7.5.16

aclariment (o potser esclariment)


Recordo a possibles lectors (i lectores) que la majoria de vegades els textos que apareixen aquí, al menys des de fa un temps que no puc precisar, em tenen a mi com a principal destinatari. Destinatari d'una immediatesa comunicativa i lectora (em llegeixo mentre escric) situada en el present, per bé que els continguts mirin el passat o pretenguin copsar o il·luminar el futur. Escriure és un plaer en si mateix, encara que dedueixo que hauria de matisar el que he dit una mica més amunt: els destinatari del text -un o molts- és una de les finalitats bàsiques de l'escriptura, però al mateix temps aquesta funció no té cap importància. El que compta és anar veient com les paraules van apareixen i van formant un tot amb certa lògica. El tema, les idees exposades i el seu arredoniment, la finalitat de l'escrit, l'estètica del text, les complicitats que crea, la possible repercussió..., són elements secundaris per bé que sovint tinguem la sensació, fins i tot la certesa, que uns o altres són l'eix principal i la motivació del teclejar que ens produeix plaer. Quan s'arriba al clímax en aquests teclejar? Quina és la intensitat d'aquest clímax? De què depèn? Que cadascú busqui les seues respostes.

Dit això, avui he sentit una paraula que d'un temps ençà sento cada vegada més i vull consignar aquí: esclarir. Li he preguntat a la Joana si ella fa servir aquest mot. Ho ha pensat una estona i m'ha dit que no. Jo, que sóc de l'altra punta del país, tampoc el dic, ni en el sentit de clarificar ni en cap altre. Tots dos emprem exclusivament el verb aclarir, cosa que ens ha permès concloure que la nostra llengua és limitada si ens comparem amb els qui poden fer sevir esclarir o aclarir segons les circumstàncies i en el context adequat.

Torno al primer paràgraf. Un dels plaers d'escriure -de parlar- és fer servir la llengua simplement per plaer, com es pot deduir de la banalitat exposada en el segon paràgraf. Unes quantes ratlles i un ja queda satisfet, al menys momentàniament.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Esclarir, la faig servir sovint, la vaig agafar del pare, que l'emprava, com suara, o prou, en el sentit neutre d'una cosa que no t'acaba de fer el pes i per no dir que no t'agrada, contestes, prou. De totes maneres l'escolto de tan en tant, hi ha gent que l'empra.
Passa que no emprem moltes paraules a vegades per no semblar massa pedants, o falsament erudits, perquè després has d'explicar el significat d'aquesta paraula.

salut

Júlia ha dit...

Feia temps que no la sentia, sempre la vaig escoltar a casa en el sentit de desenredar els cabells.

Carme Rosanas ha dit...

A casa meva dèiem i diem esclarir, de passar aigua per treure el sabó de qualsevol cosa. Esclarir els plats, esclarir la roba, esclarir els cabells. De fet com que ara rentem poc o gens a mà, no l'utilitzo gaire però segueix essent l'única que utilitzo per dir "treure el sabó".

També pels cabells com diu la Júlia, però per això n’hi havia una altra de més especifica "escarpir” (sempre eren els cabells). Treure nusos i embulls dels cabells.

Carme Rosanas ha dit...

En canvi en el sentit que té el teu títol, jo mai no l'utilitzo. Sempre dic aclarir o aclariment...

miquel ha dit...

Tens raó, Francesc, a vegades -m'autoacuso- no fem servir alguna paraula per qüestió de no voler semblar saberuts o de no haver d'explicar el seu significat.
De tota manera, esclarir és un mot que fins i tot el que no han dit mai poden deduir el seu significat, fins i tot en castellà: aclarar, esclarecer...

Ara la sento amb relativa freqüència, Júlia, sobretot als mitjans i en el sentit de clarificar algun assumpte. Dedueixo que majoritàriament els qui l'empren han après català més enllà de la infantesa.

Aquest era un dels objectius del post, Carme: aclarir l'ús d'esclarir per part dels parlants nadius. M'ha quedat clar. Em continua intrigant, però, com el verb esclarir i aclarir han entrat en combat i la gent que no els tenia en la seua parla bàsica ha fet la tria.

Montse ha dit...

Siii, la Júlia i la carme ho han dit: esclarir, al menys a casa meva, vol dir agafar un raspall o una pinta i treure els "nyitos" (nusos) dels cabells.

En canvi, per treure el sabó o el xampú dels cabells, o per treure el sabó dels plats, en dèiem/diem esbandir, el que, en francès, seria "rincer".

Els aclariments són una altra cosa, en el sentit d'aclarir conceptes.

Crec, Miquel, que has aconseguit aclarir per què escrius: en realitat, ho fas per plaer, encara que els lectors ens ho agafem al peu de la lletra i et responem, quan, potser, mai no ens havies preguntat, hehehe...

Júlia ha dit...

També he sentit 'nuvolat' per ennuvolat, sembla que és correcte però se'm fa estrany.

I sobre l'encontre, ja n'he parlat moltes vegades.

Un dia a una mestra castellana en el reciclatge li van dir que 'esborrador' -el de la pissarra- era 'esborrany' i m'ho discutia, en fi, he sentit cada cosa aquests darrers anys. Ara bé, he de dir que també he ficat la pota pensant que determinades paraules no estaven bé i eren variants que existien, això d'estar bé o no avui també és relatiu i diuen els més liberals que cal pensar si és o no adient al context, si el context ho permet, 'tota la muntanya és orenga', he, he. I em sembla bé així, que consti.

miquel ha dit...

Queda aclarit, Montse, el teu ús d'esclarir (i d'aclarir), i a més ens regales esbandir, un altre verb de llarga tradició que no tothom fa servir.
En realitat, he aclarit només una part del fet d'escriure, que tot és polièdric i, esclar, amb gradacions. Escriure al blog és alguna cosa més, com per exemple, poder escoltar de tant en tant la teua veu :-)


Seria un no acabar mai, Júlia. Per cert, al meu sud, i a la teua Terra Alta, abans hi havia més bromes que núvols; ara ja no ho sé.
Jo crec -ha ha!- molt en el context i en la coherència del discurs, a banda efectes de focs artificials conscientment amollats. A vegades -parlem de lèxic, eh- algunes paraules em grinyolen, i no m'estic referint a castellanismes sinó a inadequació, a mots abruptes que sobtadament esclaten.