16.9.11

el manifest del pronom

Truquen a la porta i se sent una veu que pregunta que qui és.
-Jo! -respon ell.
Qui cony és aquest ell que diu que és jo?


pere Palau



Els pronoms, tots, i també els forts, són buits de significat. Jo, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles, no signifiquen res. Cal posar-los una cara i una història; i encara així, qui pot assegurar que quan dic que jo formo part de nosaltres tu -i encara menys ells o els altres- ho acceptis? No és possible que en el fons pensis que més aviat formo part d'ells que de vosaltres?

Avui he llegit, potser no prou atentament, l'article de Fernando Ónega a “La Vanguardia”. L'he llegit en català, però entenc que l'ha escrit en castellà -o potser en gallec?. Llegeixo els articles d'Ónega i, a més, l'he anat seguint en algunes tertúlies, i té l'aparença d'un home moderat. Sobretot a les tertúlies, quan parla després que els altres hagin parlat per dir la seva, sovint buscant equilibrar postures diverses. Onega sembla clar, encara que com tants periodistes d'opinió sempre deixa uns punts suspensius. Sigui com sigui, sé que Ónega és escoltat.

Avui no he acabat d'entendre el seu article per culpa d'un pronom possessiu (alguns dirien que és un determinant més aviat adjectiu): nuestro (nostre), que jo entenc també com un pronom fort: nosotros (nosaltres). El seu article, que podeu llegir sencer aquí, acaba així:

Me da miedo todo esto. Me da miedo, sobre todo, la tendencia, porque la escalada de incomprensión es creciente, los discursos crean adeptos, se adivinan señales de intolerancia y el rencor suele ser el paso que sigue al desencuentro. Yo quiero a Catalunya en España, o España en Catalunya, me da igual. Y quiero a ambas como las hemos soñado en la transición: integradas, respetadas, leales. Lo que está ocurriendo puede ser nuestro mayor fracaso colectivo. Nuestro fracaso histórico.

Nuestro fracaso històrico? Qui forma part d'aquest nuestro? Qui forma part del nosaltres d'Ónega? A quin vuestro o suyo s'oposa o es contraposa el seu nuestro? El títol de l'article, “Catalunya, ¿adéu? (en català en les dues versions de “La Vanguardia”) sembla que em dóna una pista, però després dubto. Realment Espanya... i en català...?

4 comentaris:

PS ha dit...

A mi em ve al cap aquell bolero...Nosotros
Li regiro una mica el sentit i l´acabo amb el mateix final.

Hi ha dies que tinc ànima de bolero, mira.

Clidice ha dit...

No tinc gaire clar que jo sigui un "nosotros" com Onega, perquè si sóc del "nosotros" de l'Onega, també sóc del "nous" sarkozyneà, o del "us" britànic, o del "chúng tôi" vietnamita. Aleshores si sóc dels "nosotros" i no del "naltros", i sóc de tots els altres, el senyor Onega tampoc pot queixar-se de tenir-nos o no. O farà un altre article plorant perquè els "chúng tôi" no formen part d'Españñññia. Això del "projecte comú" és una rifada que alguns han comprat com si hagués existit mai, i així, tocant la fibra, van fent política com sense voler.

Vaja, que no, que jo no sóc un "nosotros", ni falta que em fa. :)

iruna ha dit...

- va, avui para tu la taula.
- no, para-la tu.
- sí, sí, ja ho dius bé, fill: "para-la tu".
- que no! que la pares tu!
- pos sí, home: "que la pares tu".
- (...) d'acord! paro jo la taula!
- això mateix! pares tu la taula! gràcies, carinyo!


i qui cony és aquell jo que diu que és ell?, per què diu "jo", si és ell? m'està confonent!

ai, pere palau..... quins lios :)
(al "nosotros" ja ni m'atrevixo a entrar-hi...)

miquel ha dit...

I a mi, tot això, A., em fa pensar amb el bolero de Ravel, que puja d'intensitat però sempre és el mateix. Que consti que m'agrada el bolero de Ravel.

Em sembla, clidice, que tu no ets un nosotros, n'estic segur; tampoc no estic segur que jo sigui un nosaltres, potser una mica naltros?; quan dic jo vull dir jo mateix. I acabo tenint la impressió que em falten pronoms per acabar de completar la història; algun pronom com per exemple un ells que vagi més enllà dels ells coneguts.
En resum, que parlar no costa gaire, i menys amb pronoms.


Iruneta, aquestes escenes domèstiques són entendridores. Veig que al final aconsegueixes que ell i no tu pari la taula i és que quan hi ah carinyo...
Aconseguir que ell -ella- sigui jo és una vella aspiració. Per què només els pronoms de tercera persona distingeixen sexe, ai, volia dir gènere!
De fet jo tampoc m'atreveixo amb els plurals que vagin més enllà de dos o tres (posa-li quatre o cinc), però a vegades ho faig veure :-)