matí del darrer diumenge de 2007

Matí de tramuntana suau que s'endú la humitat i satura els colors. Anem vorejant la costa fins a Aiguablava; ens aturem a Fornells. Aquests llocs impossibles a l'estiu ara semblen abandonats. Les barques, a recer- per gran remei a terra eixiran-, i cap presència dels autòctons, si és que n'hi ha. Alguns turistes en grups de dos, de tres o de quatre sargantanegen prop de les roques, silenciosos, malenconiosos. L'hivern sembla implacable en aquests llocs idíl·lics de creixement desmesurat.

De tornada, ens aturem a Begur. Des del castell contemplem el castell del Montgrí. Al seu darrere els Pirineus fan de teló de fons. A la falda del massís, s'alça Torroella, el Murons de Solitud. L'església ja no és l'edifici central; amb prou feines es descobreix cap a l'esquerra.

Contemplem la platja de la Gola, on hem anat tants matins d'estiu. Si forcem la vista, podem imaginar, més que veure, els qui hi passegen. Qui són? Per què han triat avui venir fins a la sorra? On aniran després? Sembla que la mar es confon amb el riu a la desembocadura del Ter.

Més enllà, hi ha l'Estartit. El mar es d'un blau intens. I encara al darrere, la badia de Roses. que a l'estiu es pot intuir i que en dies diàfans com el d'avui sembla a tocar.

Tot està en calma aquest matí de diumenge i de blaus, com si el món s'hagués aturat a l'espera del nou any. Fins i tot la gavina, que fa poc planejava deixant-se portar pel vent, s'ha ajagut a la roca i ens mira com dient: només un dia i tornaré a emprendre el vol.

notes de vacances

Recórrer els Empordans, ara que els camps descansen i la gent també, és un plaer. Es pot haver elaborat una ruta o simplement deixar-se portar. El país és petit i variadíssim i és difícil perdre-s'hi. És el temps d'oblidar-se de la costa i d'anar cap a l'interior, ni molt ni poc: és cosa de cadascú. Els pobles es toquen i la majoria expliquen alguna història. Els paisatges, tranquils, són una meravella. Arribat el moment, cal fer una pausa per dinar, i fins i tot els llocs més petits ofereixen sorpreses agradables, o no tant.

En aquest territori hi ha moltes cases que s'han convertit en restaurant. Des de fa temps que famílies pageses compaginen la seva antiga feina amb la restauració. En alguns casos, fins i tot han deixat de conrear la terra per convertir la casa pairal en un lloc on al costat de la cuina de sempre s'atreveixen a fer innnovacions inimaginables en altres temps. Molts conserven una mica de terreny per criar alguns animals i conrear verdures que després serviran als del país o als el sud, i també als del nord. Cal anar en compte, però, perquè un antic mas, una casa antiga reconvertida en hostal no garanteix necessàriament cap excel·lència, i al costat d'aquells que s'han professionalitzat, n'hi ha d'altres que confien únicament en l'aparença i en la ximpleria dels forasters. D'aquests, dels que donen gat per llebre, n'hi ha molts i no importaria si no fos perquè més tard amics o coneguts ens els aconsellaran.

Jo, avui, per exemple, us aconsellaria que si us perdeu per Ventallò (a penes 700 habitants censats) just a l'hora de dinar, entreu al restaurant Pera Batlla -es pot fumar, però el fum és inapreciable- que està en una casa de finals del XVII. Només sis o set taules i la carta escassa però prou atractiva. Res de cambrers, únicament dones, també a la cuina. I els divendres, menú d'escudella i carn d'olla -apta per a menors, una mica de malalt: ni orelles de porc ni botifarra negra ni...- a catorze euros. Sembla que l'escudella és tornarà a posar de moda. A part de menjar i el que us vingui de gust, el que es pot fer a Ventalló és comprar unes quantes garrafes d'oli al molí, que no sé si té nom, que es troba al carrer Reravalls, a l'entrada del poble. Em sembla excel·lent: ni massa fort per desgraciar una amanida ni massa fluix per confondre'l amb aigua. Tinc la sensació que a l'Alt Empordà el negoci de l'oli, més o menys artesanal, comença a recuperar-se. Feia temps que no veia camps d'oliveres que no arriben al metre.

Ja ho veieu, em passo el dia -curt- passejant i menjant. Què és pot fer que sigui més saludable per al cos i més distret per a l'esperit?

P. S. Després de llegir el post del 28, representants de les dues editorials esmentades però no concretades s'han apressat a oferir-me condicions més aventatjoses que les suggerides en converses anteriors. Ja ho veurem. De moment no us diré res, no fos cosa...

blocamoll (blogamoll)?

No negaré que jo, com alguns de vosaltres, i encara que no ho hagi dit gaire explícitament, fa temps que penso que no estaria malament que algunes de les coses que escric aquí i que poden llegir milions de persones -al menys totes les que entenen el català- apareguessin en paper. En el fons no sé si aquest desig el motiva la desconfiança envers la durabilitat del mijtà virtual o la discutible seriositat del lloc gratuït que m'acull, o potser és una qüestió del prestigi de la edició impresa que fins i tot busquen els més aferrissats defensors dels blocs; no crec que sigui la possibilitat de fer uns calés extra, però no ho descarto. Bé, que em sembla que aspiro a la immortalitat.

Sigui el que sigui, el cert és que els darrers mesos he fet -i han fet- algunes gestions per tal d'aparèixer en el mètode tradicional d'expressió; i vet aquí que al final els resultats aconseguits m'han acabat sorprenent, han sobrepassat les meves espectatives. Avui, dia 28 de desembre, puc dir que tinc poques ofertes encara per concretar però aparentment prou consistents perquè pugui avançar alguna cosa. Sorprenentment la possibilitat que sembla més perfilada és la que m'ofereix l'editorial Planeta. Encara em queden alguns contactes en l'empresa dels Lara i un d'ells, amb qui em trobo irregularment, m'ha avançat -no concretaré gaires detalls, que tampoc sé- que tenen pensat iniciar dues col·leccions a principis de primavera; una d'elles, del que es podria anomenar literatura alternativa (el titol de la col·leccio, de moment, és “Alternatius” o bé “Desintegrats” -encara en període de reflexió-), pricipalment a base de material aparegut a internet. En T. m'assegura que es tractaria de publicar una selecció de 150 posts aproximadament (per què no més?). L'edició seria segurament bilingüe i no tenen clar si publicar-me en el número dos o tres. Bé,queden molts detalls a perfilar i no m'atreveixo a afegir res més, però no m'he pogut resistir a fer un petit avançament de la situació, perquè segur que compreneu que estic força il·lusionat amb el projecte.

