20.2.12

reconstrucció circular

Després de desconstruir, intentem reconstruir, i és possible que ens sembli que hem tornat a la construcció inicial, però fins i tot quan és així, ja no podem oblidar cadascuna de les parts de l'obra primigènia, i sabem, potser només intuïm, que la totalitat -la unitat- no existeix sense la suma de les parts en l'espai i el temps -passat i present, perspectives de futur-  i ens adonem que la construcció, que ens semblava harmònica i inamovible, és sempre canviant i nosaltres n'hem captat només un instant, una de les seues manifestacions.


Aquesta totalitat canviant, a més, adquireix nous significats en la mesura que som capaços de relacionar-la amb totes aquelles altres construccions, desconstruïbles i reconstruïbles que l'envolten i li donen nous sentits, de manera que el tot és únicament un fragment. I així fins a l'infinit, perquè cada observador és un i irrepetible i, sobretot, canviant, com la realitat que l'envolta.






5 comentaris:

Clidice ha dit...

Ha resultat un viatge fascinant, gràcies! :)

PS ha dit...

Miquel, acabo de saber la mort de l´Ernest Díez per l´enllaç que tens a l´Hotel Dilluns.Llegint l´article del Màrius Serra acabo d´adonar-me que hi ha moltes coses que no sabia.
Tinc uns quants records d´ell, des de la perspectiva de la nena que observava el que es movia al seu voltant i puc dir, amb un orgull particular que vaig descobrir la música de Toti Soler gràcies a un cd memorable que ell em va deixar.

Disculpa si aquest comentari no s´avingui gaire al post d´avui, però visitar-te m´ha permès fer una mena de deconstrucció/ construcció de la pròpia memòria.
Gràcies.

miquel ha dit...

Un viatge circular, Clidice? :-)
A vegades les imatges et condueixen a les altres realitats: literàries, vitals...

Poc abans d'escriure el teu comentari, llegia a "LV" l'article de Màrius Serra; la meua neboda havia trucat a la Joana just després de l'enterrament perquè ell havia estat company de jocs i veí d'ella. Jo vaig conèixer més, però poc, el seu germà petit i alguna cosina. De l'Ernest tinc ben present els seus dits, te'n recordes? I els últims records que en tinc són fent caricatures a l'Estartit, crec que ja temps després de l'accident. També vaig saber, no sé com, la seua aficció als palíndroms que tan bé explica en Màrius.
Ja ho veus, desconstrucció i construcció, i pena per ell i pel temps que passa. I recuperació.

PS ha dit...

Òstres, no vaig gosar dir res dels seus dits, per si era un record meu una mica exagerat, sí que eren curiosos.Els palíndroms ha sigut una sorpresa, feia molt temps que no el veia ni en sabia gaire cosa.

Bon dia Miquel.

miquel ha dit...

Jo en senti parlar de tant en tant, A., però molt poc.
Bona nit, A.