Mentre espero que em vinguin a portar el rentavaixelles (hem quedat a partir de les quatre) em miro una estona, una bona estona, la compareixença, a petició pròpia, de Clos al Congrés dels Diputats per donar explicacions sobre l’apagada d’aquests dies –i el que duraran les seqüeles-. Les explicacions que dóna –parla fins i tot de mil·lisegons, però encara no de l’apagada de València- em recorden alguns dels monòlegs de Groucho Marx. Després, en la primera intervenció del representant del PP, el guió canvia sobtadament i la pel·lícula comença a semblar-se a una història d’Ingmar Bergman –trio el post de la Júlia per recordar-lo, encara que la meva sensibilitat (?) no vagi pel mateix camí- o potser de Woody Allen. És una llàstima que ningú pugi a You Toube el vídeo sencer. Toquen el timbre i m’espatllen la diversió.
Aneu a saber per què, relaciono el parlament d’en Clos i les interpel·lacions següents amb una obreta de teatre que vaig trobar la setmana passada mentre feia la neteja i ordenació inacabable de la part que em correspon de casa. Amb Joan Barceló, l’autor del text, vam coincidir, sobretot per qüestions de feina, en llargues –al menys m’ho semblaven a mi- i avorrides reunions a l’Hospitalet. Ell ja tenia una obra important i encara li va quedar temps per continuar fins als 25 anys, després, la mort sense partida d’escacs. Quina merda!
L'obra acaba així:
Tots.-
Sortosament s’ha demostrat
que tot serà des de demà
ben demostrat.
No hi hauran laboratoris
ni tampoc llargs repertoris
ni discursos de xerraires:
cridarem escombriaires
que netegin els invents
d’aquests savis imprudents.
Sortosament s’ha demostrat
que tot serà des de demà
ben demostrat.
Estem tips de savieses
que en el fons són bestieses.
Ens fan creure teories
que no són sinó manies
i es disfressen les errades
amb subtils contes de fades.
Sortosament s’ha demostrat
que tot serà des de demà
Ben demostrat.
Joan Barceló i Culleres: Científicament s’ha demostrat. EDEBÉ, 1977.
A la introducció al muntatge teatral, en Joan, generós, deia:
En el benentès que aquesta introducció és inútil, us ressenyaré els detalls que nosaltres vam aprofitar, el juny de 1976, per crear la ficció d’Ensaïmada, tot pregant a qui ho vulgui representar que, sis us plau, s’adapti l’acció al propi gust, que canviï l’època, i el vestuari, que capgiri els mots i els trituri... Jo tindré la consciència neta de dir que he escrit l’obra només d’una determinada manera. Només –he, he, he!
Doncs això. I jo em quedo avui amb el simbolisme de Joan Barceló, en aquest país que s’anomena Ensaïmada i que cadascú pot farcir com li sembli. O no vivim en una democràcia en què podem triar entre el cabell d’àngel i la sobrassada?
P. S. Si voleu representar l’obra i no la trobeu, només cal que m’ho digueu. Us l’enviaré “a volta d’email”.
31.7.07
audició, lectura i representació.
30.7.07
melodies
Una pausa d’encara no quatre dies a l’espera de dies més curts però de temps més llarg. Quatre dies de llevar-se quan el sol ja comença a senyorejar i els matiners tenen la feina feta. Quatre dies d’anar a banyar a la Gola, on les gavines semblen coloms i s’atreveixen a fer vols de reconeixement i a planejar suaument per picotejar les restes deixades per turistes i autòctons en aquest delta del Ter que, més petit, més casolà, recorda en tantes coses el de l’Ebre; al fons, el botó de roda planià sobre el qual giren els empordans, ara amb vent de llevant durant el dia i amb tramuntana, també suau, a la nit.
Tarda a l’Escala, anant cap a la mar pel carrer on una placa en una casa amb un pati secret ens recorda que va viure Víctor Català o la Caterina Albert i Paradisi, que des del darrer pis devia contemplar el Montgrí, llunyà i proper, i també la mar, a tocar, però potser més llunyana que la muntanya: solituds del capvespre amb el sol baix que traça una ratlla que no se sap si és meta o frontera. Al final del carrer –alguns en dirien el principi- una cobla immòbil, record o ornament, haiku o tanka, no pot competir amb el soroll amortit de les ones ni amb “els pajaritos” –encara?- d’un músic romanès que amenitza amb el seu acordió el sopar de menjadors de paelles i macarrons i bevedors de sangries vinguts d’arreu d’Europa.
Tardes de Torroella –el castell omnipresent- , on els músics assagen el concert de dintre d’una estona o de la nit. A can Quintana, Joan Francesc Mira disserta sobre “Almansa 1707: després de la batalla” mentre mandrejo a l’ombra concertant un sopar. A la nit, a l’església, “La festa de l’arxiduc” (el concert ens permetrà conèixer músiques de compositors de gran nivell relacionats amb la casa d’Àustria): tampoc no hi sóc present. L’endemà, a la plaça de Pere Rigau (la del peix), Javier Vaquero (Baquero al programa) Group presenta la seva música, entre el flamenc i el jazz. Mitja plaça l’ocupen les cadires disposades pel concert, l’altra mitja, les taules del bar. Darrere l’escenari es poden veure les caixes de fusta de fruites i verdures de la botiga de la cantonada; darrere les cadires, una corrua incessant de gent que va i ve per un dels carrers més transitats del poble; pel carrer del costat, el moviment és més discret. Javier Vaquero va desgranant les melodies del seu disc El sol y la luna mentre la gent s’aixeca i s’asseu, xerra i beu, s’atura i continua el seu pelegrinatge de vacances. A diferència del que em passa a mi quan en la meva feina observo que el públic no està atent, els músics no semblen perdre la concentració en cap moment. Tant en el seu cas com en el meu, el públic no ha de pagar entrada per escoltar-nos: les institucions se’n fan càrrec del nostre sou. En fi, que us deixo amb unes quantes notes de la seva Mediterranea que us recordaran els soroll de les onades o el d’un mercat: a la fi, la nostra mar té una mica de tot.
Més tard, com cada nit, inevitablement, volgudament, una mica de Pla.
25.7.07
lectures d'estiu (casual i amb enigma)
Per raons que seria llarg d’explicar, sempre m’ha interessat la literatura cubana, també la d’abans de la revolució. A través de la C. i de Paco Camarasa vaig arribar a Adiós, Hemingway, de Leonardo Padura, una novel·la que es pot considerar dintre del gènere negre (podeu llegir aquí un interessant article sobre el gènere negre a l’illa i la promoció que li dóna el règim castrista). La novel·la, la darrera de la sèrie, la protagonitza l’ara expolicia Mario Conde (res a veure amb el nostre banquer) que s’enfronta a un cas d’assassinat comès molts anys abans. Deixant de banda els aspectes de la intriga criminal, que en el gènere negre sovint són secundaris, un dels elements a destacar és l’entrellaçat perfecte dels dos espais temporals: l’actual , en què el protagonista intenta trobar el culpable del crim, i el temps passat, el dels darrers anys de l’estada de Hemingway a Cuba, ja gran, amb dubtes professionals i existencials i sequera creativa. El lector passa d’un temps a l’altre de tal manera que li sembla que presenti passat es fonen, que el temps no té cap importància.
