31.10.09

perdre

Vaig de pressa, ho vull fer tot alhora perquè el temps, que sempre he desconegut en legítima defensa, passa molt ràpid. Des de la taula, havent sopat, llambrego la pel·lícula –ja l’he vista- mentre passo pàgines –déu: 276!- sense fixar-me gaire del manual de la càmera que no sé quan faré servir; penso, al mateix temps que demà o despús-demà hauré d’enllestir l’exercici, que ja tinc estructurat mentalment, del curset, però que em costarà de teclejar i, sobretot, de repassar per veure si tot està al seu lloc i no em deixo res. I quatre llibres nous que no sé quan començaré, i començar, rai!

De sobte, deixo lectura i pensaments i em concentro en la veu doblada de Cameron Diaz, que a penes sap llegir, i en les preguntes del vell professor enllitat. Ara, més tard, recupero el poema de Cummings (aquí en teniu més en català; busqueu-los, si voleu, en anglès) i us el passo tal com l’he trobat, no m’atreveixo a traduir-lo:

El arte de perder no es muy difícil;
tantas cosas contienen el germen
de la pérdida, pero perderlas no es un desastre.
Pierde algo cada día. Acepta la inquietud de perder
las llaves de las puertas, la horas malgastadas.
El arte de perder no es muy difícil.
Después intenta perder lejana, rápidamente:
lugares, y nombres, y la escala siguiente
de tu viaje. Nada de eso será un desastre.
Perdí el reloj de mi madre. ¡Y mira! desaparecieron
la última o la penúltima de mis tres queridas casas.
El arte de perder no es muy difícil.
Perdí dos ciudades entrañables. Y un inmenso
reino que era mío, dos ríos y un continente.
Los extraño, pero no ha sido un desastre.
Ni aun perdiéndote a ti (la cariñosa voz, el gesto que amo) me podré
engañar. Es evidente
que el arte de perder no es muy difícil,
aunque pueda parecer (¡escríbelo!) un desastre.
Espero haya sido de su agrado, saludos!


Bona nit!

30.10.09

músiques velles o antigues?

La música, com gairebé tot, té unes connotacions subjectives que depenen dels moment en què es va escoltar i de les repeticions al llarg de la vida. No sé quina va ser la primera vegada que vaig escoltar "La Violetera" ni qui la cantava, possiblement va ser mentre en Paco, en els estius llarguíssims i plaents del mas mig dormia a l’ombra d’una figuera –brunzit d’abelles- mentre el sol començava a perdre la seva verticalitat i ell a penes sentia la ràdio que sempre l’acompanyava. Qui devia cantar la cançó: Raquel Meller o Sara Montiel? Suposo que la Sara, perquè la Raquel en aquella època l’havien oblidada força als mitjans de comunicació. No recordo quan vaig veure per primera vegada la pel·lícula de la Sara Montiel ni on, suposo que va ser al cine del poble en una d’aquelles tardes sovint tristes, abans que el meu amic Josep es convertís en el projectista. De tota manera, la meva violetera preferida, sense lletra, només amb música, és més nova que la de la Raquel i més vella que la de la Sara, és la de Chaplin, Llums de la ciutat (City Lights). Recordeu l’escena en què es coneixen els dos protagonistes? Jo la trobo encara força emotiva, d’una gran efectivitat, que no trenca el contrapunt dels gags de Charlot.




He rememorat tot això llegint un article del llibre de la festa major de Torroella de l’any 1991 en què l’autor, Pere Castells, parla de Xavier Cugat i explica com va ser ell qui va suggerir la melodia a Chaplin o com Chaplin, en sentir "La Violetera" en el violí de Cugat va decidir que aquella música era l’apropiada per a l’escena. Com va anar la cosa no se sabrà mai, perquè el cert és que en els títols de crèdits de la pel·lícula figura ell com a autor de la música, encara que també s’esmenta la cançó i el seu autor José Padilla, autor també de “Valencia”. He llegit que el mestre Padilla va pledejar amb Chaplin i que aquest darrer va dir que li va sorgir la melodia mentre anava xiulant a la dutxa. Que bo, Charlot, encara que perdés el plet! Hi ha qui diu que tota aquesta història ve del fet que la Meller no va voler protagonitzar la seva pel·lícula; potser sí, però, deixeu-me ser melodramàtic i plagiari, tot es perd en la nit dels temps.

En fi, que com sempre una cosa porta a l’altra, i encara a una altra que, en aquest cas seria escoltar la mítica Mistinguett cantant dos èxits del mestre Padilla: "Valencia" (València?) (un s'imagina la Rita i cia amb les cames a l'aire) i "Ça, c’est Paris" (amb alguna nota valenciana), tots dos una mica anteriors a la meva època.




29.10.09

quin e-book t'emportaries a una illa deserta? (2a part)

Ha quedat entès que en les llibreries tant els lectors com els mateixos llibres electrònics són escassos o inexistents de manera que el possible usuari de l’aparell i els llibres, en aquest cas jo, haurà de buscar alternatives d'informació o de compra.

En el cas dels lectors, la primera opció que a un se li ocorre és la cerca a les grans superfícies, a les botigues d’electrònica, a internet.

Tot i freqüentar-les poc , asseguraria que els lectors són escassos o inexistents a les grans superfícies i a les botigues especialitzades en productes informàtics: a penes alguna mostra i el convenciment dels venedors que es tracta d’un producte que de moment tindrà poca sortida. Al Corte Inglés, per exemple, únicament es pot trobar en aquest moment el lector de la seva pròpia marca –Inves-, encara que esperen que per Nadal hi hagi algun altre model. Al FNAC es pot trobar un e-book fabricat a Finlàndia perquè el Sony que tenien es va exhaurir ràpidament i esperen reposar-lo abans de festes, no tenen clar si serà el nou model de pantalla tàctil que ja es ven a França, Gran Bretanya, Alemanya etc. per la mateixa Sony. Un cas curiós és, precisament, el de les “Sony Galleries”, la més luxosa de les quals a Barcelona és la de la Rambla de Catalunya, on no només no tenen cap e-book de la marca, sinó que dubten que en tinguin abans de final d’any; en les botigues d’aquesta marca de la Ronda de Sant Antoni, ofereixen dos models aliens, un del quals, el millor, és el Papyrus 6.1. A “Nivell 10” del carrer de Pelai, res de res. No cal que continuï perquè la impressió és que els comerciants tradicionals multiproducte o especialitzats no estan gaire interessats en el tema a curt termini i qualsevol venda important aniria més enllà de les seves perspectives.

L’oferta a través d’internet sembla que és més variada i interessants, sovint des de fora de les fronteres, però també en el propi territori; en aquest aspecte, com ja avançava en el post anterior, Edi.cat, formada per les editorials Angle, Cossetània i Bromera ha estat una de les pioneres, no només en la venda de llibres electrònics sinó també de lectors; curiosament, Edi.cat ven el Sony 700 –és aquest, kika? No me'n fio de les especificacions- que no pot llegir el format de llibres que editen, cosa que no hauria de ser cap inconvenient si els llibres s’editessin en diferents formats o si s’actualitzin els formats llegibles de la màquina, opció que assegura el Papyrus. Sigui com sigui, la impressió és que encara estem a les beceroles del tema, no només aquí- que més- sinó arreu. La majoria de les grans marques encara no han començat a produir, possiblement perquè veuen un mercat relativament escàs i per la possibilitat d’afegir alguna novetat que superi els productes de la competència, però ja es parla que Apple prepara alguna cosa, i Toshiba, i segurament moltes altres marques que de moment estan a veure-les venir.

Aquí teniu, més o menys, el que hi ha de moment. Ara, no dubto que en un futur massa llunyà veurem lectors molt més sofisticats: tots permetran els colors i, sobretot, afegiran més prestacions, no només la d’escoltar música que ja existeix, de flexibilitat, que també existeix –va per tu, xurri- sinó la possibilitat de fer fotografies, de mirar vídeos, de jugar al que sigui, de GPS... Per què, qui vol un aparell que només serveixi per llegir llibres?

(continuarà)

28.10.09

l'essència i l'existència de la llengua catalana segons un personatge de Tom Sharpe

Vagi per davant que si Tom Sharpe encara publica una altra novel·la, me la llegiré: ja vaig dir que era un lector seu fidel, que no incondicional, i Sharpe és un escriptor que m’ha fet passar estones molt divertides, cosa que és una de les meves aspiracions vitals. Dit això –i no té res a veure amb l’apreciació globat i sintètica el fragment que del llibre que copio més avall-, la seva darrera obra, Els Grope, m’ha semblat molt fluixa des de diversos punts de vista. És veritat que hi ha alguns moments en què se m’escapava el somriure -aquesta és una de les finalitats de la seva literatura-, però cap riure –decepció que potser no tindran els qui el llegiran per primera vegada-, acostumat com ja estic al seu estil d’acumulació d’escenes exageradament grotesques. Per bé que la seva història manté un fil argumental que acaba en un desenllaç precipitat, he tingut la sensació d’anar llegint una novel·la poc estructurada com a tal, amb poca tensió, més aviat un anecdotari que acosta al quadre de costums del segle XIX, que més endavant donaria lloc a la novel·la costumista. Ferotge atac o sàtira del matriarcat, diuen alguns. Pura anècdota, repeteixo, en molts moments anacrònica, diria jo. Reflex de les relacions de parella -amb les exageracions pròpies de la seva ploma- de la societat actual? Es queda curt. Contextualització, a diferència d’altres obres, insignificant... Ep, que consti que m’ho he passat bé amb la lectura, però que també consti que està a una distància considerable de moltes de les seves obres.

