saragatona

coses que passen

2012-01-27T18:41:00.002+01:00

Mentre estic esperant que em cobrin el peix, es presenta a la parada una dona velleta, petita, arrugada, encongida, amb un carret de la compra de colors escocesos. Als ulls, unes ulleres fosques de muntura de pasta. El seu marit, també petit, però encara esvelt, de cabell abundant de color blanc brut, es manté darrere, immòbil, silenciós, només una estàtua que l'acompanya, que avui no sap què dir.

La vella explica la seua història, primer a la peixatera i després a mi, encara que cap dels dos ja no hi podem fer res més que escoltar. Un gos gran acaba de fer una queixalada al seu gosset i l'ha matat. La dona plora. Coses que passen.

Ara, la vella tornarà a casa amb el marit, amb el peix que ha comprat i potser una mica de verdura i de carn, potser de pollastre, com la que devia donar al gosset. Dintre d'una estona potser dinarà, potser, si en té el costum, també parlarà amb el marit. De retorns a casa, al carro, de quadres de colors discrets, al compartiment de fora, els acompanyarà “Chispita”.

Was it a cat I saw

2012-01-27T01:19:00.000+01:00

Continuo anant els dijous a la redacció de la revista “Suro 2.0”, una mica més tard de l'hora establerta per tal de deixar temps als companys que tenen contacte amb els alumnes per repassar el que han fet durant la setmana. Definitivament, la revista es publicara trimestralment amb seccions fixes i amb les novetats que es creguin convenients.

La setmana passada vaig suggerir que podria ser interessant que dotéssim el contingut d'interactivitat, és a dir, que els lectors, després de llegir qualsevol article, poguessin dir la seua, de la mateixa manera que fem en els blocs a través dels comentaris. En una revista d'una periodicitat tan llarga, seria una bona forma de dinamitzar el material, de fer temps. No sabem si això serà possible en la plataforma que es fa servir actualment, que a mi em sembla força rígida, ja ens ho diran els alumnes que s'encarreguen de l'edició.

En la secció de “Passatemps”, o com a secció nova, hem tornat a parlar d'incloure enigmes, nom sota el qual poden encabir-se multitud de receptes, pròpies o alienes, més o menys participatives (s'accepten suggeriments). Avui, per exemple, mirant el programa “Saber y Ganar”, on una participant finalment ha endevinat a partir d'una pista mínima que l'enigma a resoldre era un joc proposat per Lewis Carroll anomenat “Pars pro toto” (en parlaré, segurament, en un altre moment) que es pot consultar en espanyol en un llibre prologat per Leopoldo Maria Panero titulat Matemática demente -pròleg llarguíssim-, se m'ha acudit que es podrien plantejar enigmes, problemes, o com se li vulgui dir, d'escriptors coneguts (?), com el mateix Carroll.

Per exemple: suposem que sou uns obsessos de la puntualitat, més ben dit, de l'exactitud. Quin rellotge preferiríeu, un que no funciona en absolut o un que sabem que té un retard d'un minut diari? No sé si plantejo prou bé el que proposa Carroll, però no cal dir res més. La pregunta es pot resoldre ràpidament, sense gaires consideracions, però, evidentment, sigui quina sigui la tria, no té sentit proposar-la en la solitud d'una resposta privada. Tant si s'opta per un rellotge com per l'altre, la gràcia consisteix a argumentar la resposta, i contraargumentar. Després, en tot cas, es poden contrastar els arguments propis i els dels altres participants amb els de qui ha proposat el joc.

1, 2, 3...

2012-01-26T01:19:00.001+01:00

O la lluna que s'afina
en morir carena enllà.

J. V. Foix

En primer lloc, demano disculpes per la retòrica del post anterior, que únicament pretenia recordar que identificar figures en un poema només indica que s'han memoritzat les figures o que es pot consultar el manual adequat -en el meu cas: Diccionari de figures retòriques, de Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol i Giralt. Ara esmenaré un error de transcripció d'una figura que espero que no hagi ocasionat cap problema. En resum, qualsevol poema poc esdevenir absolutament críptic o mort després d'haver descobert, amb gran aplicació, totes les seues retòriques, però cal admirar el retòric que les ha descobertes.

En segon lloc, a la meva edat, el meu cor ja no es troba en condicions d'assimilar les emocions fortes: quin patir! Fet i fet, i com a mal menor, tampoc no m'hagués desagradat una final entre el Madrid i el Mirandés, amb victòria de l'equip ebrenc.

En tercer lloc, tots aquests mals que no em són res si, com avui, en un cel tan infame com el de Barcelona, hi ha una lluna que lluita una vegada més per fer-se plena i juga a mostrar i amagar i sembla que es mengi ella mateixa. He de mirar més el cel.

Per acabar, l'estímul de l'homenatge a Foix que es prepara per al diumenge em torna ja avui el goig de les seus paraules.

comprensió, recreació, autòpsia

2012-01-25T01:30:00.002+01:00

En alguna ocasió he parlat des d'aquí sobre la memòria, però ara no sabria dir en quin moment i menys en quin post. Continuo mantenint que la memòria, la capacitat de recordar, que es manifesta de múltiples maneres (no voldria fer servir la paraula maneres, però sóc incapaç de trobar la paraula que sé que voldria escriure), és un dels elements bàsics que indica (tampoc indica és la paraula) un grau d'evolució superior en l'escala animal. Els humans no ho som perquè tenim la capacitat de riure (si riem de nosaltres mateixos, molt millor) ni la capacitat de parlar (com podríem parlar si no tinguéssim memòria per recordar les paraules?), ni... És la memòria i tot el que aquest concepte implica, com per exemple, la capacitat de relacionar, el que ens fa humans.

Ara , però, no vull entrar en abstraccions ni generalitzacions sobre la memòria. L'origen del que escric es troba en un article que vaig llegir en què per enèsima vegada es parla de cap on va l'educació (en realitat parla dels camins de l'ensenyament). No entraré en les propostes que es fan, algunes de les quals em semblen bé i d'altres menys. Una de les propostes d'ensenyament del futur es refereix a l´ús de la memòria i al percentatge que ha de tenir a l'hora d'avaluar. Tampoc no en diré res perquè no acabaria mai. Concretaré, únicament, que es diu que entre els coneixements memorístics dels alumnes hi hauria d'haver les figures retòriques. Déu, les figures retòriques!

A veure, fem una petita prova. Qui es capaç de definir les següents figures retòriques:

ACOBLAMENT

BRAQUILOGIA

CONGERIE

DISSEMBLANÇA

EPIFONEMA

GLASSOLÀLIA

HIRMOS

LÍTOTE

METONÍMIA (les metonímies, tot un món! Per exemple: Serà la justícia benèvola amb Garzón)

ZEUGMA

Ho sé, no les he posat senzilles, he hagut de recórrer no a la memòria sinó a la bibliografia que tinc. Imaginem que algú ha encerat la majoria de figures (totes, un deu). Molt bé, i ara, algú sabria citar un fragment d'algun autor conegut, català, per suposat, on hi ha alguna d'aquestes figures? En tots els casos? Doncs, un vint. Tercer nivell: podríeu comentar quin efecte produeixen aquestes figures en el fragment i en el conjunt del poema que estem analitzant? Quin poema? Qualsevol. En aquest darrer cas podem prescindir dels dos primer nivells: el deu queda assegurat.

No sé si m'he explicat. Sembla que he defensat la memòria i al mateix temps me l'he carregada. Aquesta figura s'anomena paradoxa. I com es deu dir dir sense dir del tot?

el pes del paper

2012-01-24T01:37:00.000+01:00

L'abellot d'ahir em recorda que fa uns dies em va trucar una senyora en nom de la Gran Enciclopèdia per oferir-me uns suplements de la Història Natural dels Països Catalans, una obra a la qual em vaig subscriure en el moment de la seua aparició i que ara grogueja en un prestatge, tot i que de tant en tant m'agrada fer-li alguna mirada.

Li vaig dir que no m'interessava, és a dir, que malgrat els avantatges de pagament que m'oferia pels dos nous volums, el meu interès de consulta es trobava en altres camps i preveia que difícilment tornaria a la història natural i, a més, que els 15 volums que ja tenia m'eren suficients. La senyora em va voler convèncer de la necessitat d'ampliar la Història amb arguments diversos, entre altres l'habitual en aquests casos de les excel·lents fotos dels llibres. L'argument definitiu, copiat potser d'una carta que Alfons el Magnànim va escriure a Cosme de Mèdicis agraint-li el regal d'un còdex, m'assegurava que amb aquests volums augmentarien el meu patrimoni. Potser es referia al meu patrimoni cultural, no ho sé, però en els temps que corren vaig pensar immediatament i únicament en el meu patrimoni econòmic i em vaig atrevir a dir-li que el paper era un patrimoni a la baixa, per molt que veiéssim camionetes que amb freqüència s'aturen al costat dels contenidors per fer-se amb uns quants quilos de paper de format divers. A partir d'aquí la conversa va deixar de tenir futur. Espero no haver estat massa dur en un tema en què ella i jo ens guanyem, o ens hem guanyat, la vida i segurament ens ha aportat moments de felicitat intensa.