Estic també en tractes amb dues editorials més, encara que les converses van molt més endarrerides i, la veritat, no em sembla que puguin igualar les condicions i la notorietat que aconseguiria amb la Planeta, així que de moment no diré res. Espero que a finals de gener, si tot va bé, us podré avançar una informació més consistent; fins alehores callaré com un mort, no sigui cosa que parlar massa em dugui mala sort. I potser ja he parlat massa.

partitius

Hi ha dies que pagaria per treballar -un quart de jornada, no us penseu! La resta ja m'està bé.
Contemplar, des d'una altra finestra, els canvis d'aquest paisatge d'hivern en què de sobte uns senyals de fum fan saber que hi ha algú que ha estat capaç de deixar la taula enmig dels retrets dels altres, ja m'està bé.



















Compartir, un quart de jornada, menjar, converses i riures, nous i repetits, ja m'està bé.

Passejar, per carrers deserts -si no fos pels basars xinesos i els que s'apressen a buscar una sort humil al local de la quina-, ja m'està bé. Passejar acompanyat, encara m'agrada més.


















Xerrar una estona llarga, passada la mitjanit, des de lluny, però prop, ja m'està bé.


Llegir una estona, sense exagerar, alguna cosa lleugera i escriure'n un fragment aquí, sense gaire sentit, ja m'està bé.


Xènia

Perquè no manqui una toga a les tonyines i una túnica a les olives, perquè l'arna infecta no hagi de morir miserablement de fam, feu malbé, Muses, aquets papirus del Nil que són la meva despesa: Vet aquí que l'Hivern embriac reclama plesanteries noves. Els meus daus no poden lliurar ardoroses batalles, ni el meu sis no repica amb l'as el vori del meu cornet: aquest joc no comporta pèrdua mi guany.

Marcial: Epigrames.



De vegades, necessitaria cinc quarts de jornada.

anotacions atmosfèriques

Cap a dos quarts de 10 del matí. Temperatura exterior: 4º; humitat: 84 %. A l'interior, la temperatura és de 20º i la humitat del 39%.


En aquest matí de Nadal, la lluna, gairebé plena, que ens ha vetllat durant tota la nit, està a punt de pondre's en l'horitzó oest, just on el Canigó, desdibuixat des de la finestra de casa, farineja com si fos el fons d'una escenografia. El sol fa poca estona que ha pres el relleu de la lluna; encara es miren. Uns quants coloms imiten els dofins en el blau del cel.




El capellà, poc després de les deu, ens barreja alegria i tristor o viceversa. Al recordatori, uns versos de Verdaguer:


I amb llavis freds, encara sembla dir-nos:
no ploreu pas ma mort.
Per què en tan curt viatge despedir-nos,
si jo us espero a port.


( el diari d'avui me'l vendran demà; parèntesi de retrobament; àpat; versos de Nadal: “Tinc quatre anys i sóc bufona / i de coses en sé un piló / sé cantar, jugar i saltar / però... que bonic és estimar! / Estimo els peixos, estimo les flors / i els nens de tots els colors. / Nadal ja ha arribat, / quina il·lusió. / I per a tots vosaltres / aquest petó! / Bon Nadal!”; tió generós; el germà gran i jo anem cap a casa, em confessa que el país preferit de tots els nens és Consolàndia (el país de les consoles): una insinuació?; mentre es mira uns dibuixos a la tele, faig mitja becaina, em dóna un cop de colze perquè admiri els camins de les boles del billar; més tard, s'emporten les rabasses...; fem la darrera volta)


Dos quarts d'una. Temperatura exterior: 7º; humitat: 87 %. A l'interior, la temperatura és de 21º i la humitat del 37 %. La lluna encara trigarà una estona a fer-se visible; mentre, a l'horitzó sud reconec la nebulosa d'Orió. Cel amb núvols, demà?


P. S. Estàveu avisats: com sap tothom, els naturals i habitants ( que viuen i treballen, que diria algú) de Betlem són coneguts amb el gentilici de figuretes. M'agrada la distància de la relació virtual, que impedeix que ningú m'apallissi pels acudits dolents.

ball d'estrelles

Una mica més i arribo tard. Aquí cada estrella va al seu aire. La del campanar de Jafre apunta el mar; la de Colomers va paral·lela a la carretera, la d’Ullà també, però en sentit contrari; la de Torroella, cap al sud... Els ajuntaments o els capellans em poden dir que tan se val, que avui tothom pot disposar d’un GPS i que l’estrella és més aviat un element simbòlic que es col·loca segons les arestes de la torre de l’església, d'aquestes curioses esglésies escapçades abundants a l'Empordà. Molt bé, d’acord, però, sobretot en aquestes dates, encara hi ha molta gent innocent que fa més cas dels símbols que dels GPS, i no costaria gaire posar-se d’acord per fer apuntar totes les bombetes en direcció a Betlem.

Res, queda dit. I si no us importa, ara que ja heu arribat allà on volíeu, us convido a entonar amb mi aquesta nadala i les que convingui.

En tot cas: Moros, jueus i cristians, creguts i descreguts que passeu per aquí, els que ja teniu estrella que us guia i els que encara la busqueu, els que voleu canviar d'estrella, els que l'heu perduda, però no desespereu, el que desespereu sense motiu o amb motiu, els poliestrellats... A tots, dic a tots: BON NADAL!


P. S. Acabo amb una de gentilicis. Recordeu com es diuen els habitants de Betlem? Aviso que és un acudit molt dolent.

transcendències

Un centenar de milions d’anys no són, després de tot, una eternitat, però em semblava que no passaven mai.

Italo Calvino. Le Cosmicòsmiques.

No sé com va sorgir el tema, però ens trobàvem alguns companys en una pausa de la feina quan de sobte ens vam veure embrancats en una discussió sobre el més enllà. Qui més qui menys pensa o fins i tot verbalitza: I després què? Cap de nosaltres va admetre creences que anessin més lluny dels propers anys, pocs o molts: poca cosa sobre la qual no tenim potestat. I no obstant, tots vam fer cap finalment a la nostra educació catòlica, tots érem prou grans, i vam fer els acudits habituals. Jo no crec més que en un futur en què el meu cos serveixi d’adob, d’aliment de la natura, de record en una memòria immediata, però per si de cas, per si hi ha un altre temps, vaig recordar-los que dels quatre llocs que esmenta Eiximenis en el seu resum a Àngels i dimonis, en triaria un que em sembla que ja no es considera. Què hi farem, fins i tot l’Església eterna canvia. Anem a poc a poc. Diu Eiximenis:

... sots nós, fina al centre de la terra, hi ha habitacions. En la primera estaven los sants pares abans que Jesucrist vingués i els tragués. Com que no sóc ni sant ni pare ni aquesta habitació té cap funció ara mateix, la deixaré de banda.

La segona habitació, la que s’anomena el purgatori, és més aviat un passadís, així que tampoc no cal donar-li gaire importància, encara que un s’hi pugui estar eons. A l’infern, la quarta habitació, malgrat les temptacions de parlar amb alguns personatges interessants (...I aquí amb l’Anticrist i amb Judes i amb Mahoma de Meca, els seus principals deixebles, i amb els majors que ell [Llucifer] tirà del cel amb si mateix, serà aquí damnat in secula seculorum), tampoc no m’hi voldria quedar eternament, que el foc és massa intens.