Leonardo Padura, mostra la seva relació d’amor-odi envers Hemingway –personatge i escriptor-, sempre des del seu alter ego, el detectiu Conde, i a través de d’una recreació de fets reals i imaginats que el lector necessàriament ha de trobar versemblants i estimulants. Interessants aproximacions a qui era Hemingway, als dubtes de l’escriptor, al procés de creació literària, a la funció de la literatura.
Per altra banda, Padura ens mostra la seva visió subjectiva de l’illa a finals dels 90. I una altra vegada observem aquesta relació d’amor-odi en què, malgrat tots els condicionats, acaba triomfant l’amor, amb una dosi inevitable de desencís, d’escepticisme matisat, de nostàlgia.
En fi, una novel·la recomanable, una agradable sorpresa.
Però com que a l’estiu els dies s’allarguen i alguns teniu més temps del que voldríeu, us proposo, a més de la lectura, un joc literari a partir d’un fragment de la novel·la. Abans deixeu-me dir que m’estimulen en aquest objectiu els jocs que presenten Tibau al seu bloc, i que premia amb dos dies a Cornudella de Montsant, i Matgala, amb proposicions més matemàtiques.
Anem al cas, la pregunta és: a quin escriptor, que hauria de figurar en els punts suspensius, fa referència Hemingway en aquest fragment?:
Un par de días antes había comenzado a hojear aquella novela absurda y disparatada del tal ... que, como único mérito en su vida, tenia el de haber regresado medio loco de la campaña de Francia, donde estuvo como sargento de infantería. La novela contaba las peripecias de un joven malhablado e impertinente, decidido a escapar de su casa, el cual, como un personaje de Twain pero colocado en una moderna ciudad del norte, empieza a descubrir el mundo desde su torcida perspectiva de desquiciado. La historia era más que previsible, desprovista de la epicidad y la grandeza que él reclamaba para la literatura, y sólo seguía leyendo en busca de las misteriosas claves que habían convertido aquel libro absurdo en un éxito de ventas y a su autor en la nueva revelación de la narrativa de su país. Estamos jodidos, se volvió a decir, aunque sin mucha pasión.
Leonardo Padura. Adiós, Hemingway. Tusquets Editores, 2006.
Si no voleu pensar gaire, en el fins ara darrer post de “més llibres, més lliures”, trobareu la solució. Sento que no us pugui donar cap altre premi més que el de la pròpia satisfacció.
P. S. Curiós, mentre ahir s'il·luminava espectacularment la Sagrada Família, els del Palau Robert van suspendre l'actuació musical per no fer despesa innecessària de llum.
tres o quatre consideracions addicionals
Aquest migdia al meu centre d’atenció primària encara no tenien llum i tampoc no s’havien plantejat atendre consultes als bancs de la Diagonal. No els paguen per imaginar ni per protestar. I a mi em sembla que s’avorreixen.
Els venedors del mercat de Gràcia llençaran molts dels seus productes, perquè ni ells ni l’Ajuntament han estat capaços d’imaginar que els transports isotèrmics podien portar els aliments a cambres que en aquest moment deuen funcionar a mig gas en altres mercats.
Ni la Generalitat ni l’Ajuntament han estat capaços d’imaginar les dues possibilitats anteriors. Ni ningú de l’oposició ha estat capaç de fer els suggeriments. Grups electrògens fixos per mercats i ambulatoris a partir del 2008? No cal: en situacions excepcionals campi qui pugui i que pagui, en euros evidentment, qui hagi de pagar.
No sé si des de l’Ajuntament algú s’ha preocupat per saber que tal li va a en R. -vuitanta anys, sol a casa i feliç posseïdor d’un 12è pis des d’on es pot veure tot Barcelona i més-, que avui, com molts altres vells, es quedarà aïllat al seu pis si algú de nosaltres no es decideix a fer una escalada (sembla que algú s’ha decidit).
Semàfors apagats amb municipals dirigint el trànsit i d’altres sense municipals, però en uns i altres la circulació no presenta cap problema. La gent és conscient de l’excepcionalitat de la situació i jo m’atreviria a dir que la circulació és més fluida que mai. Però quin bé de déu de municipals! Un pensava que s'havien extingit en benefici dels cobradors de zones verdes.
No continuo amb interminables exemples. Quan es restableixi la normalitat energètica tot continuarà igual des de les administracions on, després de la cerca dels culpables, sempre introbables, i les acusacions mútues entre els qui tenen el poder i els qui el volen, els plantejaments de plans d’emergència en situacions continuaran absents i les culpes, insisteixo, dels altres.
I els ciutadans? Ah, els ciutadans continuarem expressant les nostres vivències personals, continuarem protestant en horari restringit quan arribi el moment, continuarem esperant el moment de les vacances... Què més podem fer els ciutadans si ja tenim prou feina a solucionar els nostres problemes personals, a organitzar la nostra vida de cada dia? Tenim tantes coses al cap els ciutadans...
24.7.07
ja s'ha fet la llum?
És l’hora d’anar a comprar el diari i el pa i aprofito per anar personalment al meu centre d’atenció primària (hi ha vegades que l’adjectiu m’esborrona) del carrer València. Ja m’adono des de fora que no tenen llum, però l’inconvenient no em fa enrere. Només passar les dues portes em trobo que tot el personal disponible –10 o 12-, vestit de blanc i amb aparença fantasmal, s’ha reunit darrere del taulell d’atenció a l’usuari. Tots els ulls em miren expectants, somric i somriuen: sóc l’únic client que tenen. M’acosto i comença un diàleg del qual ja sé el desenllaç, però no vull privar-los d’un moment de distracció en la seva monotonia. Efectivament, no em poden donar hora per la tarda perquè els ordinadors no funcionen i no saben quanta gent hi ha convocada en l’horari del doctor G., i a més, qui sap on para el doctor. Tampoc no em poden donar hora per demà per la mateixa raó, i no es posaran ara a escriure en un paper –mètode ancestral- el nom dels pacients que s’han atrevit a desafiar la foscor del centre per trucar-los més tard o demà per confirmar el moment de la visita. Els dic que no tot plegat no té gaire importància, que calculo que sobreviure fins demà. Riuen i els somric. Reflexiono que com és possible que la manca d’electricitat d’avui m’hagi impedit concertar una cita demà, quan se sap que les consultes ja tindran llum. Els ordinadors no només s’han fet imprescindibles sinó que estan aconseguint que la capacitat imaginativa de la gent fluctuï a l’entorn del zero absolut.
