4.7.09

De vegades, quan el metro va ple...

Per què, benvolguts amics i amigues comentaristes, el vostre escepticisme? És veritat que la línia groga, la meva i la dels atuïts pel sol de la Barceloneta i compradors del Corte Inglés i..., no em produeix més que haikus insignificants, que cal atribuir més a deficiències auditives –l’orella dreta m’és rebel (deixaré de banda altres incapacitats majors)- que a la realitat de les paraules que solquen l’aire –ara condicionat-; també és cert que de vegades no són les paraules sinó els cossos que produeixen els versos. Potser a la línia vermella, la primera passió? Potser va ser a la blava, en què és més difícil el reconeixement? Potser va ser al ferrocarril camí de Sant Cugat, el metro ple d’en Ferrater, on els frens discordants van produir el trencament de la corda del cello? Tens raó, Quim, no són només haikus...

El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.

4 comentaris:

xurri ha dit...

Aquest m'encanta, però això ja ho saps.

Francesc Puigcarbó ha dit...

un bon poema. Curiós la gent va al metro pensant en les seves coses i no saben que un espècimen del génere masculi sent haikus que elles no perceben. O potser algú més si els perceb? Aixó donaria per un conte."L'Home que escoltava haikus al metro"

Clidice ha dit...

Un poema molt bo, gràcies :)

miquel ha dit...

Ho sé, xurri, i ens continua encantant.

Haikus i odes i multiples combinacions estròfiques, Francesc. On, sinó al metro, tenim els barcelonins un repòs?
M'agrada el títol que proposes, trobo que es vendria.

Un excel·lent poema que encara miro de fer meu, Clidice: l'acceptació i la tria em tenen boig ;-)