Del cel, mortal com sóc actualment, sempre m’ha fet una mica d’angúnia, potser perquè sóc massa inquiet, l’estaticitat eterna, la contemplació constant de Déu. En aquest moment no em puc imaginar la badoqueria col·lectiva per sempre més.

Si pogués triar -estic segur que Maragall faria com jo- em decidiria per la tercera habitació, que mai ha estat gaire publicitada però que crec que seria suficient per les meves modestes aspiracions. Sé que el meu desig és una utopia. En primer lloc, perquè a mi em van batejar; en segon lloc, perquè, malgrat que algú decidís fer una excepció, aquesta habitació ha estat definitivament clausurada, segons em consta. Deixeu-me que, malgrat tot, us recordi com era:

La tercera habitació, i ja més baixa, és la dels infants que són morts sense baptisme. Aquests no sofreixen cap pena sensible, solament sofreixen aquesta condemna: que són privats de la vista de Déu. D’aquests han dit alguns teòlegs que, després del Judici Final, no romandran aquí, sinó que els serà dat per lloc tota la faç de la terra descoberta, de la qual diu sant Joan (Apocalipsi 21) que serà tan bella com vidre o cristall lluent. Sobre la terra anant, lloaran i beneiran sempre nostre senyor Déu, que així els ha ordenat d’estar; i tindran grans i moltes ciències, i més plaer que no té cap criatura per alegria natural i corporal...

Em deixo alguns detalls menors, potser poc satisfactoris; però, no creieu que ja en tindríem prou els de poques aspiracions? No us apuntaríeu a reivindicar aquesta habitació mentre espereu heretar la terra? Quin dia quedem?

En fi, no us entretinc més, que m’imagino que teniu moltes compres pendents i poques ganes de pensar en el futur remot. I ho entenc.

i entre els àpats?

En aquestes dates, i la cosa ja fa dies que dura, s’omplen els nostres ulls i les nostres orelles de recomanacions per tal que l’esperit nadalenc no sigui absent de les nostres llars i de les nostres vides. Sobretot s’invita a gastar els diners desembrals que pesaran com lloses en les nostres butxaques: qui no comprarà algun aparell o es canviarà el vell per un altres (compte amb el cànon de la SGAE)? Jo tampoc no em puc sostreure d’aquesta publicitat absolutament necessària, encara que com que sé que alguns de vosaltres no teniu massa voluntat de despendre-us dels vostres calés escassos, us faré suggeriments econòmicament modestos o nuls, i no per això poc satisfactoris –espero-, per omplir el lleure que teniu entre àpat i àpat.

Comencem. Segur que alguna de les experiències –o els espais en blanc- d’aquests dies no es poden convertir en una transformació? Ja hem sobrepassat les cinquanta (la Júlia ha estat qui ha passat la ratlla d'aquest primer equador), però ens sap greu arribar a les cent abans que hàgiu escrit la vostra. Confesso –i em sembla que és una experiència compartida pels altres participants- que ens ho passem molt bé jugant amb la llengua en si mateixa, amb els conceptes, amb les idees..., i que potser ens sabrà greu veure com ens hem d’esperar una mica més per veure els resultats al bloc; però els transformadors som generosos i amics de compartir. Va, decidiu-vos, deixeu-nos veure que us surt en aquest procés creatiu aparentment tan cenyit a un text. I si voleu ser anònims –hi ha algú que vol ser anònim?-, també sereu benvinguts. No us faci mandra. Sí, sí també t’ho dic a tu.

Si no voleu ser creatius dintre d’un ordre i preferiu ser espectadors, el meu suggeriment és anar a veure El poema de Nadal, de J. M. de Sagarra, que cada any i en lloc divers es representa per aquestes dates. Gran tasca la de l’incansable Esteve Polls. Enguany al TNC. Si encara queden entrades, podeu anar-hi per Nadal o per sant Esteve, les dues úniques representacions que queden; després, fins l’any que ve. Al menys una vegada a la vida, creients i no creients en Sagarra o en Nadal, hi heu d’anar.

Potser una pel·lícula sense sortir de casa? La cosa es presenta difícil si no la teniu gravada: els videoclubs estan en crisi; a la tele, poca cosa, suposo. Aquí no m’atreveixo a aconsellar-vos res. Heu llegit, però, les 100 millors que van aparèixer no fa gaire a “La Vanguardia” com a resultat d’una votació popular? Aquí teniu les 10 primeres, i estic segur que la vostra llista seria molt diferent. En el meu cas, per exemple, les tres preferides que m’agrada repassar no les trobo aquí:

Lo que el viento se llevó (7997 vots)
Brokeback Mountain (7619)
Casablanca (6062)
Pulp Fiction (5986)
Con la muerte en los talones (...)
El laberinto del fauno
Amélie
Mar adentro
My Fair Lady
Blade Runner

Si preferiu la llista del “Times”... O potser voleu consultar “Vikipedia” en anglès? Us decanteu per la narrativa de les imatges o per la narrativa del text? Quina és la pel·lícula que tornaríeu a mirar?


Que voleu llegir una mica? De llibres de paper ja en vaig parlant, així que deixeu-me que us recomani un Dickens en català que s’està publicant en pantalla (cliqueu aquí). Espero que el traductor de Bleak House no surti gaire de casa aquests dies i s’afanyi a oferir-nos més capítols, encara que la proposta inicial seigui d'un lliurament per mes fins a l'any 2009.

I si no us fa res, continuaré un altre dia, que ja és tard i demà he de matinar, encara.

inanitats (VI)

Aquests dies vaig escàs de temps, del temps lent, que alguns dirien avorrit, que m’agrada gaudir. Ho noto en els meus darrers posts, precipitats, que responen a la dèria d’escriure alguna cosa cada dia. Avui decideixo no dir res. Em planto. Em limito a recuperar una imatge i unes línies, no sé si de parèntesi o de continuïtat.