És veritat que el patrimoni cultural, intel·lectual i sentimental dels llibres ha estat i és important per a mi, però en l'aspecte econòmic, l'adquisició d'aquest patrimoni ha estat ruïnós. No em queixo, ha estat una tria sovint conscient i la repetiria, encara que actualment internet m'estalviaria una part substanciosa de les despeses que vaig fer. Actualment, si volgués vendre la casa on visc, em donarien, tot i la crisi, força més diners del que em va costar, fins i tot pel cotxe en trauria alguns calerons, o per les càmeres fotogràfiques; qui sap si també podria vendre els testos amb els ciclàmens. Dels centenars de llibres en trauria, amb sort, ben poca cosa; en alguns casos, no els voldrien ni regalats, a nos ser per transformar en masses informes de cel·lulosa.

Penso ara mateix en dipòsits de llibres que tinc pel barri. N'hi havia un, minúscul, al mercat de la Concepció, on els compradors d'aliments materials podien agafar o intercanviar qualsevol llibre, evidentment, no hi havia ningú que vigilés res perquè és sabut que la lectura no té preu. Aquell espai petit ara s'ha reconvertit i allotja l'oficina que es fa servir per centralitzar les comandes a domicili. Al Mercat de L'Abaceria Central, a Gràcia, hi ha una parada on s'amunteguen els llibres vells i nous: qualsevol llibre per un euro i hi ha una guardiola per deixar la moneda; s'agafen llibres? Crec que sí. Es deixa la moneda? No ho sé. Al Punt Verd permanent de la Sagrada Família, deixen a l'entrada un carro metàl·lic com els dels supermercats amb uns quants llibres per donar-los una darrera oportunitat; la darrera vegada que hi vaig anar vaig estar a punt d'emportar-me un Mecanoscrit del segon origen en força més bon estat que el meu, però vaig pensar que algun estudiant potser encara el podria fer servir. Podria continuar amb més dipòsits. Fa dues setmanes, al costat d'un contenidor d'escombraries situat al xamfrà del carrer Rosselló amb el passeig de Sant Joan, vaig veure dos pilonets de llibres en força bon estat que no em va semblar que suscitessin cap curiositat. Hi vaig fer una mirada i una tria. Ara tinc a casa, encara per llegir, tres llibres nous de la col·lecció “Diàlegs a Barcelona”. Tinc especial curiositat per llegir la conversa entre Jordi Llovet i Josep Maria Civit, publicada l'any 1989, per bé que ja he tafanejat el final:

JOSEP MARIA CIVIT. I farem plans per retirar-nos junts i fer vida de grans senyors.
JORDI LLOVET. ¿A la Garrotxa? ¿A l'Empordà? ¿Al Baix Camp?
JOSEP MARIA CIVIT. ¡A l'Eixample! A la Rambla de Catalunya, entre Mallorca i Provença!
JORDI LLOVET. Vés buscant pis, que jo aniré fent gran la biblioteca...

Quin final més curiós. Una mica més de vint anys més tard, Jordi Llovet va donar els llibres de la seua biblioteca a la UPC, que era l'única que reunia les condicions que ell volia, és a dir, que es mantingués la unitat dels llibres que havia anat recollint al llarg de la seua vida... i li van donar una medalla.

Per on es dispersaran els llibres sense història de la meua modesta biblioteca?

el borinot

2012-01-23T01:21:00.003+01:00

Fa un dia esplèndid que ridiculitza la tradició de fred de la setmana dels barbuts. La Joana feineja amb les plantes de la terrassa a l'hora del darrer sol. Em crida. Entre els ciclàmens hi ha un abellot. M'acosto procurant no molestar-lo. Sempre m'han fet gràcia els abellots, que em semblen un ósset de peluix minúscul, encara que ja se sap que la percepció que tenim els humans, sobretot els nens, d'alguns animals pot esdevenir perillosa. M'atreu el seu cos rodanxó i el seu abric de ratlles de colors tan nítids, com si fos una samarreta peluda i sempre neta d'un equip de segona o de tercera.

L'abellot va brunzint entre els tres testos de ciclàmens d'una manera irregular i inesperada; ara s'està una estona en una flor, ara en deixa sobtadament una altra... Jo m'estic quiet, però la meva proximitat -potser nota el meu alè- el desconcentra en algun moment i emprèn un vol zigzaguejant i maldestre al meu voltant com per assegurar-se que la meua intrusió no li suposarà cap maldecap que li impedeixi realitzar la seva tasca recol·lectora. És curiós aquest vol erràtic i poc elegant de l'abellot; hi ha un tractat de 1934, Le vol des insectes, del francès Antoine Magnan, que assegurava, contra tota evidència, que la morfologia corporal dels abellots no els permetia volar: Tout d'abord poussé par ce qui fait en aviation, j'ai appliqué aux insectes les lois de la résistance de l'air, et je suis arrivé avec M. SAINTE-LAGUE a cette conclusion que leur vol est impossible.

Dels abellots, dels borinots, en sé poca cosa a part de al seua aparença, però asseguraria que malgrat que tota l'estona l'he tractat en masculí, és una femella, una reina, per ser me´s precís, perquè els mascles, que com e´s habitual serveixen de ben poca cosa, moren amb l'arribada de l'hivern i només les femelles resisteixen fins que a la primavera ponen els ous i en tenen cura un temps, fins que passat més o menys l'any des que van nàixer moriran i algunes de les seves filles continuaran el cicle.

El que m'estranya del meu abellot és que hagi paregut en ple hivern. Potser li ha resultat enganyosa aquesta calor i ha començat abans d'hora la seua feina primaveral? Potser li és indiferent que sigui el mes de gener perquè es guia únicament pel Sol i la Lluna, el fred i la calor, el vent i la pluja i no en sap res dels calendaris que a nosaltres ens diuen que som a l'hivern mentre gaudim d'un temps primaveral?

Quan l'abellot ja té les potes de darrere ben plenes de pol·len, que deu haver barrejat amb saliva i nèctar, fa una passada rasant per sobre dels testos i s'enlaira amb rumb desconegut. Estic segur que demà, si el clima no és traïdor, tornarà a casa meua, no per visitar-me, que més aviat li faig nosa, sinó per continuar alimentant-se dels meus ciclàmens fins que decideixi que ha de recórrer a altres flors més sucoses. Així és la vida.

de mides i mesures

2012-01-22T01:45:00.001+01:00

Diuen que Llull va escriure més de 300 llibres, alguns força gruixuts. No sé si ell o els seus editors (qui els hi editava?) van fer gaire negoci amb tantes pàgines. A casa tinc uns quants llibres de Llull, però no em queda clar qui percep els dret s d'autor. Agafo un llibre seu a l'atzar i veig que hi ha tres copyright: el de l'editorial, el de l'autora de la introducció i l'editorial belga sobre el text llatí. I els hereus de Llull, que no cobren res? Qui són els hereus de Llull? Se tan poca cosa sobre tot plegat que més val que no continuï. L'únic que em queda clar és que no puc copiar les pàgines del llibre de Llull que vaig comprar perquè algú em pot demandar, a mi, que moralment em sento molt proper a Llull en alguns aspectes i de tant en tant mostro l'admiració que li tinc.

Recordeu la novel·la de Ray Bradbury, que més tard Truffaut va portar al cinema, titulada Fahrenheit 451? Descriu un món en què el govern decideix que el llibres s'han de cremar perquè, entre altres coses, provoquen la infelicitat i que els homes es distreguin massa i tinguin poca cura de la seva feina. Recordeu els homes-llibre que tenien per missió memoritzar una obra per poder transmetre'-la quan fos convenient i per tornar-la a editar quan arribessin temps millors? Penseu que els homes-llibre haurien de tenir un copyright i que se'ls hauria de reconèixer el seu paper de transmissors? Quins percentatge sobre els guanys totals haurien de tenir arribats els temps de claror? Algun home-llibre hauria de tenir dret a recitar fragments de l'obra memoritzada per una altre home-llibre? Se m'acut un conte sobre el tema, però suposo que abans hauria de consultar amb Bradbury.

Recordeu les vegades que heu deixat un llibre a algú, perquè us l'ha demanat o perquè vosaltres pensàveu que li agradaria llegir-lo? I la ràbia que us fa que no us l'hagi tornat? És clar que potser vosaltres en teniu uns quants que algun dia us van prestar i que ara descansen, potser ignorats, en qui sap quin prestatge de casa vostra. Us va semblar moralment condemnatori el fet de deixar el llibre? I que us el deixessin? Penseu que hi ha algun escriptor, dels que es guanya la vida, més o menys, amb les seues ficcions que mai no hagi deixat un llibre no escrit per ella a algun amic o conegut? O que no li hagin deixat algun llibre?

Ahir em vaig trobar un company que entra algunes vegades en el meu bloc que em va dir que ara que tinc temps podria dedicar-me a escriure. La meu resposta immediata i poc meditada va consistir a recordar-li que jo ja escrivia gairebé cada dia, però ell es referia a coses de més envergadura, potser alguna novel·la, alguna cosa consistent. Li vaig aclarir que honradament -com em disgusta fer servir la paraula honra o que la facin servir- pensava que no tenia la capacitat ni la paciència per fer res que tingués cap interès, ni tan sols la imaginació o la concentració per fer un conte. Avui en deixo una prova aquí: tres paràgraf que em podrien servir per filar uns història sense cap més resultat que una prosa dispersa. I això que ja se m'havia acudit un títol revisable: El que importa és la quantitat. Que una cosa es deixar un llibre, o un disc o una pel·lícula a un amic i una altra es penjar l'obra a Internet amb l'excusa que tots som germans, que ja ho deien no se sap quins versets de la Bíblia, un altre llibre que no para d'editar-se i que, segons em consta, no produeix drets d'autor als hereus de qui el van escriure.

