3.3.08

reflexions semifestives

Avui se celebra la festa de sant Medir, sobretot a Gràcia i crec que també a Sants, Montjuïc i sant Gervasi. Sant Medir és un dels sants més misteriosos que conec, per molt que diguin no se sap ben ve quan va viure i què va fer perquè avui sigui venerat als altars. Segons una llegenda va ser un pagès de Collserola que tenia les terres en el terme municipal de Sant Cugat i que va ser mort pels romans a causa de la seva sinceritat, cosa que suposo que el fa poc idoni per ser proclamat patró de qualsevol ofici, professió o afecció.

Aquest matí, en un dels meus passeigs diaris entre la Sagrada Família, l’Eixample i Gràcia amb la finalitat de morir lentament fora de la feina, he presenciat les cavalcades que se celebren en honor del sant i que consisteixen, al menys des de la perspectiva de l’espectador, a llençar quantitats importants de caramels a les voreres en horari escolar, és a dir, quan suposadament els nens es troben fent tasques recollits en les seves aules. De fet, però, els alumnes de primària, acompanyat dels seus mestres, solen sortir una estona a veure el pas dels cavalls i dels carruatges que desfilen amb acompanyament musical, principalment de percussió, i recullen quantitats increïbles de caramels elaborats, segons em diuen, a les Canàries, que és on surten millor de preu. Com que hi ha més oferta que demanda i les colles són generoses, l’asfalt i la vorera es converteixen en un cruixir contant del producte trepitjat pel cautxú de les rodes dels cotxes i de les sabates dels vianants. Sembla estrany, però en lloc d’embrutir el carrer, es tracta d’un bon sistema de neteja, perquè el sucre que et queda al calçat –i suposo que als pneumàtics- va enganxant gran quantitat de porqueria que es pot eliminar una vegada arribes a casa. Espero que ara l’alcalde Hereu –és viu?- si llegeix les meves notes no es dediqui a suplir l’aigua amb caramels.

És curiós com malgrat el predicament important que té el sant aquí, a Gràcia, hi hagi tants pocs nens que porten el seu nom. Jo, que per la meva professió he conegut i conec els noms i cognoms de molts nens del barri, només en recordo un que es digués Medir. I és que una cosa són les tradicions lúdiques i religioses i l’altra les tries dels pares que participen d’aquestes tradicions i que a l’hora de la veritat es decanten per antropònims més moderns i convencionals. És clar que potser en la manca de popularitat del nom també hi té a veure el fet que Medir és l’equivalent d’Emeteri –Josep Maria Albaigès ho confirma-, que vol dir vomitiu, per molt que després es vulgui arreglar afirmant que per extensió es pot considerar el significat de rebutjador, defensor. Ja sabeu que el que importa és la primera impressió, que la gent no estem per subtileses.

Tornant a la meva experiència d’avui, ja prop de la feina m’he trobat un nen d’uns set o vuit anys que portava una bossa de plàstic transparent amb més de cinquanta caramels i que intentava inútilment recollir-ne tres –verd, taronja i groc- que s’havien quedat en el sostre d’un cotxe blanc. El nen no demanava ajuda, però la seva mirada implorant m’ha decidit a ser solidari. D’un en un els hi he acostat i he rebut tres gràcies emotives. Donada la confiança que ja hi havia entre nosaltres, se m’ha acudit preguntar-li si no hauria d’estar a l’escola en lloc de seguir els trajectes medirencs. El nen amb, una sinceritat que l’honora, m’ha respost que sí, però que no tots els dies té l’oportunitat d’aconseguir tants caramels d’una forma tan fàcil. No m’he atrevit a renyir-lo ni a concloure la nostra conversa amb cap moralitat tronada; he pensat que, a la fi, el nen mostrava unes dots d’emprenedor –què en farà de tants caramels?- que ben bé valien una campana d’un dia. Vist el fracàs escolar, potser és l’ensenyament de la vida el que compta. El que m’agradaria saber és la història que explicarà als mestres per justificar la seva absència, però no crec que tingui problemes, el nen no només m’ha semblat sincer sinó amb recursos suficients per tenir èxit en les seves aventures sense contratemps apreciables.


Per cert, aquells que teniu interès a participar en un concurs literari aquí trobareu les bases del de sant Medir. Que no hi hagi dotació econòmica i que el jurat sigui anònim no crec que sigui problema, sempre quedarà el diploma.

8 comentaris:

Xurri ha dit...

A aquest pas, tindrem càries fins i tot a les sabates.

