30.5.17

1959-2017


Veig i escolto per la tele el darrer dels recitals de comiat de Raimon. De tant en tant enfoquen la platea: predominen els cabells blancs i grisos en els homes, o la seua manca -en les dones, això dels colors no queda tan clar- i no arribo a veure adolescents, que potser aplaudeixen des dels pisos superiors.

Quan feia classes i tocava, abans de llegir els poemes, posava als alumnes Veles i vents, o la peça d'orfebreria ausiasmarquiana que és Així com cell que es veu prop de la mort, o l'Elogi dels diners... En moltes cares hi havia un escepticisme inicial, fins i tot algun riure contingut; després, lentament, el silenci, la concentració, potser el reconeixement, potser la indiferència educada, potser tants altres coses que mai vaig saber. Encabat parlàvem, i abans de situar els poemes, abans d'endinsar-nos-hi, miràvem de situar el cantant. Pocs, poquíssims, reconeixien les cançons i l'interpret; alguns, algunes, parlaven del pare o, sobretot en els darrers temps, dels avis. Per què el que havien escoltat no formava part de la seua banda sonora en la majoria dels casos si Raimon era, també, un cantant contemporani seu? De quants dels centenars d'alumnes que he tingut s'ha convertit Raimon en u element de la seua banda sonora, en un petit referent de la seua música? Per què? No, no especularé, no faré reflexions que avui no m'interessen, tot i que crec que, com a mínim sociològicament, podrien tenir molts matisos, moltes possibilitats.

Avui m'he emocionat en algun moment veient i escoltant aquest Raimon que forma part de la meua banda sonora, és a dir, de la meua història -vet aquí la resposta a alguns perquès-, aquest Raimon contingut, fins i tot hieràtic, aquest Raimon líric, irònic, existencialista, lluitador, solitari i solidari, lloat i blasmat, etc., que en la història més recent un havia arribat a pensar que estava més enllà del bé i del mal.

Prou, acabo com acaba, i com va començar:


12 comentaris:

Júlia ha dit...

Per què és del nostre temps i no pas del dels adolescents, avui em quedo més aviat amb les seves versions de poetes clàssics que no pas amb les seves cançons que m'han deixat d'emocionar, potser és l'edat. Tot un personatge, no diré que no, però també hi ha molta nostàlgia de jubilats en tot plegat.

Júlia ha dit...

Ens agradi més o menys, Serrat és intergeneracional i Raimon, no.

Júlia ha dit...

i jo diria que més solitari que no pas solidari, però això ens portaria a un llarg debat

miquel ha dit...

La qüestió, Júlia, continua sent la mateixa: per què Serrat (o Llach) és intergeneracional i Raimon no?
Jo també penso que més solitari que solidari, al menys aquesta és la sensació que tinc.

Júlia ha dit...

jo crec que té força a veure amb el tarannà -solitari, però també fred i distant, crec-, Llach i Serrat, cadascú a la seva manera, han tingut una relació molt més directa i càlida amb la gent de diferents generacions i, també a la seva manera, s'han implicat en coses diverses que comporten relacions personals.

Oliva ha dit...

TENS RAO,LA TEVA BANDA SONORA,POTSER LA MEVA,PERO LO CERT ES QUE ES TAN FRED¡¡¡,LA MEVA JOVE,40 ANYS,EN VA DIR QUE PER ELLA LO MILLOR AUSIAS MARCH....

miquel ha dit...

Completament d'acord amb el que dius, Júlia.

Sí, Oliva, aquesta fredor, aquesta distància...
Possiblement per a les generacions més joves -i no incloc adolescents ni joves joves- el que pot arribar més és allò més intemporal, és a dir, els clàssics. Entenc el gust de la teua jove.

Clidice ha dit...

Mai he admirat els cantautors, els que m'admireu -sense cap doble sentit- sou els seus admiradors. El senyor Raimon, ja ho heu dit, em sembla fred com el gel, però els altres, Serrat o Llach, no m'emocionen tampoc. Serà generacional, ves.

miquel ha dit...

Per què t'admirem els admiradors, clidice? La veritat és que ara no segueixo cap carrera musical (o quasi), només hi faig una ullada de tant en tant; deu ser cosa de l'edat

Montse ha dit...

A mi sempre m'ha agradat, Raimon, però potser és perquè em recorda tota la meva vida passada, els moments duríssims (menys que ara, vist des d'ara) de la dictadura... ara estem pitjor, perquè anem enrere!

Però en una cosa he de donar la raó a la Clidice: Raimon és fred com un glaç. El que arriben són les cançons, no ell! I el que m'arriba (a mi) són, sobretot, els arranjaments boníssims, a part, com diu l'Oliva, de la lletra dela grans poetes. La resta, cançons d'amor, que, per conegudes i sentides, formen part de la meva banda sonora. Però no per la transmissió que en fa ell. Ep! Ésuna opinió (de qui va ddeixar anar alguna llagrimeta al Palau... i més d'una)

Montse ha dit...

la letra DELS!!

miquel ha dit...

Jo crec, Montse, que per a la nostra generació (per a alguns de la nostra generació)Raimon continuarà sobretot pertanyent a una època i unes circumstàncies; després simplement l'hem anat seguint més o menys sense poder evitar que el present es barreges una mica amb el passat.