Estic segur que molts dels lectors que passen per aquí no llegiran Els Grope, però també tinc la certesa que serà una novel·la que llegiran centenars, milers, de lectors catalans i de tot el món i que tots, d’una manera més intensa o més superficial, es fixaran en el fet que l’obra va dedicada a tres metges catalans que Sharpe va considerar que li van salvar la vida en un moment determinat (cosa que dubta que haguessin fet els metges anglesos) i també, poc o molt, es fixaran que ja cap al final apareix Catalunya, el lloc on es refugia un dels personatges principals. Als autòctons sempre ens fa gràcia que s’esmenti Catalunya en la literatura d’un autor estranger –és veritat que Sharpe porta uns quants anys vivint llargues temporades a Llafranc- i ens cau la bava quan qualsevol ens fa “justícia” i demonitzem els qui no ens comprenen, els qui no ens han captat, cosa que ens sembla que passa força sovint. A veure, us convido a llegir un petit fragment sobre la llengua catalana que apareix en la novel·la:

Un cop va arribar sa i estalvi a l’altre costat, en territori que ell suposava francès, va esperar que passés un autobús i finalment en va fer parar un que duia matrícula espanyola i va pujar-hi. Un cop assegut, va entaular una conversa amb l’home que anava al costat i es va treure un pes de sobre quan va comprovar que parlava molt bé l’anglès.
-On va? –va preguntar l’home quan es van haver intercanviat els noms.
-No en tinc ni idea –va admetre l’Horace-. Però m’agradaria saber què parla aquesta gent. Sé reconèixer l’espanyol, però això és diferent.
-Som a Catalunya i la gent parla català. És una barreja de francès i espanyol i moltes vegades la gent fa servir el castellà o l’espanyol de Madrid. Naturalment, cada zona té el seu accent i això fa més difícil d’entendre’l. quan manava Franco, ningú no podia parlar català, però naturalment la gent el parlava a casa seva. Ha de saber que els espanyols de soca-rel no n’entenen ni un mot.


Quan vaig acabar de llegir això, em vaig preguntar si corresponia a la veu de narrador o al darrere hi havia l’autor. Després vaig voler ser més subtil o condescendent i vaig pensar que el narrador havia creat un personatge estranger (“parlava molt bé l’anglès”) que coneixia el territori però no suficientment per tenir una idea clara de detalls insignificants com els de la llengua. Sol passar, hi ha gent que porta anys i anys en terra estranya (?), que conviu amb els nadius, que escolta, però que gairebé tot el que sap del territori ho ha tret dels diaris que llegeix en la seva pròpia llengua o de compatriotes "ben informats" en els quals confia plenament. Aquesta és l’única explicació que se m’acut, la de la sàtira, perquè no crec que Sharp pretengués en cap moment fer creure que el personatge al costat del qual va seure l’Horace era espanyol (podria ser?) o català (podria ser?). La llàstima és que no sé si els lectors que desconeixen la llengua catalana i el país tindran en compte aquesta subtilesa; encara que, tot plegat, aquest episodi té molt poc interès des del punt de vista de l’acció i és possible que se’l saltin i vagin directament a les dones amb poca roba, que és el que deu fer Tom Sharpe des del balcó de casa seva a Llafranc.

27.10.09

negra o criminal (8)

Avui he començat un curset no presencial de 60 hores, que en realitat es converteixen amb moltes més, i m’he passat la tira de temps intentant configurar el router perquè em funcionés d'una vegada (en aquest darrer aspecte l’antivirus Panda és una nosa que imagino necessària però molesta). Entre una cosa i l’altra, se m’ha escapat el temps i no hi hauria post si no fos perquè els dimarts negres, a vegades criminals, cal dur-los a bon port puntualment.

És gairebé segur que aquest espai setmanal es convertirà en un bloc. Em vam parlar amb la xurri, que es convertirà en un dels membres, i imagino que amb la Júlia també hi haurà col·laboració. Prevec que el canvi es realitzarà a partir del desè lliurament. Amb una o dues dones com elles és possible, que no previsible, que m’acabin fent fora o bé em busquin un paper secundari, honorífic. Ja ho anirem concretant. De moment s’accepten suggeriments per posar títol a l’embrió de projecte.

Poques pistes, avui, perquè en el text surt el nom de la protagonista –o no és la protagonista?- i la modalitat lingüística. Apareguda pocs anys després de No emprenyeu el comissari, vaig veure en aquesta novel·la una segona incursió en la línia dels mestres nord-americans de la novel·la negra que no havia trobat d’una manera tan potent en els autors en llengua catalana que fins al moment es dedicaven al gènere, i els localismes diversos no li treien força. Després d'alguna altra novel·la, per algunes raons que imagino més que sé, aquesta opció literària de l'autora amb tan bona acollida es va estroncar.

Uns quants paràgrafs del principi:

Dilluns, matí

-Tenia cap amic a Barcelona?
La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat.
Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.
El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.
-No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.


(Veig que amb les presses no he activat la moderació de comentaris...)

26.10.09

quin e-book t'emportaries a una illa deserta? (1a part)

No sé si al final serà el terme e-book o llibre electrònic el que perdurarà o s’acabarà trobant una altra solució, com a mínim per desfer el possible equívoc inicial del mot que en l’actualitat tant serveix per designar el propi llibre com l’aparell que serveix per llegir-lo. Es digui com es digui, darrerament m’he interessat per l’aparell, els material que s’hi pot veure i el futur de tot plegat

Vaig començar a hores perdudes en algunes llibreries i suposo, encara que només sigui per tenir una estadística personal, que aprofitaré visites posteriors per començar amb la mateixa pregunta: Teniu e-books?

A Ona potser hauria d’haver explicitat més la pregunta (teniu llibres electrònics i lectors de llibres electrònics?) o haver tingut més cura en la pronunciació, perquè la resposta va ser una cara d’estranyesa seguida d’un: sorry? what? No, no en tenen, els van tornar –es refereix als llibres-, en canvi tenen diferents versions d’una nina que diu algunes paraules en català i que vés a saber si comparem per a la neboda més petita abans que es faci massa gran.

No gaire lluny hi ha Laie. Ja es veu a l’aparador que tenen llibres i aparells. El lector és un Papyre 6.1, d’una empresa granadina, l’únic de fabricació espanyola; el tenen en els tres colors existents: blanc, negre i vermell diable. L’encarregat d’explicar el funcionament de l’aparell és el noi de la caixa que, molt amablement em va comentant, entre venda i venda, les característiques més destacables de la màquina mentre la manipulem i m’acaba donanat set fulls impresos i grapats amb totes les obres que ja inclou, començant -ordre alfabètic a partir del nom- per A. Dumas fill (La dama de las camelias) i acabant per William Shakespeare (Sueño de una noche de verano), entre les dues obres, uns cinc-centes de literatures diverses i de tots els temps que ja no tenen dret d’autor, totes en castellà, és clar. A la Catalònia tenen el mateix lector, que costa un euro menys. A la Bertrand, exactament igual; en tots els casos, els llibres que venen per poder llegir-se en aquest aparell (més aviat per accedir a un codi que permet la descàrrega) són escassos, i cal destacar els d'edi.cat, entre els quals podem trobar L'inici del capvespre, de l'amiga Júlia Costa (a edi.cat també venen lectors o ereaders, però d'això ja en parlarem) . A la Central de Mallorca, on darrerament faig unes despeses considerables, res de res. Tampoc a la Casa del Llibre (o Casa del Libro, que mai sé com ho he de dir) en saben res (ewoks?, la meva pronunciació és deplorable), tot i que ho pregunto doblement.

En resum, que a les llibreries en format paper els llibres digitals i els seus lectors encara estan a les beceroles o en la més completa ignorància o menyspreu, de manera que si volem endinsar-nos una mica en el tema i valorar l’estat de la qüestió haurem de recórrer a altres fonts. Però això serà en el proper apunt.

25.10.09

i què?

Mira que ho tenia clar, que quan facis els 1500 posts (o apunts) diràs alguna cosa, i sorollet de platets i cop de maça al bombo, i algunes paraules commemoratives, un petit discurs de satisfacció, però amb discreció, sense treure massa pit, etc., etc.

I bé, em va passar la data i ja vaig pel post 1502. I què? Doncs res, això, que vaig escrivint aquí perquè m’agrada fer-ho i aquí s’ha acabat la història. Puc anar més enllà i raonar, racionalitzar, dir, justificar. I què? Al final hi ha el que hi ha i em molesta, em disgusta, pensar –i no deixo de fer-ho- això o allò, si un bloc té aquesta funció o aquesta altra, si actualitats, pensaments, amors, dèries, immediateses, nostàlgies, denúncies, cansaments, eufòries, optimismes, complicitats, comentaris, amistats, etc., etc, etc.

Em preguntava fa un temps l’amiga arati alguna cosa així com tu qui ets a la blogosfera? I no vaig saber què respondre, no per falta d’interès en l’autoexamen sinó per ignorància, per incapacitat de concretar, d’introspecció o, si es vol, de poetitzar. Tampoc ara no tinc cap resposta, però entenc que alguna cosa cal dir –ja sé que no és que calgui, sinó que vull dir- i com sempre penso en una obvietat mil cinc-cents cops repetida: sóc qui sóc que vulguis que sigui, estimat lector o lectora (toc dickensià) i no sé on em porta la meva via blocaire ni quan durarà. L’arati em podria haver preguntat, en una altre pla, qui ets tu? I la resposta, amb matisos diferents, hagués estat la mateixa: què sé jo: qui vulguis que sigui.

1502 posts (o apunts), i què? La gràcia de tot consisteix a tenir ganes de començar cada dia, malgrat els 1502 posts (o apunts). I aquí s’acaba i continua la història que dura des del setembre de no sé quan.

24.10.09

de la liquiditat del temps

De temps en temps penso en el temps i tostemps penso que el temps no és més que un passatemps que hem inventat els humans que funciona de forma absolutament subjectiva tot i que en aquesta dèria classificatòria que ens caracteritza i per demostrar la seva existència d’una forma empírica i raonable hem acordat mesurar la subjectivitat a partir del moviment del sol i de diverses divisions que s’hi relacionen; així, parlem d’anys ( durada de la revolució de la Terra al voltant del Sol), i a partir d’aquí establim divisions i multiplicacions: mesos, setmanes, dies, hores, minuts, segons, nanosegons (uf, m’aclapara aquesta aportació científica al concepte prehistòric del temps en funció del moviment de la Terra i el Sol o la Lluna!), lustres, decennis, segles, mil·lenis, any llum (gran aportació de la física i l’astronomia!). Com si el temps que ens importa, el que vivim, el que sentim, tingui res a veure amb aquesta unitat de moviment de la Terra al voltant del Sol.