Els semàfors no funcionen i els municipals dirigeixen el trànsit amb eficiència (quan de temps sense sentir el so dels xiulets), i on no hi ha municipals els propis conductors i vianants es regulen amb la mateixa efectivitat. Feia temps que no em trobava que tenia preferència de pas en totes les cruïlles. Veig botigues amb llum, botigues sense llum i botigues tancades. En alguns bars i restaurants d’interiors foscos la gent busca la normalitat en les taules de la vorera o en la part més propera al carrer. Al Bon Preu trobo una amiga que fa temps que no veig, contentíssima perquè no sabia si podria comprar pa. Ha sortit de casa a les 9 i torna a casa perquè el seu marit li ha assegurat que ells sí que tenen llum, encara que ella no se’n refia i pensa que pot ser un parany. L’acompanyo fins a la porta i, efectivament, hi ha llum, malgrat la negritud del taller de més avall i del restaurant de més amunt. La qüestió de la electricitat sempre m’ha semblat un misteri. Me’n torno ràpidament cap a casa perquè no sé si la Joana em perdonarà que no li tingui el dinar a punt. Faré una cosa ràpida, però res de precuinats, evidentment. En Sagarra transita, com tots nosaltres, sense que sembli que el suposat caos que indiquen alguns dels diaris digitals l’hagi afectat especialment, una altra cosa és que en parli el diumenge que ve.
A la tarda la situació és si fa no fa semblant. Deixo el carro de la compra, que recolliré en tornar de veure que fa ma mare, a la bodega. No tenen llum i entren menys clients, però no els preocupa especialment perquè aprofiten per fer tasques pendents. Bé, la que aprofita és l’A., que neteja els vidres mentre el seu marit s’asseu en un tamboret a la fresca en el dia més calorós de juliol.
Quan torno a passar per la bodega ja em tenen preparat el vi i acabo d’enllestir la comanda. Comentem que en R., que ja té vuitanta anys, avui és un hostatge de la companyia elèctrica i que no apareixerà a la tertúlia: baixar dotze pisos a peu li és difícil, però tornar a pujar-los és una tasca que no està a l’abast de les seves forces. Deixo el carro a casa i aquesta vegada amb la Joana torno al meu eap. Res, que la situació continua igual: tothom em vol atendre però ningú soluciona el meu problema. Demà trucaré al 902 500 179, que és el telèfon correcte, però que ha estat afectat per l’apagada. M’ho deixava: els del Club de TV3 també han tingut problemes de llum: en Cirera ha tingut una entrevista íntima i poc aprofitada, igual que els del Jueves
A les dotze de la nit faig una mirada de 360 º al patí interior: dos blocs no, un sí, un no, tres sí... Fa una estona he sentit una casserolada, que suposo espontània, dels veïns que estan en la penombra. D’aquí a nou mesos –permeteu-me l’afirmació del qui juga sobre segur-, l’estadística del nombre de candidats a percebre 2.500 euros tindrà un pic que sorprendrà alguns, i no serà cosa de la famosa portada.
No em feu fer ara una anàlisi socioeconòmica dels resultats de la gran apagada perquè no tinc prou dades i cal deixar passar temps. És veritat que el fet que encara continuïn tantes llars honrades de Barcelona i rodalies a les fosques hauria de ser un motiu per fer rodar caps, però en aquest país hi ha caps subjectats al tronc amb ciment armat i cares construïdes amb el mateix material.
I acabo aquest post llarguíssim –sembla que a casa tampoc no tingui llum- amb algunes reaccions al diari digital que llegeixo habitualment i que m’estalviaré de comentar, perquè tampoc és això, o sí:
No se qui tindrà la culpa, però, potser el milió d'euros que entre Ajuntament i Generalitat li han donat de subvenció al Sr. woody Allen, s'hagués pogut emprar en quelcom mes productiu per a la ciutat i així no donar la penosa impressió que estem donant.
Fem-ho en serio; Demá a les 22.00 h Cacerolada a TOTA BARCELONA contra tots, contra FECSA, contra RENFE contra AENA contra el Tripartit, contra el Bipartit, contra aquest govern (d'aqui o d'alla), contra l'anterior govern (d'aqui i d'alla) contra tota aquesta patulea de gent que viu a costa nostra i que no ens considera persones, només "usuaris" i "pagadors" sigui 'impostos, de factures, o de multes. PROU! ANEU-VOS_EN TOTS A CASA!!!
si votas, no te quejes
aquí en corren uns quants que dónen la culpa al tripartit. no!!!! la culpa és de l'empresa que té la seu a madrizzz... senyors i senyores no confonguem que la culpa no és del nacionalisme català, sinó de l'español... más autonomia, més decisió, independència!!!
la culpa la tenen els socialistes i el montilla, són uns venuts. aixo no es ser president de la generalitat ni res, aquest paio no lidera res, es un ninot de madrid!i endesa uns envejosos, si tothom tingues el rebut elèctric de gas natural seria una altra cosa!secessio ja!
No cal que continuï, oi? Perquè copiar 380 comentaris –quin orgasme en alguns blocs!- seria exagerar.
23.7.07
ritmes
M’atabalen les rebaixes de roba: tanta gent intentar comprar encara allò que s’han estat mirant àvidament durant els mesos anteriors i que, en el millor dels casos, ha estat pensat (és un parlar) per un dissenyador analfabet en colors i volums que ha comprat cremalleres xineses, botons venusians, teles sud-
africanes, i ho ha enviat tot a l’Índia, on uns nens explotats ho han cosit a preu fet per tornar-ho com un producte made in Itàlia. Peces de roba cosmopolites que no duraran una temporada , no només perquè es desfaran al cap d’unes rentades, sinó perquè els compradors s’adonaran –temporada nova- que la moda de l’estiu anterior no té ni comparació amb la de l’estiu que ve. Entro a Zara amb la Joana, que es vol comprar unes samarretes per anar a la platja. L’experiència m’ofèn, les peces per terra formen una catifa de colors que em mareja, els penjadors se’m converteixen en objectes dalinians... Pujo per la Rambla de Catalunya. En un aparador veig un vestit (?) que deu ser de la temporada que ve: mugrons a l’aire si hem de fer cas la visió. Cal pagar per posar-se’l o li pagaran per comprar-se’l? M’augmenta la taquicàrdia fins que arribo a Jofré: als aparadors no s’observa cap vestigi de possibles rebaixes, només la roba de la temporada d’hivern. Accelero el pas i procuro que la Joana no s’hi fixi: no hi ha cap preu que indiqui el valor de les peces elegants i intemporals.
M’atabalen els semàfors en què he de competir amb els guiris carregats amb motxilles i maletes amb rodes (si busqués un ofici em decidiria per fer-me constructors de maletes amb rodes). Decideixo que en les pròximes municipals no votaré cap partit que no alenteixi el semàfors del Passeig de Gràcia –Gran Via: no pot ser que, contra la meva voluntat, em converteixin en un delinqüent que necessàriament ha de travessar el darrer tram en vermell. I en tinc proves: amb la meva Olympus a l’alçada del melic (se suposa que la confondran amb un pírcing agosarat) deixo constància del fet. Que la màquina hagi fet un seguiment final particular, ho heu d’atribuir a ella mateixa, no a la meva voluntat.
Però no tot és negatiu i estressant a Barcelona. A la mateixa Gran Via –és veritat que no hi ha taules a l’exterior-, trobo un menú força atractiu a un preu irrisori que dubto que tingui comparació en cap altra ciutat europea. No, des d’aquí no us donaré cap detall, perquè no voldria quedar-me sense taula aquests dies d’estiu que competeixo amb vosaltres per les rebaixes.
