8.6.16

La percepció del temps


Malgrat que fa més anys que visc a Barcelona que els que vaig passar al poble -i a l'internat de Tortosa-, la meua llengua, tant en els aspectes fonètics com lèxics, conserva alguns elements originals que mai no s'han adaptat a la parla d'aquí. Res de vocals neutres, per exemple. Quant al lèxic, avui he comprovat una vegada més que no només no he assimilat alguns conceptes del català oriental en general, sinó que ni tan sols puc precisar el seu significat. Em refereixo al pas del dia. El meu dia -i no parlo de les hores del rellotge segons la mal anomenada i parcial hora catalana- es divideix en menys parts, però no menys intenses, que les dels autòctons: mati, migdia, tarda, nit i matinada. Mitjanit és un concepte més aviat literari i migdia pot ser prescindible. Cap al tard, o expressions semblants, no compten. Vespre o vesprà no existeixen per a mi; evidentment, encara menys el capvespre si no el consulto al diccionari. De fet, insisteixo, fora del rellotge, jo en tindria prou amb claror i foscor; dintre de la foscor, el temps que la gent està desperta i la que sol dormir, moments, evidentment, molt variats.

Al costat de casa van habilitar no fa massa temps una petita part de l'illa com a jardinet públic. En un cartell sobre fons verd, van escriure que es tancaria al capvespre. Com és natural, passo per davant del lloc molt sovint. A vegades un senyor amb una moto el tanca just a la caiguda del sol, a vegades quan fa hores que les estrelles -poques al barri- passegen pel cel; a vegades -rarament-queda del tot obert.

Avui, tot passejant, he arribat a la recentment oberta al públic casa de Muñoz Ramonet. Faltaven quatre minuts per tres quarts de 9. Era tard, les portes estaven tancades. Al costat de l'entrada principal, un cartell com el del meu jardinet, però més vistós, indicava que tancaven a la mateixa hora incerta, és a dir, al capvespre. Calculo que, segons el diccionari, encara faltava mitja hora llarga perquè la definició es complís. He tornat xino-xano a casa, Diagonal avall; quan he arribat encara no havia passat el senyor de la moto a tancar el patiet que, en aquell moment, només hostatjava senyor amb gos.

Potser demà trucaré a l'ajuntament per preguntar a quina hora comença oficialment el capvespre a Barcelona. Suposo que no m'ho acabaran d'aclarir perquè la seua estratègia és clara: tanquem quan volem, i amb això estem d'acord tant en Trias com la Colau. I no dic res quan siguem plenament europeus.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

tambè hi ha la paraula ranvespre, capvespre és un concepte relatiu i una mica eteri. De fet, seria un concepte molt de l'HAVANA, allí, la gent queda al malecón por la tarde, i aixó pot ser tant a les 5 com a les 8, por la tarde, cap al capvespre, tot es relatiu ja ho deia Einstein. A mi m'agrada l'expressió cal mai tanquis, que es podria aplicar a les botiguetes dels paquis o badulaques.

miquel ha dit...

Francesc, si que sembla que la divisió temporal del dia es pesta a la subjectivitat dels parlants. Després, com tu dius, hi ha tota una sèrie d'expressions amb diferents intencions.
Quant a capvespre, com que no és una paraula de la meua parla original, em remeto al diccionari i només em queda clara una cosa, que és amb el sol post. Per cert, mira la dificultat per entendre els conceptes de tarda o nit a través del que diu el diccionari.

Carles ha dit...

És que Einstein ja ho deia que el temps és relatiu! Crec que la C de la famosa fórmula ve de capvespre, ves què et dic!

miquel ha dit...

Doncs no m'estranyaria gens, Carles; mai la vaig entendre.