3.2.09

torca't les morrandes!

El xocolate, a penes tebi, li havia dibuixat una línia irregular a l’entorn dels llavis; el primer pensament va ser de dir-li “torca’t les morrandes” *, però vaig comprendre que no m’entendria, tot i que l’afegit d’un gest circular dels meus dits hagués estat suficient. A més, possiblement la paraula morrandes li hagués suggerit el mot morros, aparentment més apropiat per als animals, i aleshores haguéssim hagut de recórrer al DCVB o altres autoritats i potser ens hagués convingut discutir sobre l’origen, l’ús i la noblesa del terme. No calia.

¿És la llengua estandaritzada o la mandra de donar explicacions que ens fa empobrir la riquesa d’opcions, de vegades més efectives o econòmiques, que ofereix la diversitat de la parla? No ho sé, però encara perviu la idea que determinats mots, pronúncies o estructures lingüístiques cal evitar-les per manca de seguretat sobre la seva idoneïtat o, el que és pitjor, a causa de la sensació que mostraran un localisme provincià i que fins i tot s’haurà de justificar, si es tenen arguments, mig en broma. És veritat, per altra banda, que en una conversa formal sense finalitat lingüística no té gaire sentit l’ús de mots que no pertanyen al territori on et trobes a no ser que el mot aporti algun matís inexistent en la parla d’aquest lloc.

Canviant de matís, el convenciment que tenen alguns catalanoparlants que cal vigilar allò que diuen no fos cosa que no sigui prou correcte i que els puguin avergonyir, la produeix, evidentment, la inseguretat de qui es troba amb una llengua que durant anys ha estat negligida o maltractada, però també l’excepcional quantitat d’entesos professionals i aficionats que ja en el període de normalització que intentem viure sembla que han fet de la puresa idiomàtica (?) un dels objectius principals de la seva vida, tot oblidant que la llengua també és una cosa viva, canviant i capriciosa, més enllà d’unes lleis o uns conceptes ensenyats i establerts a les universitats, els instituts, les escoles, les gramàtiques i els diccionaris, de vegades excessivament rígids o dogmàtics –i no sempre encertats, o tal volta malinterpretats- per allò del perill que corre l’idioma.

I és que en aquest país –en els dels costats no tant per altres raons- a la que dius un “bueno” o “buenu” et surt un corrector de qualsevol cantonada per cridar-te l’atenció. I no val que li diguis que és una opció conscient d’un cosmopolitisme castellà potser una mica frívol o provocador –encara si el barbarisme fos de procedència anglesa o francesa... Si després d’una lleugera discussió sobre l’assumpte, ja cansat de la incomprensió, li fas un senyal oscil·lant amb el dit menut de la mà dreta, el corrector, professional o aficionat, et diu que no l’amenacis amb el menovell, paraula que fa servir amb tota naturalitat perquè la va llegir en una gramàtica i en un llibre de Riba i no va tenir temps d’assabentar-se que l'arcaisme només el diuen amb naturalitat un petit grup de parlants, és clar que tot arribarà. Aleshores tu li dius que si està ciego, que no has mogut per a res el dit petit –concessió a la parla històrica del corrector- i ell fuig esperitat amb les mans al cap, esclamant: “cec, cec, cec! El deixaria sec! " La discussió hagués pogut continuar, però el corrector de l’oralitat, després de la teva darrera inexcusable aberració lèxica, ha pensat que no tenies remei.

Una mica trist perquè no has pogut aclarir els comprensibles malentesos amb el teu espontani corrector, tu, diletant de a llengua * *, te’n tornes a casa i et distreus una estona amb l’interessant Petit Atles Lingüístic del Domini Català, del doctor Veny, que no entens per què es presenta en tirades tan reduïdes. Amb una esgarrinyada- ai, no, una esgarrapada- escaneges uns mapes de colors i els deixes al bloc –cal clicar per veure’ls bé- per fer-ne publicitat, i penses que en un altre moment ja parlaràs del llibre.


*En cas de dubtes momentanis es poden consultar aquests dos reculls terminològics locals: 1, 2.

**El meu propòsit és de presentar el Petit Atles Lingüístic del Domini Català com una atles amb mapes de síntesi, enriquit amb comentaris lingüístics, sense aprofundiments d’alta filologia, però bastit sobre una base de rigor científic, de consulta còmoda, destinat a universitaris, alumnes de batxillerat i diletants de la llengua.”
Joan Veny: Petit Atles Lingüístic del Domini Català. Barcelona, IEC, 2008 (2a edició), (fragment del pròleg)
















7 comentaris:

Anònim ha dit...

què bé venir a llegir-te i poder tornar a casa plena de "morrandes" :)

gràcies, pere

Júlia ha dit...