La llevantada
fa camins de petxines

sobre l’arena.

aportacions culturals

Em sap greu no haver pogut assistir –potser tampoc no m’haguessin deixat entrar- a la investidura de Ferran Adrià com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona a proposta de la facultat de Química. M’hagués agradat veure aquella cara entre escèptica i sorneguera del cuiner-artista mentre l’acadèmic corresponent anava desglossant les qualitats de la seva cuina farmacofisicoquimicoapsicologicoantropologicoeconòmicoartística i del propi cuiner. M’agrada en Ferran Adria, més en persona que al Polònia, que ja és dir. M’agrada la capacitat que té de sortir triomfant de qualsevol situació per complicada que li posin; trobo que és un art que no està a l’abast de tothom. En Ferran Adrià és el paradigma del triomfador dels temps presents que potser serà el triomfador del futur. En Ferran Adrià desarma amb la seva sinceritat, amb la senzillesa de l’home que sap el que vol i sap com aconseguir-ho –i ho ha aconseguit-, sense dubtes, sense vacil·lacions. M’agrada aquest artista que quan Claudi Mans va insinuar la influència de Derrida en la seva obra, va dir que res de res, que en tot cas ell ha arribat a la seva art a través de intuïció i l’experimentació, és a dir, que més que un científic és un tècnic. M’imagino que va ser la seva perplexitat davant de tanta interpretació erudita la que va fer que finalment desistís de llegir el paper que portava escrits i improvisés un discurs que apuntava la seva realitat, una realitat feta al marge del món acadèmic que ara el vol fagocitar i explicar. Aquesta és una de les funcions del món universitari.

Com que el que escric es basa en la informació de la premsa, és possible que no sigui gaire rigorós amb alguna intervenció de l’acte o en la seva concreció en el paper. No em crec per exemple, que Ferran Adrià digués sense altre context: “He treballat tota la meva vida perquè la cuina fos considerada cultura”. És evident, que ell sap que, al menys des de la perspectiva antropològica, la cuina és un dels elements importants de la cultura dels pobles, un dels elements bàsics de les formes de vida de les comunitats que permet interpretacions interessants sobre passat, present i futur. És evident, doncs, que la cuina ha estat cultura des de temps immemorials. Segurament que el discurs de Ferran Adrià en aquest aspecte volia incidir en el fet que és possible que la cuina com a element distintiu territorial té els anys comptats i que cal una nova visió cultural de la gastronomia que tot just ara comença a funcionar i que és basarà més en els antropònims que en els topònims: temps al temps.


Ens resum, que si algú ha aconseguit el discurs de Ferran Adrià, que me’l passi. Els altres, no cal, que més o menys me’ls imagino.

















P. S. El comentari al segon paràgraf del post per part de Claudi Mans, aclaridor i necessari, fa que us suggereixi la lectura del seu discurs i del de Ferran Adrià.

Vergonya? De qui?

Llegeixo en una carta dels lectors al meu diari habitual la següent anècdota que van presenciar els qui signen l’escrit. Diuen que van coincidir en un bar amb Carod i aquest dirigint-se a la cambrera “d’un obvi origen sud-americà” li va preguntar en català si calia demanar a la barra o li prendrien nota a la taula. La cambrera va fer “un gest evident de no entendre el català”. A continuació Carod li va preguntar: “parlez vous français?”. I diuen: “La cambrera ni ha entès, ni ha pogut contestar”. Continuen els firmants: “No tenim paraules per explicar la vergonya que hem sentit en aquell moment com a barcelonins, com a catalans i sobretot com a persones. Així hem de tractar els immigrants?, ridiculitzant-los?”. Continua la carta concretant el càrrec que ocupa Carod en el govern de Catalunya.

Tema políticament delicat, parlar dels emigrants, i que ara no tocaré, però entenc que Carod no parlava amb una emigrant, sinó amb una cambrera. Amb una cambrera a qui el propietari o propietària del bar havia contractat perquè l’havia considerat idònia per servir els clients després d’haver entrevistat un nombre important o no de candidats i candidates al lloc de treball. Un propietari –o potser la cambrera era també la propietària?- que sap que regenta un servei en què alguns clients, no sé si pocs o molts, s’entesten a parlar una llengua –quina dèria!- oficial però minoritària en el conjunt de l’estat; clients que no solen manifestar si els importa molt o poc que els responguin en castellà, però que tenen tot el dret a parlar la seva pròpia llengua en el seu propi país. Per cert, si el client hagués estat un bàrbar que hagués parlat només anglès, que haguessin expressat a la seva carta.

Vergonya per parlar la pròpia llengua a casa? Mala consciència per voler que ens entenguin a Barcelona en català? Vergonya en nom meu, barceloní d’adopció, nascut a Catalunya i persona raonablement raonable? No, en nom meu, no. Vergonya per a ells i per tants altres que encara es confonen i ens volen confondre. Vergonya per als qui encara contracten, sovint amb sous miserables, personal poc preparat per a exercir un ofici. Vergonya per als qui cada dia mostrem l’altra galta, excepte per als qui ho fan amb gust.

Acaba la parella de lectors dient: “Liberté, egalité, fraternité, monsieur Carod”. Fantàstic, en aquest petit país que mai no ha fet ni farà una revolució, però sí algunes revoltes, ja va sent hora que, per començar, es compleixi el vell lema francès, que ja pocs es creuen, també en l’aspecte de liberté i el d’egalité -de germanor n'anem plens. Després ja en buscarem un de més modern. O potser no.

lectures nadalenques

M’agrada l’esperit institucional antinadalenc de Barcelona, en la millor tradició del segle XIX: quatre bombetes repartides en alguns carrers, que majoritàriament deuen pagar els botiguers, i poca cosa més, no sigui dit. De les iniciatives particulars, portes endins, avui no toca parlar-ne. De les compres sumptuoses o no dels particulars, avui no en parlaré, però m’hi jugo el que vulgueu (la meva afició pel joc em perdrà) que es gastarà més que l’any passat si he de fer cas a les dificultats de circulació pel portal de l’Àngel i carrers adjacents que freqüento els caps de setmana. No sé si he d’afegir a l’esperit antinadalenc la mossegada a la mà que li va fer un infant de tendra edat al pare Noel del Corte Inglés que li oferia caramels, estimulat per un integrisme tradicionalista –el nen, vull dir- o si simplement es tractava d’una reacció atàvica davant del desconegut.

En l’aspecte no institucional, em va semblar que les llibreries tenien més clients que altres anys que compraven, en benefici propi o dels altres, llibres d’aquells que fan de bon llegir per aquestes dates, és a dir, les darreres novetats i els de tota la vida que ara reapareixen. Jo, que sóc un lector eclèctic i compulsiu, tinc tendència a triar ara, a part de les lectures intemporals, algun llibre que em distanciï una mica de la dolçor xixonenca d’aquests dies, i trobo en alguns llibres anglesos del XVIII o del XIX, l’antídot adequat: la seva ironia, el seu distanciament, és perfecte.

Una recomanació menor, tot i que sé que no me fareu cas: Instrucciones a los sirvientes, de Jonathan Swift, de l’editorial Sexto Piso. No sé si la traducció és deficient o és que l’autor no estava en el seu millor moment, però tot i així hi ha detalls a tenir en compte, malgrat que ara la vida va per altres camins i alguns oficis ja no existeixen. Tradueixo literalment del castellà la traducció de l’anglès:

INSTRUCCIONS A LA DIDA

Si el nen et cau i el deixes esguerrat , no ho confessis de cap manera; i si mor, no corres perill.
Esforça’t per quedar prenyada com més aviat millor mentre dones el pit, per tal d’estar a punt per un altre serveix quan el nadó que alletes mori o el desmamantin.

