14.9.09

el dia abans

Tants anys començant a classe a principis de tardor o a finals de l’estiu, que ja he perdut el compte. Qualsevol intent de recordar la meva primera vegada és totalment inútil. Només espurnes boiroses de la rutina que sóc incapaç d’ordenar cronològicament: pantalons curts, pantalons llargs, una mestra, un mestre, un professor, una professora, un company una companya, una aula, una altra, una altra..., una olor que s’escapa: de llapis, de goma, de tinta, de terra mullada, de fulles cremades, de pols, de llet en pols, de gasolina. Sorolls: de les campanades de l’església, del taller del ferrer, dels cotxes –també de l’avió llunyà- que passen, del guix a la pissarra... Cares, més que noms, d’alumnes i companys; cels blaus, ennuvolats i invisibles...

Tants anys! Tota la vida a classe. I encara ara, a meitat de setembre, els nervis del dia abans, les hores lentes prèvies al desconegut conegut. Tota la vida en la més estricta linealitat.

9 comentaris:

Clidice ha dit...

si tens nervis senyal que encara no has acabat :)

Príncep de les milotxes ha dit...

Ens posarem a la feina, no creus Pere? M'han deixat un horari -per construir l'edifici del blog- estupend.
Aire pur, encara que ací al País valencià tenim una "assignatura monstre" anomenada Atenció Educativa que em cremara una gran part de les neurones...
Supose que tot ho sortejarem.

Una abraçada i ànims, amic i bon mestre de la vida.

Montse ha dit...

Tota una vida, però et queda tota una vida per davant, encara.

Ara mateix sento l'olor dels encenalls del llapis, quan feia punxa a la paperera i la mestra em renyava perquè "ja és la tercera vegada que t'aixeques a fer punxa, no pots parar?"

aix...

Ma-Poc ha dit...

Bona entrada, doncs! Els nervis sempre hi són!

Xurri ha dit...

Tota la vida en la més estricta linealitat... ups...

petó.

rhanya2 ha dit...

Ups, sí...
Amb alguna petitíssima variació, però per mi, ha estat igual.
Un any més, ja ha passat el dia D.
Bon curs, mestre Pere!!

Francesc Puigcarbó ha dit...

si hi ha nervis anem bé, encara trempes..(metaforicament parlant clar), be i sense metàfora també, compte!

zel ha dit...

Jo m'he aixecat d'hora, avui, i tu? I també he pensat amb l'olor del llapis i la goma abans d'arribar a l'escola...i cada setembre sembla una roda... vaja, que som com hàmsters...


Petonassos còmplices!

miquel ha dit...

No he acabat, no, Clidece... o sí?

I tant, ens posarem a la feina, company. Continuarem aquí i allà i on ens demanin i ens plagui.
Uf, Atenció Educativa! Ànims! Jo m'he pogut deslliurar del que mai no he sabut fer :-)
Espero que la compensació horaria sigui equilibrant (ho anirém llegint amb plaer)

Bé, Montse-Arare, jo no sóc tan optimista, però em reconforten els teus ànims.
Ei, ja t'he localitzat entre les meves alumnes més petites. M'agrades... si no fos perquè no pares...

Bona entrada a tu també, Ma-Poc. Espero anar llegint els fragments de les teves vacances nòrdiques promeses.

Continues sent tan bona lectora, xurri, que de vegades m'espantes.
Petó per a tu.

Sí, ha passat més o menys com sempre, Violette. I sempre noves esperances :-)
Profitós curs, col·lega Violette!


Sí, sí, Francesc, metafòricament encara trempo, això és bo, sí. Sense metàfora... com t'ho diria...

Jo també m'he aixecat (amb gran dolor) abans de l'hora prevista, zel, i patim-patam... he entrat una altra vegada a la roda, que seria més agradable si els de fora no ens la canviessin tant i no fos tanta roda.
Petons còmplices a tu :-)