6.6.08

del pa amb tomata

S’ha parlat molt de la gasiveria dels catalans i el veïnatge més proper ha estès la idea a base d’acudits i d’exemples apòcrifs que no aguanten cap comprovació seriosa. Més enveja que altra cosa. Darrerament se senten pocs acudits sobre el tema (deixem fora els detalls sobre balances fiscals i concerts econòmics), cosa que segurament significa que als catalans no ens deu anar tot tan bé com voldríem.

Jo sóc més aviat de l’opinió que el catalans –parlo sempre en general- tenim més aviat tendència a la prodigalitat. L’exemple més universal i fàcil de constatar és el del pa amb tomata. Ja m’explicareu en quina cultura gastronòmica, després de donar-li unes refregades, es llança un aliment encara perfectament aprofitable. Recordo molt bé que en un viatge de fa molts anys per Galícia vam demanar –coses de joventut- un entrepà de no sé què amb tomata. No ens vam acabar d’aclarir amb la senyora que ens l’havia de fer sobre el sistema a seguir i finalment ens va portar el pa i les tomates i nosaltres mateixos vam procedir a sucar les llesques; feta l’operació, i abans que poguéssim llençar les restes en el cubell de darrere la barra, l’amable propietària del local, en veure la intenció, ens les va arrabassar de les mans i les va entrar a la cuina. Mentre anàvem menjant l’entrepà ens observava amb mirada incrèdula i segur que per dintre pensava que alguns catalans érem ben bojos. No ens vam quedar a dinar i per tant no sé en quin plat es van colar les peles i/o la mica de polpa requisada; si fos ara ho hagués preguntat.

Les coses han canviat força des d’aleshores i aquella esplendidesa dels inicis dels 80 ha anat minvant. Ja fa temps que la tomata es ratlla fins a la pell per aprofitar-la al màxim o és possible que surti dissimuladament d’un pot de Cidacos. Fins i tot pot ser que en un futur pròxim, i tenint en compte la crisi alimentària que ens amenaça també en el primer món sigui políticament mal vist “fer malbé tomates”. Quan arribi aquest moment, quan l’acte de sucar tomates al pa s’hagi de fer en la clandestinitat, als catalans ja no ens quedarà cap exemple contundent de demostrar el nostre tarannà desprès. Serem protagonistes del tòpic ancestral de la gasiveria sense possibilitat de rèplica convincent més que en la intimitat. És clar que, com deia al principi, arribat el moment i tal com va la nostra economia és possible que ja ningú no envegi els catalans i siguem nosaltres els que ens dediquem a parlar dels tòpics, que evidentment no podrem provar, dels extremenys, per posar un exemple sense segones intencions.

P.S. La Joana, que s’ha aturat un moment a llegir-me per sobre l’espatlla, riu només en arribar al final i em pregunta si quan escric “sense segones intencions” em refereixo a Francisco Gallardo. Podria ser, podria ser, però els fets són més complexos.

3 comentaris:

rhanya2 ha dit...

Això li deien a l'Aragó a la meva mare quan hi anava de vacances, quan veien que es feia pa amb tomàquet. Ens ho explicava rient, ella, tan estalviadora, mentre llençava els tomàquets sense suc a les escombràries...

miquel ha dit...

El que et deia, violette, quina necessitat tenim els catalans -i assimilats- d'una fruita sense suc?

Júlia ha dit...

De fet se sucava el pa una mica sec per aprofitar, precisament, el pa, com en tants altres casos.

Les coses han canviat molt.