30.9.07

elogi del lleure: impostures i postures

Llegeixo l’anècdota –llarga en el temps- de Tania Head, falsa supervivent de les torres bessones, que en realitat es diu Alicia (amb accent?, en terra de meravelles?) Esteve Head, membre d’una nissaga de fabuladors documentals barcelonins no sé si encara a la presó. Sembla que la Tania-Alicia s’ha passat una bona temporada sent admirada per la seva ficció i ara els qui la van creure la cruxificaran si poden, perquè els impostors sentimentals –especialment aquests- no tenen perdó de Déu. Pobra Tania-Alicia, que ha fet –o farà?- famós el nom de Sarrià-Sant Gervasi, Barcelona i de Catalunya arreu del món. Hauria d’haver sabut que no es pot jugar amb el cor de les persones, que tota la resta és justificable. Si tot va bé, però, la Tania-Alicia escriurà un best-seller que d’alguna manera l’acarà redimint, perquè no hi ha res millor que confessar les pròpies misèries per aconseguir l’absolució. El que em resulta divertit i terrible –i jo em tiro la primera pedra per les insinuacions que faig- és que una part dels molts comentaris sobre el cas que es fan a “La Vanguardia” passen de l’anècdota i ascendeixen a la categoria: ja tenim un element més a afegir a la tipologia dels barcelonins i, per extensió, dels catalans (un exemple: Estoy de acuerdo con muchos comentarios, a mi también los Catalanes me han dado la espalda y pensar que mi país Uruguay, les abrió la puerta, los recibió, les dió de comer cuando estaban muertos de hambre, y ahora nos dan la espalda. Una lástima. Esta Sra. es una muestra de lo que son cuando se desparraman por el mundo); una mostra més de l’abjecció d’una subespècie, la catalana, que caldria eliminar. M’encanta la polèmica visceral en la mesura que no m’és gens difícil de seguir, que sempre em permet anar dos passes més enllà, i que és absolutament inútil.

En el mateix diari, m’enamoro una vegada més de l’Imma Monsó, amb qui mai conversaré –ai!-. Els seus articles densos i diàfans, suggerents, sempre acabant d’establir el que és la categoria amb una prosa perfectament estructurada, són una delícia per als sentits i per a la raó. En una societat en què per motius espuris molts s’entesten a defensar una ficció amb aires de realitat, l’Imma Monsó exposa la seva veritat que a mi em sembla que s’acosta molt a la Veritat sense mediatitzacions. Us deixo un fragments de l’article d’avui titulat “Aburrimiento para niños”:

“Somos muchos (no n’estic segur) los que desearíamos evitar que nuestros hijos acaben atrapados en una vida regida por la inmediatez y por la urgencia, prisioneros de una agenda rebosante de citas, de actividades, de derechos i de deberes. No resulta fácil: estamos en una sociedad californizada que adora todo lo que huele a actividad y estigmatiza todo lo que se detiene.”

Porqué el horario escolar de nuestros alumnos es ya bastante extenso (véase el informe PISA de la OCDE y compruébese de paso como países como Finlandia, Noruega o Japón, famosos por la excelencia de sus alumnos, tienen muchas menos horas lectivas)...

Así es fácil que, entre extraescolares, horario lectivo y juegos suministrados por el ordenador, no quede tiempo libre para absolutamente nada más. Por ejemplo, para observar un pájaro, un insecto o una grieta en la pared, para enamorarse de un dibujo, para convertirse en amante del saber gratuito y desinteresado. En fin, este tipo de cosas que uno solo llega a hacer cuando se empieza a aburrir, y que uno hace precisamente para combatir el aburrimiento.

Es cierto que aburrirse demasiado puede conducir a la depresión, pero no tener demasiado tiempos vacíos conduce a la mediocridad. Y es cierto también que el aburrimiento. A pequeñas dosis, permite a lo largo de la infancia desarrollar la introspección, la autosuficiencia y la creatividad.

Un niño que no sabe lo que es un tiempo vacío estácondenado a ser un adicto de la actividad. Peor aún: de niños que sólo realizan actividades dirigidas sólo pueden salir adultos esclavos.”