Com que avui es diumenge, i per alegrar una mica els post, se m'ha acudit que podria afegir una mica de música -es pot escoltar mentre es llegeix. Ahir em vaig baixar 55 CD d'Strauss, un total de 7,77 GB que encara he d'ordenar. La seua música -no crec que sigui a partir de les pel·lícules de Sissí o de 2001-, sovint reiterativa, sempre m'ha semblat una barreja perfecta de terra i cel; cel en el sentit còsmic, d'imaginar-se les voltes harmòniques i eternes dels puntets de llum del firmament sempre en perill de col·lisió -ara m'acosto, ara m'allunyo... ai!- que deuen il·luminar planetes menys galdosos que el nostre, que a mi, no ho nego, ja m'està bé. Trio a l'atzar:

llivertats

2012-01-21T01:28:00.003+01:00

Fa unes setmanes llegia El cervell de Kennedy (en castellà), de Henning Mankell (llegiu-la, a més, surt Barcelona) a l'e-Reader. Vaig fer dos subratllats, de fragments que em van cridar l'atenció. Avui, la notícia del tancament de Megauload (ara mateix no opinaré sobre la pàgina, només diré que en queden de semblants) me n'ha recordat un. El situo: es tracta d'una mare que un dia troba mort el seu fill; i malgrat que tothom pensa que ha estat un suïcidi, ella creu que l'han assassinat. A partir d'aquest moment busca tots els qui van tenir contacte amb el noi en els darrers mesos. Aquesta cerca la porta en un moment determinat a Moçambique (la clau de la història es troba en aquest país) on coneix una noia que havia estat amant del seu fill. El fragment que vaig senyalar no té res a veure amb la història, o sí:

-Murió en Estocolmo.

-Yo visité esa ciudad en una ocasión. Fue en 1974. Los portugueses perdían sus guerras en las colonias africanas y los militares estaban a punto de rebelarse en Lisboa. Se celebraba una conferencia, y aún sigo sin saber quien pago mi viaje y me consiguió el visado. Pero fue muy alentador ver a tantos jovenes suecos, tan seguros en su país, sin la menor experiencia de los horrores de la guerra o de la opresión colonial, apoyar nuestra causa con tanto ardor. Aunque también pensé que era un país de lo más curioso.

-En qué sentido?

-Verá, durante todo el día no hacíamos más que hablar de libertad. Però resultaba imposible encontrar un lugar donde tomarse una cerveza después de las diez de la noche. Todo estaba cerrado o el alcohol estaba prohibido. Y nadie supo explicarme por qué. Así que los suecos nos comprendían a nosotros, pero no a si mismos...

Henning Mankell: El cerebro de Kennedy.

Això de les llibertats és tan subtil i tan complicat. I la seua pèrdua, com la de les llengües, és un procés sovint lent, gradual i imperceptible... i, el que és pitjor, a vegades acceptat i argumentat. Hi ha qui diu: sempre que es guanya alguna cosa se n'ha de perdre alguna altra, o viceversa. La viceversa és la part que em queda menys clara.

itinerari: resum

2012-01-20T03:02:00.001+01:00

Em calço les sabatilles amb el sensor al peu esquerre. Com que sóc un admirador de l'incomprès Reixach, i, la veritat, córrer també és una vulgaritat, començo el meu passeig que em porta a la Rambla, al carrer de Ferran, a la plaça de Sant Jaume, al carrer de la Llibreteria, al carrer Freneria (ha plegat l'amic Selvaggio o he arribat massa tard?), M'aturo una estona a l'estanc de la plaça de la Catedral. Continuo amunt, de tornada. Les botigues anuncien unes rebaixes mai vistes. A la llibreria Jaimes, del passeig de Gràcia, supervivent emèrita, li deuen quedar encara cinc minuts de venda. A Barcelona cada vegada queden menys llibreries singulars, cosa que no vol dir, evidentment, que és venguin menys llibres, però és una pena la uniformitat que malgrat les aparences senyoreja la ciutat dels llibres. Les flors de Navarro, al carrer València, no noten els canvis, però tampoc no fan cap olor. Ja a la vora de casa, el mussol dels antics rètols Roura, després de molt de temps indiferent, em fa l'ullet; li ho agraeixo, però me'l miro amb excepticisme.

L'iPod em diu que he passejat 8, 80 km., que el meu quilòmetre més ràpid és d'11'04'', i que he cremat 666 calories. Crec que exagera.

telegràfic

2012-01-19T02:41:00.000+01:00

Escolto una estona un debat a la 8 moderat per l'interminable Cuní sobre els pirates, la propietat intel·lectual, etc. Res de nou.

A l'hora prevista tinc en Puyal a punt i, a més, intento localitzar el partit en directe a través de Rojadirecta amb resultats diversos, globalment poc satisfactoris. També tinc, sense veu, el canal esportiu de TV3, per si de cas. Podria anar al dormitori i intentar seguir el partit a través de la tele (superpanoràmica) dels veïns que es veu força bé des la finestra, però és molt cansat. No m'importaria pagar un preu raonable per veure el Madrid-Barça, però no tinc cap interès a fer-me soci de cap canal de pagament. Al final, em conformo amb les ones hertzianes de 102.8. Resultat plenament satisfactori. I especialment el gol de Puyol.

La wikipedia en anglès es troba a les fosques (ara potser ja no) en protesta, segons em sembla, per una mena de llei Sinde americana, la SOPA; la viquipèdia nostra -i les altres-, brilla. Actualment les protestes tenen una data de caducitat curta i la solidaritat és relativa. Qui es trobi lliure de culpa que tiri la dotzena pedra.

Oeoeoeoé!

tic-tac

2012-01-18T01:06:00.001+01:00

El catalans solem ser una gent d'una certa contenció verbal, d'una comprovada economia oral, i és potser per això que en la nostra llengua abunden els monosíl·labs, en molts casos polisèmics: tac, tec, tic, toc, tuc, per exemple.

Se m'acut això, encara que no hi tingui relació, en rebre un correu de l'institut -com que he plegat durant el curs, encara rebo missatges generals i particulars, i ho agraeixo perquè em permet continuar, al menys sentimentalment, amb la meua gent- on se'm comunica el següent:

Em podríeu dir, si us plau, si us interessa i faig la reserva al CRP.

El que ens han enviat del CRP diu:

Sabem que a tots els centres esteu treballant en la integració de les TAC en la pràctica educativa. Això implica gestió de les eines TIC, treball a l'aula amb aquestes eines, participació i col·laboració del professorat en la generalització de l'ús.

Per això i per tal d'afegir un granet de sorra en el complex (i il·limitat) món del treball amb les TAC al centre, hem preparat una sessió formativa, pensada en aspectes pràctics de la gestió de les aules digitals.
[...]
Està adreçada [la sessió prevista] al professorat responsable de les TIC i de les TAC en els vostres centres, però també a tot aquell professorat que utilitza les TAC en el seu treball a l'aula i aquell que no s'hi acaba de posar i vol/necessita un empenteta...

Tinc clar que TIC no és el mateix que tic, i sé què és; però tot i saber que TAC no vol dir tac, ara no em ve a la memòria el que representen aquestes sigles. Tic-tac, tic, tac, tic-tac... Passa el temps, i res. On devia ser el dia (o dies) es què és va parlar de les TAC? Ei, sí! Tècniques de l'Aprenentatge i el Coneixement!

Tic-tac, tic-tac, tic-tac... La digilització avança com una bomba de rellotgeria que al final esclatarà en un bum de saviesa. Brr! Uf!

promiscuïtats

2012-01-17T01:33:00.000+01:00

Començo amb un titular que m'ofèn: “Manuel Fraga: l'amor a Espanya, la passió per la llibertat”. M'ofèn la segona part del títol, perquè la mentida contrastada i cruel no hauria de figurar ja en cap diari. M'autoflagelo per continuar llegint -i continuaré- un diari, que no és l'únic, que admet articles tendenciosos que fan burla de la realitat, i no dic veritat, històrica. L'article, evidentment, no l'he llegit. Durant el dia he tingut la sensació que aquest home que un dia va triar entre ser monjo o soldat havia nascut l'any 75, que abans era només un embrió.

Em sobta un altre article de “La Vanguardia” que no aconsegueixo localitzar en la seua versió digital, però que veig reproduït aquí. El firmant, Gabriel Magalhaes, escriptor portuguès de qui no he llegit cap llibre, ve a dir que si Europa vol trobar el seu lloc al món hauria de seguir l'exemple de Catalunya. Al final de la lectura, no estic segur si el seu contingut m'hauria d'estimular o de deprimir. Com que sóc més aviat optimista, em decanto pel desencís.

M'alegra aquest matí plujós la visió de Camps, més enllà del bé i del mal, llegint, i deixant llegir, a la sala del tribunal que el jutja un llibre que desconec de l'antropòleg francès René Girard titulat La ruta antigua de los hombres perversos, que, segons diuen, se centra en la història de Job per parlar dels bocs expiatoris. No sé si Camps ha llegit a l'Antic Testament les desgràcies per les quals va passar Job abans que Déu li retornés amb escreix el que li havia pres. Si la cosa va com a la Bíblia, a l'expresident encara li queda molt camí per fer. De tota manera, és més aviat dubtós que Déu continuï existint en l'Espanya actual, però tampoc no sé en quin Déu creu el polític. Mira que si al final existeix el Déu de Camps.

Hi ha dies que la meua promiscuïtat lectora em deixa perplex.

el riu

2012-01-16T01:27:00.001+01:00

Encara la malenconia dels diumenges a la tarda que no sé si s'acabara algun dia, avui trencada per una conversa telefònica festiva, en què fem petits plans d'estiu -has vist aquest restaurant de la Cala especialitzat en tonyina?- amb uns amics del sud.

