14.12.11

conversa filològica (2)

Continuo amb la noia de Benifallet que em parla de les rotllanes sense pressa de l'avi amb els seus amics en llargues converses que, em diu, actualment pocs entendrien a causa dels mots però també de la complicitat d'unes frases fetes que sovint es construïen a partir d'elements locals i en què la insinuació i la complicitat eren fonamentals. Penso que ara, al desembre, devien parlar de regués (reguers?) i salivenques potser també de rojals (dic aquests noms de varietats d'olives perquè són les que recordo del poble i que potser en altres llocs són conegudes, les dues primeres, com morrudes i sevillenques); i devien comentar sobre els cofins i les oliasses...Potser uns mesos abans parlaven de marcones, molles, fortes, llarguetes... I entremig, de macabeu, ull de llebre, dent de llop... I d'aquí passaven a tal o qual, i repassaven vides i miracles amb poques paraules inacabables.

Ara, tret de quatre pagesos, els qui passegem pels camps veuen oliveres, ametllers, ceps... Com si tots fossin iguals, com si cada arbre o cada arbust no tingués vida pròpia, com si l'alçada, la textura i el color, tot extern, tot molt bonic, fos suficient, fos l'essència. El camp, fins i tot per a molts que viuen als pobles, s'ha convertit en un element ornamental que, en tot cas, cal conservar. Qui ho ha de fer? Els altres. I mentrestant es perd el camp i les paraules.

I d'aquí passem als jocs d'infants. La binora, el marro (no el semblant a dames o de dibuixos a terra, sinó de persecució -veure el DCVB), el tello... Jocs elementals, físics, de cada dia en sortir de l'escola, que no costaven res i que no depenien dels reis sinó de la imaginació i de la tradició. D'aquest jocs, amb noms que segons els pobles, tenien realitzacions diferents, a penes en recordo la mecànica. Per exemple, el tello -el meu- era molt similar a la petanca actual, però jugat amb pedres o rajoles rogenques a les quals procuràvem donar forma circular que llançàvem a l'aire en un moviment de rotació que les feia més precises per anar a tocar una altre pedra; el millor resultat era toc i pam, és a dir, que el nostre projectil toques el tello de terra i, de rebot, quedés a un pam o menys. No sé si l'expressió castellana “tirar el tejo” s'hi relaciona; en català no se m'acut l'equivalent. Aquests jocs fa anys que no els veig jugar, i n'entenc les causes. Deixo aquí, doncs, testimoni de tres paraules que, en l'accepció que jo les conec, desapareixeran. Potser en alguna escola se'n parla, potser ho fa algun avi o algun pare; és igual, no tenen sortida.

No voldria que aquests paràgrafs semblessin una elegia al passat ja improductiu, de manera que acabo amb una mica de substància, amb unes olives trencades, tal com les recordo, tot i que la meva germana i jo no ens posem d'acord si han de ser salivenques o del regués, jo dic que les primeres i ella que les altres, encara que sí que acordem que només necessiten un condiment, res de timó o altres succedanis.



OLIVES TRENCADES
Trenqueu la carn de les olives amb un cop (nosaltres ho fèiem amb la mà de morter).
Per matar-les:
Fique-les amb aigua i canvieu-les cada dia durant 8 dies.
Per adobar-les:
En un recipient, poseu les olives cobertes amb aigua i sal en una proporció de vuit parts d’aigua per una de sal. Afegir a d’interior del recipient un menat de sajolida.
Tasteu-les al cap d'uns dies i si no us semblen massa amargants comenceu-les a menjar. Compte amb deixar-les setmanes i setmanes, que se us faran sabateres. I que no us importi el tel que que es fa a la part superior del recipient, és imprescindible, però esbandiu les olives amb aigua abans de servir-les.

