En Lluís, que parla de Giulietta i Federico i de les seves pel·lícules, em fa pensar que si, sense reflexionar gaire, em demanessin que tries, diria Amarcord, tot i que dono fe que en la meva adolescència les estanqueres del poble eren l’antítesi de la felliniana i només de pensar en la possibilitat d’haver-me quedat tancat en el seu establiment, ara, en la distància de molts anys, em recorre un calfred per l’espinada. Si hagués de triar una música, em quedaria amb el Nino Rota de 8 ½.; deu ajudar les vegades que l'he sentida per la Plateria. Las noches de Cabiria, que no sé quin any vaig veure, encara m’inquieta. Però si penso una mica, torno indefectiblement a Ginger e Fred, crepuscular, sàvia, desesperançada, definitiva, redemptora (?)... Potser per tot això em resisteixo a tornar-la a veure.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Les hauria de tornar a veure totes amb ulls d'avui. Les estanqueres, però, eren tota una institució a tot arreu. Com la de Vallecas.
ara les estanqueres diuen "su tabaco grácias".
Quan tens un bon record d'una peli millor no tornar-la a veure, pot haver envellit malament, tot i que no crec sigui el cas de Fellini en que potser seria la nostra percepció la que hauria envellit malament.
Definitivament, "Amarcord", una pel·lícula que per a mi té virtuts terapèutiques i em retorna sempre l'amor per continuar vivint.
Sí, Júlia, jo també les hauria de repassar, i mirar les que no he vist.
Ah, les estanqueres! Ara tinc una estanquera xinesa; potser algun dia en faré un post. Per cert, també tinc una estanquera (fumo molt) que té una retirada a la d'Amarcord; no crec que en parli.
Segur que Fellini no ha envellit, Francesc. Al menys jo cada vegada que veig una peli seva li trobo nous detalls o noves gràcies.
Segur, Allau, que Amarcord té les virtuts que esmentes i que comparteixo, però, coses de l'edat, Ginger i Fred m'actualitza, em fa venir calfreds.
Publica un comentari a l'entrada