Més tard, abans de sortir a fer una volta, ordeno fotos. Em detinc en les de les del primer dia de l'any, també d'un diumenge a la tarda, quan vaig sortir una estona de la taula per contemplar la primera posta de l'any mentre els altres continuaven les converses segures de sempre i el meu nebot gran dormia una estona al sofà perquè la nit se li havia fet curta. Cap a l'oest, el Daró reflectia el sol i el cel entre daurat i vermellós. El Daró és un riu habitualment inexistent que no sé on comença, però que ni tan sol acaba en la mar sinó en el Ter, en una construcció ridículament faraònica si es té en compte la seva insignificança. El Daró és un riu d'aquells que no se cita a les escoles, més de nom que de fets, que habitualment mostra uns bassals tristos, escorrialles de dies de pluges intenses, quan, excepcionalment, fa honor a la seva condició i mostra una ràbia efervescent que s'apaga aviat. El primer dia de l'any, per recordar la seva existència, el riu va voler convertir-se per un instant en el mirall d'un sol que ja havia desaparegut, en el reflex d'un cel fet de promeses. Intent efímer, però suficient -jo el vaig veure-, abans de continuar amb el seu anonimat.

Les fotos em porten a fingiments, un llibre de proses poètiques i versos complementaris de tons crepusculars, com els d'alguns magnífics westerns dels darrers anys. Busco fins que trobo la pàgina:

He vingut a seure sobre les pedres del Pont Vell. Envaït per l'ambient, com una estàtua antiga, veig passar davant meu, atrafegat, el segle XX: gestos i veus familiars; en Lluís, d'ulls girats cap endins, amb el carro; la turista italiana que atreu, segura, tots els somnis... També... Sí: el meu avi o el meu fill? I bufa el vent de garbí estiuenc, Daró avall, sense pietat, com la vida.

Francesc Prat: fingiments. Girona, CCG Edicions, 2008.

El Daró a les 17,16

El Daró a les 17,21

provocació

2012-01-15T01:44:00.000+01:00

He estat a punt d'enviar la imatge al veí, que ara fa temps que no puja res d'aquest estil, o al Francesc, a qui sé que li agraden les absurditats humanes, o a Víctor (ostres, surt a la Viquipèdia!), però he pensat que la foto tampoc no és gran cosa i, a més, no crec que cap dels tres estigui interessat en el que semblen frankfurts més que les originals i variades llonganisses del país.

Fora de la botiga del passeig de Gràcia on la vaig descobrir, encara no he vist en les meues passejades cap gos lligat amb aquesta corretja, ni tampoc no sé si se n'han venut moltes o si les que s'han venut serveixen per lligar gossos o més aviat per mostrar originalitats als amics. De fet, dedueixo que és una mala època per presumir públicament d'una abundància que alguns considerarien una provocació. Estic segur, però, que molts continuen donant als gossos, siguin de la raça que siguin, allò que neguen a les persones, no importa la seua raça, si és que aquest concepte encara existeix.

morir per viure

2012-01-14T02:01:00.001+01:00

Truca la R. Durant l'estiu parlem cara a cara, però la resta de l'any ens conformem amb trucades esporàdiques, les d'ella, sobretot, els diumenges.

Arriba un moment de la conversa que em diu el llibre que està llegint i els que ha llegit darrerament. Aquesta vegada no és cap excepció. La majoria són novel·les acabades de publicar, algunes amb premis importants que les confirmen. D'algunes no en sé res; d'altres conec poca cosa, la crítica que he llegit en algun lloc; algun llibre, l'hem compartit al mateix temps.

-I tu, què llegeixes?

-Sostiene Pereira.

Després d'un instant de vacil·lació, noto la seua veu una mica decebuda quan em pregunta si no és una obra de fa anys. Li confirmo que sí, que va ser publicada per primera vegada l'any 1994, i passem a altres temes. Encabat parlo amb el seu marit, amic d'infantesa.

No sé per què no havia llegit abans Sostiene Pereira ni per què no vaig veure la pel·lícula l'any següent al de la seva edició. Tampoc no podria dir per què l'he llegida ara i per què m'he passat la versió cinematogràfica després de dinar. Les lectures, i tot en la vida, troben el seu moment i qualsevol moment és bo.

La novel·la m'ha semblat excel·lent, millor que la versió en cinema, malgrat la gran interpretació de Mastroianni (que curiós que la darrera pel·lícula seua, Viagem au principio do Mundo -estrenada pòstumament- fos dirigida per Manoel de Oliveira). En la pel·lícula, força fidel a l'original, hi ha sobretot una sèrie d'elements explícitament polititzats que en el llibre són més suaus, més suggerits, més marginals, més poètics i un tempo -sempre el tempo, el ritme- d'una adequació a la història que no aconsegueixen les imatges. A banda, alguns dels meus personatges mentals superen ampliàment els triats per al cinema.

I ara és quan tocaria dir de què va la novel·la, que si la dictadura de Salazar mentre a Espanya comença la guerra civil, que si un personatge sense conviccions socials, gras, cansat, a qui l'atzar porta a poc a poc a la conscienciació moral més que política, que si un ritme lent, reiteratiu, en que l'acumulació de petits esdeveniments..., que si la importància de l'atzar, que si els canvis són possibles quan no hi ha cap intenció ni motiu per canviar, que si el qui desitja viure acaba morint i el que veu propera la mort acaba vivint, que si la llimonada excessivament ensucrada..., que si existeix la confederació de les ànimes i un jo hegemònic que té la possibilitat de canviar...

Aquesta tarda he començat Muerte de una heroïna roja (2000), de Qiu Xiaolong. Res a veure amb Sostiene Pereira, o potser sí.

una història d'amor

2012-01-13T01:38:00.002+01:00

Blanquerna, després de haver estat educat pels seus pares, Evast i Aloma, quan arriba als 18 anys decideix fer-se ermità i no hi pot fer res Natana, la novieta que li han buscat.. Després de diverses aventures que acaben quan comença a fer vida ermitana, Blanquerna es converteix en abat d'un monestir, en bisbe i en Papa. Al final, quan ja fa fet tot allò que calia mentre ostentava la màxima dignitat eclesiàstica, Blanquerna torna a la vida ermitana que era la seua veritable vocació. En aquesta darrera condició, el va anar a visitar un altre ermità que li demanà que escrigués un llibre per a ús i profit de qualsevol ermità (copio els detalls al final).

Blanquerna va pensar un llibre format per 366 versets que els ermitans haurien d'anar llegint dia rere dia i que els proporcionaria matèria de meditació durant tota la jornada. Com diu ell mateix, s'inspirà en les metàfores morals dels sufís, de manera que el contingut té una condensació expressiva important i abunda en paradoxes i antítesis. El llibre d'amic i amat és una història d'amor. Una història en què l'ésser humà busca i troba el seu amor, és a dir, Déu, i vol aprofundir en la relació que mantenen. Com qualsevol història, va afegint elements, dubtes i certeses, fins arribar a la conclusió que és plenitud de l'amor.

Quan parlo (els presents que faig servir es poden considerar passats) als nois i noies de 16 i 17 anys d'aquest llibre, sabedor que majoritàriament els seus coneixements de la religió i dels déus antics són escassos o nuls, els dic que no es preocupin, que les històries d'amor solen funcionar sempre de la mateixa manera. Es tracta d'un procés en què un, suposem el noi, s'enamora i busca aconseguir la correspondència de l'estimada. La relació, al principi, està plena de vacil·lacions: És realment amor el que sento? Em correspondrà l'estimada? Seré capaç de mantenir-me vigilant perquè res s'interposi en el meu amor? I si la rosseta de la taula el costat...? Després, passat l'enamorament inicial, quan ja la relació sembla establerta i ferma, cal mirar no només de mantenir aquest amor sinó d'augmentar-lo a partir de l'aprofundiment en el mateix significat de l'amor i en el coneixement de la persona estimada... I no continuo, perquè tots sabem més o menys com va l'amor i els esforços que cal fer per no perdre'l i per convertir-lo en la base de la nostra vida.

Em sembla que m'he desviat una mica del tema, que no era altre que recordar, tal com ho fa algun bloc, que n'hi ha un que ha considerat que podria ser interessant repassar el procés amorós que va escriure Ramon Llull ja fa uns quants segles, de manera que proposa que els visitants llegeixin cada dia un dels versets del llibre i reflexionin sobre el seu contingut. M'afegeixo a la iniciativa i torno a recordar que, segons Blanquerna, el contingut de cada verset hauria de proporcionar matèria suficient de meditació durant tota la jornada, així que no val a precipitar-se i a decidir deixar un comentari només acabada la lectura. Ho poso difícil, no?

Del bloc que esmento, però, em crida l'atenció un detall: que va començar a copiar els versets del llibre el mes de maig, quan l'amor ja estava força avançat. Potser es tractava simplement d'una tècnica per interessar els lectors a intentar descobrir l'origen de tot plegat? Per cert, preveient la possibilitat que hi entri la mare de la carta del meu post anterior, l'autor del bloc actualitza aquelles paraules o expressions que creu que poden crear dificultats al lector actual.

.................................................................

