assumptes, aliens ja a la família del nord i al canvi de propietari dels 50 euros... El 50 em va dur fins a casa. Hi arribava a les 5. Els suecs (o danesos o noruecs...), no ho sé.
Sant Jordi 2024
Fa 2 hores
6 comentaris:
Ja que em menciones, he de dir que no tan sols vaig llegir el diari gratuït, també vaig agafar conversa. Hi havia turistes, molts, anaven arribant, semblaven anglesos, jubilats suposo, jo no sé anglès, van anar fent amistat entre ells i crec que fins i tot un explicava als altres, a la seva manera, la qüestió del català. Hi havia un noi magribí, xinesos, i, al meu costat, una pobre senyora amb qui vaig xerrar a qui havien atracat amb navalles, tres xicots, quan venia de fer-se la quimioteràpia i que em va comentar que ja li era igual que li robessin, passant-li el que li passava. Tot un món, oi?
Bon dia, Pere.
no m'hi he trobat mai però suposo que tal com expliqueu és una experiència plena de diversitat... vaja! espero no trobar-m'hi perquè seria indici de que alguna cosa no funciona! Ànim que ja és divendres i per fi arriben els dos dies d'aficions personals al 100%, m'encanta! llegir, escriure, de toooot!! petons!
Aquesta nit he tornat a anar per ampliar la denúncia i matisar algunes frases del mosso que em va escriure la primera. Avui m'he emportat una novel·la i he estat menys atent al meu entorn. Un senyor de 72 anys estava molt consternat perquè era la primera vegada que l'atracaven, però no ha volgut quedar-se a fer la denúncia quan li han dit que s'hauria d'esperar més de dues hores, perquè tenia la seva dona sola a casa.
Tampoc no és tan greu en el fons. Ja ho veus, mentre pugui servir per un post com aquest... Passa-t'ho bé Esther. Ah, i se m'havia oblidat, felicitats al Xinet.
L'angoixa i el punt dramàtic dels relats de comissaria m'ha trasbalsat una mica, especialment el de la Júlia - la dona atracada en sortir de la quimioteràpia.
M'imagino l'angoixa de l'agredit/ robat/atracat xocant amb la inesperada contrarietat d'haver de fer cua, i l'indiferència del funcionari pel qual omplir un altre formulari és aborrit, i ja imagino el que caldria fer per solucionar-ho. És evident que en una situació així hi hauria algú més acollidor.
És una llàstima que sigui una acció poc visible i per tant poc probable.
Per la barreja d'ansietat i espera m'ha recordat l'experiència de les sales d'espera d'hospitals, però fins ara no he trepitjat una comissaria mai - toco fusta.
Ah, i el gest dels "latins", no em sobta gens. Són així. :)
A Iberia va haver un temps que també ho érem, així.
La casuística de la comissaria és molt diferent, evidentment: hi ha el que es troba completament traumatitzat i d'altres a qui, com a mi, només han pres objectes absolutament prescindibles.
Quan als mossos, penso que són força propers, encara que les seves dots empàtiques en alguns casos podrien millorar. En la meva segona visita, vaig arribar a saber que l meu mosso aniria a viure aviat a un àtic que s'acabava de comprar i que estava preocupat per concretar les mesures de seguretat que hauria de fer servir perquè no li entressin.
Les sales d'espera dels hospitals sovint són pitjors: t'hi va la vida (en tinc molta més experiència).
Són així, però em va semblar un molt bon gest davant de la fredor de la situació.
Publica un comentari a l'entrada