Això és retornar a la realitat intemporal, i crec que m’explico.

El Barça guanya

Sembla que la samarreta del Barça es ven en alguns països islàmics sense la creu de sant Jordi al quadrant superior esquerre de l'escut, que s’ha quedat simplement amb la barra vertical. Hi ha qui es podria escandalitzar davant aquesta tergiversació d’un senyal d’identitat centenari que va més enllà del club i afecta la pròpia essència de Catalunya. De fet, la mateixa “La Vanguardia”, on he llegit la notícia, li dedica un espai preferent de la portada i un article a la secció d’esports.

Què voleu que us digui? En els temps que corrent, en què els guanys econòmics són més importants que qualsevol senyal d’identitat, la supressió d’una barra vertical no em sembla especialment significativa si amb això s’aconsegueixen alguns calés suplementaris per la club o la tranquil·litat d'alguns exaltats. Per altra banda, dubto que la majoria dels directius, socis o, sobretot, jugadors del Barça tinguin gaire idea del significat de la creu de sant Jordi, excepte aquells que l’han rebuda de mans de la Generalitat, cosa que els assegura que el seu nom figurarà en les necrològiques del diari esmentat.

És veritat que em fot que després de segles de trepitjar la terra, els humans –d’aquí i d’allà, no sóc exclusivista- encara regeixin la seva conducta per unes directrius que sorgeixen dels llibres que parlen d’un futur inversemblant a partir d’un passat mític i que, a més, interpreten segons uns criteris altament poètics –bé per la poesia- i extraordinàriament desviats de l’esperit inicial en la majoria dels casos –zero als intèrprets oficials, que se m’escapa (menteixo una mica) quina finalitat tenen.

Em fot la intolerància grollera, perillosa i polititzada dels països musulmans, de la mateixa manera que trobo intolerables les desqualificacions més subtils des d’aquí. Perquè, no ens enganyem, aquí, entre nosaltres, sota l’aparença de tolerància i de correcció política, ens trobem també en una situació d’intransigència que no existia fa vint o trenta anys. M’allargaria massa intentant posar exemples, però el darrer post de l’Arare, en clau humorística, ens en dóna una petita pista, només una punta insignificant del moment en què ens trobem: cada dia més oberts i, al mateix temps més tancats, menys receptius a la diversitat.

Déu meu, quant de mal han fet i fan les religions tradicionals! Però no em sembla menys veritat el mal de les idolatries modernes. Quant al Barça, tenint en compte que el que es pretén és guanyar, suggereixo a qui en tingui la responsabilitat que continuï comercialitzant la samarreta oficial, però que en faci d’altres que s’adeqüin als seus seguidors internacionals, segur que incrementaren les vendes. A la fi, estem parlant de negocis i no de principis. O és que no es tracta de fer més gols que les contraris i ingressar més diners, i la resta, només poesia?

solucionari

Fa dies que no us alimento el cos des del bloc i ja deveu començar a pensar que sóc un amfitrió terrible. Va, doncs, acompanyeu-me, a veure si us ve de gust.

Recordeu que dies enrere va circular la notícia que un industrial del porcí havia aconseguit fer passar carn de porc per carn de vedella? La veritat és que encara no m’explico com ho va aconseguir. Potser els clients eren musulmans que no havien vist la bèstia immunda en la seva vida, o vegetarians reconvertits que tastaven per primera vegada la carn. En fi, segur que mai no ho arribaré a esbrinar. Just un dia d’aquells no em trobava del tot en forma, fins al punt que la Joana em va aconsellar que em fes una mica d’arròs bullit. Vaig fer-li cas, però vaig pensar que l’arròs bullit sol, que ja m’agrada, era un àpat desequilibrat, així que li vaig afegir uns quants ingredients més que no perjudiquessin el moment de salut en què em trobava i que al mateix temps permetessin que ella no hagués de patir les conseqüències del meu mal compartint la pobresa de la dieta. Vet aquí el plat per a quatre persones no gaire golafres:

INGREDIENTS

Tres tassetes d’arròs, dos alls, quatre o cinc pastanagues de bon veure, una ceba gran, una branqueta de farigola, un raig de conyac, sal, oli, pebre, un rellom (rellomillo) de porc.

PREPARACIÓ

En una cassola al gust (fang, tefal, ferro colat...), es fica una bona quantitat d’oli i quan està ben calent s’afegeix la peça de carn que, si es vol, s’ha deixat una estona amb la sal i el pebre corresponent macerant en una mica d’oli i un raig de conyac. Cal que el foc sigui viu i que la carn quedi ben feta per fora (doneu-li la volta de manera que els quatre costats quedin homogenis) i cruenca per dins.

Es retira la carn i es reserva, i en la mateixa cassola (potser haureu de treure una mica d’oli) es fregeix la pastanaga tallada a rodanxes primes i la ceba a la juliana. És interessant que aquests dos ingredients es caramelitzin, cosa que requereix un foc baix; però si no teniu paciència, com en el meu cas, després de donar-los unes quantes voltes, podeu afegir-hi aigua fins a cobrir-los. Un moment abans que s’hagi evaporat tota l’aigua, tireu la farigola (efectes curatius contundents i demostrats) i l’all tallat en uns quants trossos, també una mica de sal, si no ho heu fet. Ja només amb l’oli, deixeu que la barreja es cogui una mica més, però aneu en compte que no es cremi. En les imatges que veieu aquí s’han afegit uns rovellons fets per separat amb all i julivert, però aquest complement és improvisat.

Mentre s’ha anat fet la cocció anterior, haureu tallat el llom no gaire prim. És el moment d’afegir-lo a la cassola. Ara és quan us cal decidir com voleu la carn: vermellosa o feta. No cal dir que és més gustosa la primera. Si us sobra carn, sempre la podeu guardar per menjar-la freda o escalfada en un altre moment.

I a servir. Poseu els talls que us sembli en un plat, juntament amb l’arròs que haureu preparat al mateix temps.

Tot plegat, oli en un llum. Acabar de menjar i haver resolt els problemes gastrointestinals està garantit: l’arròs i la farigola obren miracles, i els altres complements, completament prescindibles, donen una mica de vistositat al conjunt.

Apa, bon profit!

retrobaments

Recordeu que ahir us parlava també de la trobada blocaire de Granollers? En Toni i en Jesús, organitzadors de l’esdeveniment en el seu vessant literari, en sengles comentaris m’animaven a participar amb un dels meus post al llibre que editarà Cossetània. Em deia el primer, davant de la meva mandra a l’hora de triar-ne un entre els prop de 900 que veig que tinc, que un criteri fàcil de seguir seria decidir-me pel que ha tingut més comentaris. És possible que aquest criteri “comercial” fos tan bo com qualsevol altre, però no m’impediria haver d’anar repassant tot el que he escrit: tasca feixuga i lenta. La Júlia em suggereix que triï algun post que sobre literatura catalana, i diu, amb tota la raó perquè a mi també m’ha passat, que de vegades alguns dels posts més comentats ho són en aspectes que l’autor considera marginals, poc importants.