4 comentaris:

iruna ha dit...

dius que, si mos passem, se mos faran "sabateres", com si a l'acte tots ho entenguéssem :)

que poc conec les aulives, pere...

tampoc estos jocs que mos contes: la binora, el marro, el tello.

en un "vocabulari de boca", de baltasar casanova i agustí bertomeu, trobo ara "tello: peça redona i plana de metall, pedra, goma... per a jugar a certs jocs infantils com lo fèndrit". però a "fèndrit" només diuen "joc", i no trobo binora. sí "marro: solatge del cafè de tupí" i "joc infantil de persecució".

a la fira del mercat a la plaça, a amposta, i en altres pobles de per aquí, encara procuren que estos jocs no es perguen. ja li preguntaré a mons pares de quins se'n recorda, i li demanaré que mo'ls ensenye. també a ma mare m'agradaria preguntar-li a què jugaven, i que mos facen jugar. no és igual si t'ho expliquen que si ho fas.

bona nit, pere

Júlia ha dit...

De fet cada sector productiu té el seu vocabulari específic i útil, em sobtava fa anys comprovar com molts pagesos de la família no tenien cap mena d'interès en noms de la natura que no tinguessin utilitat o relació amb la seva vida professional de forma directa. Pel que fa als jocs, els de nois han quedat reduïts des de fa anys al futbol.

Clidice ha dit...

Ja tens raó, com la sajolida no hi ha res. A Montserrat tenim el clot de la sajolida, tot i que allí hi he trobat més espernellac, que no serveix pas per les olives, tot i que m'hi has fet pensar perquè fa olor d'olives farcides d'anxova. Ara, aquí, estan ben cofois amb la palomar, però ves, jo li tinc flaca a l'arbequina.

El pare també hi sol posar un parell d'alls, per la cosa que ho curen tot, i a vegades una mica de pell de taronja.

Fer-se sabateres, apa que no feia anys que no ho sentia, m'ha agradat retrobar-me amb tantes paraules :)

I Júlia no t'ho pensis pas, els nois, fins i tot els més heterosexuals, no sempre futbolegen, si més no tothora :)

miquel ha dit...

Iruna, del DCVB:
1. Es diu d'una cosa preparada o adobada que s'ha fet malbé. Olives sabateres: les que després de salades han tornat molles i de color fosc. Alguns cambien l'aigua de les olives, assegurant que així no's tornaran sabateres, Moreira Folkl. 567.

El tello, ja l'explico (més o menys); el marro, en el meu cas, el jugàvem en una cantonada... uf, massa llarg; la binora és un joc d'aquells d'amagar-se en què un ha de descobrir els altres...
Que es vulguin conservar "institucionalment" està molt bé, ´però l'única manera de fer-los prosperar és que els nens els facin seus i ells mateixos els transmetin,, i això actualment crec que potser no és impossible, però sí molt difícil.
A veure si el pare i la mare et donen raó dels jocs que esmento, que crec que són més de carrer que de família. Estic segur, però, que us n'explicaran d'altres que podreu practicar, ja m'ho diràs.


De tota manera, Júlia, les paraules que jo esmento poden ser inicialment pròpies d'un ofici, però ni la meua família ni jo hem estat mai pagesos (encara que fins arribar a mi sempre havíem tingut una mica de terra). Quan jo era petit i jove tothom tenia un vocabulari força ampli del camp, fos de l'ofici que fos; dubto que actualment en el poble, que té més o menys els mateixos habitants els més joves tinguin el mateix vocabulari, i les causes, en detall, són llargues.
És veritat, els jocs de carrer pràcticament han desaparegut; i jo diria que fins i tot alguns jocs de "casa", com moltes varietats de jocs de cartes.



Clidice, m'agrada intercanviar varietats i experiències del camp i dels seus productes. Tindré en compte les teves modalitats. L'arbequina també m'agrada molt, però al poble no se'n feien. Quant a les trencades, les més senzilles són les que encara m'agraden més, deu ser cosa dels gustos que aprens quan encara ets petit, encara que segur que les del teu pare deuen ser boníssimes :-)
Hauríem d'incorporar més sovint les paraules que coneixem, ni que sigui per donar precisió a la llengua, com en el cas de sabateres, un mot que jo ja tenia mig oblidat en algun racó del paladar, ecs! :-(