Que curiós aquest intent de mesurar un fenomen que per la seva subjectivitat i singularitat és immesurable en la mesura que podem acordar que l’home és la mesura de totes les coses i no el Sol o la Lluna o qualsevol altre cos celestial. La percepció de l’existència és, segons les circumstàncies que vivim curta o llarga; el que anomenem hores dies, anys, poden ser copsats com un període brevíssim o inacabable, rígid o fluctuant. Quants anys tens? Quina pregunta més estúpida: ara, abans d’ara, després d’ara? Ets jove o ets vell? A partir del moviment de la Terra al voltant del Sol?

Bé, no li donem més voltes, hi ha el que hi ha i no sembla que els polítics, que són els nostres representants ni els bancs, que són els representants que interactuen més amb la nostra vida , tinguin cap interès a canviar la mesura del concepte subjectiu anomenat temps, ans als contrari, faran tot el possible per aconseguir precisions pseudoobjectives inqüestionables, només faltaria que el seu poder tingués en compte la subjectivitat temporal de cada individu: ai, sobretot, les hipoteques!

De tota manera, com una petita rebel·lió que entenc, de moment abocada al fracàs, proposo ara i aquí, que tot i acceptant l’existència del temps, cadascú el fraccioni i el mesuri com més el senti o més li convingui i en faci bandera sempre que li sigui possible i no li causi problemes irresolubles, encara que si hi ha algú que es vol convertir en màrtir d’una nova mesura temporal, no trobarà en mi cap retret sinó l’admiració que qualsevol humà sent envers aquells visionaris que aporten una idea nova a un sistema obsolet.

A mi, i que consti que no tinc cap ànim de convèncer ningú, em sembla força lògic dividir el temps humà -els altres no tenen cap sentit- segons allò que bevem o podem beure, i la idea no és meva. Entenc, per exemple, que la imatge de més avall, en què cadascú podria fer les modificacions pertinents, podria ser una classificació plenament operativa i satisfactòria. Quin temps vius? El de la mamada, el del sèrum, el del Jim Beam. Quant temps va viure? Just començava a beure aigua. En fi, animo cadascú que es divideixi el temps –si és que existeix- com vulgui: el temps dels amors, el temps de les cireres, el temps de les lligues del Barça, el temps de les feines conservades, el temps dels convergents al poder, el temps de cada canvi de cotxe ...




















P. S. Veig que en Jaume ja ha enllestit la seva trilogia de la vida amb la publicació del llibre Que no mori la llum. Ara ja podem morir tranquils, sigui quin sigui el nostre temps i la seva mesura, sabedors que a qui li toqui podrà recitar els versos adients en el moment oportú.

Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light...


Dylan Thomas


Parlant de llum, recordeu que aquesta nit a les tres seran les dues; comença el cicle de la foscor hivernal mentre els homes (i les dones) del temps prediuen una pujada imminent de les temperatures.

23.10.09

rellegint

La grisor enfosqueix el dia i la pluja s’intensifica i embogeix. El vent ha tombat el test d’alfàbrega i fa picar l’aigua contra els vidres. Penso en la Katrin, que no sé si encara es mulla dins i fora del bar i deixa sortir les paraules que vol o calla. No sortiré a buscar el diari.

Començo a llegir el curs de literatura de Nabokov pel principi. Sóc un bon lector? Passaré el test que una vegada va fer als seus alumnes:

Selecciona quatre respostes a la pregunta “quines qualitats ha de tenir un bon lector?”:
1. Ha de pertànyer a un club de lectors.
2. Ha d’identificar-se amb l’heroi o l’heroïna.
3. Ha de concentrar-se en l’aspecte socioeconòmic.
4. Ha de preferir un relat amb acció i diàleg a un que no en tingui.
5. Ha d’haver vist la novel·la en pel·lícula.
6. Ha de ser un autor embrionari.
7. Ha de tenir imaginació.
8. Ha de tenir memòria.
9. Ha de tenir un diccionari.
10 Ha de tenir cert sentit artístic.


Vladimir Nabokov. Curso de literatura europea. Ediciones B, S. A.

Encara que encerti les respostes, em temo que no sóc un bon lector segons la proposta de Nabokov, perquè per molt que ho desitgi alguna carència no té solució. No té gaire importància.

Continuo llegint, salto pàgines, torno enrere, em pregunto si he de seguir les seves classes sobre El Casalot de Dickens (on para en Manel?) abans de llegir la novel·la –potser finalment l’estiu que ve?- o primer hauria de llegir el llibre. Torno al principi, rellegeixo, subratllo, marco. Penso que segurament en algun moment copiaré algunes línies al bloc.

Passa la tarda. Minva la intensitat de la pluja. Se m’acut que si sortís potser trobaria la Katrin pel carrer, potser molla; potser asseguda en algun bar, prenen una cervesa, esperant deixar anar paraules que ofega.

Ara, de matinada, el cel em sembla blau, sense cap núvol; la lluna creixent fa temps que s’ha amagat. Demà sortirà el sol.

22.10.09

tres (3)

Fins que hi hagi cap novetat organitzadora i no s’arribi a la supressió dels estats, que jo calculo que serà aproximadament per la mateixa època en què Catalunya aconsegueixi la independència, em mantindré fidel racionalment a la forma de govern anomenada democràcia. És veritat que sota aquesta denominació existeixen formulacions organitzatives ben diverses que sovint poden ser ben poc democràtiques; a mi per exemple, m’esparvera quan un estat o una institució té en el seu nom oficial el mot “democràtic”, de la mateixa manera que desconfio d’aquella persona que necessita dir constantment “francament” per reblar les seves afirmacions.

De les democràcies comunament acceptades com democràtiques, hi ha sobretot dos aspectes que em preocupen: la professionalització –l’eternització en el càrrec- dels ciutadans que exerceixen el poder, altrament anomenats polítics (aquesta longevitat rectora també em sembla nefasta en la majoria d’àmbits relacionals) i el percentatge tan elevat de diferència d’opinió entre el que els polítics –representant lliurement elegits- creuen que és bo per a la població a la qual representen i el que la pròpia població representada creu que els és bo.

Podríem anar repassant de forma exhaustiva casos sobre el tema –la pujada d’impostos, les despeses protocol·làries, els impostos de successió, l’organització sanitària, el sistema educatiu...-, però seria excessivament llarg i qui sap si fosc, de manera que podem posar un exemple il·lustratiu de fàcil comprensió. A Barcelona hi ha dues avingudes de característiques físiques molt similars: la Gran Via i la Diagonal, deixem la primera. Fa dies que l’ajuntament per pròpia iniciativa ha organitzat una moguda sobre la segona per tal de reconvertir-la (la primera sembla que ja ens està bé). Ha enviat enquestes als ciutadans i ha pintat uns cercles en el propi passeig per tal que els que hi transitem recordem les preguntes bàsiques i hi pintem les respostes adients: “com ara”, “res”, “ja ho és".



















Estic segur que a la majoria de vianants i veïns de la Diagonal els anirien bé aquestes respostes que crec que fins i tot els passavolants més accidentals sabrien col·locar correctament dins de cada cercle. Creieu que ens farien cas? De cap manera. Els nostres governants faran el que voldran, perquè saben el que més ens convé i, a més, ens diran que som nosaltres els qui ho hem decidit en un referèndum, i que si algú no ha participat o ha errat la resposta és que és un mal ciutadà, sigui per desídia sigui per incapacitat. Que sé jo, potser tenen raó, a la fi, ells fa molts anys que es preocupen per tots nosaltres i nosaltres sembla que ens preocupen únicament per allò que ens afecta més directament, pur egoisme. Bé, estic segur que quan es facin les reformes tots els barcelonins i bona part dels catalans d’arreu, i fins i tot la majoria d’habitants del planeta, ens barallarem per poder passejar per una Diagonal amb una circulació de vehicles testimonial






21.10.09

tres (2)

Una tria de tres, vull dir que trio els tres de la tria:

L’exposició de Maillol a la Pedrera. A veure a poc a poc. Algú diu que potser massa bronze i poc or; no li faig cas. I aquesta dèria de classificar...



Pràcticament cap crítica. No, però sí; sí, però no. Sharpe s’està convertint en un maldit, en el sentit trobadoresc del terme? Massa repetició? Massa gran? Fora de moda? Continuo sent-li fidel malgrat les poques i horribles darreres entrevistes ina penúltima novel·la molt mediocre. Aquesta setmana em llegiré Els Grope –potser poc adequat per a lectores (?)-, amb bonica il·lustració de la portada de Goyti i traducció de la solsonina Josefina Caball Guerrero.













No sé si al final hi podré anar, però m’agradaria tornar veure en pantalla gran (?) les projeccions de les pel·lícules de Jacques Tati que a partir d’ahir es passen a l’Institut Français. Se sap que és un dels meus directors preferits. Us deixo el seu segon curtmetratge –sembla que ningú troba el primer-, un conjunt de gags en bicicleta, que aprofitaria posteriorment a Jour de fête (els que heu vist Benvinguts al Nord! segur que captareu l’homenatge que li fan). No em puc estar de deixar també una seqüència de Les vacances de Monsieur Hulot. Les pel·lícules de Tati sempre m’acaben deixant un sentiment agredolç, ai! Finalment, i de regal, un enllaç en xinès on es troba el seu darrer llargmetratge, Parade, una tornada als orígens.


















Parade

P. S. Teniu un dia més per participar en "negra o criminal". O és que ja no es llegeix... ?

20.10.09

Millet

He mirat el principi de l’Àgora d’avui. Quina vergonya judicial i política –i totes les vergonyes que es vulguin afegir- aquest cas! Hi ha realment tantes pressions? Tan emmerdats estan tants? Jo, però, no diré res més, com fem tants en aquests país, parlaré de literatura. Per què m’he d’avergonyir més que els qui no tenen vergonya? Cremaria el meu passaport i me n'aniria... si no fos...

negra o criminal (7)

Efectivament, la novel·la de la setmana passada era En Bolavà, detectiu, de J. M. Folch i Torres, l’autor que va propiciar que molts nens i joves, i no tant, aprenguessin una llengua que a les escoles va tenir fluctuacions d’ensenyament.