Abans de començar el llibre d'amic i amat podem llegir (jo no actualitzo la versió editada a les MOLC):

En qual manera Blanquerna ermità féu lo "Llibre d'Amic e Amat''

Esdevenc-se, un dia, que l'ermità qui estava en Roma, segons que damunt havem dit, anà visitar los ermitans e els recluses qui eren en Roma, e atrobà que en alcunes coses havien moltes de temptacions per ço cor no sabien haver la manera qui es covenia a llur vida; e pensà que anàs a Blanquerna ermità que li faés un llibre qui fos de vida ermitana, e que per aquell llibre pogués e sabés tenir en contemplació, devoció, los altres ermitans. Estant un dia Blanquerna en oració aquell ermità venc a la cel·la de Blanquerna e pregà'l del llibre damunt dit. Molt cogità Blanquerna en qual manera faria lo llibre ni de qual matèria.

Estant Blanquerna en aquest pensament, en volentat li venc que es donàs fortment a adorar e contemplar Déu, per tal que en l'oració Déus li demostràs la manera e la matèria de què ell faés lo llibre. Dementre que Blanquerna plorava e adorava, e en la sobirana estremitat de ses forces havia pujada Déus sa ànima, qui el contemplava, Blanquerna se sentí eixit de manera, per la gran frevor e devoció en què era, e cogità que força d'amor no segueix manera com l'amic ama molt fortment son amat. On per açò Blanquerna fo en volentat que faés Llibre d'Amic e Amat , lo qual amic fos feel e devot crestià, e l'amat fos Déu.

Dementre considerava en esta manera Blanquerna, ell remembrà com una vegada, com era apostoli, li recomptà un sarraí que los sarraïns han alcuns hòmens religiosos, e, enfre los altres e aquells qui són més preats enfre ells, són unes gents qui han nom ``sufies'',e aquells han paraules d'amor e exemplis abreujats e qui donen a home gran devoció; e són paraules qui han mester esposició, e per l'esposició puja l'enteniment més a ensús, per lo qual pujament muntiplica e puja la volentat en devoció. On, com Blanquerna hac haüda aquesta consideració, ell proposà a fer lo llibre segons la manera damunt dita, e dix a l'ermità que se'n tornàs a Roma, e que en breu de temps li trametria, per lo diaca, lo Llibre d'Amic eAmat , per lo qual poria muntiplicar frevor e devoció en los ermitans, los quals volia enamorar de Déu.

........................................................
I si hi ha algun impacient que vulgui llegir de cop tot el llibre, sàpiga que el pot trobar aquí, inclosa la traducció a l'anglès.

drama, tragèdia... comèdia?

2012-01-11T02:47:00.000+01:00

Avui llegeixo una resposta a la mateixa secció en què fa uns dies vaig llegir aquesta carta:

La meva filla es presenta a la propera convocatòria de la selectivitat , per a la qual està obligada a llegir-se una sèrie de llibres. Ella està encantada, ja que és una lectora empedreïda, però tenim un dubte: el llibre de l'assignatura de català Drames rurals . Ho ha seleccionat un grup anticatalanista o algú que està en contra de promocionar l'hàbit de la lectura entre els joves? Convido a qualsevol a que obri el llibre per alguna de les seves pàgines i llegeixi no més de tres minuts. Em sembla que compleix tots els requisits per a qualsevol de les dues opcions anteriors: jurarse no tornar a llegir un llibre en català o, directament, no practicar la lectura en bastant temps. El llenguatge és impossible i la trama, com a mínim, avorridíssima. L'únic positiu és que els altres semblen una meravella.

Una carta curiosa. No cal que ara digui res sobre l'obligatorietat de les lectures als estudiants de qualsevol nivell. Si la memòria no em falla no crec que durant el meu batxillerat els meus pares tinguessin gaire idea del que ens feien llegir ni que jo els comentes detalls del meu programa; en aquest aspecte la implicació dels progenitors en els estudis dels fills ha millorat força, i jo ho celebro; fins i tot sembla que s'interessen en els detalls dels estudis universitaris, si he de fer cas a la veïna de dalt, professora de dret, que m'ha explicat en més d'una ocasió com algun pare o mare ha anat al seu despatx a interessar-se per les notes dels exàmens.

Quant a la noia de la carta, no acabo d'entendre, si és una lectora empedreïda, per què està encantada, segons diu la seua mare, que ella no bada boca, que l'obliguin a llegir uns quants llibres. És que això no li resta temps per llegir els llibres que voluntàriament prefereix? Quins llibres llegeix la noia habitualment? Quins són els seus gustos? Quan era professor m'agradava parlar amb els alumnes lectors sobre allò que llegien; de vegades jo els suggeria alguna cosa, de vegades ells em parlaven de nous horitzons literaris que jo ignorava. Parlar de llibres sempre és un plaer, llegir els que agraden als altres no sempre és satisfactori.

La carta esmenta, com es veu, una de les lectures que es fan a 2n de batxillerat, el recull de narracions de la Víctor Català titulat Drames rurals, anterior a Solitud, i em sobten les dues preguntes de la mare -la filla no diu res. La primera nega la catalanitat del llibre i la segona pressuposa que qualsevol lector habitual que tingui 17 anys pot deixar de ser-ho pel fet d'haver de llegir un llibre que per la raó que sigui no li agrada. Com pot ser que a la primera pedra del camí de la lectura, els enamorats dels llibres ja desistim de continuar? I quina -quines- és aquesta pedra? Segons diu la mare -la filla continua muda-, un llenguatge impossible i una trama, com a mínim -quin és el màxim?-, avorridíssima.

Una mica abans de concretar els defectes del llibre, la mare -dono la filla per definitivament desapareguda- ens convida a obrir el llibre per qualsevol pàgina per comprovar la veracitat de les seus afirmacions. Ho faig, encara que sóc una mica trampós perquè estava gairebé segur que el llibre em portaria a una de les meues narracions preferides: “La vella”.

No és qüestió de llegir quan la història -o la trama- ja s'està desenvolupant, així que vaig al principi. En els dos primers paràgrafs no trobo cap paraula estranya, si exceptuo, potser, modegant; em fa gràcia retrobar el mot tomata, que tant es fa servir a l'Empordà com a la meua terra, i que no crec que hagi provocat cap trasbals en les dues lectores (mare i filla). El tercer paràgraf em sembla sensacional, un flashback que continuarà durant alguns paràgrafs i que és d'una potència i d'u ritme esfereïdors. El copio:

Fa cinc anys que s'havia aireferida, anant a confessar al poble veí, amb un predicador que hi feia el novenari; havia caigut al mig de la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes. Un carro que anava al mercat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc i blau -la caputxa de franel·la i les faldilles de blavets- i el carreter va fer-li un xiulet, perquè l'animal, amb les orelles apuntades endavant, com si flaires un perill, se li espantava; però com el bulto no es mogués, el carreter baixà del carro i engegà un roc com l'embosta (cal buscar la paraula al diccionari o tirem endavant?) , que anar a petar en el braç esquerre de la padrina, fent-li un bony com un ou; i com que ni així fes aires d'eixeivir-se, l'home, cremat, s'hi atansà amb la vara enlaire, per a veure si de grat o per força el faria deixondir (cal buscar també aquesta paraula?), an (ep! an?) aquell borratxo que dormia la mona al mig del camí.

I ja tenim la vella que si abans servia per alguna cosa ara ja no val per a res. Què li passarà a la padrina? L'autora -en aquell moment era autor- va explicant les desgràcies que se li acumulen, la impotència de la vella, amb un crescendo espectacular fins al final que no desvetllaré. He continuat rellegint fins a l'apoteosi de l'incendi, absolutament hiperbòlica, però realista, amb el tempo precís, fins arribar al contrapunt de la calma dels darrers diàlegs: si els vells no fan cap servei, més val que desapareguin, la família ho agraeix. Un final que trobo ben actual. I ja m'agradaria llegir cosetes com aquesta en autors d'ara i amb l'estil d'ara.

Encara que no em llegeixi, dono les gràcies a la mare que m'ha fet tornar als drames de la Caterina Albert i li dedico un fragment del pròleg dels Drames que potser -el fet de veure reproduïda la carta al bloc de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya- té a veure amb l'origen de la seua carta.

Oh tu, escaient damisel.la ciutadana, de posat senyorivol.la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos [...] perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat, perdona'm, oh tu, damisel.la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter...

tempus est iocundum

2012-01-10T03:05:00.000+01:00

Al mòbil, textual: EL MINISTERIO DE ECONOMIA I HACIENDA HA RESUELTO FAVORABLEMENTE SU PENSION, EN FECHA PROXIMA RECIBIRA LA NOTIFICACION Y SE LE ABONARA EL PRIMER PAGO. El que el PP diu ara va a missa.

Amics i companys, joves i grans, s'han interessat i s'interessen per la meua nova situació que gairebé hauria de mantenir en la clandestinitat en els temps que corren i després de les tendències publicitades en mitjans diversos per periodistes i aficionats imbècils: exfuncionari i pensionista! Que sento? Quins plans tinc? Doncs la veritat, responc per cortesia les seves preguntes i afegeixo algun detall segons els grau d'intimitat amb els enquestadors, però no puc dir res que sigui precís perquè, en el primer cas, els sentiments són diversos i sovint boirosos, van i vénen; quant a la segona pregunta, m'invento ficcions qui no sé si poden ser realitats, però que desitjo que siguin prou divertides.