22.7.07
pausa musical
Hi ha qui pot llegir i treballar amb música, jo, que neuronalment sóc limitat, em sento incapaç. A veure, no vull dir que no pugui fer-ho, sinó que la meva concentració es dilueix ràpidament i arriba un moment que he de fer una tria; i si es tracta de música clàssica, la compatibilitat és impossible. Admiro, però no sé si creure-me’ls del tot, aquells qui em diuen que no només obtenen un bon rendiment lector o d’escriptura mentre escolten la seva música preferida, sinó que a més afegeixen que sense les orelles i el cervell amb un so de fons serien incapaços d’arribar a les màximes cotes d’efectivitat..
Jo llegeixo poc, escric poc i encara escolto menys música –no em pregunteu ara la meva distribució del temps-, i, a més, ho he de fer per etapes. I cada etapa és, al mateix temps un plaer en si mateix, una manera de desconnectar de les altres activitats i de reconnectar posteriorment amb més interès, més concentració.
De la mateixa manera que l’estiu és un temps òptim per dedicar als llibres que hem anat deixant de banda durant la resta de l’any, és també el temps dels descobriments musicals, de les novetats subjectives; sobretot perquè s’incrementa i es diversifica l’oferta i, a més, és possible que sigui gratuïta.
Imaginem que anem passejant per Barcelona, que el ritme de la caminada ens ha fatigat i que en caure la tarda ens trobem davant del Palau Robert i decidim fer una pausa en un banc del seu jardí. Traspassem l’entrada i ens trobem més de cinc-centes persones assegudes i un escenari muntat. No crèiem que l’Orquestra Àrab de Barcelona tingués aquest poder de convocatòria. Deixem de banda els bancs desocupats de la part més profunda i ens recolzem en un arbre. A l’esquerra, també dret, Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució, ja gran, a qui ningú ofereix un seient perquè els esperits joves no necessiten seure.
Comença la música sota les palmeres i no sabem si som aquí, allà o a tot arreu. Es barregen marroquins, catalans i un grec, gent de la Mediterrània que encara té fronteres físiques i mentals malgrat les bons voluntats de molts. En el seu primer disc, BÁRAKA, Mohamed Soulimane (violí) escriu:
Els rerefons amb màgia, els objectes preuats, els paiastges que ens complauen, sers humans que tenen poc i ho donen tot... moltes coses tenen Báraka, no tenim altra millor definició.
Salam (Pau, en àrab)... Aquest disc fa realitat un somni guardat clandestinament durant molt temps. Però, seguim sommiant; sense confusions, sense mentides, sense culpes ni culpables.
Viure amb respecte, conviure sent el que som i volent als qui no són com som. Una paraula ha de globalitzar el món: Estimar. Inshallah!
I, arriba la interpretació de “Fill meu” que comença, si ens hem de refiar de la traducció:
Fill meu, estimat,
no emigris del teu país, d’ell tu n’ets responsable.
Has emigrat del teu país; no ho haguessis fet,
allà són els teus estimats i els teus veïns
I, oh sorpresa!, l’àrab es converteix en català per cantar l’enyorament de Jacint Verdaguer, amb música allargada i festiva perquè tant com plany i retret hi ha la realitat de l’acceptació i l’esperança del retorn:
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya,
d’enyorança es mor.
Heus aquí les paraulesi la música mal enregistrades:
I continua la festa i després seguim els nostres camins. Potser alguns escoltaran Báraka -evocador, magnífic, divers- de tant en tant, amb la veu de Miquel Gil inclosa. Món global? Una sola cultura?
21.7.07
anar fent
A les 11 de la nit encara hi havia colles de turistes que feien el recorregut modernista, i és que la foscor confereix un encant espacial i especial, encara que avui l’arquitectura dels maons no era el meu tema.
P. S. Em menjo un entrepà a quarts de dues i llegeixo la premsa. No estic per gaires subtileses. La columna d’avui (ahir?) de Baltasar Porcel sobre la Barcelona de Woody Allen demostra que esta en forma. Tot el que s’ha publicat en la premsa sobre el subdelegat del govern a Catalunya demostra que en aquest país el periodisme d’investigació és absolutament inexistent i, en conseqüència, tots els comentaris que es basen en les informacions llegides als diaris parteixen del no-res. La hagiografia, matisada o no, sobre Piqué fa vomitar, i parlar del seu catalanisme obliga a una revisió urgent del diccionari o de les tecles dels ordinadors (m’havia sortit orinadors). Creia que “El Jueves” ja no s’editava, però veig que la darrera portada, a la qual no li trobo cap gràcia, em desmenteix el meu pensament poc fonamentat. Com que llegeixo que: El fiscal Miguel Ángel Carballo, que ha actuado a instancias de la Fiscalía General del Estado, tiene previsto ampliar esta tarde su petición de retirada de la revista a las páginas web u otros medios de difusión, incloc el dibuix, a veure si és veritat, no sense fer notar que el jutge que ha ordenat el segrest de la revista és un incompetent, en la meva modesta opinió. En fi, que no estic d’hòsties i més val que plegui per avui.
20.7.07
lectures d'estiu (la llibreria)
De vegades anar a prendre una cervesa exigeix, a diferència del traçat de l’AVE per Barcelona, una ruta alternativa que ens faci més refrescant la trobada i ens recordi, una vegada més, que l’important és el camí i el ritme, no el destí final, així que li proposo a la G. una visita a Negra i Criminal (compte amb l'horari, només a les tardes , i els dies de vacances) i ella, en contrapartida, em proposa que gaudim del viatge lentament i anem per superfície, travessant lentament antics territoris compartits.
La G. té un sentit de l’orientació superior al meu, de manera que després de les indicacions pertinents d’un veí de la Barceloneta, acaba trobant la llibreria, situada al carrer de la Sal, número 5. És un local petit i acollidor amb prestatgeries de distribució irregular que ha fet les modificacions mínimes per convertir-se en la botiga- fundada el 2002- més important del país especialitzada en novel·la negra i les altres denominacions que es considerin pertinents. La G., que està més al dia que jo en el gènere, busca pel seu compte i jo, una vegada feta una primera mirada, demano a Paco Camarasa, el propietari –juntament amb Montsé Clavé-, que em faci una tria. Li dic que res de clàssics, que ja els conec, i li dono algunes indicacions sobre el meus gustos però deixo que ell mateix em triï alguna de les coses que li agraden. En Paco busca –de vegades li costa trobar perquè acaben d’arribar de la Setmana Negra de Gijón-, i em va ensenyant novel·les i explicant arguments i valorant aspectes diversos. La veritat és que no dono abast i em fa patir una clienta que s'espera per pagar mentre el llibreter va descabdellant la seva classe magistral que em sembla que també interessa a la clienta poc impacient.
Finalment surto al carrer fugint de la calor interior que no arriba a dissipar el ventilador de peu digne d’una novel·la de Hammett -he estat a punt de compar una samarreta, però el negre intensifica la calor a le'stiu-; mentrestant la G. continua la seva cerca i en Paco atén nous clients que semblen amics o coneguts, alguns vinguts de lluny, alguns amb llista prèvia.