Per cert, tinc a la memòria una imatge impagable de l'alcalde Clos muntant un ase amb les cames ben obertes i amb poquíssima gràcia, baixant pel carrer major de ídem, amb ben poc (nul) garbo i saludant cofoi. uix. horreur.

Anònim ha dit...

Conec un Medir, a 150 km al nord de Barcelona.

Em va ensenyar que totes les àvies es diuen Sepa i tots els avis Mec. A l'edat de les descobertes vam poder comprovar que els avis que ramblejaven rebien aquests noms.

En Medir tenia altres especialitats. Topar expressament amb algú i posar mala cara fins que no es disculpaven o fer rajar una bóta en alguna bodega per després avisar el propietari amb cara de bon jan quan ja era massa tard.

T'asseguro que el meu Medir hagués pogut foragitar tot solet set o vuit legions de romans.

Montse ha dit...

hahahahaha, m'ha fet gràcia la Xurri amb el seu comentari sobre Clos.

ep... avui has vist el debat? (tampoooooooooooooc?)

Albert ha dit...

Ara em direu no sé el què, però Sant Medir també és el patró d'hivern de Sant Cugat (l'atre és Sant Pere que, per fer una Festa Major, s'escau molt millor). De fet, l'ermita diria que és en el "nostre" terme municipal. Aquesta gent d'aquest barri de platja que és BCN, com us esteu posant!

Júlia ha dit...

Al senyor Clos li agrada molt fardar, ja sigui ballant sambes o muntant un ruc.

L'ermita és, efectivament, al terme de Sant Cugat, cosa que en cara dóna més emoció a la festa perquè així s'ha d'anar 'a pagès'.

Anònim ha dit...

Hahaha, bona aquesta, Júlia!

Més que a Sants, Sants, on se celebrava força (i suposo que encara es fa) era a la Bordeta, que és on hi ha la parròquia de Sant Medir. Almenys no recordo que la cavalcada de Sant Medir fos de les que recorrien tot el districte, com els Tres Tombs o la de reis.

Això em recorda que quan vivia a Sants vèiem el final de les cavalcades de reis i dels Tres Tombs des del balcó de casa, ja que vivíem on acabaven: era divertit veure la gent córrer amunt i avall per caçar un caramel al vol abans no el cacés el veí...

Anònim ha dit...

aquesta us agradarà: el meu Pare, quan erem petites i anàvem a la cabalgàda, al carrer Gran de Gràcia, entràva a comprar 1/4 de kilo de carmels a "la colmena", s'els posàva a la butxaca, i feia veure que els atrapàva al vol. una senyora que estàva al costat, recordo (o crèc recordar, de tànes tegades com ho he sentit explicar!) li va dir: "no ho entènc, els carmels que tiren els dels cavalls son petits i esmerreïts, i aquest senyor els agafa ben grossos".
aï, és que el meu Pare era un tresor...
montserratona

miquel ha dit...

Ho dius en broma, xurri, però les meves sabates van grinyolar bona part del dia, en una protesta que mai no havien fet amb tanta intensitat. Avui encara quedaven caramels embolicats als costats dels cotxes.
En Clos, si no existís, s'hauria d'inventar.

El de 150 km al nord de barcelona, són terribles, Bohemi. I si es diuen Medir, suposo que cal multiplicar les possibilitats que es conveteixin en personatges com el que descrius. La pena és que no es dediqui realment a foragitar romans... o sí?

He vist una part del debat, Arare; no em serveix de res ser gran i experimentat per continuar sent una mica...
Vols dir que aquests debats, i altres de semblants, canvien opinions de votants?

Ja saps, Albert, que aquests de Barcelona tenen poques coses pròpies i, per tant, necessiten robar a tothom. Aquest dia se'l passen en alguns barris -ja ho veus- en una barreja de pagès i botiguer.

No em diguis, Júlia, que tu també has participat en la festa de sant Medir en territori de Sant Cugat?

Sembla, Ferran, que ara la cosa ha canviat una mica i els recollidors de caramels que vaig veure jo eren, a part d'alguns nens, sobretot senyors i senyores grans que arriscaven excessivament el seu físic en moviments poc escaients a la seva edat (alguna mà als ronyons vaig veure). És una cavalcada curiosa, una mica fantasmal, perquè apareixen de sobte davant d'un públic que no s'espera carros i cavalls.

El teu pare, montserratona, sí que era un sant miraculós. Bonic i divertit detall que no depenia de l'atzar ni de la competència