Truquen a la porta. És la veïna que m’agafa amb el davantal –d’aquells tan poc professionals que porten el corbatí inclòs- posat. Em demana sal i detecto una súplica en la seva mirada que deu respondre al convenciment que la vida, fins i tot en el moment més insignificant, necessita l’additiu imprescindible.
-Sal Costa, sal Maldon o sal de l’Himàlaia ? –dir-li que la de l’Himàlaia és rosa em sembla innecessari o potser petulant, gairebé tant com oferir-li tres tipus de sal.
La veïna, que és jove, com els altres llogaters del pis, es mostra indecisa i em demana un moment per consultar amb els seus companys.
-De l’Himàlaia!
No sé si ha estat la millor tria per al pa amb tomata i, evidentment, no se m’acut dir-li que la sal la manufacturen a Manlleu (i la Maldon a la Zona Franca). Encara és massa jove per encomanar-li el meu escepticisme, ni que sigui en qüestió de sals.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Sort que l'escepticisme no fa perdre el sentit de l'humor. No hi ha res com començar el dia amb un somriure.
Salutacions cordials.
deliciós! Estic amb el Llibreter, quina millor manera de començar un dia que amb un somriure.
amb una mica de retard et felicito pel teu sant virtual, i per tenir sal de l'himalaia!qui ho havia de dir! :-D
doncs ara has de provar-ne una que en vénen amb wasabi ;) l'altre dia, en un restaurant "d'upa" l'entrant va ser una safata amb tres tipus de sal (de no sé quin desert, rosa de l'Himalaia i negra volcànica de Hawaii), oli de la cooperativa local i llesques de pa. No vull ni pensar que en diria la meva àvia d'això, bé si, perquè segur que el mateix que jo: "tants quartos per menjar pa amb oli i sal?" ^^
M´has fet anar a mirar a l´armari una capseta de sals que em van regalar: rosa de l´Himalaya,sal de Xipre i sal grisa de la Bretanya. Tot manufacturat a Itàlia!!
Amb la de Maldon et guanyo, és ben genuïna i sense escepticisme.
(Has provat una torradeta de pa, xocolata negra,un rajolí d´oli del bo i sal Maldon? OOOOOhhhh!)
Per molta anys pel "sant", amb una mica de retard.
la iaia de la Montse dirias que la gent a dia d'avui està carregada de punyetes, i crec que diria alguna cosa més.
Benvinguts a capullilàndia!
però la torradeta de pa, xocolata negra,un rajolí d´oli del bo i sal Maldon de la País secret, no la guanya ningú! :-)
I tant o més important que començar-lo, amic llibreter, és acabar-lo amb un somriure, encara que pel mig hi hagi una mica d'escepticime. Que els teus dies siguin així
Amén.
Hem de somriure més, Francesc, i si de tant en tant ens vaga de riure, gran medicina. El preu a vegades és prohibitiu, és clar.
Gràcies, kika.
A mi també em sorprèn trobar sals diverses a la meva cuina, no creguis. Suposo que les tinc per poder escriure un post sobre el tema, perquè per altra cosa...
M'aclapares, Clidice! Tantes sals ignorades.
Uf, això dels olis és terrible. I encara hi ha qui te'ls vol fer tastar sense pa. No cal que et digui que comparteixo l'opinió de la teva àvia i la teva: on anirem a parar?
Oh, A., les teves sals encara tenen un cert exotisme mediterrani.
No he tastat mai la combinació -sóc poc agosarat-, encara que la Joana me la recorda, si fa no fa, de tant en tant. Us hauré de fer cas, encara que aquestes barreges empordaneses... em costen.
Gràcies :-)
Decididament, potser haurem de fer una trobada gastronòmica no virtual ;-)
Publica un comentari a l'entrada