Just quan m’acabo la cigarreta, la G. té enllestida la seva tria. Torno a entrar i agafo la meva pila de llibres abandonats. És el moment de pagar, encara reencetem la conversa. Parlem d’autors d’aquí. En Paco és incapaç d’opinar –ho diu ell- amb objectivitat sobre Ferran Torrent perquè és un amic, però ens explica les seves influències literàries, que deixarem de banda, i ens diu que tant interessant com llegir-lo és escoltar-lo. Ens indica que Un cuerpo, o dos de Gabriel Ferrater i José María de Martín, escrita el 1951 i publicada el 1987, és avui introbable... Per un moment em ve al cap el nom d’Antoni Comas, antic professor i també aficionat a la novel·la policíaca. En Paco encara apunta a mà, amb lletra gran, tots els llibres que ven. A l’hora de fer efectiu el preu, la G. té un petit contratemps que la fa deutora meva per un moment, cosa que la inquieta i la diverteix, i jo me n’aprofito.
En fi, concreto els llibres, que encara no puc comentar, que em vaig endur per indicació de la G. i de Paco i que aniré fullejant aquest estiu; i espero que més endavant fem algun intercanvi amb la G.:
Dominique Manotti. Sendero sombrío. Ediciones Témpora.
K. O. Dahl. La muerte en una noche de verano. Editorial Planeta.
Leonardo Padura. Adiós Hemingway. Tusquets editors.
Domingo Villar. Ojos de agua. Editorial Siruela.
Lorenzo Silva. El alquimista impaciente. Ediciones Destino.
Ara ja podem anar a prendre la cervesa. Arribem a L’Ascensor, vell conegut dels dos. I encara més tard –hora dels comiats precipitats- ens trobem amb en F. i la M. -abans la G. m'ha assenyalat el ciclista nu amb tot el cos uniformement torrat pel sol que circulava pel Portal de l'Àngel-. Però això ja són altres històries.
No estaria malament que es poguessin trobar més llibreries de gènere o temàtiques o com li vulgueu dir, on es barregessin llibres acabats d’editar amb edicions velles, on els llibreters tinguessin temps per perdre amb desconeguts, per guanyar clients o simplement per ganes de xerrar, fent oblidar per un moment que la llibreria també és un negoci, on els espais fossin a la mesura dels humans, on la llibreria real es complementés amb una llibreria virtual atractiva. No estaria malament que qualsevol llibreria tingués un blog com el de Negra i Criminal.
Tampoc no estaria malament que enlloc de comprar edicions en llengua castellana, que llegeixo perfectament, les pogués trobar en llengua catalana, però això també és una altra història que només depèn de mi en certa mesura: jo només sóc un client amb bona voluntat i una capacitat adquisitiva limitada.
19.7.07
lectures d'estiu (feta)
Em deia fa pocs dies un amic que no deixa empremta al bloc que la majoria dels llibres sobre els quals escric alguna cosa ja fa temps que no són novetat. I tenia raó, però no hi puc fer res: encara em queden molts llibres vells per llegir i dels nous ja en parla molta altra gent que està més al dia. Avui, per exemple, em ve bé transcriure un fragment de 1753 llegit dies enrere, que ni tan sols és un llibre, sinó el discurs de Georges-Louis Leclerc, més tard comte de Buffon, pronunciat el dia 25 d’agost amb motiu de la seva entrada a l’Acadèmia francesa. Titulat “Sobre l’estil”, em sembla que el que diu, perfectament ordenat, encara pot ser motiu de discussió ara mateix (una vegada més, m’estalviaré noms i exemples). Si el text no queda prou clar o sembla d’estil forçat, cal atribuir-ho al meu atreviment de traductor, i podeu recórrer al discurs sencer en la llengua original aquí.
És per la manca de pla, per no haver reflexionat prou sobre el seu tema, que un home agut s’embolica i no sap per on començar a escriure; percep un gran nombre d’idees; i com que no les ha comparades ni subordinades, no hi ha res que el determini a preferir les unes sobre les altres. Queda en la seva perplexitat; però quan s’haurà fet un pla, quan haurà reunit i ordenat totes les idees essencials del seu tema, s’adonarà fàcilment de l’instant en què ha d’agafar la seva ploma, sentirà el punt de maduresa de la producció de l’esperit, s’apressarà a fer-la brotar, no sentirà més que el plaer d’escriure; els pensaments es succeiran sense dificultat i l’estil serà natural i fàcil, l’entusiasme naixerà d’aquest plaer, s’esbargirà arreu, i donarà vida a cada expressió, tot s’animarà més i més, s’elevarà el to, els objectes agafaran color, i el sentiment, unint-se amb la llum, augmentarà, la portarà més lluny, la farà passar del que diu al que dirà, i l’estil esdevindrà interessant i lluminós.
No hi res que s’oposi més a l’entusiasme (la calor, l’apassionament?) que el desig de posar arreu trets enginyosos; no hi ha res més contrari a la llum que ha de revelar la forma i repartir-se uniformement en un escrit, que aquestes espurnes que es produeixen forçosament fent xocar uns mots amb els altres. I que ens enlluernen durant uns instants per deixar-nos de seguida en les tenebres; són pensaments que no brillen més que per l’oposició, no presenten més que un costat de l’objecte i deixen en l’ombra els altres costats, i normalment aquest costat triat és una punta, un angle sobre el qual es fa moure l’esperit amb tanta facilitat que s’allunya de les grans cares segons les quals el seny acostuma considerar les coses.
No hi ha res encara més oposat a la veritable eloqüència que l’ús d’aquests pensaments fins, i la cerca d’aquestes idees lleugeres, delicades, sense consistència, que, com la fulla d’un metall batut, agafen brillantor a mesura que perden solidesa; així, com més enginy nimi i brillant es posarà en un escrit, menys nervi hi haurà, menys claredat, menys calor i estil; a no ser que no sigui aquest esperit mateix el fons del tema, i que l’escriptor no hagi pretès una altra cosa que la facècia; llavors, l’art de dir les petites coses esdevé possiblement més difícil que l’art de dir-ne les grans.
Res no s’oposa més al naturalment bell que la feina que un dedica per expressar coses ordinàries i comunes d’una manera singular o pomposa; res no degrada més l’escriptor. Lluny d’admirar-lo, se’l plany per haver passat tant de temps a fer noves combinacions de síl·labes per no dir més que el que diu tothom. Aquest és un defecte dels esperits cultivats però estèrils; fan servir mots abundantment, però no idees; treballen sobre els mots i s’imaginen que han combinat idees perquè han combinat frases, creuen haver depurat el llenguatge, quan l’han corromput en tòrcer les accepcions. Aquests escriptors no tenen cap estil o, si es vol, no en tenen més que l’ombra; l’estil ha de gravar els pensaments, ells no saben més que traçar paraules.
Torno a recordar que hi ha altres visions, matisos, concrecions i divisions. Es podria dir que ha plogut molt (irregularment darrerament) des que van ser pronunciades aquestes paraules, però és un bon punt de partida.