M’heu fet arribar propostes que vaig rumiant sobre aquest espai setmanal que espero que –m’agafo un temps de reflexió- es converteixin en novetat a partir del desè lliurament monogràfic. Paciència i suggeriments: recordeu que també tinc una adreça de correu que deu estar en algun lloc del bloc.

He pensat que avui podia fer un doble homenatge: al que és considera l’iniciador de la novel·la policíaca –sense protagonista policia- i a l’escriptor català de qui tant hem parlat a tot arreu, i molt als blocs, amb motiu del cinquantenari de la seva mort i que va traduir la novel·la –o narració llarga-, de la qual podeu llegir un fragment més avall, l’any 1918. Del primer escriptor, de qui ara estic llegint els contes en tres volumets de Columna (n’hi ha quatre, però un no es troba a les llibreries), només puc dir que amb algunes històries m’ho passo molt bé i en altres... Del segon, afegiria que, si fos el moment, m’atreviria a fer una tesi sobre les seves traduccions i consideracions sobre el primer. Bé anem al cas. Quant a les pistes, a part del que ja he dit i per si no n’hi ha prou, afegeixo que el seu detectiu –diguem-ho així- i el seu mentor possiblement van inspirar Conan Doyle.

Del conte –o novel·leta- he triat un fragment que no és de la primera pàgina, sinó que es correspon a una realitat amb què en altres èpoques de la meva vida em podia sentir identificat i encara ara em produeix certa recança:


Una fantasia del meu amic (perquè, ¿com anomenar-ho altrament?) era d’ésser un enamorat de la Nit per amor a ella mateixa; i en aquesta estranyesa, com en totes les altres seves, jo hi vaig caure tranquil·lament, amotllant-me a les seves dèries singulars amb un perfecte abandó. La negra divinitat no habitava en nosaltres a tota hora; però podíem estrafer la seva presència. A la primera claror del matí tancàvem els massissos finestrons del nostre vell estatge, encenent un parell de ciris que, fortament perfumats, escampaven els raig més lívids i més febles del món. Amb l’ajut d’aquests ciris enfeinàvem la nostra ànima amb tot de somnis –llegint, escrivint o conversant fins que advertíem, pel rellotge. La vinguda de la veritable Foscor. Aleshores ens llançàvem al carrer, de bracet, continuant els tòpics del dia, o rodant d’ací i d’allà fins a una hora tardana, cercant, entremig de les llums folles i de les ombres de la populosa ciutat, aquella infinitat d’excitació espiritual que l’observació tranquil·la pot fornir.

Acabo amb un fragment de la introducció del traductor, personatge que espero que també em concretareu:

Assajà de suïcidar-se, tingué espantosos accessos de delirium tremens, féu dues temptatives successives per a casar-se amb velles ben acabades. El 3 d’octubre de 1849, punta d’alba, fou recollit en un carrer de Baltimore, davant d’una taverna, debatent-se sota el darrer atac de deliri. Finà a l’hospital al cap de quatre dies. Cinc o sis persoens seguiren el seu enterrament.No és lloc aquí per a discutir el seu temperament moral, delicadíssim fora el punt de la seva intemperància; basti només d’indicar que bona cosa de les seves dades biogràfiques són degudes a contemporanis tendenciosos, ofesos per l’extrema sinceritat de les crítiques que X havia escrit de llurs obres.

19.10.09

tres (1)

Coneix-te tu mateix (o, coneix-te a tu mateix). Sembla una obvietat que el primer objecte de coneixement que pretengui qualsevol persona sigui un mateix, i potser ho és, però em fa l’efecte que la majoria de nosaltres el que intentem des del principi de la nostra vida és conèixer el nostre entorn material i humà i no és fins determinat moment, que no sabria especificar, que aquest entorn, ens permet el nostre autoconeixement d’una forma empírica i, en alguns casos, d’una forma racional, i ens impel·leix a investigar sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre exterior proper i llunyà, sovint en un procés de pura necessitat de supervivència i progrés. Suposo que sobre el tema s’ha escrit llargament i hi deuen haver nombroses teories amb resultats satisfactoris o insignificants i qüestionables.

Evidentment, el coneixement d’un mateix és una tasca llarga, feixuga i gradual que ens pot portar a situacions de depressions llarguíssimes o bé a eufòries contundents tan injustificades com les depressions perquè al meu entendre l’autoconeixement, sempre parcial i imperfecte, no ha de ser més que un primer pas envers el coneixement del món i l’acceptació de l’entorn i/o la voluntat de servir-se’n i de transformar-lo. Malament aquell que es passa el temps intentat descobrir-se a si mateix tot oblidant que sensa cap dubte l’autodescobriment va lligat a la comprensió del seu exterior.

Descobrir els altres, descobrir el món, interactuar amb l’exterior, aquesta és la gràcia i la finalitat de l’existència animal i, en conseqüència, humana i la mesura del seu èxit o fracàs. Malament qui dedica bona part del seu temps a ell mateix i oblida l’exterior, perquè s’està perdent la possibilitat de saber qui és, en la mesura que això és possible i tingui cap importància. I, si més no, està perdent les múltiples capacitats dels seus sentits corporals i intel·lectuals.

Observar i intentar conèixer l’exterior en la seva multiplicitat és, a més, divertit, en el sentit lúdic, però també de captar les versions de la realitat, fins i tot de la nostra que, a vegades per un excés de proximitat multiaspectual, se’ns amaga o autoamaguem.

Per exemple, perquè tants líders s’entesten a pujar als cims per autoafirmar-se o deixar anar els seus missatges més “transcendents”? Déu, Crist, Pujol, Puigcercós, Manelic... Els nom dels muntanyencs, i dels planians, que no esmento, és interminable. No és a la plana, a les valls, on vivim la majoria? Aquest coneixement i interpretació dels actes dels altres, no ens permet a la fi i ni qui sigui per comparació saber com som. No som sempre “en relació a...”?

Després d’aquests paràgrafs pseudofilosòfics i improvisats em sento obligat a proposar un joc sobre el tema que potser molts coneixeu i que no té cap altra finalitat que passar l’estona ara o en el moment que decidiu que pot omplir un moment de sobretaula.

Es tracta de triar els vostres tres animals preferits –per ordre de preferència- i explicar-ne tres característiques destacades, les que valoreu més, les que més us agraden de cada animal. Per exemple, jo trio en primer lloc una aranya, perquè és pacient (es passa hoooreees esperant les seves víctimes), perquè és treballadora (per aconseguir el que vol ha hagut de teixir una teranyina...), perquè és... En segon lloc em trio una tortuga, per la seva longevitat, etc. En tercer lloc em trio un tigre... Tant o més que l’animal triat, insisteixo, són important les característiques o qualitats que cadascú li atribueix. Solució al final. Si no coneixeu el joc, jugueu ara, abans de mirar la interpretació.


P. S. Us parlava al final del post d’ahir dels e-books. Unes reflexions interessants sobre el tema a casa nostra les ha fetes en Jordi Ferré, editor de Cossetània, al seu bloc “De tard en tard”. Podeu llegir-les en ordre cronològic aquí, aquí, aquí i aquí.

Solucionari:
El primer animal representa la persona tal com és o li agradaria ser. El segon, la persona tal com la veuen els altres. El tercer, la persona tal com és realment. Recordeu, ho dic una altra vegada, que l’important són les característiques atribuïdes més que el propi animal. Es pot aprofitar aquest joc per treballar en llengua (amb els alumnes adequats d’aquí o de fora) el vocabulari sobre els animals, la caracterització i, és clar, el coneixement mutu.

18.10.09

del negoci al oci, passant per la cultura, i viceversa

Llegeixo l’article de l’Eulàlia Solé del divendres, i com que jo també volia parlar del tema, però la tria de les paraules i la coordinació de les oracions és més lenta que la còpia d’un text que s’hi aproxima, deixo els meus matisos i l’enfocament personal, encara que per tal que no sigui dit que només teclejo, també tradueixo a raig i sense ornaments, excepte els mots entre claudàtors, que són meus:

Un dels sectors en què la concentració de negocis anomenats culturals [hi ha algun sector que no sigui cultural?] respon a criteris mercantils és l’editorial. Hi ha grups d’edició que estan dirigits per gestors que igual podrien regentar un hipermercat [o una botiga de barri]. Han d’assegurar-se que els llibres aconsegueixen una difusió àmplia, cosa que els porta a rebutjar obres de mèrit si se les considera poc rendibles. La meta és obtenir un nivell de guanys comparable al que rendeixen els audiovisuals. Es tracta de competir amb l’entreteniment electrònic [i amb qualsevol altre], fins i tot dins de la pròpia empresa multisectorial.

A més, la circulació electrònica de la cultura [ja hem quedat que la cultura és tot, i si no ho és, és perquè determinat sector encara no ha piulat] aparenta una llibertat de tria que en realitat és limitada. Unes poques potents corporacions controlen tant lleure com notícies [i les corporacions més humils aspiren a un petit percentatge del control], malgrat que els blocs [compte!: els blocs!] a internet pretenen descentralitzar la informació, obviant que de vegades se semblen a xerrades de cafè. Sí, la cultura s’ha transformat en mercaderia [no ha estat sempre així? O és que es pretèn que la cultura sigui gratuïta, en la doble i immediata accepció del terme], i només alguns reductes es resisteixen a la rendició [els mateixos blocs no corporatius?].


Per cert, parlant de cultura, negoci i literatura, algú de vosaltres té un e-book? Algú pensa comprar-se’n un durant els proper any? Quin? Per què? Etcètera. Si les respostes no són satisfactòries, amenaço amb un article indocumentat sobre el tema.

17.10.09

amors, enamoraments, complicitats i indiferències

Ves per on, avui no em fa mandra copiar un paràgraf del llibre de Julien Gracq que esmentava ahir. Un fragment amable, descontextulitzat, poc conflictiu, que segurament firmaríem molts –alguns?- de nosaltres, sempre tenint en compte que la durada de les passions –tenim passions?- actualment és més efímera i el temps és més ràpid que el de l’any 50 del segle passat; i que avui, aquí, no hi ha déu que es deixi matar per res.