Tinc una idea vaga del que he anat escrivint, així que faig una prova seguint el consell de la Júlia i escric a la barra de Blogger, a “cerca al bloc” (que no blog): Verdaguer, sabedor que alguna cosa apareixerà. I, oh miracle!, apareix un post encapçalat amb uns versos del poeta, però que en el seu cos central no parla del poeta sinó de l’amor: EL TEMA. Dic oh miracle!, perquè jo no tinc gaires comentaris i en canvi aquest en té ... 33! Recordo perfectament el post i puc dir que jugava amb un equívoc com a punt de partida que era impossible de detectar, que només jo coneixia, encara que després té la gràcia de l’enumeració suggerent, que invita a participar. Hauria de ser aquest el post?

Ja posats, escric Orfeu, i m’apareixen uns quants articles que tenen com a motiu la vida d’aquest músic del mon clàssic. Diversos fragments d’Ovidi em serveixen de punt de partida per desenvolupar alguns pensaments, més encertats o menys, no importa. Aquesta és una de les sèries amb què em vaig divertir més, però de cap manera pot anar un post sense els altres.

La cerca de Víctor Català em dóna només un resultat. Quina ràbia la pèrdua dels posts dedicats a Solitud que van desaparèixer amb la mort de Barcelonablogs, la meva antiga casa. Eren fets amb més amor que d’altres, per raons que mai no vaig explicar.

Aquesta petita búsqueda em confirma la inutilitat de la tria. Sóc un indecís i no sabria com enviar un dels meus fills (filles?) a un lloc desconegut, lluny dels seus germans i germanes i vestit amb roba de paper. És veritat que allà podria fer amistat amb excel·lents amics, però... I que dirien els que s’han quedat a casa: com aquell...?

De fet, després de pensar-hi una mica, se m’acut que si algun dia els envio fora d’aquí serà tots junts. És clar que trobar una casa de paper que n’allotgi els 900, i els qui s’hi vagin afegint, és una quimera, i més en aquests temps, amb la hipoteca que em tocaria pagar. De moment no veig altra sortida que deixar-los amb mi. Si s’escapen de casa o els segresten, serà una altra història. Quan arribi el moment, ja en parlarem.

P. S. Si a les amigues i els amics que passeu per aquí us faria mandra recordar i triar un post que heu llegit –ho sé bé-, imagineu l’interès que podrien tenir els desconeguts a llegir-ne un en casa estranya. Raono bé? Ai, que em sento una mica com Narcís, però, com en el seu cas, no és culpa meva.

atmosferes

En els darrers dies he rebut un premi honorífic que corre darrerament pels blocs: Premi al blog solidari. Me l’han concedit, per ordre alfabètic, l’arare, la katrin i la mar, belles amigues no només virtuals. Els estic agraït perquè pensessin en mi, i em sento com el feliç posseïdor de tres creus de sant Jordi concedies pràcticament al mateix temps. Em permeteu dir que sobretot aprecio la vostra amistat. La veritat és que com que no fan discurs de concessió, no acabo de saber exactament quins mèrits reuneixo que em fan mereixedor del guardó, però investigo una mica els orígens i em trobo que cal compartir idees i opinions (les comparteixo), que mostro el que sé (bé, mostro), que ho faig d’una manera altruista (uf, aquí no sabria que dir, però tot el que és meu és vostre, virtualment parlant –la hipoteca no cal que la compartim), que escric pel desig de compartir (costa poc de dir io és evident que no cobro per escriure) . Finalment, cal seguir la cadena i passar el premi a set blocs. I aquí és on em planto. Primer perquè em tocaria investigar qui és que encara no ha rebut el premi i, segon, perquè ja fa molt temps que he concedit aquest premi als qui passeu per aquí i als qui no passeu però m’acosto jo. Què voleu que us digui, les coses són així: sempre m’ha semblat una injustícia i una limitació haver de triar entre un nombre reduït. Cadascú té el seu encís i quantificar-lo em sembla una... Així que, considereu-vos totes i tots premiats, fins i tot els que heu rebut el premi diverses vegades. Que no, que no faré ara concrecions. És clar que tu també hi ets, cal que t’ho confirmi?

I continuo amb els blocs. Fa dies que es fa publicitat d’unes jornades de la catosfera –el terme sempre m’ha semblat, com atmosfera, eteri) organitzades a Granollers. Entre els organitzadors, en Toni (informació i enllaços en el seu blog), En Sani, en Tibau... I alguns altres que no llegeixo. També, l’editorial Cossetània i Jordi Ferrer (que sí que llegeixo). Sembla que els blocaires podem enviar el que considerem el nostre millor post per tal que sigui oportunament publicat per l’editorial. No diré que no em tempta la proposta, però haver de repassar-me tots els posts que he escrit seria una tasca que en aquest moment sobrepassa les meves forces; per altra banda, sempre m’ha semblat que són els altres i no un mateix qui ha de decidir que és allò que cal destacar. Llàstima, doncs, que la meva mandra disfressada de modèstia em facin inhibir i m’impedeixin figurar en una obra sobre paper que segurament serà un referent imprescindible de no sé ben bé què.

I encara els blocs. No sabria explicar per què, però no m’acaben d’agradar els blocs institucionals. Em refereixo a aquells que munten des de les institucions de tot tipus que tenen altres mitjans per fer-se sentir i s’apunten a una moda, ja vella, que acaben desvirtuant: els blocs dels diaris, els blocs dels programes de la tele... En fi, els blocs comercials i circumstancials, que no dubto que poden tenir el mateix interès o més que els dels aficionats, però...Els del temps de TV3, amb la nova remodelació de l’espai virtual de la cadena, avui devien anar bojos amb el seu bloc (no: blog; interessant tema a debatre en les jornades de Granollers) i no els ha fet res atribuir la temperatura i la humitat que, segons la foto, corresponia a l’Ametlla de Mar, a l’Ametlla del Vallès. En fi, tot són ametlles i tampoc hi devia haver tanta diferència de temperatura o d’humitat -avui més aviat escassa- en un país tan petit. Per cert, paguen per la col·laboració dels comentaristes, o és altruista, com la seva feina?

Rosa

Potser us havia dit algun dia que des de fa dos o tres anys em relaciono amb diverses noies al mateix temps, cosa que ni a elles ni a mi ens crea cap conflicte, més aviat al contrari.

La Rosa, ella ho sap, és una de les meves preferides. Bé, no és del tot veritat, Rosa, cadascuna té el seu atractiu, i jo sóc enamoradís. L’altre dia, us en vaig ensenyar una, la recordeu? No sé si vaig fer bé, encara no n’estic segur. Parlo amb els lectors, no amb tu, Rosa, que sé que no t’importa. Em faig un embolic amb les primeres i amb les terceres persones.