18.7.07
lectures d'estiu (la cerca persistent)
No tinc sort en cap de les tres agències; sembla que fa temps que han venut tots els bitllets que tenien assignats. En una em diuen que ja fa tres anys que van vendre el darrer viatge als paradisos oceànics i encara no els han tornat a oferir el recorregut, també és veritat que tenen poques demandes, em diu. Una de les noies escriu Segarra amb una e a la primera síl·laba, de manera que ni tan sols apareix el promotor del viatge (tot són as?, em pregunta sorpresa). La darrera noia somriu quan li faig la demanda i continua somrient quan em confirma que res de res. Quan li dic, entre retòric i impacient, que a veure si aquest any tampoc no podré viatjar als mars del sud, el seu somriure es transforma en un riure descarat, mentre jo, ja d’esquena, m’allunyo amb posat mig ofès però ulls còmplices.
De totes maneres, insistiré, perquè estic segur que en alguna agència de viatges encara els deu quedar algun passatge que no han arribat a vendre i que m’està esperant. Ja us ho diré.
Comparteixo part de la tarda cercant un rentavaixelles (l’Olympic Star de Bosch, de l’any 92, ha decidit prendre’s una vacances definitives) i els llibres d’ahir. Després de quedar amb la mare per compartir demà un suquet de mollet, continuo pel carrer Mallorca, just fins abans de Balmes: res, només promeses. Baixo fins a la Gran Via i el noi em diu que és clar que tenen literatura de viatges a part de guies, però tampoc sap com s’escriu Sagarra (tinc la sensació que se m’ha encomanat el dialecte central, cosa que solen desmentir les meves amistats). Em promet que dintre de tres o quatre dies tindrà el llibre de l’Aurora Bertrana si li demano, l’altre no. Desconfio del seu optimisme. Abans d’arribar al Ritz (com es diu ara l'hotel?) entro en una altra llibreria. A la noia no li costa gens trobar-me La ruta blava sense necessitat de consultar l’ordinador. (sorpresa: 6, 95 euros perquè l’editorial ha decidit que són restes que cal treure’s). Em confirma que el llibre de l’Aurora Bertrana només el trobaré per casualitat. Encara entro en un altra llibreria del Portal de l’Àngel, on el senyor (vestit gris fosc) que m’atén em diu que tot el que tenen sobre viatges es troba en una prestatgeria lamentable. Li suggereixo que mirem l’ordinador abans de perdre el temps entre les lleixes i, efectivament, no tenen els Paradisos oceànics. Més tard, encara tinc temps de assabentar-me d’algunes característiques i condicions de venda i instal·lació dels rentavaixelles, però la Joana tindrà la darrera paraula.
Cabut (consultar el DCVB per veure el significat de la paraula) com sóc, demà em proposo fer una mirada per les llibreries de vell. Mentrestant, ja a casa, m’adono que tinc un llibre de l’Aurora Bertrana i del seu pare que encara no he llegit i que pot ser un bon substitut d’aquesta opció que se’m resisteix. Diu la filla a propòsit de L’illa perduda:
Com molts, potser com tots els actes de Bertrana, hem de considerar aquesta novel·la, escrita en col·laboració amb la seva filla aurora, com una mena de penyora oferta en desgreuge a la incipient novel·lista. Bertrana es trobava llavors davant la infrangible vocació literària de la seva filla, la qual vocació havia contrariat anys i anys, volent treure-li del cap que es dediqués a les lletres.
La noia havia lluitat molt temps contra la seva pròpia vocació, dedicant-se a la música com era la voluntat del seu pare. Bertrana escoltava embadalit les històries de les illes polinèsies, les trifulgues entre els blancs i els mestissos, entre els mestissos i els indígenes. Les misterioses existències dels comerciants xinesos... S’hi engrescava tot ple. I, de sobte, proposà a la seva filla d’escriure la novel·la en col·laboració. Ella acceptà amb entusiasme.
La història promet.
17.7.07
entre la cultura i l'economia: la Ibèria de José Saramago
A diferència del que passa a França, Gran Bretanya, Itàlia..., desconec profundament tot allò que fa referència a la realitat més immediata de Portugal (el darrer Assumptes exteriors de Miquel Calçada tampoc no m’ha ajudat gaire). Per això em sorprenen –m’intriguen?, em descol·loquen?- les declaracions de Saramago publicades a Diário de Notícias del diumenge. El futur de Portugal és convertir-se en una autonomia d’España? D’una España que es dirà Ibéria (amb accent?) Independència cultural però no econòmica? Més avall teniu un fragment de l’entrevista, que no he vist reproduïda totalment enlloc (per què?) i que podeu trobar sencera aquí. Tal com van les coses al nostre país, les paraules de Saramago semblen ciència-ficció, però els aficionats al gènere sabem que moltes històries de S-F s’han anat convertint en realitat, i en alguns casos els autors s’han quedat curts.
Qual é o futuro de Portugal nesta península?
Não vale a pena armar -me em profeta, mas acho que acabaremos por integrar-nos.
Política, económica ou culturalmente?
Culturalmente, não, a Catalunha tem a sua própria cultura, que é ao mesmo tempo comum ao resto da Espanha, tal como a dos bascos e a galega, nós não nos converteríamos em espanhóis. Quando olhamos para a Península Ibérica o que é que vemos? Observamos um conjunto, que não está partida em bocados e que é um todo que está composto de nacionalidades, e em alguns casos de línguas diferentes, mas que tem vivido mais ou menos em paz. Integrados o que é que aconteceria? Não deixaríamos de falar português, não deixaríamos de escrever na nossa língua e certamente com dez milhões de habitantes teríamos tudo a ganhar em desenvolvimento nesse tipo de aproximação e de integração territorial, administrativa e estrutural. Quanto à queixa que tantas vezes ouço sobre a economia espanhola estar a ocupar Portugal, não me lembro de alguma vez termos reclamado de outras economias como as dos Estados Unidos ou da Inglaterra, que também ocuparam o país. Ninguém se queixou, mas como desta vez é o castelhano que vencemos em Aljubarrota que vem por aí com empresas em vez de armas...
Seria, então, mais uma província de Espanha?
Seria isso. Já temos a Andaluzia, a Catalunha, o País Basco, a Galiza, Castilla la Mancha e tínhamos Portugal. Provavelmente [Espanha] teria de mudar de nome e passar a chamar-se Ibéria. Se Espanha ofende os nossos brios, era uma questão a negociar. O Ceilão não se chama agora Sri Lanka, muitos países da Ásia mudaram de nome e a União Soviética não passou a Federação Russa?
Mas algumas das províncias espanholas também querem ser independentes!
A única independência real que se pede é a do País Basco e mesmo assim ninguém acredita.
...
Llegeixo aquests dies l’Obra Completa de Salvat_Papasseit (Gorkiano) i em ve de gust copiar-vos un fragment del seu article “¿Portugal de España?”, publicat l’any 1915 i que li va suposar uns dies de presó:
Portugal será nuestro, cuando nosotros seamos también de Portugal, unidos en deberes y en aspiraciones, y libres Cataluña i Vasconia a la vez, en iberismo noble. Pero a ser por la fuerza, el rencor que ya ha muerto se transformaría en odio. Y debemos hacer que no lleguen allí los ecos de esta voz que en España intenta hacerse oír i invadir las conciencias para ir a la conquista de un gran pueblo que supo conquistarse a si mismo.