Els dos darrers contactes relacionats amb el tema han estat, aquesta nit i en aquest ordre, la meva substituta i una companya jubilada. La C. M'ha fet sobretot preguntes que li he respost com calia; per exemple, no li he dit que vaig deixar les claus sota l'estora ni que la pista per aconseguir entrar en el meu exordinador és Orwell (quatre números: fàcil, fàcil!), que no s'ha d'atabalar la gent quan comença una feina nova; finalment, després de parlar d'alguns aspectes laborals i de la nostra vida (compartim, entre altres vicis, el tabac i les poques ganes de matinar) ens hem animat mútuament. La M. ha trucat per felicitar-me per la meua nova condició i hem intercanviat experiències vitals; també m'ha dit que ella pensa que sobretot no em lligui a horaris excessivament fixos, que ja n'hem tingut prou. Hi estic d'acord, crec.

Parlar de la jubilació i de les seues circumstàncies podria ser interminable i avui no tinc gaire temps perquè encara he d'enllestir alguns serrells amb l'iPod abans d'anar a dormir -ai, el despertador!-, de manera que acabaré amb un fragment musical que sempre havia desitjat incloure en algun post i que avui em sembla especialment indicat, tot i que si el traduïu hauríem de concretar alguns matisos.

els meus reis

2012-01-09T01:40:00.000+01:00

Demà, és a dir, avui, és dilluns i jo ja m'estaré a Barcelona durant tot el mes, excepte si sorgeix algun imprevist. Desacostumat a la cita diària amb el bloc, se'm fa una mica estranya la represa.

Quina feina m'espera demà? No ho sé, però em sembla que no serà remunerada directament. Ja en parlaré un altre dia. Ara encara em trobo en el passat immediat, en el dia de Reis, que no tinc clar si són d'Orient o de l'Orient, i és que a vegades els articles, tan modestos, tan insignificants, matisen o canvien l'abast dels substantius que els segueixen. En fi, vaig assistir a l'arribada dels Reis a Torroella, després dels focs artificials al Passeig. Encabat, els parlaments a la Plaça. Des de fa uns anys, Baltasar és reialment un rei negre, cosa que si per una banda em produeix un sentiment de nostàlgia envers els impossibles maquillatges del passat, per altra banda em provoca un sentiment de joia, sobretot en constatar que els reis negres torroellencs contribueixen al misteri propi d'aquesta festa amb un discurs breu i inintel·ligible que continua sent el més celebrat, jo diria que doblement -o més- aplaudit.

Els discursos dels Reis, diguin el que diguin, sempre són ben rebuts perquè ja se sap més o menys el que diran, que e´s el que correspon, i no caldria afegir res més, però jo els suggeriria que, si tenen temps, procuressin coordinar-se una mica i mirar de diversificar algun missatge i, sobretot, miressin d'evitar mostres d'egocentrisme com les del rei blanc d'aquest any, que ser blanc i ser rei també pot incloure una mica d'humilitat.

A part dels discursos dels Reis, un sempre espera escoltar alguna cosa interessant en boca de qui els presenta. Aquesta vegada li va tocar a Carles Xuriguera, exmembre del Teatre de Guerrilla i fill de la vila. Les seves paraules em van sorprendre positivament perquè en certa mesura van capgirar els discursos habituals per a bé. En Xuriguera, més que demanar al Reis béns materials o espirituals -la crisi no permet massa alegries-, els va demanar que s'emportessin tot allò que sobrava; encara que la llista era raonable i assumible per tothom, que d'això es tracta, i jo la firmo, ja m'agradaria que l'exemple d'en Xuriguera tingués continuïtat en l'espai i el temps. Per cert, no se si els que mireu el vídeo considerareu massa agosarat el consell que va donar als Reis com qui no vol la cosa.

Continuaria una mica més amb les meues impressions de la festa, però la veritat és que tinc ganes d'entretenir-me una estona amb un dels regals que em van portar els Reis, un iPod touch. Espero que m'entengueu.

P S: Acabo de llegir els records de fa pocs anys de l'A., que deuen ser molts semblants als que potser escriuran, si ho saben fer, alguns nens de la vila.

paga la Federació Europea de Ciclistes els periodistes?

2012-01-04T02:08:00.000+01:00

Surto a comprovar que els reis de l'orient hagin entès bé la carta que els va escriure la Joana. Al final, sembla que no gaire, potser perquè la carta era lacònica o perquè els reis, que per això ho són, fan el que volen i entenen el que els dóna la gana.

Per fer les comprovacions, he fet els trajectes a peu, si exceptuo el de Roger de Flor-Mallorca a Passeig de Gràcia-Mallorca. Calculo, tenint en compte el temps i els carrers fàcils de mesurar en metres de l'Eixample, que he caminat entre quatre quilòmetres i mig i cinc, lleugerament per sobre del meu quilometratge habitual dels dies feiners i per sota del dels caps de setmana, divendres inclosos (els diumenges són dies maleïts). No m'allargaré en detalls de la caminada (mirades, converses breus, intent d'atracament frustrat...), sinó que només focalitzaré dos aspectes: hi havia molta gent que caminava i poca, tenint en compte percepcions d'altres dies, en bicicleta; el percentatge de gent amb bosses de botigues m'ha semblat insignificant, cosa que no vol dir res, perquè l'observació durant una part d'un dia i un trajecte no permet establir cap llei universal.

Ja a casa, les bicicletes em fan anar a la pàgina 33 del diari d'ahir:

SI EUROPA PEDALÉS COM DINAMARCA

Si tots els europeus pedalessin com ho fan els danesos, Europa aconseguiria fins un quart de l'objectiu de reducció de gasos d'efecte hivernacle que s'ha fixat per al 2050. Per això caldria anar amb bicicleta uns 2,6 quilòmetres diaris, en lloc dels minsos 500 metres de la mitjana europea, segons un estudi de la Federació de Ciclistes Europeus.

El text -no m'atreveixo a anomenar-lo notícia- em va esborronar. En primer lloc, la qüestió de les mitjanes mai no significa res i els periodistes ho haurien de saber. Quants quilòmetres pedalen els catalans? I els de Barcelona? I els de Riudoms? La periodista, ha contrastat les dades de la Federació Europea? Però, encara més important: perquè pedala la gent? Potser per reduir els gasos que provoquen l'efecte hivernacle? Més insòlit -des de la meva perspectiva-: la gent no camina cada dia com a mínim dos o tres quilòmetres? On anirem a parar? Tangencial: com és que els fabricants de bicicletes no es queixen de la disminució de vendes del seu producte? És que és un negoci pròsper? És la bicicleta, encara, un mitja de lleure o transport a l'alça? Fabricar bicicletes pot contribuir, en el nostre país, a sortir de la crisi? I els fabricants de calçat, que no hi tenen res a dir? Podria continuar indefinidament amb la concatenació, però no val la pena. Cal agafar la bicicleta per fer menys de tres quilòmetres diaris de mitjana? Ai, quina pressa!

En esmentar Dinamarca i pensant en els escriptors que en aquestes dates concreten els llibres que més els han interessat durant l'any, jo també vull dir la meva, dels danesos -ei, qui em pot citar un llibre danès llegit durant el 2011?-: Les ales del dinosaure, de Sissel Jo-Gazzan.

camins

2012-01-03T02:21:00.000+01:00

Baixo (els de l'Empordà solen dir pujo) dos o tres dies a Barcelona. Aquests dies he llegit poc i he escrit menys. He entrat poquíssim a internet, que al meu nord és esporàdic i imprevisible, i quan he intentat deixar un post ha estat impossible perquè blogger em parlava d'un error misteriós que no he intentat solucionar i que veig que ja s'ha resolt: el temps que tot ho cura o tot ho acaba.
Els camins del temps a vegades són lineals i a vegades en ziga-zagues impossibles de preveure; entremig, totes les possibilitats. Els meu temps aquests dies ha estat excessivament previsible: només cal dir que les sorpreses més destacables han estat les variacions -ortodoxes- dels menús de les festes i l'inesperat Poema de Nadal del vespre de del 25. Aquella nit vaig escriure això (i una mica més):

Sagarra va cloure el meu Nadal i el d'unes desenes de torroellencs. No hi va haver cues, però l'església era pràcticament plena uns minuts abans de quarts de deu. Per què no n'érem més? Per què tan pocs joves? Hi ha un tall poètic generacional o els joves s'incorporaran quan siguin grans? Per què dels catorze de la meva família del nord, només n'érem tres? No ho sé, i preguntar, si és que és possible, sobre el tema és delicat, més que preguntar sobre els diners que cadascú guarda en el banc i que tenen un pervindre dubtós.
En fi, la nit del 25, el Cor Anselm Viola va fer una actuació en què enllaçava fragments del Poema de Nadal amb cançons del seu repertori que hi tenien relació. Tot plegat, un muntatge d'una hora i mitja absolutament evocador, encara que pel meu gust hagués anat bé una mica més de Poema, d'aquests versos sagarrians tan musicals i tan diàfans en una nit tan clara de fred contingu
Gairebé en acabar l'actuació vaig rememorar -el dia s'hi presta- en imatges discontínues alguns nadals de nen, de jove i de més gran, i vaig sentir, només per un instant, tristor, potser recança, no dels anys passats, sinó dels parents i dels amics que ja no hi són. Ara no sabria dir si també vaig pensar en el futur, no ho crec. Però, és veritat que només existeix el futur?

Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
Si et volta la brossa inclement,
si branca i punxa t’estalonen,
si l’aglevat i el pensament
no saps on donen,
poc trobaràs ni mel ni glop
ni llum de cares vives;
se’t tornaran les genives
fumades com les del llop!
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.

Josep Maria de Sagarra: Poema de Nadal.

