31.10.09

perdre

Vaig de pressa, ho vull fer tot alhora perquè el temps, que sempre he desconegut en legítima defensa, passa molt ràpid. Des de la taula, havent sopat, llambrego la pel·lícula –ja l’he vista- mentre passo pàgines –déu: 276!- sense fixar-me gaire del manual de la càmera que no sé quan faré servir; penso, al mateix temps que demà o despús-demà hauré d’enllestir l’exercici, que ja tinc estructurat mentalment, del curset, però que em costarà de teclejar i, sobretot, de repassar per veure si tot està al seu lloc i no em deixo res. I quatre llibres nous que no sé quan començaré, i començar, rai!

De sobte, deixo lectura i pensaments i em concentro en la veu doblada de Cameron Diaz, que a penes sap llegir, i en les preguntes del vell professor enllitat. Ara, més tard, recupero el poema de Cummings (aquí en teniu més en català; busqueu-los, si voleu, en anglès) i us el passo tal com l’he trobat, no m’atreveixo a traduir-lo:

El arte de perder no es muy difícil;
tantas cosas contienen el germen
de la pérdida, pero perderlas no es un desastre.
Pierde algo cada día. Acepta la inquietud de perder
las llaves de las puertas, la horas malgastadas.
El arte de perder no es muy difícil.
Después intenta perder lejana, rápidamente:
lugares, y nombres, y la escala siguiente
de tu viaje. Nada de eso será un desastre.
Perdí el reloj de mi madre. ¡Y mira! desaparecieron
la última o la penúltima de mis tres queridas casas.
El arte de perder no es muy difícil.
Perdí dos ciudades entrañables. Y un inmenso
reino que era mío, dos ríos y un continente.
Los extraño, pero no ha sido un desastre.
Ni aun perdiéndote a ti (la cariñosa voz, el gesto que amo) me podré
engañar. Es evidente
que el arte de perder no es muy difícil,
aunque pueda parecer (¡escríbelo!) un desastre.
Espero haya sido de su agrado, saludos!


Bona nit!

8 comentaris:

jordim ha dit...

Interesante texto.

kika ha dit...

molt bonic i interessant.. molt!
si en la vida no fem altra cosa que perdre, més val que aprenguem a fer-ho bé!
(no dec tenir el dia gaire fi avui :-) que passis un bon cap de setmana. :-)

Clidice ha dit...

m'ha agradat molt, per fi em sento en pau amb mi mateixa i amb el desastre que sóc :) encara no sé, però, que se'n va fer d'aquell lençol que, misteriosament, va desaparèixer i no va tornar, ni tan sols buidant la casa en un trasllat.

Seriosament, si no sabem perdre, ni tan sols les coses importants, és com llençar la vida a la claveguera. Gràcies :)

miquel ha dit...

Sí que ho és (la part de Cummings, és clar), jordim.

Ah, kika, aprendre a perdre crec que és força difícil, sobretot perquè la majoria aspirem a trobar.
Estic segur que tu fins i tot en els dies que perds trobes alguna cosa :-)

Seria bo de saber, Clidice, si vas perdre el llençol o el llançol et va perdre a tu; de vegades no som prou conscients de l'ànima i la voluntat de les coses: l'havies maltractat?
Saps, el teu darrer paràgraf em fa pensar que de vegades ens és més fàcil perdre les coses que ens importen que les coses supèrflues. Ho pensaré.

gatot ha dit...

potser seria prou interessant saber aprendre que no podem perdre res, perquè podem aprendre també res no tenim... que res no ens pertany...

i segur que ens alleugeriria força...

miquel ha dit...

Ens alleugeria, gatot, però qui és que creu que res no té?

gatot ha dit...

a tots (a tots?) ens agrada seguir pensant que els reis d'orient tornaran cada any i a ningú (ningú?) li agrada que li diguin que són pura invenció, pura llegenda...

algú encara creu que té alguna cosa?

miquel ha dit...

Si, gatot, tots (tots?) creiem que tenim alguna cosa. Creure és més fàcil que saber.