Mentrestant, les reaccions lusitanes, que podeu trobar aquí, no crec que enterboleixen la felicitat de Saramago, que avui, vint anys després, s’ha tornat a casar amb la seva esposa, ara a España, la periodista andalusa Pilar del Río. No sé per què, en Saramago em recorda una mica Cela.
16.7.07
sobre les dimensions
Tots recordeu, en termes generals, els conceptes de personatges plans i rodons de Forster (encara que no se’n parli, ell afegeix també els bidimensionals). En la història de la literatura trobem força personatges plans que són protagonistes, fins al segle XIX moltíssims, potser més que personatges rodons. Els personatges plans no són negatius ni menys importants que els rodons, simplement destaquen per una característica, per una actitud dominant, i són previsibles. Els personatges plans poden tenir tanta o més vida que els rodons. En la vida real, els personatges plans –no parlo de les persones- suposo que no són tant abundants com els rodons, però molts d’ells són protagonistes precisament perquè són plans.
Us recordo un petit fragment que li serveix a Forster per acabar de concretar el concepte de personatge rodó: La prueba de un personaje redondo está en su capacidad para sorprender. Si nunca sorprendre, és plano. Fins aquí tot correcte, res a dir; però afegeix: Si no convence, finge ser redondo pero es plano.
Un bon polític, un polític ideal que aspiri a triomfar definitivament com a personatge en la seva professió, ha de ser pla. Ha de ser un personatge de qui sàpigues no només d’on procedeix o per on va, sinó també per on anirà. En la política actual hi ha molts polítics que desitjarien ser plans, confiables, però aquesta no és una tasca fàcil, perquè els mateixos personatges que comparteixen aventures de partit amb ell li demanen una rotunditat que sovint li repugna però que es veu impel·lit a buscar (prescindirem d’exemples que tots teniu al cap i són nombrosos), de la mateixa manera que els simpatitzants, votants i ciutadans en general li demanen una caracterització que va més enllà de la seva versemblança com a personatge. Al costat dels polítics conscients del seu paper de personatge pla que no poden arribar a aconseguir per factors externs a la seva pròpia voluntat l’estatus ideal, hi ha els polítics plans que espiren a ser rodons, que durant el seu pas per l’escenari, per l’argument, no paren d’intentar fingir que no són com són; són personatges que no han entès quin és el seu paper, que no convencen més que els curts de gambals –molts-, que no entenen que la grandiositat del seu personatge és precisament ser plans, amb tots els matisos que es vulgui. Són personatges perillosos. D’aquests, la política també en va plena.
Encara queda un altre tipus. Aquell personatge completament pla durant la seva estada en política que també ho és quan deixa el càrrec. És el polític que confon professió i vida. Són personatges hiperbioplans que no deixen de fer gestos perquè l’autor els inclogui en la seva propera novel·la, i alguns ho aconsegueixen, cosa que demostra que encara hi ha autors i públics creadors i degustadors de la mala literatura respectivament (em permetreu que tampoc citi exemples). Dels personatges hiperbioplans, n’hauríem de fugir com del dimoni –si existís-, si més no perquè al llarg de la seva existència, la fictícia i la real, la pública i la privada, tothom hauria d’aspirar a ser, al menys en alguna ocasió, un personatge rodó, un personatge amb voluntat d’evolucionar, sorprendre i convèncer, és a dir, de ser humà. I si no ho aconsegueix, ningú no li pot fer cap retret.
Finalment, hi ha alguns personatges (deixem-nos d’històries de plans i rodons) que volen traspassar la pantalla i actuar entre les espectadors. Cal estar especialment previnguts contra aquests personatges, perquè algunes vegades aconsegueixen convèncer els espectadors que realment són també de carn i ossos i tenen sang. I els espectadors se’ls acaben emportant a casa i, encara més perillós, els alimenten com si fossin humans.
(petita contribució políticoliterària al darrer tema de la tertúlia que com diu la xurri ... però no és ben bé això)
15.7.07
incertesa
Prop de les tres de la matinada del divendres 13, solca el cel un estel fugaç (fugint de qui? destí de qui? senyal de què?) que es desfà prop de la línia de l’horitzó sud: un instant de colors canviants - potser un blau-blanc?-. Desentrenat com estic en qüestió d’estrelles, no recordo a temps que calia demanar un desig. De totes maneres, és dubtós que els desitjos tinguin caràcter retroactiu ni que es pugui demanar allò que encara no se sap que es desitja.
13.7.07
saudade
I sé que aquest estiu tampoc aniré a Lisboa (ni Porto, ni...). I sé que, poc o molt, tornaré a escoltar Amalia Rodrigues mentre els trens, rostres a penes entrevistos, cossos dormint imaginats, es creuaran davant de casa, qui sap si puntuals, mentre jo, amb rats penats, grills, dragonets i gats per companyia, miraré el pas dels estels -l'óssa menor girant sobre el su eix-. Entre la vinya a punt de parir i l’olor de la branca de fonoll recent collit, passarà el temps i s’anunciarà, potser, l’aurora.
I per un moment, potser, aniré més de pressa que la cançó i el tren, avant i enrere.
P.S. No us fixeu en les imatges, cadascú les seves.
(divendres 13)
12.7.07
reflexos i anònims
-Imagini’s uns cinta transportadora al final de la qual hi ha un forn enorme. I a la cinta transportador hi ha llibres. Totes les còpies que hi ha al món de tots els llibres que li han agradat a la seva vida. Tots alineats. Jane Eyre. Villette. La dama de blanc.
-...I imagini una palanca amb dues posicions, ENCÈS i APAGAT. Ara la palanca està en apagat. Al costat hi ha un ésser humà amb la mà a la palanca. Està a punt d’aixecar-la i vostè ho pot evitar. Té una pistola a la mà, només ha de prémer el gallet. ¿Què fa?
[...]
¿I els meus sentiments? Quina vergonya. Perquè havia mentit. Per descomptat que estimava més els llibres que les persones. Per descomptat que valorava Jane Eyre més que l’estrany anònim que tenia la mà a la palanca. Per descomptat que un Shakespeare valia més que una vida humana. Per descomptat. A diferència de la senyoreta Winter, jo m’havia avergonyit de dir-ho.
Diane Setterfield. El conte número tretze. Editorial Empúries.
És difícil saber fins quin punt la realitat supera la ficció o és a l’inrevés. Tampoc no és fàcil establir qui menteix. Fins i tot hi ha qui menteix sense adonar-se’n.
(allà on diu llibres es pot escriure el que més convingui)
el que hem dinat (no només de...)
