Ahir, després de dinar tard , estava en un moment d’aquells de relaxació en què em vaig passant canals amb l’única finalitat de trobar una veu i unes imatges que m’acompanyin fins que em decideixi a reemprendre el ritme. Vaig aturar-me una estona en el partit de Nadal –quina bèstia!-, però el moviment de la pilota de tennis em feia venir son i vaig continuar voltant fins que vaig anar a parar a la cerimònia inaugural del mundial de futbol.
Em vaig revifar de cop: feia temps que no veia una actuació tan nacionalista, tan "ètnica", tan centrada en els valors de la terra. Per un moment vaig imaginar que em trobava en els Jocs Olímpics del 36.
No podria dir ben bé per què en algun moment vaig anar al meu passat. Vaig recordar la meva estada a Freiburg, camí de Munic. Vaig recordar com vaig conèixer la Heidi, meitat austríaca meitat d’Arizona. Vaig anar viatjant amb ella com si fos avui. Vaig rememorar com a penes ens enteníem, però com m’enamorava la seva veu i el seu cos. Vaig veure una altra vegada com allò que em divertia i m’encisava al final ens va distanciar. Va ser culpa meva, ho sé, que no sabés apreciar la seva dèria de cantar-me a totes hores amb el seu acordió cançons com la que podeu escoltar més avall. Jo llavors era jove; ara entenc millor aquella barreja de jodel i de country que eren ella mateixa.
Powered by Castpost
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
... és que una dèria (sigui la que sigui) a totes hores, al final empatxa...
per això jo, ara vinc poc al món virtual (per no empatxar i per no empatxar-me)
un petó
;)
Ja hom pots ben dir: en la varietat està el gust.
El món virtual, però, ja és variat, el que passa que sempre anem a parar als mateixos llocs. És veritat que el món real encara és més variat. En l'equilibri i la mesura hi ha la virtut.
Un petó.
Ostres, Heidi, pedro i l'avi reloaded.
Quin mal de cap de gorgoritus!!
Doncs exactament això, xurri. Però no en facis cas del que dic, perquè de tant en tant m'agrada fer literatura.
Publica un comentari a l'entrada