La normativa se suposa que es fa per fer un servei als homes i no són els homes -i les dones- els qui han d'estar esclaus de la normativa, ep.

Per cert, aquesta moda d'escriure 'Antoniu', 'Salamientu',quan volem fer entendre que la 'o' sona 'u'... què en penses?

Sobre la llengua amb complex d'inferioritat que ens atrinxera, només dir que en castellà passa tres quarts del mateix i encara més, car hi ha moltíssimes variables.

Ja fa temps que els partidaris de la flexibilització diuen que hem de parlar d'adient o no al context i no pas de 'correcte' o 'incorrecte' o de bo i dolent, però sembla que necessitem taules de la llei, sigui com sigui.

Jesús M. Tibau ha dit...

cal mantenir la riquesa del nostre vocabulari. El passat cap de setmana vaig estar al país valencià i ens ho vam passar molt bé intercanviant paraules

Júlia ha dit...

La llàstima és que totes les variants no s'incorporin a l'estàndard i encara ens sonin 'a xinès', amb perdó dels xinesos que segur que encara tenen moltes més variants. En això hi tenen -tenim- molt a fer els escriptors/es.

Francesc Puigcarbó ha dit...

JO CREC QUE ÉS MANDRA, o cansament, dir la paraula que pertoca, observar sovint un somriure sorneguer i haver d'aclarir el significat de la mateixa, dient alló si home....una guixeta és una taquilla. Ho entens ara? i et solen contestar...jo sempre he dit taquilla, guixeta em sona a rar...Oi tant, perqué es paraula nova per a tu. I és un atzucac del que no t'en pots sortir i acabes renunciant. Jo - per exemple - faig servir sovint "SUARA" A L'Estany on anava de vacances l'empraven i em va agradar, és un paraula foneticament bonica, però si la dius has d'aclarir sovint que vol dir fa una estona, etc etc etc

jaka ha dit...

Bona tarda, avui, moltes besades,

:D

miquel ha dit...

Gràcies a tu, iruna, perquè ja deus imaginar que mentre esrivia pensava també com m'agradava trobar encara aquestes paraules a casa teva, i això que segur que et limites, que avui les parles estan molt barrejades :-)

Tot plega, Júlia, és un tema per discutir força, encara que a mi no em sembla excessivament complex d'origen-si no fos per la quadratura d'alguns caps- perquè parteixo de la riquesa comunicativa més que de la simplificació normativa, que per altra banda entenc en les circumstàncies "especials de la llengua".
L'aspecte escrit no em preocupa gaire o al menys no inicialment; penso que el que cal mantenir és la parla ben viva, ben dinàmica, vella i nova al mateix temps; l'escriptura n'és la conseqüència a no ser que un sigui escriptor exclusivament de diccionari.
Quant a la diferència castellà catala, el que volia dir, entre altres coses, és que sovint hi ha companys que em pregunten qüestions de lèxic i d'ortografia sobretot -gairebé mai d'estructures- perquè se suposa que jo en tinc alguna idea, mentre que rarament veig que preguntin sobre aquests temes als suposats experts en castellà. Una altra cosa són les amenaces que uns i altres veuen de l'exterior.

M'estic allargant massa. Per què no en parlem algun dia?

Un bon exercici, aquest de l'intercanvi, Jesús. Tenim tanta riquesa lèxica desconeguda!

Torno a tu, Júlia. No tinc clar la incorporació de dialectalismes, de vegades molt locals a l'estàndard, per això és diu estàndard, i és normal que un mot que diuen només a set o vuit pobles de determinada comarca no es conegui en altres llocs. Respecte els escriptors, penso que és bo que incorporin paraules, sempre que la seva obra no agafi unes dimensions artificials: determinades solucions lingüístiques de tipus lèxic -dialectalismes, arcaismes...- en mig d'un discurs fluid i coherent pot resultat contraproduent per inversemblant. Tema a discutir, també. Uf!

Tens raó, Francesc, es té la tendència a limitar el lèxic per les raons que dius. De tota manera jo crec que la gent, al menys fins ara, parla millor del que ells mateixos creuen i són de vegades els hipercorrectors els que creen artificiositats, com el gal·licisme de la guixeta enfront d'una taquilla de "tota la vida" que es la que toca. o l'entestar-se a buscar la paraula que se sembla menys a la castellana que crea dubtes innecessaris sobretot en els menys entesos. Importar paraules té els perills que dius, com en suara, per exemple. Ja ho veus, ara no pararia.

Reivindiquem les besades -que siguin moltes, jaka- i deixem els petons per un altre dia, que ja tindrem temps ;-)