Arribades a les meves mans les espècies de que us parlava no fa gaire, vaig pensar a fer alguna cosa al curri, aquesta miscel·lània de sabors que vaig fer servir tant en altres temps. La idea era preparar una cosa senzilla: arròs al curri, com a acompanyament, o pollastre al curri. Com que tenia les idees un xic espesses, vaig consultar dos llibres: El llibre dels arrossos del 7 Portes i altres arrossos, de Josep Lladonosa, i 1080 recetas de cocina, de Simone Ortega (un dels meus capçaleres). Al final em vaig decidir per un arròs amb pollastre al curri, agafant una mica de l’un i de l’altre, i una mica de mi. Força bé, de veritat, potser una mica massa suau. La qüestió, però, és que repassant els dos receptaris vaig anar llegint altres arrossos i em vaig fixar especialment en l’arròs a la milanesa. Jo mai no he tastat aquest arròs a Milà o a Itàlia, però Lladonosa afirma que és un plat que cuinen de maneres molt diverses, fins i tot a la pròpia ciutat de Milà, i que tant es fa servir com a plat base com a menja d’acompanyament, i en parla de dues variants. Em va reconfortar saber que el meu arròs a la milanesa, que jo vaig menjar per primera vegada a l’Ametlla de Mar, i que he reconvertit al llarg del temps amb l’ajuda de Simone Ortega, podria passar per un plat digne del nom donada l’heterodòxia existent.
A l’hivern preparo el que anomeno arròs a la milanesa amb una certa freqüència, a l’estiu, no tant. El cuino expressament, però especialment quan m’adono que puc aprofitar alguns ingredients que em queden perduts perquè no s’han menjat en el seu moment, sobretot un bon pernil. Anem a la recepta, per si a algú li fa gràcia provar-lo.
Ja sabeu que habitualment cuino per dos o per tres, així que m’estalviaré de donar detalls de les quantitats. Afegeixo que, com en altres arrossos, penso que l’arròs a la milanesa admet les improvisacions que cadascú vulgui imaginar segons els ingredients que tingui disponibles.
Farem tres grups d’ingredients seguint aproximadament l’ordre de cocció (en vermell els imprescindibles):
1. ceba ratllada, una carxofa tallada fina, pebrot verd, pebrot vermell (avui no he afegit xampinyons laminats perquè no en tenia)
qualitat, pot destrossar el resultat. Jo faig servir habitualment una xistorra consistent i poc perfumada, però avui he fet servir un xoriço de la carnisseria Canals (xamfrà del Passeig de Sant Joan amb Provença) amb bons resultats.3. Arròs, pèsols congelats (quin remei!), un all, potser també una fulleta d’api.
Preparació:
En una cassola (en el meu cas d’alumini, però dubto que en tingueu, entre altres coses perquè són desaconsellades per qüestions de salut), se sofregeixen el primer grup d’ingredients a foc lent, vigilant que la ceba no es cremi sinó que agafi només un lleuger color daurat.
Mentrestant ja es pot preparar un altre recipient amb aigua per bullir l’arròs. Quan estigui a punt, es tira l’arròs, els pèsols i l’all. I si ho heu decidit, també la fulla d’api i allò que us hagi passat pel cap i no es baralli amb el resultat final. Se suposa que heu afegit la sal al vostre gust i que deixareu que l’arròs estigui a punt –no massa fet- per treure’l del foc, colar-lo i reservar-lo.
Quan us sembli que teniu el sofregit a punt (li podeu tirar una punta de sal), afegiu el pernil i el xoriço, que haureu talat prèviament en trossos petits com es veu en la imatge. Quatre o cinc voltes a foc mitjà, procurant que el pernil no es cremi gaire, i afegiu l’arròs i els pèsols i remeneu fins que quedi tot ben barrejat. I llestos per servir. Si us sembla, podeu posar una mica de pebre mòlt en el moment de barrejar l’arròs. Una mica de julivert, formatge ratllat..., vosaltres mateixos.Amb una amanida de primer i les postres
habituals ja en teniu prou... I bon profit!Si teniu alguna pregunta, no dubteu a consultar-me. I si voleu tastar l’arròs abans de decidir-vos, ja quedarem dia i hora.
P. S. com que tinc temps, acabo de fer una mirada a alguns llibres de cuina.
Lladonosa posa tomata en una de les dues modalitats.
A Carmencita la buena cocinera, a més de la tomata s’hi afegeixen anxoves, i suggereix la possibilitat del pollastre o el peix. Eclecticisme total.
A Les 30 millors receptes de l’avia. Arrossos, es posa cansalada i el pernil és dolç. Com en el cas de Carmencita, s’acaba la cocció al forn.
11.7.07
babauejant
La cavalcada dels reis, la cursa del Corte Inglés, la caravana del Barça, l’arribada del rei, la benedicció papal? Què és el que provoca que alguns carrers de la ciutat comtal (permeteu-me l’adjectivació obsoleta) restin tallats al trànsit durant algunes hores d’alguns dies? Sí, efectivament, el rodatge de la darrera pel·lícula de Woody Allen -t'estimo Woody!- , aquesta que encara no té nom i que bé podria ser que es titulés amb una mena d’actualització del vell eslògan: Barcelona, ciudad de ferias i congresos. Sembla que les autoritats ciutadanes, regionals (?) i estatals confien que la pel·lícula es converteixi en la més gran mostra publicitària mundial de Barcelona de tots els temps –i bé que l’han subvencionada- i que els turistes de tot el globus, i alguns d’extraterrestres, acabin omplint els carrers de la ciutat dels serveis per sempre més, fins a la fi dels temps. I la fama i una riquesa incalculable s’instal·laran definitivament a Barcelona i, per extensió, a Catalunya i, una mica menys, però també, a Espanya.
Fins que no arribi el moment del definitiu reconeixement mundial i de l’esclat turístic consegüent, els residents a la ciutat –els de fora també hi sou convidats- podrem assistir a la gestació del fenomen, a peu o en bicicleta (estic segur que l’invent del bicing tenia aquest inconfessat propòsit), pels carrers tallats de la ciutat, convertits en un gegantí escenari. Algun dia, en el futur, alguns podrem dir: jo hi vaig ser, jo vaig veure el geni, jo em vaig agenollar en la seva presència, jo vaig ser testimoni del principi de la nova era. I només aquestes paraules ens obriran totes les portes i pel sol fet de pronunciar-les ja ho tindrem tot pagat (serà més que ser només català), i ens voldran tocar la roba per si s’encomana una espurna del misteri.
Mentrestant, però. viurem el dia a dia. Manifestarem que no recordem que cap diari fins ara hagi dedicat dues pàgines, mapa inclòs, a detallar els dies i les hores en què s’organitzaran els embussos de trànsit amb motiu d’un rodatge i trobarem a faltar que l’Ajuntament no hagi tret un extra de la seva revisat per donar oficialitat a l’esdeveniment. I, quan arribi el moment, jo, acabat de dutxar i amb roba de turista i cara de babau, intentaré passejar el dia 12 per la Rambla de Catalunya, entre Aragó i Consell de Cent, entre les 11 i les 5; o el dia 13, per la vora de la Pedrera, entre les 2 i les 6. I de tant en tant faré un saltet per sobresortir d’entre els altres babaus, a l’espera que la càmera es desviï per un instant i la presa sigui bona i la meva imatge quedi per sempre més fixada en l’Eixample de Woody Allen.
De la pel·lícula ja en parlarem en el seu moment, que no crec que ara tingui cap importància. A més, de pel·lícules d’en Woody ja n’hem vist moltes i n'esperem moltes més.
P. S. Sembla que avui els dels PP i els del PSC, s'han tirat els plats als crits de: Provincians! Obsolets! Quines coses de discutir...