Mentrestant, els i les blocaires devien anar escrivint desenes de post que m'he perdut i que ja no llegiré, alguns dels quals devien ser bàsics per estar sentimentalment, políticament, socialment... ben informat. En fi.

El cap d'any, més enllà de les notícies ja previsibles governamentals i de l'oposició: la imaginació al poder i a l'oposició i campi qui pugui, em va portar també la tristor de la mort de Justo Domínguez que, en el meu cas, era sobretot el pare d'un alumne i una persona, més enllà del seu vessant de polític i de sindicalista, amb qui de tant en tant tenia una conversa amable. Justo, millor o pitjor físicament en els últims temps, era un lluitador i crec que el seu nom li feia justícia. Espero que l'hortet de primària, al final del patí, que ell cuidava i que porta el seu nom, faci fruits cada temporada.

El dia 31 vaig mirar amb especial interès la posta de sol, per tal de veure si presentava algun signe diferenciador. No hi vaig notar res d'especial; potser, únicament, la presència d'uns núvols que es rebel·laven contra un cel d'un blau de tramuntana insultant dels dies anteriors. Potser era que em volien facilitar unes imatges que marquessin com el temps també passa quan a penes passa res.

Més tard, passades les dotze, vaig adonar-me que no havia demanat cap desig. Tampoc no calia, o és que les meus desitjos no són els de sempre i els de tothom?

Sigueu feliços, aquest 2012, al menys els dies senars, totes i tots.

renàixer...? Bon Nadal

2011-12-23T01:53:00.002+01:00

Ahir, després de 33 anys i uns mesos de parlar de llengua i literatura en públic -no compto tots els anys de feina, cotitzats o no- , vaig fer la darrera classe de llengua en un institut. Abans d'ahir vaig fer la darrera de literatura comentant "Veles i vents": Veles e vents han mos desigs complir... Quins desigs tinc? Quins vents, quines veles? Avui, no he pogut enregistrar la darrera cançó de la festa de fi de trimestre perquè he enllaçat el braços amb altres braços mentre em cantaven la darrera melodia de comiat. Els darrers dies ha estat un continu de sensacions estranyes, de mostres d'amistat dels alumnes i dels companys que no he sabut com correspondre: tantes sorpreses, tants detalls individuals i col·lectius que m'aclaparaven... Avui, mentre tornava a casa, sol, tenia una sensació de buidor que ara no sé, o no vull, explicar. Durant tots aquests anys, i encara més aquests darrers dies, he rebut més que he donat: és la història de la meva vida. Ho agraeixo i em sap greu la meva incompetència.

Potser parlaré de tot això més endavant, amb més tranquil·litat, amb més perspectiva, amb més distanciament, millor. Ara, deixeu-me compartir el meu Nadal amb el vostre amb una cançó -un fragment-, tot i que la S. -la disfresso una mica-, ja antiga alumna, que a penes havia assajat, estava disgustada amb el resultat. Ai, que ja no cantarà més per a mi...

Es veurem la setmana que ve; mentrestant, us desitjo que aquests dies, i els altres que vindran, sigueu feliços.

tanco

2011-12-22T01:06:00.000+01:00

Dino amb les companyes i els companys filòlegs de llengües peninsulars i clàssiques. He passat moltes vegades per davant del menú al carrer de santa Anna, però mai no havia entrat al restaurant La Lluna (què especifica cuina d'autor?), al fons de l'atzucac de sant Bonaventura. Una sala gran, acollidora i decadent, massa sorollosa avui. La relació qualitat-preu em sembla excel·lent i suposo que en aquestes dates cal encarregar taula per menjar-hi. A les postres, els companys, antics i més moderns, es mostren excessivament amables amb mi i no se m'acut com correspondre'ls. Més tard els dedico haikús personalitzats. Acabo amb una tanka que malgrat tot és optimista. Tot de versos emotivament maldestres. Aquests dies es parla massa de mi: ho agraeixo i m'aclapara.

Camins amb arbres
ara que el sol declina,
ombres amigues
on seure una estona
mentre passa la vida

transformacions incompletes

2011-12-21T01:04:00.000+01:00

~~1r esborrany~~

Feia temps que tenia ganes de fer algun canvi en el bloc. Havia pensat de buscar una plantilla que oferís més amplada al text central, no a causa de considerar el text massa encaixonat, sinó perquè les imatges i els vídeos tindrien un espai més adequat a les seves característiques inicials; de moment no ho faig, però continuo amb la idea. També se m'havia ocorregut vagament
algun canvi de colors, el de fons, per exemple; però ja m'està bé l'actual. Fa un temps ja vaig canviar el nom de la capçalera, el nom del bloc, encara que sé que hi ha gent que continua considerant que el nom és saragatona i ja ho trobo bé. De fet, tot plegat té una importància relativa, perquè l'essència continuaria sent la mateixa, amb l'evolució o la involució que té qualsevol essència amb el temps.

Finalment, m'he decidit per un canvi que feia setmanes que anava madurant i que si no hagués estat avui, segur que hagués realitzat demà o, a tot estirar, abans del 2012. És una modificació insignificant, que la majoria poden considerar intranscendent, que pot passar fàcilment desapercebuda, o pot semblar desconcertant, però que a mi, des de la meva subjectivitat, em sembla una novetat insòlita en el món dels blocs -i de fora dels blocs- i no sé si em marcarà una nova etapa. Suposo que no, però en algun moment l'havia de fer.

~~2n esborrany~~

Per què, de tant en tant, amb més insistència uns i amb més parsimònia els altres, tenim necessitat de canvis, de sortir de les rutines? Trencar rutines d'horaris o de pensament o de qualsevol altra cosa... És el que s'anomena vida?

~~3r esborrany~~

Pedra? Qui com Déu? No, no crec que sigui una disjuntiva semàntica. No sé si és més o és menys. Tornar als orígens?

~~4t esborrany~~

...?

reciclatge

2011-12-20T00:30:00.001+01:00

Demà o despús-demà, màxim el dijous, publicarem una revista de l'institut després d'anys de no tenir-ne cap. En aquest cas serà digital, per bé que alguns demanen còpies en paper, cosa impossible a causa del disseny i la interactivitat. Jo he estat un dels tres directors, tot i que confesso que la meua feina s'ha limitat a donar algunes idees i a estimular els alumnes amb resultats diversos. Una de les meues companyes de direcció m'ha demanat que hi col·labori directament amb algun article i em va suggerir que podria ser el comentari d'alguna novel·la, policíaca, per exemple. Em va semblar bé, però al final, inspirat -és a dir, copiant- pel darrer post de la Júlia, per Forster i per mi mateix en altres temps (vídeo inclòs), se m'ha acudit un tema de fons que espero que sigui prou clar. El que no trobo és el títol adient, de manera que s'accepten suggeriments.

Títol?

M'imagino la nit dels temps, quan tot just els primers homínids s'havien convertit en humans: havien sigut capaços de descobrir el foc. En una cova, al voltant d'una foguera, s'havia reunit un grup, i de sobte, un d'ells, en un llenguatge primitiu, a penes un balbuceig, es va descobrir el do de la paraula i ajudat de gestos va començar a explicar els perills de la caça del dia, la persecució d'aquell animal que els permetria arribar a l'endemà; de tant en tant, quan veia algun badall dels altres, afegia algun detall inventat per tornar mantenir l'interès; i quan s'aturava un moment, buscant una paraula encara inexistent o intentant recordar amb precisió la seqüència dels esdeveniments, els altres s'impacientaven i li demanaven què havia passat després... I així fins que va acabar la història i se'n van anar a dormir més confortats que el dia abans. Havia nascut la literatura.

Amb els anys, amb els segles, les històries orals van conviure amb les escrites amb múltiples suports: sobre pedra, sobre escorces d'arbres, sobre pergamins, sobre un mitjà sofisticat que van anomenar paper. Alguns, pocs, podien consultar sempre que volien les velles narracions que uns quants s'encarregaven de copiar. Va arribar un moment en què es va inventar la impremta i, amb els pas dels anys, mentre encara continuava la transmissió oral de les històries, hi havia molta gent que ja no calia que les memoritzés perquè quan volien podien consultar el llibre en què havien quedat impreses.

I així molt de temps, fins ara, en què a més dels llibres en paper, existeixen els e-books, és a dir, els llibres electrònics, que es poden llegir sobretot a través dels e-readers, és a dir, els lectors de llibres electrònics, que poden contenir milers i milers de pàgines. De moment coexisteixen els dos formats, el tradicional i el nou, encara amb un clar predomini del primer. Alguns, com ha passat sempre que s'inventava una cosa nova, critiquen el nou format amb múltiples arguments, sobretot de tipus sentimental, i parlen del plaer de passar pàgines de paper, de l'olor dels llibres, de les textures... M'imagino els arguments que devien fer servir els antics lectors sobre pedra en arribar els nous suports textuals...