La Rosa té un somriure encisador i una coqueteria innata. De tant en tant em fa l’ullet –us ho havia dit?- i després, amb una veu cada vegada més suau, més baixa, que he de fer esforços per sentir, i em fa acostar l'orella a la seva boca, em diu: l’amor no té edat. Sovint, quan ens acomiadem i jo li faig una carícia a la cara, em mira amb aquest somriure irresistible, el cap mig girat, la mirada en els meus ulls, per preguntar-me: ens veurem demà?

Jo bé voldria, Rosa –no sé si faig bé d’explicar aquestes coses aquí, on tothom ens pot llegir-, però tu ja no hi seràs. Vuitanta-set anys –o eren més, o eren menys? Mai no ho vam aclarir i no importa, perquè l’amor no té edat- t’han semblat suficients. Demà no ens veurem, Rosa, però ves a saber si em guardes una cadira al teu costat al voltant d’una taula, com en els vells temps. Mai no se sap, Rosa. Mentrestant, et trobaré a faltar, que ho sàpigues. Un petó.

precontes de Nadal

Ens parla el president de Sharp de les novetats que apareixeran en un futur proper en el camp dels televisors: plasma obsolet, LCD a l’alça, estàndards de 40’’, abaratiment de costos i de preus als consumidors... Obrirem noves experiències als consumidors, diu. Els diaris ens anuncien, a través de propaganda institucional que s’apropa l’apagada general i que Catalunya serà la pionera (gran novetat!), que la tele vella quedarà com una capsa de cartó quan s’imposi la TDT... A les botigues, els dependents ocasionals, que no professionals –o també- ens diuen que la nostra elecció és la bona encara que...

Imbecil·litats tot plegat. A més oferta, més porqueria, al menys proporcionalment. Algú s’ha parat a mirar els programes dels nous canals? Com és possible que, en alguns casos, se’ls deixi emetre? Jo, que sóc partidari del mínim intervencionisme de l’administració i de la llibertat d’expressió, crec que l’autoritat incompetent hauria de tancar immediatament una bona part de les cadenes, subcadenes i filials que atempten en aquest moment en TOTS els seus programes al concepte d’humanitat prebíblica –de la postbíblica, encara més. No cal que des de la televisió es faci cap intent de contribuir a la regressió intel·lectual i moral de la raça, ja tenim altres mitjans més subtils o menys evitables.

En tot cas, i de cara a aquestes festes –feu-me cas- no us compreu cap televisor que tingui la darrera tecnologia, com a mínim per tres raons: perquè l’última tecnologia ja és la penúltima, perquè veure-ho el mateix, però més car, i perquè la merda en pantalla gran esquitxa més.
I parlant de teles, companyia inevitable en alguns casos, m’explicava el meu nebot l’altre dia una anècdota divertida, si voleu tangencial respecte el mitjà. Resulta que acaba d’arribar d’Irlanda on ha passat dos mesos intentant aprendre anglès, i ho ha aconseguit prou. Es veu que especialment la primera setmana va ser terrible: desert d’amics, amb pocs béns, allunyat de senyoria que el guiés... Malgrat ser completament extravertit i positiu –part de la branca política de la família- es trobava desesperat perquè li feia l’efecte que el seu procés d’aprenentatge era escassíssim, gairebé inútil, li semblava que el seu cervell es negava a assimilar les novetats que durant el batxillerat no havia après i que ara es venjava de la seva desídia anterior. Em deia en R. que el primer cap de setmana es trobava estirat al llit a l’habitació de la casa on s’allotjava, i on l’alimentaven miserablement, mirant la tele. Feien els Simpson i es desesperava en veure la seva incapacitat per arribar a entendre alguna paraula dels diàlegs: res de res... De sobte, va sentir uns trucs a la porta i va entrar la mestressa que, amb posat inquisitiu, va iniciar un diàleg gairebé tan impossible com el dels Simpson. Al final, en R. va deduir que la senyora es mostrava sorpresa no per la seva aficció als dibuixos, sinó pel coneixement de la llengua irlandesa del seu pupil. En R va tenir dos sentiments contraposats: per una banda es va sentir alleugit en saber que la seva incomprensió de la llengua tenia un motiu raonable, però també va pensar que ja podia començar a fer les maletes, que la seva incompetència era tan manifesta, tan insalvable, que més li valia tornar a casa amb el primer vol. En R., però, té molt amor propi i no es va voler donar per vençut. A la setmana següent, em deia, se’m va obrir alguna cosa al cervell i ja tot s’anava col·locant ràpidament al seu lloc i cada dia m’ho passava millor perquè veia la meva progressió geomètrica. En R. em diu que quan domini perfectament l’anglès potser es dedicarà a l’irlandès, ni que sigui en senyal d’agraïment. Com que ningú mai no acaba de dominar perfectament una llengua, dedueixo que l’afirmació del meu nebot és més aviat retòrica, qüestió d’agraïment verbal.

crepuscular

Ha parat de plovisquejar i se senten les veus dels que passen pel carrer. Dies de calma amb temps canviant: sol, núvols, tramuntanada a la nit. Pels matins, ja tard, petites rutes pels pobles dels voltants, amb els camps entristits per l’hivern i els restaurants plens de residents de pont i caps de setmana. Passeigs pel poble quan ja s’ha fet fosc i, més tard, converses i lectures, i correccions. Faig una excepció i no obro Pla sinó que em llegeixo els dos llibres que he pujat: Àngels i dimonis, de Francesc Eiximenis, i Carta a la posteritat i Carta a Boccaccio, de Petrarca. Del primer, segurament ja us en parlaré, encara que avanço que em diverteix més la segona part que la primera. Les cartes de Petrarca, escrites en llatí i traduïdes al català, són una síntesi vital ja crepuscular, que s’adiuen, o potser em provoquen en part, al meu estat d’ànim momentani. En la primera, l’escriptor fa un repàs autobiogràfic i en la segona, reacciona davant la proposta del seu amic que, coneixedor del seu delicat estat de salut, li recomana que deixi les seves activitats. Deixar la feina que fa?

Conec les meves pròpies forces: no estic fet per a altres treballs que no siguin els que faig habitualment. El meu és de llegir i escriure, que són les tasques de les quals tu m’ordenes rebaixar la dedicació; és una tasca lleugera, més ben dit, és un descans ben dolç que fa que m’oblidi de les feines feixugues. No hi ha cap fardell més lleuger que una ploma d’escriure, no n’hi ha cap de més agradable. Altres plaers s’esvaeixen i, en apaivagar-se , fan mal; no sols és plaent d’agafar la ploma amb la mà; també és un plaer deixar-la estar, i fa servei tant al seu amo com a molts d’altres que sovint són absents i, de vegades, fins i tot a la posteritat, després de milers d’anys. Em sembla que puc dir de debò que, de tots els plaers de la terra, no n’hi cap de més honest que l’afecció per les lletres, ja que no n’hi ha cap que duri tant, cap de més deliciós, cap de més lleial, cap que acompanyi en qualsevol circumstància qui el conrea amb un instrument tan minso i gairebé sense causar cap molèstia...