A partir del momento en que existe un publico literario (es decir, desde que hay literatura) el lector, que tiene delante una variedad de escritores y de obras, reacciona de dos formas: con un gusto y con una opinión. Cuando se ve cara a cara a solas con un texto les salta este mismo resorte interior que nos funciona por dentro, porqué sí, cuando conocemos a una persona: “le gusta” o “no le gusta”; es o no es lo suyo; nota o no nota, según pasa la páginas, esa sensación de liviandad, de libertad sin lastres que, no obstante, se va quedando atrapada sobre la marcha, que podríamos comparar a lo que nota el stayer al que arrastra el remolino de su entrenador; pues, efectivamente, cuando se da una conjunción propicia podemos decir que el lector se adhiere a la obra; que llena, segundo tras segundo la capacidad exacta del molde de aire que crea su velocidad voraz; constituye con ella, en la corriente de aire regular que forman las páginas al pasar, ese bloque de velocidad bien aceitada y sin fallos cuyo recurso, cuando llega la última página y se interrumpe brutalmente “el suministro”, nos deja aturdidos, algo tambaleantes en pleno impulso, como si se adueñase de nosotros un cominzo de náusea y con esa sensación tan peculiar de tener “las piernas de trapo”. Todo aquel que haya leído así un libro sigue apegado a él mediante un vínculo recio, como una adherencia, algo parecido al inconcreto sentimiento de haber vivido un milagro: durante una conversación, cada cual sabrá reconocer en el interlocutor, aunque no sea más que por la inflexión de voz particular, ese sentimiento, cuando se expresa, y lo hace, a veces, con los mismos rodeos y el mismo pudor que el amor; se coincide en determinada resonancia, es como si dos cables electrizados se rozasen. Esa sensación y sólo ella es la que convierte el lector en un prosélito fanático que no hallará descanso (y es posible que se trate del sentimiento más desinteresado que pueda darse) hasta que cuantos lo rodean no hayan compartido su singular emoción; todos sabemos de libros como ésos, que nos queman las manos y que vamos sembrando como por encanto; hemos vuelto a compar-los media docena de veces y siempre nos alegramos de que no vuelvan. Cincuenta lectores así, que anden pululando de acá para allá, son otros tantos portadores de virus filtrantes que se bastan y se sobran para contaminar a un público numeroso: se precisan sólo unas cuantas décadas, a veces algo más, con frecuencia mucho menos: sabido es que la fama de Mallarmé no tuvo más vehículo que ése: cincuenta lectores que se habrían dejado matar por él.

Julien Gracq: La literatura como bluff.


Dels amors que parla Gracq, d’aquells de tota la vida, dels que saps que sempre són amb tu, jo n’he tingut pocs, alguns dels quals he explicat indirectament o no tant i ara no recordaré per una mena de pudor a ser massa directe o de desconfiança a no ser correspost. Al llarg del temps, he tingut enamoraments plaents, uns quants, que no han resistit el pas del temps, o enamoraments sobtats d’aquells que ja saps que seran fruit d’un moment, de la novetat aparent, de la frescor despullada que et captiva. Algunes vegades, però, les meves relacions han estat somriures de pura cortesia en trobar certa complicitat, cosa que ja em sembla prou positiva, encara que al cap de poc he oblidat completament què se’m va dir i com. Sovint m’ha semblat que la relació a penes iniciada estava abocada al fracàs total, però, tot i així, he considerat que qualsevol contacte i intercanvi d’opinions és positiu. Massa sovint, he tingut la sensació d’indiferència o, encara pitjor, de rebuig, però no m’importa, perquè encara sóc capaç d’enamorar-me i de ser fidel fins a la mort, sense que em senti obligat –no hi puc fer més, és cosa del caràcter- a deixar-me matar pels meus amors. Encara si fos per un únic amor...

16.10.09

descatalogats i clàssics

Porto massa dies a casa, només amb petites sortides pels matins per anar a comprar alguna cosa de menja i el diari i el passeig de les tardes que algunes tardes em porta a les llibreries més properes: La Casa del Llibre, La Central i Proa. Un petit triangle escalé i un altre de més gran de tornada a casa.

Demano llibres descatalogats que fa quatre dies que es van publicar, com els de Salvador Vázquez de Parga sobre novel·la policíaca; R.U.R., de Karel Capec, que vaig llegir fa molt temps i que hauria de tenir, però no trobo (sembla que l’única edició que circula és la del Círculo de Lectores); em ve de gust rellegir Poe, però tampoc sé on el tinc, potser al sud, així que me’l torno a comprar; no el busco, perquè no el conec, però em cau a les mans, i no em resisteixo, el pamflet de Julien Gracq titulat en espanyol La literatura como bluff que ha publicat aquest any Nortesur. No sé si la gent llegeix Gracq, mort ara fa dos anys, quan en tenia 97; als blocs ningú no en parla i a la Wiquipèdia, la nostra, no té entrada. M’han vingut ganes de copiar algun paràgraf de l’obra esmentada, però em surten tantes cites: sobre el gust per la literatura, la literatura immenjable i la seva mediatització, la impossibilitat de conèixer de primera mà, la funció dels crítics, el negoci dels llibres..., que no sé què triar i, a més, menys de 100 pàgines es llegeixen en un buf, així que si algú està interessat a comprovar com el que es va publicar per primera vegada l’any 50 encara continua vigent només cal que s’hi posi; en tot cas, aquí i aquí teniu algunes reaccions.

No sé quan vaig llegir Poe per primera vegada. Tenia un record vague d’alguns arguments, algunes sensacions primàries, una idea d’estil i sensibilitat que em portava a Lovecraft o a Baudelaire. M’ho passo bé en aquesta relectura, tot i que de vegades em cansa el ritme i d’altres vegades em sembla imprescindible; encara que alguns contes em deixen indiferent, d’altres m’atrauen i m’enganxen. No recordava en absolut, potser perquè jo en aquell temps no llegia Llull, que un dels seus contes, Eleonora, l’encapçalava una cita del mestre:

Sub conservatione formae specificae salva ànima
Ramon Llull

Vinc d’una raça assenyalada pel vigor de la seva fantasia i l’ardència de les seves passions. Els homes m’han dit foll; però encara no és resolta la qüestió, si la follia és o no és la més elevada intel·ligència...


Talment la descripció de Ramon lo foll. Poe llegia Llull!? Els folls, els maldits, s’han tornat clàssics.

15.10.09

retòrica

Recordeu aquella modalitat poètica dels trobadors que m’agrada tant? En el partiment (partimen) o joc partit un trobador planteja un dilema normalment amorós, però no necessàriament, i invita l’altre trobador a argumentar a favor d’una de les opcions, que ell, el que fa la proposta, defensarà la contrària. Per exemple: Què és millor, tenir idees i no trobar les paraules per expressar-les o deixar anar un doll de paraules que no expressen cap idea? Crec que en aquest cas concret em negaria a participar en la defensa d’una o altra opció; primer, perquè encara que sovint em trobo en una o altra situació –o les dues alhora, per bé que no tinc clar el terme idees-, totes dues són ben galdoses: tots aspirem a tenir idees i a saber comunicar-les, i fins i tot podem creure que ho fem bé; en segon lloc, perquè sigui com sigui, el que al final és valora no és cap veritat (?), sinó la capacitat d’argumentar, la simple, i lloable, retòrica: acaben guanyant les paraules sobre les idees.

Se m’ha acudit això de més amunt llegint avui al diari un comentari sobre el llibre Atrapados en la discordia en què, segons sembla. Tomàs Alcoverro i Pilar Rahola argumenten a favor dels palestins o dels jueus en un diàleg que, crec entendre, no aporta cap novetat al tema –potser si aportés novetats importants ja no hi hauria tema. Evidentment, la conversa no té cap relació amb el joc partit perquè en aquest cas cada personatge ha triat la defensa o l’apologia d’allò en què creu o li sembla millor. En canvi, s’acosta més al joc partit la proposta que fa el crític, Plàcid Garcia-Planas, que diu: i si en lloc de defensar el que creuen, els dos polemistes es posessin en la pell de l’altre i per un moment l’Alcoverro defensés els jueus i la Rahola els palestins? I si a partir d’aquí, la càrrega elèctrica es convertís en llum? Bonica idea, i tant! I se m’acut un partimen sobre la possibilitat de posar-se sincerament en la pell dels altres que no formularé: seria pura retòrica, que conduiria a un joc de paraules molt lloable que no aportaria cap llum al(s) conflicte(s).

P.S. El dia 15 d’octubre és, de fa anys, un dia trist: és inevitable que recordi la mort de quatre de les Tereses que més estimava. Quina dèria a la família paterna, materna i política d’insistir a batejar tantes noies amb el mateix nom! De vegades em tempta dir-ne alguna cosa aquí, però sé que després odiaria la retòrica a la qual sóc excessivament aficionat. I ja dic massa.

14.10.09

urbanes

Les portes dels horts, tan diverses, sovint no tanquen els interiors d’una manera física ni amaguen el que hi ha darrere; una altra cosa és la possibilitat i la capacitat que té el caminant de copsar o d’imaginar l’esperit de l’hort i dels seus propietaris. En canvi, les portes urbanes...

Per començar, quines portes? Les portes de les botigues? Les portes dels pàrkings? Les portes de les cases (fins i tot a Barcelona queden cases)? Les portes dels blocs de pisos? Les portes dels pisos? Parlar de les portes urbanes i sobretot del que amaguen i deixen entreveure, ara, avui, sobrepassa la meva capacitat. Així que, per reflexionar sobre què s’amaga darrere els portes recomano, de moment, La Vida manual d’ús, de Perec, novel·la que per fi he acabat i de la qual segurament comentaré no sé què aviat.

Amb el que sí que m’atreveixo és amb les portes de persiana, aquestes portes de negocis i botigues que únicament es poden veure en tota la seva esplendor durant la nit o primera hora del matí i, de vegades, els dies festius. Recordo que en la meva primera visita a Barcelona, en ple franquisme, em va sobtar aquella grisor aclaparadora que permetia que els grisos es mimetitzessin perfectament amb les parets, l’asfalt o les portes enrotllables d’una grisor tan aclaparadora com la resta.

