contemplació dels cels

Divendres em vaig entretenir una bona estona mirant la posta: els núvols, el vol de les gavines en retirada, els paisatges canviants a mesura que s'acostava la fosca. Em va semblar que les postes dels dies curts de final de la tardor són molt més breus que les de les interminables clarors vespertines de l'estiu, però deu ser mentida. Com que fullejava dos llibres de Pla -El meu país i Els pagesos-, vaig voler trobar a l'atzar alguna al·lusió al tema en les seues pàgines, no ho vaig aconseguir; el mètode tampoc no em va portar a cap descripció dels símptomes en el cel precursors de la tramuntana.


A la nit, a les primeres hores de la matinada, amb les ulleres posades, al cel, encara sense la llum de la lluna minvant que ja gairebé ha desaparegut, els estels d'hivern eren incomptables -potser el fred no m'hi va deixar entretenir prou- i començava a bufar un principi de tramuntana que l'endemà va arribar a 40 o 50 per hora, o més. El cel diürn és d'una intensitat de blau aclaparadora certs dies de tramuntana, però també d'una monotonia total que encomana la seua uniformitat a l'aigua del riu i que no es presta a gaire estona contemplativa; la tramuntana és un fenomen que, més enllà de l'estat d'ànim, afecta sobretot els sentits de l'oïda i del tacte i només secundàriament el de la vista, sempre que els ulls que no es capfiquin a voler esbrinar els misteris d'un cel que no en té.

Com és obvi, he trobat material sobre la tramuntana en els dos llibres al·ludits; tanta cosa que no em veig capaç de triar un fragment curt i decisiu que serveixi per il·lustrar les meues impressions; potser si m'hi fixés més...