Joan Fuster i Josep Pla

Rellegia Pla buscant unes pàgines sobre Estellés que segur que tinc assenyalades amb un trosset de paper o bé amb un dobleg -diuen que això no s'ha de fer-, a la part superior del primer full. No les he trobades, tot i que estava gairebé segur que es tractava d'un del seus llibres de Notes. No hi fa res, ja les recuperaré. Mentrestant, he repassat un viatge a Sueca del qual no copiaria res si no fos perquè encara cueja l'aniversari de Nosaltres, els valencians, que suposo que durant l'any passat es deu haver llegit o rellegit ben poca gent.

Els esdeveniments ocorreguts a València i en alguns punts del país, a conseqüència de la publicació d'alguns llibres de Fuster (sobretot dels que tenen un esperit més òbviament crític i positiu, com per exemple “El País Valenciano” i ”Nosaltres els valencians”), m'han fet pensar en la força dels mediocres, que a tot arreu és immensa. Quan s'organitzen contra algú, són difícils de rompre -imbatibles. No es pot pas badar... Ara, Fuster, d'una formació clara i precisa, encara és més imbatible.

És el cas de literat absolut, completament lliurat a aquest sinistre i sanguinari ofici d'escriure. I el curiós és que és un home intel·ligent -cosa molt rara en aquesta professió. És ponderat, tracta de veure-hi clar, de comprendre el fabulós i complicadíssim entrellat de la vida, estableix perfectament la diferència entre la teoria i la pràctica, cosa que és molt difícil de trobar entre la gent del país -i en la nostra professió encara més. Ara que la publicació del seu llibre “Nosaltres els valencians” li ha produït tanta repercussió entre les persones positives, no he constatat que els fums li hagin pujat al cap. Fuster és un home de gran ambició, però d'ambició llarga i autèntica -cosa que està molt bé. En termes generals és un home d'una intel·ligència excepcional, de primera categoria.

Però les hores de Sueca -els dies- també passen, com les coses agradables passen ràpidament, en la vida. En emprendre el viatge de Sueca a València, en l'autobús, tornava a ploure copiosament. Davant els camps de l'horta, inundats, Fuster, els ulls sortits darrere els vidres gruixuts, semblava un peix d'aquàrium. Era monstruós i divertit..

Josep Pla: Notes per a Sílvia.

Em pregunto qui triaria si em diguessin que a partir d'ara només podria llegir -i rellegir- un escriptor. Tants com n'hi ha ( poetes excelsos, contistes sublims, novel·listes essencials...), però... quin honor, quin goig,  tenir dos escriptors com Pla i Fuster en la llengua que entenc millor.


P. S.: Ja sé en quin llibre hi ha les pàgines que fan referència a Estellés, però, de moment, no m'atreveixo a compartir-les.