Actualment, aquestes portes de persiana encara tenen el gris com a color bàsic, però pràcticament totes tenen dos ornaments: els grafits cal·ligràfics i la plaga d’adhesius amb els telèfons dels serrallers. Aquestes portes no m’interessen, les trobo depriments. En canvi, molts propietaris han optat, per diverses raons, per prescindir del gris i donar color a les persianes. He observat –pot ser casualitat- que les portes pintades de blau atreuen menys els grafiters i serrrallers, de manera que fins i tot se’n troben algunes de plenament immaculades. Hi ha qui ha optat per posar més d’un color, normalment combinats en ratlles horitzontals. Entre les portes que no s’han lliurat dels grafiters cal·ligràfics, n’hi ha algunes que presenten lletres fetes amb més o menys gràcia; està bé, encara que la superposició de missatges resta atractiu al resultat final. Es poden veure també moltes portes en què l’empresa propietària del negoci s’ha encarregat de fer pintar un logotip o algun dibuix o dibuixos que hi fa referència; coses molt senzilles o força més elaborades, que no sempre espanten els pintors al·legals. Finalment hi ha aquells propietaris que han decidit que la seva porta sigui una mostra artística que, relacionada o no amb el seu comerç, vagi més enllà, inviti al caminant a aturar-se, a gaudir (o no) i a valorar; aquestes són les portes que m’agraden més i que penso que els ajuntaments haurien de subvencionar.

Precisament no fa gaire em vaig trobar prop de casa amb un d’aquests pintors artístics, que ja tenia molt avançada la seva obra. L’acompanyava un pastor alemany petit i tranquil que, lligat a un fanal, anava admirant els progressos del seu amo sense fer cap comentari. Davant de les dues portes del restaurant, a terra, esprais de colors a sobre de fulls de diaris i una carpeta de la Universitat de Barcelona potser amb alguns esbossos. El noi, cara prima i allargada amb tres pírcings, cos esvelt, cap al metre vuitanta, d’edat incerta –jo mai no encerto les edats de la gent-, em va permetre que fotografiés la pintura, però no va voler sortir a la imatge. Vam començar a parlar una mica sobre el tema; li vaig dir com m’agradava el que hi havia pintat a la porta del comerç de més amunt. Va somriure i em va dir que l’obra era seva. Marededéusenyor, em trobava davant d’un dels meus mites! No m’ho podia creure, per fi havia conegut el pelele! La majoria de barcelonins de la dreta de l’Eixample, de Gràcia, de la Sagrada Família... coneixen –aprecien o odien- el pelele, l’autor d’aquestes cares (ell en diu ninos) travessades de part a part per una boca somrient o en forma de serra, de vegades com un globus. Jo mateix n’he dit alguna cosa al bloc anteriorment (veure aquí). Al pelele li agradava parlar de la seva feina legal i agraïa la gentilesa dels que la hi donaven; en canvi, es mostrava reticent a l’hora de parlar dels sues ninots il·legals, em deia que ja no s’hi dedicava (ha,ha, ha!). Vam continuar xerrant una estoneta de l’art al carrer (als dos ens encanta la pintura de la farmàcia de més amunt), dels canvis del paisatge urbà, etc. Li vaig preguntar com és que no posava les cares al treball que estava fent en aquell moment, la resposta va ser òbvia: les dibuixava al final i ràpidament (amb “ulls al clatell”) perquè si bé en aquest cas la pintura era legal, tota la resta del barri es troba ple de les seves il·legalitats i em fa l’efecte que l’han enganxat alguna vegada.


Què podem fer per tranquil·litzar el pelele, demanar una amnistia? Però ell serà capaç de mantenir tapats els esprais si no li encomanen feina? Jo estic disposat a demanar en la pròxima reunió de veïns que pinti les portes del pàrquing, encara no m’atreveixo a suggerir-li que em pinti la del pis. Si us voleu posar en contacte amb ell, crec que ho podeu fer a través del seu fotolog.



13.10.09

negra o criminal (6)

Queda clar que la novel·la de la setmana passada era Estudi en escarlata, la primera obra on apareixia Holmes, per bé que en el fragment era el seu “ajudant” Watson qui es presentava. Va, el text d’aquest dimarts:

Veient que no podia despertar-lo, vaig treure’m el revòlver. Vaig apuntar-l’hi l’orella i, pam!, descarrego.
El senyor de Roncafort es va despertar. La bala del meu revòlver havia estat tan ben dirigida que li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra, sense causar-li el menor dany.
-Què se li ofereix? –va dir-me el senyor de Roncafort en veure’m allí.
-Home, com a oferir-se’m no se m’ofereix res.
-Doncs, així, permeti que m’hi tombi.






















Avui no he triat el text inicial de l’obra, sinó un fragment de les primeres pàgines, pensant que ningú que hagi llegit aquesta novel·la pot haver oblidat la perícia del detectiu a l’hora de fer passar la bala per on volia; a més, en el primer paràgraf apareix no sé quantes vegades el nom del protagonista, que es confessa admirador, però no seguidor de Holmes. Evidentment, es tracta d’un llibre que ja té uns quants anys, perquè actualment aquest petit episodi s’hagués suprimit, no fos cas que algú intentés emular la punteria del protagonista. Això, ara, no ho pot fer més que un entre dos milions i mig -ho diuen les estadístiques- i, per tant, és perillós intentar-ho.

Per als qui en aquest moment encara no saben qui és l’autor i el nom de l’obra, unes quantes pistes:

Els cinc germans –tants?- es recorden en una Fundació que té la seu prop de Barcelona.

L’any 2004 es va celebrar el centenari de la publicació (només el final de la guerra la va aturar) en què col·laborava habitualment el nostre autor i de la qual va ser l’escriptor més popular (en aquesta mateixa revista va col·laborar al principi en Josep Carner amb pseudònim).

Junceda il·lustrava habitualment les seves obres (oberveu la capçalera del diari que fa de catifa, que no té res a veure amb el títol).

La novel·la a la qual pertany el text es va publicar un any després de la que va donar al seu autor una gran fama en el país.

Dit tot això, jo em pregunto: Els nens o els joves d’ara llegeixen aquestes històries? Les llegirien amb el mateix interès que en el moment en què es van publicar? No en sé res.

Ara que ja porto la insignificant xifra de sis “negres o criminals” em pregunto dues coses: si hauria de deixar més temps sense publicar els comentaris i si hauria d’inaugurar un bloc amb aquests apunts dels dimarts. Algun suggeriment?

12.10.09

rurals

Pel matí anem a caminar una estona, amb temps incert de lluita entre els núvols i el sol. A la tarda, en l’hora malenconiosa en què els colors, com els sentiments, es desdibuixen i es confonen i no saps si el que veus és el que és o el que sembla, reeemprenem el passeig fins a la Resclosa. Sempre amb el fons del vell Montgrí i la vigilància d’un castell que fou i no fou.

Pagesos de tota la vida i nous que treballen la terra, sorruts, lacònics, xerraires, aparellats, solitaris. Als horts, que van ser, són o seran, més gats que gossos. Piualadisses d’ocells que van i vénen en formacions espantadisses buscant aixoplucs segurs. Ciclistes i cavallers a peu -on han deixat les muntures?- que fan salut pel camí.

Panís que s’ha perdut i d’altre aprofitat, oliveres en terra de regadiu –a qui se li acut?-, pomeres ja exhaustes que han donat els fruits i en queda la mostra macada a terra, carabasses, pàmpols enfiladissos sense raïm, enciam i escarola que comença despuntar, verd que creix i terra preparada per sembrar, verd per cremar, verd arrenglerat i verd anàrquic...

Horts petits i grans. I cada hort, la seva porta. La de fusta i la metàl·lica, la feta exprés i la improvisada, l’oberta i la tancada, la que amaga i la que ensenya, la ignorada –perquè només resisteix la columna que l’aguantava- i la que ferma amb clau i cadenat, la filiforme amb draps penjats, perquè no sigui dit, i la blindada a prova d’intrusos en un primer intent, la que té al darrere un caminet estret perquè cal aprofitar la terra al màxim i la que té un caminal que deixa passar un tractor i encara més, la de l’hort que continua i la de l’hort que s’ha perdut, la que al final té una caseta i la que no en té o no sé sap perquè l’herba –tan alta!- ha crescut al seu aire, la de generacions i la nova...

I al darrere de cada porta una història que el caminant coneix, intueix, imagina o, potser, preguntarà. Tot plegat, no té cap importància, perquè el caminant fa via i la terra –salvatge la seva ànima-, amb portes o sense, generosa o infèrtil, més vella que la història, immòbil, no guarda fidelitat més que al darrer amo, no explica altra història més que la del darrer que l’acarona.


9.10.09

inanitats (XXII)

El proyecto del 9 de Octubre 2009 de bombardeo de la Luna por un vehículo orbital de la NASA que bombardeara la Luna con una fuerza cinética de un arma de 2 toneladas para crear un profundo crater de 5 millas (8 Kms) de ancho como una supuesta busqueda de agua y experiment de colonizacion lunar, es contraria al derecho del Espacio que prohibe la modificacion ambiental de los Cuerpos Celestes.

De la premsa.



El llop no udola
perquè la lluna plena
l’instint li exciti,
sinó que vol que tornin

a perfilar-se els cràters.

















P. S. Entre els que es dediquen a la política hi ha els que es poden classificar simplement com animals i d'altres com animals polítics, en tots dos casos es poden dividir en creixents i minvants. Els especialistes en el tema no s'acaben de posar d'acord a l'hora de classificar els espècimens, tot i que als profans, sempre tan diversos, les divisions els semblen clares: Puigcercós, Carod, Portabella, Carretero, Obama, Bush (senior i junior), Clinton, etc.

8.10.09

del moviment dels mots (una bemietud)

Despús-ahir, en Magí Camps, recollint la resolució del Termcat, que és qui oficiosament sanciona i adapta les novetats amb més o menys acceptació, em regalava una paraula nova: passallibres, que és el mot per designar el que fins ara anomenàvem bookcrossing o bookcrosser. Molt bé, cap problema; tenint en compte la meva ignorància de l’anglès parlat i escrit, el nou mot m’anirà de primera sempre que, empès més per les circumstàncies d’espai adverses a casa que per la pròpia voluntat, em decideixi a exercir de passallibres en els meus espais habituals que són, fa no fa, els mateixos que els de Joan de Sagarra.