Doncs això, un motiu de reflexió per a pares, mares, psicopedagogs amb títol i aficionats, i per al públic de totes les edats en general. Unes conclusions aplicables no només als nens, evidentment, i unes solucions impossibles.

No sabeu com agraeixo els llarguíssims temps de lleure no dirigit de la meva infantesa, mal m’està dir-ho. Agraeixo també els lleures més curts que ara em permeten escriure sobre el que vull escriure, el com ja no depèn de mi.

7 comentaris:

zel ha dit...

Jo enceto els comentaris, feia dies (poquets) que no et deia res. Això de l'Alícia aquesta... Bé, hi ha taaaaanta gent que s'inventa vides que no ha pogut viure, hi ha tanta gent que acaba creient-se les seves pròpies mentides/veritats/unes altres vides desitjades???? Tal li fa, tens raó, de tot en fan excuses per arribar al final a un catalanet que va tirar la primera pedra. Vols dir que l'Eva de l?adam no era catalana? Mmmmmhhhh, en faré una teoria nova de l'evolució. Què hi farem avui estic així, bogeta.
I pel que fa als nens, doncs, si, jo reivindico amb tu el dret a l'avorriment, a no fer res, a deixar-los que campin pels móns de déu sense ordre no concert, pobrissons, que, tal com els tenim acostumats, quan no tenen un Joc prefabricat entre mans, en no saber què fer, sempre acaben a bufes. Tornem a allò constructiu del no fer res, no em vaga.
Ah, per cert, si tens un momentó, passa per ca meva i mira si pots deixar un comentari, que ahir al correu em van dir que no podien! Ai, gràcies rei, fins aviat. (Ja t'he dit que avui estic d'una "tunteria que pa que"...

Montse ha dit...

Tantes vegades he parlat del tema del dret dels nens a "perdre el temps", amb uns pares que em miraven bocabadats i pensant "aquesta s'ha tornat boja", quan em deien "és que es pot passar estones llarguíssimes contemplant un formiguer, per exemple" i jo els deia: "i per molts anys!"... sapiguessis quants es van endur el nano "de la consulta" perquè en lloc de proposar "més deures" els animava a que el deixéssin "perdre una mica el temps" i el "desapuntessin" d'alguna de les activitats extraescolars... aix...

Vaig a llegir L.V., avui només he llegit l'Avui.

miquel ha dit...

Eva no ho sé, però segur que Lucifer era català. Ja saps que els viatjants de comerç del país venien tot el que podien on podien.
I qui diu dels nens, zel, diu dels adults, si és que encara tenim remei, que tampoc no som capaços de gaire res si no és de jugar amb "fabricats" i "prefabricats", i per a mostra l'ordinador que tu i jo fem servir.
Ara comprovaré els teus comentaris.

La cosa, arare, és que no caldria que els pares anessin a consultar ningú per saber de la necessitat dels nenes de perdre el temps. O és que no han sigut nens aquests pares? D'acord l'assumpte és més complex.
Bé, et poso un positiu per la teva honradesa... i un punt negatiu per la poca professionalitat de qui van consultar posteriorment.

zel ha dit...

Més aviat tocada de l'ala, Pere, és el que fa treballar sempre amb nens i nenes d'entre 5 i 8 anys, els enganxo en plena etapa imaginativa i me l'encomanen. Per posar la cirera, explico contes dos dies a la setmana durant tot l'hivern!!!!!!! Pau, salut i i,aginació, i bons cronistes com ara tu, que en fan falta, Abraçades.

Albert ha dit...

Ei, això de la Monsó, podem mirar d'arregar-ho...

miquel ha dit...

És veritat que els/les que us dediqueu a aquestes edats sou terribles:-) Ja m'agradaria canviar de tant en tant, però.
Abraçada.

Vols dir, Albert? No tinc gaires esperances.

Anònim ha dit...

El caso de Alicia Esteve Head, Tania Head, que cambió de identidad y fabricó un personaje, recuerda al caso de joven periodista Javier Tejedor que en 1992 cambió de identidad y suplantó a otra persona, Xavier Rius. Ahora intoxica desde su página web finaciada por todo los contribuyentes Vuelve e-brutícies!!!!