Petrarca. Carta a la posteritat. Carta a Boccaccio. Adesiara Editorial. 2007. Traduccions de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas.

Per una mena de miracle incomprensible, sembla que he aconseguit entrar a Internet des d’aquesta casa del nord, i no us explicaré ara els detalls. No sé si això és bo o dolent, no sé si més valdria dedicar-se a altres activitats fora d’aquest món virtual que compartim, però ja ho veieu i ho sabeu alguns, de vegades aquesta mena de comunicació incerta que s’estableix en els blocs em fa caure en la temptació i, si no tant lleuger com la ploma de Petrarca, l’ordinador és una càrrega poc feixuga i altament temptadora. Ja miraré atentament en el llibre d’Eiximenis la gravetat del meu pecat i les penes que se’m reserven. Mentrestant, faré una lectura del que em conteu alguns de vosaltres sense que es noti la meva presència, o gairebé.

lletra petita

Habitualment no m’equivoco en la durada de determinada notícia en els mitjans. Aquest cop, però, he pecat d’ingenuïtat: tothom hi vol dir la seva, perquè tothom ha anat a l’escola, i alguns a l’institut (de la universitat se’n parlarà en un altre moment). Que si això, que si allò, que si el de més enllà...

Ara, pel que sembla, no tots s’han llegit la lletra petita, i ja se sap que els detalls poden tenir una importància determinant. En el cas de l’informe PISA, per exemple, no es té en compte que els resultats decebedors i, per altra banda, poc sorprenents han estat extrets d’un nombre reduït de centres d’ensenyament. Concretament, de 29 centres públics, 18 de concertats i 4 de privats.

La qüestió és saber si aquesta mostra és prou representativa o no del total d’estudiants (i professors, pares i societat) del país. I aquí és on hem declaro totalment incompetent: no ho sé. Quants centres hi ha a Catalunya? No ho sé, però ho podria saber. Per què s’han triat determinats centres i no uns altres? No ho sé. El percentatge entre pública, concertada i privada és equilibrat? No ho sé. Variarien gaire els resultats si la tria hagués estat una altra? No ho sé. Els qui analitzen la situació de l’ensenyament a Catalunya –professionals i aficionats- coneixien aquestes dades? No ho sé. És pot opinar i debatre a partir d’una mostra parcial de la realitat de l’ensenyament al país? Es pot, opinar costa poc. Quin valor tenen aquestes opinions? No ho sé. I així unes quantes preguntes més amb respostes dubtoses..

Però? Però tothom té una part de raó; amb informe PISA o sense informe, les dades són les que són i el que volem és millorar-les. Com ho farem? Aquest si que és un misteri irresoluble, però anirem fent. I millorarem en la propera convocatòria? Depès de quan es faci. Però? Un post no dóna per més; llegiu als diaris el que diuen els experts. Ens ho hem de creure? Sí i no. En què quedem? Bé... Si mireu la imatge de més avall, veureu que es cometen alguns errors, fins i tots aquells de llarga experiència, però no dubto que els sabreu corregir. Vols dir? Sí i no, sempre hi ha tanta lletra petita....

Dissabte o diumenge en continuem parlant, o no. Més aviat no, crec. Tampoc no té tanta importància, o sí?

llengüejant

Quan Maragall escriu un article titulat "Catalán i castellano", un, abans de llegir-lo, es pregunta per on aniran els trets, perquè la barreja d’articulista i tema pot ser explosiva (moderadament explosiva, com ho és tot en aquest país). No vaig desencaminat, o això em sembla (teniu l’article sencer aquí. Llegiu-lo, val la pena).

Com que ja l’heu llegit, no caldrà que en copiï fragments i ja puc anar directe al gra. Maragall, en el que diu, parteix de diversos errors previs, al menys pel que fa al passat encara proper o el present que ja no ho és: confon el català amb el català que ell coneix. I el català que ell coneix és el de Barcelona i rodalies i el de l’Empordà, sobretot el del Baix Empordà. Per altra banda, confon el català parlat amb el català escrit i la literatura popular amb la culta, Finalment, té una idea poc rigorosa dels conceptes de llengua i dialecte.

A partir d’aquí, podria deixar que cadascú de vosaltres, des de la vostra pròpia òptica, comentés aquests aspectes, però continuaré, ni que sigui per introduir els temes.

En el primer cas, el coneixement limitat de les diverses parles de la totalitat del territori –què feia en la seva època de president en què visitava el país, s’entotsolava en les seves idees i no escoltava la parla dels habitants de les comarques? No escoltava com la gent que a penes havia llegit un llibre deia amb tota naturalitat ficar, com al vent que bufa del nord o del nord-oest l’anomenaven vent de dalt i no tramuntana en segons quins llocs, com els costava dir alguna paraula en castellà? Potser sí que la castellanització s’estén ràpidament en el present, però no durant el modernisme ni el noucentisme, al menys en el poble on vaig nàixer i passar part de la infantesa i adolescència.

Quant als diccionaris, que en Maragall insinua que s’aparten de la llengua viva, no fan més que recollir la parla de país, o al menys ho feia una joia com el DCVB de mossèn Alcover i de Moll, tot i que les seves fonts són també els llibres i que alguns conceptes, com el de dialecte, no són el que eren. Però d’on recullen els llibres la llengua si no és de la parla? És veritat que els originaris de Torroella de Montgrí diuen Tarruella, però, qui té raó, ells o els qui diuen que s’ha de pronunciar Torruella? I així entrem en el concepte de dialecte, que Maragall, com molts altres, confon amb particularitats rurals, formes de parlar perifèriques. No, home, la llengua, la catalana i qualsevol altra, no és més que la suma de tots els dialectes que la formen, inclòs –si és que existeix- el barceloní. És veritat que els diccionaris normatius del català magnifiquen el dialecte central per raons òbvies i conegudes que ara no cal discutir, entre les quals el pes demogràfic de Barcelona.

Per cert, quan diu Volviendo a lo que decía, sería deseable que las variantes dialectales, como la valenciana y la que se habla en las Terres de l’Ebre o en los Pirineos, fuesen conocidas por lo menos por los estudiantes de literatura y los profesores de la zona correspondiente -només aquests?-, quan diu això, se m’acut que dintre de poc els alumnes de batxillerat tindran menys temps per dedicar al coneixement de la llengua (i de la literatura), ja que passaran de tenir tres hores setmanals de la matèria a tenir-ne dues. No sé si ell podria argumentar davant de les autoritats pertinents, entre altres el seu germà, per tal de no només deixar-ho com estava sinó de tornar a les quatre hores anteriors. Que tant és, d’acord.

P