Fa poc, jo mateix i sense adonar-me’n us regalava un mot vell en la meva mesura del temps que potser va passar desapercebut i que no sé si agafarà vida fora de l’àmbit geogràfic –i potser temporal- del seu ús. Adjectivava jo el senyor Gómez Martínez, futur conductor de l’orquestra el dia de la interpretació a València de l’opera Roger de Flor –ara postposada- amb el mot bèmio (femení: bèmia). És tracta d’un adjectiu que no figura al DIEC, però que en canvi registra el DCVB ( que especifica l’etimologia bohemi (?)) en una breu definició sinonímica que em sembla molt encertada: imbécil, beneitot. L’adjectiu realment tant es pot fer servir com un insult, relativament suau en els nostres dies, com també té un matís de retret familiar i fins i tot carinyós envers aquell o aquella que no para prou atenció o té poca traça a l’hora d’actuar o de dir. Fa anys que estic físicament força apartat de les terres del sud ebrenc i no sé quina vitalitat conserva el mot ni si els nous escriptors tortosins i de les seves rodalies el fan servir o no, però m’ha semblat que calia deixar constància de la seva existència. Quant als parlants d’altres submodalitats lingüístiques, entenc que també el podrien fer servir, però, perquè ho haurien de fer? Per una banda, tothom ja té el seus equivalents significatius ben arrelats i, per altra banda, la pròpia morfologia del mot (sobretot aquest acabament en o en la forma masculina) em temo que el fa poc atractiu. És clar que una de les gràcies –potser a partir d’ara ja no, perquè tot el que escric s’estén immediatament a tot el territori de parla catalana- és que si es fa servir es pot dir imbècil al beneit de l’interlocutor de torn amb total impunitat.

Quin és el procés pel qual un mot -o una estructura lingüística...- pràcticament desconegut, insignificant, d’un ús geogràfic molt restringit, amb sinònims més potents, és posi sobtadament de moda? Un misteri.

7.10.09

de la incapacitat per distingir les varietats cromàtiques

Ha quedat clar que el text d’ahir pertanyia a l’obra Estudi en escarlata, de Sir Arthur Ignatius Conan Doyle. Es tracta de la presentació del doctor Watson, el qual al llarg del temps anirà escrivint l’hagiografia de Sherlock Holmes, que en aquesta novel·la fa la seva primera aparició.

Una de les pistes que deixava per encertar la novel·la era el canvi de color de fons del bloc, que va passar del groc (quin matís de groc?) a l’escarlata. Em diu en el seu comentari el gatot, un dels encertants de l’enigma i, de moment, seguidor explícit i fidel dels apunts dels dimarts: "per l'enfosquiment del fons, diria que parles de "Estudi en escarlata" tot i que o ho has fet per despistar o els meus ulls ho veuen taronja-rogenc.”

La veritat és que sóc un desastre pels colors, cosa que em retreu la Joana sempre que ve al cas. De vegades fins i tot sóc capaç de confondre determinats blaus amb alguns verds o de dir que un marró és un vermell fosc, o qualsevol cosa que us pugueu imaginar. En aquest cas, però vaig assessorar-me a través de la wiquipèdia i em vaig assegurar que el color de fons fos el que marca el codi HTLM: FF2400.

Atribueixo la meva ineptitud per designar, que no per distingir, els colors a la meva deficient educació infantil tant en l’àmbit familiar com escolar, època on els colors explicitats eren més aviat primaris o molt senzills ,sense més matisos que fluix o fort i, a tot estirar, es podia parlar del color taronja o, molt més complicat, del color cirera –per al color ametlló, en canvi, sempre m’he de pensar una bona estona si es tracta d’una ametlla tendra o seca, desembeinada on no . No sé si algú es troba en les mateixes circumstàncies patètiques que jo en aquest tema i, a més, pensa, com jo mateix, que qualsevol esforç actual per arribar a distingir les gammes de cada color estan abocades al fracàs més estrepitós, potser per un bloqueig mental insuperable o una manca d'autoconfiança notable.

Quan vaig posar l’escarlata, per exemple, em vaig trobar a la wiqui tot un conjunt de matisos del roig que em van aclaparar: el cardenal, el carmí, el magenta, el borgonya, el bordeus (és el mateix que el granat?), el rosa...

Endinsant-me, per exemple, en el rosa, vaig trobar que en anglès té dues denominacions possibles: Pink i Rose. El primer seria el nostre rosa habitual, que a mi em sembla molt clar; l’altre és ... un altre rosa. I després, tot de varietats del rosa que mai de la vida sabré distingir (com podré descriuré mai res amb rigor si ignoro el color?). Us en deixo unes quantes desordenades: rosa fúcsia, rosa (Pink), rosa càlid, amarant, rosa corall, rosa amarant.













Per cert, un dels aspectes divertits d’aquesta investigació superficial sobre els colors és que a la Wiki anglesa es diu la primera vegada que apareix registrat cada color, i sovint aquest registre va associat a l’aparició d’un llapis que el tenia.


En fi, si alguna vegada ens veiem, no m’escarniu preguntant-me sobre els colors dels vostres vestits i encara menys sobre quin color auguro per al futur de Catalunya a curt termini, tot i que en aquest darrer cas podria respondre, per eliminació, que encara no imagino el color carretero.

6.10.09

negra o criminal (5)

Recordo, per si de cas, que la novel·la de la setmana passada era No emprenyeu el comissari!, de Ferran Torrent, la primera que va escriure en solitari. Avui, seguint l’alternança entre les obres d’aquí i les de fora, toca un text escrit originalment en anglès. En el primer paràgraf de la novel·la, que és el que, com sempre, podeu llegir, es presenta un dels dos personatges principals –no m’atreveixo a dir protagonista perquè era més aviat una mena de Sancho- més coneguts de la literatura criminal, modalitat enigma. M’encanten les pel·lícules en blanc i negre que es van rodar amb les seves aventures. Segur que tothom té claríssim qui és el creador dels personatges, però potser dubta sobre el títol del llibre, de manera que deixaré una única pista que consistirà a enfosquir una mica el fons del bloc. Ho sé, és vergonyós demanar-vos complicitats tan senzilles, però espero que entengueu que seria un crim no fer aparèixer els pioners del gènere.


L’any 1878 vaig obtenir el títol de doctor en Medicina per la Universitat de Londres i vaig anar a Netley a fi de fer el curs reglamentari per esdevenir cirurgià de l’exèrcit. En finalitzar aquests estudis vaig quedar adscrit al cinquè regiment de fusellers de Northumberland com a cirurgià adjunt. En aquells moments el regiment era estacionat a l’Índia i, abans que pogués incorporar-m’hi, esclatà la segona guerra afganesa. En aterrar a Bombai vaig assabentar-me que el meu regiment havia avançat i ja es trobava molt cap a l’interior del país enemic. De totes maneres, i juntament amb molts altres oficials que es trobaven en la mateixa situació que jo, vaig continuar i, finalment, vaig aconseguir d’arribar a Candahar, on vaig trobar el meu regiment, i vaig incorporar-me immediatament a les meves noves funcions.

5.10.09

existeixen els almogàvers?

Des de sempre que l’obra artística original ha sofert, amb finalitats diverses, modificacions, adaptacions i reinterpretacions, sovint des de la ignorància, de vegades des de la saviesa. Els resultats han estat variats, sorprenentment interessants algun cop i sovint absolutament innecessaris i menyspreables. Res a dir, és normal que cada individu i cada temps deixi anar la seva mirada sobre el passat i la vulgui comunicar al present; la funció de l’espectador és la de jutjar i aplaudir o mostrar la seva indiferència, per dir-ho suaument, davant de la nova visió. Sigui com sigui, inicialment cal fer confiança a la bona intenció del reinterpretador, fins i tot quan ja ha demostrat anteriorment la seva minusvalidesa intel·lectual.

Examinem un cas concret, per exemple una òpera gairebé oblidada. Posem-li un nom i un autor: Roger de Flor, de Ruperto Chapí, ara que és el su centenari. Imaginem que es canvia no una nota de la partitura, sinó únicament una paraula del text del llibretista, Mariano Capdepón. No sembla que tingui cap importància. Ah, però hi ha paraules i paraules i, sobretot, intencions. Imaginem que cada vegada que surt la paraula catalans a l’òpera l’adaptador la canvia pel mot aragonesos o valencians. Doncs la veritat, a mi no m’importaria gens ni mica, si no fos perquè en aquest cas indica una mesquinesa moral, un despropòsit tan desproporcionat amb la finalitat que es pretén, un insult tan aclaparador envers el públic - i, per extensió, la sociatat en general- que escoltarà l’òpera, al qual es tracta com si fos un infant ignorant incapaç de tenir criteri propi i capacitat de raonament. I el que em sembla, a més, lamentable, és que hi haurà bona part del públic que aplaudirà la iniciativa del canvi i que l’única conversa que li suggerirà l’actuació dels artistes serà que en lloc de catalans s’hagi dit valencians o aragonesos. Com n’és de difícil viure i sobreviure al sud, gairebé tant com al nord, però en diferent.

I que penós que el director -a qui trobo certa cara de bèmio- hagi acceptat figurar de cap de turc i hagi dit que la idea del canvi és seva. Algú llogarà aquest senyor fora del territori valencià? I el públic, cantarà catalán -el text, evidentment és en castellà- cada vegada que l’actor digui aragonés o valenciano? Jo estic disposat a fer-ho si algú m’aconsegueix una entrada –pago al comptat- per al 8 d’octubre.

Per cert, quan programarà el Gran Teatre del Liceu Roger de Flor sense canvis, una obra mestra segons la consideració de la crítica en la seva estrena?

En fi, si algú vol llegir alguna cosa més consistent i imaginativa sobre el tema pot recórrer a l’amic Vicent Baydal, comentaris inclosos. Jo mentrestant, i ja des de fora de la polèmica, em complac a deixar-vos el fragment final de la magnífica obertura –sense lletra, és clar- de Chapí i una petita mostra literària de la Crònica de Ramon Muntaner, de quan encara Roger de Flor no era cèsar de l’imperi. Si no m’arriba l’entrada, no confio poder fer gaire res més.



E com tots aquets pensaments, qui eren vers, ell hac fets, venc-se’n al senyor rei, e mès-lo en una cambra, e dix-li tots aquests pensaments que havia fets. E con li hac dit, dix-li:
-Senyor, jo he pensat, si vós ho volets e m’ajudats, que jo daré en aquest fet consell, a vós, e a tots aquells qui servit vos han, e a nós mateix.
E dix-li lo senyor rei que li plaia molt, e qui li graïa molt, ço que s’havia pensat, e que el pregava que ho proveís en tal guiisa, que ell ne fos sens blasme e que fos profit d’aquells qui l’havien servit; e ell que era prest e aparellat que hi donàs tota ajuda que pogués.
-Doncs senyor –dix frare Roger-, ab vostra llicència jo trametré dos cavallkers ab una galea armada a l’emperador de Contastinoble, e fer-li he a saber que jo són aparellat d’anar a ell ab tanta companya de cavall e de peu com ell vulla, tots catalans e aragonesos, e que ens dó acorriment e sou. E jo sé que ell ha gran mester aquest socors, que els turcs li han tolta més de trenta jornades de terra; e ell en nulles gents no en fiaria tant con en catalans e en aragonesos, e majorment en aquests qui han menada aquesta guerra contra lo rei Carles.
E el senyor rei respon-li:
-Frare Roger, vós sabets en aquests afers més que nós; emperò, par-nos que el vostre pensament sia bon. E així ordonats-hi ço que us plaurà, que de tot ço que vós hi ordenets, nós tendrem-nos per pagats.
E sobre açò frare Roger va besar la mà al senyor rei e los altres entenien en la festa, e en lo solaç en lo deport.
E com venc l’endemà, ell féu aparellar una galea...

Ramon Muntaner: Crònica.


P. S. Posats a fer, no podien triar una altra òpera. És que ja són ganes!

3.10.09

ara que és dissabte i no ens escolten... Bernat Meix

Em sembla que vaig dir que algun dia parlaria d’una altra faceta de Josep Maria de Martín, coautor, amb Gabriel Ferrater, de la novel·la Un Cuerpo, o dos. Bé, intueixo que no diré gaire res d’ell sinó del seu alter ego, Bernat Meix.


Deia Sam Abrams, entre molts altres elogis -és el que toca-, durant el seu parlament a l’acte del lliurament de premis dels Jocs Florals de 2002 celebrats a Barcelona:


Francament, cal felicitar Edicions Proa per la tasca que han fet al llarg del 2001 de cara a l'edició de clàssics contemporanis. Han recuperat, en un sol volum, ben elegant, tota l'obra de Bernat Meix (és a dir, de José María de Martín, 1920) sota el títol El clam a l'erm. Opera omnia. Dissortadament, però, aquesta edició no ha tingut el ressò que es mereixia perquè es tracta d'un dels poetes irònics i satírics més importants de la modernitat, juntament amb Pere Quart i Salvador Espriu.


No només el llibre no va tenir ressò, sinó que dubto que la majoria de lectors de poesia del país hagin llegit mai cap poema de Bernat Meix, mort l’any 2005 (m’agrada aquesta necrològica) i de qui, a falta d’hereus conservadors, es va dispersar la seva biblioteca per les parades del mercat de Sant Antoni, segons es va confirmar en el seu dia.
Amic de Luján, Vilanova, Ferrater, Perucho (veure aquest article) i alguns altres, aquest darrer li va dedicar un dels personatges quimèrics del seu Monstruari fantàstic, el darrer:



Animal delicadíssim, la naturalesa del qual es manifesta en els racons obscurs i, sempre, a través de lleugeres crispacions d’aire; algunes vegades es tenyeix dels més impensats colors.

[...]
Sembla que el Palmàrium tornà a abandonar Toledo, i és probable que resideixi novament per la comarca del Berguedà, puix que algunes revistes literàries d'avantguarda afirmen la seva definitiva intervenció en les poesies d'un tal Bernat Meix, poeta totalment apòcrif que ha donat a l’estampa recentment dos llibres excel·lents: El jornals al cos i El peu al coll.
[...]
Hom ha arribat a afirmar que Bernat Meix -i, per tant, el Palmàrium- és, en realitat, el conegut pintor berguedà Josep Maria de Martín. Jo, però, ho nego rodonament, perquè hi tinc una amistat que ve dels ja llunyans anys universitaris i sé, per tant, que no és una misteriosa crispació d'aire, sinó que existeix realment i veritablement. A més, fins i tot algunes vegades hem jugat plegats als escacs durant llargues sobretaules tardorenques, i mai no m'ha cantat res. Això prova que existeixen afirmacions gratuïtes, filles moltes vegades de l'enveja i d'altres relaxades i baixes passions.


Aneu a saber per què, Bernat Meix decidí fer-se poeta cap als 50 anys. Qui sap si pensant que si tants inútils podien escriure i, sobretot, publicar, també ho podia fer ell:

Desensonyat, al jaç somoc l’anatomia
i espicassat pel corb de la misantropia,
curullo la foscor que mon afalt atia
de rims enfarfegats de gramatiqueria.

Xacrat de tiferia o bé desmesiat
ardit, la porta falsa del líric sindicat
mig obro subreptici i fent el desmenjat
almoino l’estaria a tall de rellogat.

S’hi val! L’afemellat, l’asmàtic, el paleta,
el capellà de bosc, la jaia analfabeta,
tothom al Principat, demés de samarreta
al si duu escondit llur estre de poeta.



“Rimaire, però no gaire”, del seu primer llibre, Els jornals al cos.

Qualsevol, però, pot entrellucar que la seva poesia no s’adiu amb el que es porta: tant diccionari, tanta paraula arcaica o en desús, tanta aparent dificultat, tanta fredor, també aparent... Però ell no es dóna per vençut i va escrivint i publicant, malgrat que, sincer, ens parla de les dificultats:


Pels trencacolls de ma enclaustrada nit
empedregats de tana i paperassa
edificant, amb arterosa passa
de lladregot, acaço entossudit

el consonant ferèstec, escondit
més d’un camí a la sotil llepassa
d’acuïtat, suara a la cabassa
dels expletius, espès dessota el llit

on fa inclement riota de ma crassa
ineptitud i obvia la lligassa
de l’encalçant, no pas desagraït

de la feral cacera que adobassa
i reverdeix el moll de ma antanyassa
i putrescent carronya de fallit.



“Der Jäger”, dins El nus a la cua

Resisteix i continua:


De sotamà,
fins la rebava,
la mala bava
en va
ma fel atipa.
Tinc una pipa
i un ca.

“Fiasco”, El nus a la cua



Finalment, desisteix:

Als cinquanta [anys] decidí fer-me versaire catalanesc per allò que d'altres més burros que jo en feien. Al cap de deu anys , plego convençut de no fer perdre el son a ningú, que diuen que els meus rims no s'entenen i, pel que es veu i ou, és ben bé així.


Què puc afegir? En tot cas, recordar-vos que si no voleu perdre el son, podeu llegir els seus poemes a El clam a l’erm (ironia final), publicats per Proa a la col·lecció Óssa menor, 2001 (no reeditat). I si voleu perdre el son, les llibreries en van plenes de poemaris terribles sense Palmàriums. Queda dit!

2.10.09

puc gosar ser moderadament lliure, escèptic i romàntic?

Una altra vegada aquest joc d’associacions que et porta d’una cosa a l’altra sense que tinguis del tot clar com es realitza el procés.

Algú que diu: “el Palau és una institució emblemàtica de Catalunya”. I tu que penses: És possible que sí, sí, però la gent del teu poble, quan venia a Barcelona per motius diversos, de vegades de lleure, anaven al zoo, a passejar per la Rambla (merda de Rambla!), al Corte Inglés (som qui som)... Del Palau mai no en vaig sentir parlar quan tornaven i t’explicaven allò i encara allò.

Tinc penjat al passadís, des de fa anys, un cartell commemoratiu del 25 aniversari del Price dels poetes que es va celebrar al Palau: és de Ginovart. No hi vaig anar, al Palau. A la part inferior, uns versos d’Espriu: “Ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble”. Penso -poc- en el concepte fidelitat i, sobretot, en el significat d’aquest poble. Quin poble? El de la terra, que és una noció clara però purament material? El de la gent, que ha anat canviant tant des del moment que els versos van ser escrits? El de la cultura –“Catalunya: cruïlla de cultures!”- d’aquesta terra i d’aquesta gent tan diversa que trepitgem el país? Confesso que em perdo una mica. I no m’ajuda a retrobar-me (llegint avui el diari) ni la cultura de Pep Guardiola ni la de Ferran Adrià ni la conclusió de Pilar Rahola: “Habrà, pues, que reinventar la definición de país. Catalunya ya no es aquel país que Josep Pla definia bellamente: “Mi país es aquel que, cuando digo bon dia, me responde bon dia”. Ahora dices bon dia y te roban la cartera.”

No vaig anar al Palau l’any 95 del segle passat en què se celebraven els 25 anys del Price dels poetes, però si que vaig anar al Price l’any 70, de la mà del meu amic F., que ja portava un any a Barcelona i que m’havia portat al zoo, a la Rambla i a tants altres llocs, potser també al Palau algun diumenge al matí. Gairebé no recordo més que en Pere Quart, el més jove de tots, i la claredat del crit repetit i l’entusiasme ingenu: ara ho sabem. I penso, però no en tinc la certesa, que encara sóc fidel a aquell Price, al de l’escenari del combat i al del públic en combat. I penso que tot allò, crits inclosos, ja és només història. Avui m’emociono revivint el moment quasi oblidat i tant boirós, recuperant paraules, gestos, passat i esperances, la veu que no hagués reconegut del meu estimat Ferrater, conegut i desconegut, el discurs final que ara no gosaria ni podria fer ningú... I espero que l’autor del bloc “Pots sentir-me?”, del qual a partir d’ara seré fervent admirador, no em denunciï per haver-li piratejat els dos vídeos que penjo a continuació per si algú els vol compartir. No sé si la paciència actual resisteix tants minuts en blanc i negre.


video


video