La veritat és que a mi, que sóc un amant dels llibres en paper, tota la polèmica sobre el tema m'interessa molt relativament i no escriuré, de moment, sobre avantatges i inconvenients dels e-books i dels lectors. Jo, per sobre de tot, sóc un aficionat a la lectura i l'únic que desitjo és poder continuar llegint i rellegint les velles històries i trobar-ne de noves que m'agradin. I si puc compartir amb algú les meves lectures, molt millor. L'únic que demano és que continuï i, a ser possible, augmenti la raça dels bons explicadors de realitats i ficcions i que siguem més els que gaudim de les seves històries: egoisme pur.

pere palau

de tots els colors

2011-12-18T20:50:00.003+01:00

No hi puc fer res, m'agrada el Nadal, m'agrada sobretot el Nadal del carrer, el d'abans de Nadal, el de passejar i anar descobrint, el dels llums discutibles i el dels carrers humils, el de llegir que fan això o allò i anar a veure com va, el de passar per la fira a comprar una mica de grèvol (dos euros i mig o tres, com si les diferències fossin remarcables), el dels pessebres estàtics i vivents, el dels concerts, el dels pastorets, el de Carner, el de Sagarra, el de Salvat, el de Foix..., el dels regals que vindran, el de les corals, el dels músics del metro, el de les il·lusions i el de les tristors, el de les repeticions i el de les novetats, el del passat en el record, i el del futur incert?, el de la natura morta que es prepara per renàixer, el del creients -amb religió o sense- i el dels escèptics, el dels defensors -quina gràcia!- i el dels detractors -quina gràcia, també!

Ahir, mentre pujàvem per l'avinguda de Maria Cristina em va semblar percebre aquest esperit nadalenc que jo identifico sobretot com una minva de les preocupacions que la vida comporta, un retorn a la inconsciència, un parèntesi en el temps: una corrua de gent de totes les edats i de totes les races que es deixava embadalir per la màgia de la llum i de l'aigua de la font i es feia fotos impossibles i es deixava mullar -brr!- quan el vent bufava advers. Encara més amunt, el MNAC de portes obertes i al peu la ciutat efervescent dels dissabtes, ara de rebaixes avançades i substancials perquè han de quadrar els números i tot s'ha tornat molt difícil.

Com que sóc disciplinat, sempre que vaig al MNAC començo pel romànic, i com que no solc tenir, o preveure, més de dues hores, rarament aconsegueixo arribar al gòtic. Potser hi haurà un dia que em sobrarà el temps o trencaré la rutina, però mentrestant el romànic em dóna tanta vida que no necessito passar del segle XIII. Colors, formes i intencions em tenen el cor robat. Ahir, a més de reveure-ho tot, em vaig fixar especialment en els peus calçats i descalços de majestats, verges, sants, dimonis i altres antropomòrfics intentant endevinar sense èxit el segle. I una petita discussió amb una visitant sobre el significat de colrat aplicat a les pintures: vam quedar que recorreríem al diccionari. Abans de marxar, una mica de jazz entre un públic i xerraire i divers que escoltava la música com si fos una entrada al solstici d'hivern. I ja amb la font erma, la corrua de retorn a la ciutat, i encara els que pujaven.

En sortir del metro, vam anar a buscar l'ascensor perquè la Joana té un esquinç que li fan molestes les escales. Allí, dues alumnes que també s'esperaven perquè una s'havia comprat unes botes que la feien encara més alta, però que li anaven estretes; i l'altra que em pregunta si les passaré a veure algun dia. No ho sé, però potser les recordaré.

regressió en blau

2011-12-17T02:34:00.000+01:00

Avui he tingut tres vegades la mateixa sensació. La primera, veient les ombres sobre el fons blau de les llums -crepuscle del matí o de la tarda- des del carrer Ferran; la segona, veient els nens a la pista de gel de la plaça de Catalunya; la tercera, ja a casa, veient El curiós cas de Benjamin Button. Més tard, he pensat en “El regressiu”, de Manuel de Pedrolo.

pirates i corsaris (2)

2011-12-16T00:41:00.000+01:00

¡Alcanzaba su sueño de escritor!
La verdad es que sí, porque me contrataron como columnista en prensa y un editor me publicó como libro Más respeto... Le exigí dejar el texto gratis en internet, eso sí.

¿No perjudica eso las ventas del libro?
No: quien se ha encariñado con algo en internet querrá poseerlo en forma de libro, querrá el objeto para poder hojearlo, releerlo, llevárselo al váter, al tren, regalarlo...

¿Los soportes no se restan, pues?
Al contrario. El problema es otro: ¡los intermediarios! Descubrí que mi editor me engañaba, supe que los editores estafan a los autores: te prometen el 10% de las ventas, pero imprimen y venden más ejemplares de los que te confiesan y no te pagan tu parte.

Contrátese a un agente literario.
¿Pagar a una persona para evitar que me robe otra persona? ¿Más intermediarios? ¡Basta de esta broma! Envié a cagar a todos mis editores... y a la prensa en que colaboraba.

Entrevista a Hernán Casciari

A primer cop d'ull em va semblar interessant la proposta d'Hernán Casciari: es publica la novel·la en paper i després es puja a internet. Si l'autor ho vol... Però realment, després d'haver llegit la novel·la algú la comprarà per algun dels motius que diu Casciari? Doncs és possible si la forma de publicar-la és a base de lliuraments en un bloc, com les antigues novel·les de fulletó, que és el cas de Más respeto, que soy tu madre; però si s'hagués publicat d'un cop (i encara es podria fer) en pdf o en alguns dels formats dels diversos e-readers? I les altres obres d'aquest autor, també les podem llegir sense pagar? Continuarà publicant la seua revista de forma virtual quan comenci a aparèixer en paper, sense publicitat, esclar.

Em temo que aquest interessant argentí, casat amb una catalana i provisionalment veí de Sant Celoni, necessita, com tothom, treballar per a viure, i com que el seu ofici és el d'escriure ha de cobrar pel que fa, així que la seua supervivència continuarà depenent del mètode tradicional del paper, tot i la bona voluntat, els nous mètodes que proposa, i les engrunes que vagi deixant a internet de la seua obra literària i periodística..

Qui dedica la seua vida a escriure ha d'aconseguir que allò que crea li reporti suficients beneficis per tenir una vida digna i, si s'escau, més: és just. I si aconsegueix desfer-se dels intermediaris, molt millor. Això sí que és una conquesta important, gairebé un miracle, en un món en què des que es produeix alguna cosa fins que el producte arriba al destinatari final passa per tantes mans. De tota manera, la proposta d'eliminar els mitjancers em sembla d'una manca de caritat notable. S'ha de prescindir de la pobra gent que no sap produir res?

Aquest post, com es pot suposar, s'havia d'encaminar en una altra direcció, però desenganyem-nos, mentre en el món editorial no apareguin els mecenes que ho paguin tot, el diners són els diners i continuaran existint els pirates i els seus perseguidors, els corsaris que tindran el suport de qui sigui, els tribunals actuaran i algunes morals autocrearan i crearan mala consciència.

Llegia també ahir: “Cada català paga només 5 euros de subvencions als llibre. Som un sector molt poc subvencionat.” No sé si als milers de catalans que no llegeixen res els faria gaire gràcia saber que paguen, ni que sigui tan poc, perquè a alguns els resulti una mica menys onerosa l'activitat dels altres. Però com que no llegeixen no ho sabran mai. En fi, això ja és una altra història.

pirates i corsaris (1)

2011-12-15T00:00:00.000+01:00

Avui he llegit dos articles que m'han semblat complementaris més que antagònics. En deixo un per demà i passo al primer. Destaco només la història que ja fa alguns anys que remenen alguns editors (aquí podeu llegir l'article més o menys sencer):

Según sus estimaciones (les de Xavier Mallafré, president del gremi d'editors), la mitad de todos los libros que se publicarán en 2012 lo harán tanto en papel como en formato digital, en un escenario todavía "algo inseguro" para muchos autores, que no ven clara su publicación digital por temor a la piratería, ha dicho.

Una de las mayores preocupaciones de los 300 agremiados es la piratería, que sitúa a España como el treceavo país que más libros piratea, y que en cifras de facturación representa una pérdida de 1.500 millones de euros anuales al sector - unos 750 millones al semestre, según ha constatado en un estudio -.

"Si no existiera esta piratería, el sector editorial español estaría viviendo un momento espléndido", ha evidenciado Mallafré, que ha aprovechado para pedir al nuevo Gobierno un cambio legislativo que penalice de alguna forma la piratería editorial.

No sé què pensen els escriptors -els que cobren, és clar- de l'assumpte dels pirates, ja en faran una enquesta; el que em crida l'atenció del primer paràgraf és la previsió d'un 25% de llibres en format digital. Estic segur que ni de bon tros hi haurà aquest percentatge de lectors que facin servir e-readers, cosa que em confirma que produir llibres digitals és baratíssim; que es venguin és diferent... Si encara aquests guanys revertissin en els autors...

Heu llegit els dos darrers paràgrafs? La pirateria espanyola és espectacular. Us fixeu, però, que no parla de percentatges? Quants llibres es pirategen? Quantes vegades un mateix llibre piratejat passa per diverses mans? Res de res. En el mateix article, una mica més avall, Josep Massot ens aclareix l'origen de les xifres:

Mallafré va repetir una xifra que els editors donen els últims mesos: que la pirateria suposa un perjudici de 750 milions d'euros al semestre, cosa que comportaria 1500 milions anuals. Una suma tan alta, de ser certa, faria d'Espanya el primer país en el qual la lectura digital i la tradicional s'aparellarien i els espanyols serien els pirates més cultes del món. El misteri es resol quan se sap que la xifra és només la projecció d'una enquesta feta a 2000 persones a les quals es va preguntar si en un futur estarien disposades a descarregar llibres electrònics sense pagar.

Ai, ai, ai, Mallafré, que al final ficaran a la presó aquells que ni tan sols tenen e-readers. D'això se'n dirà justícia editorial preventiva. Sobtadament em ve una ferum com la de la SGAE. De jutjat de guàrdia!

Hi ha algú que sàpiga les xifres reals de pirateria? Jo no les sé, però puc assegurar, després d'investigacions exhaustives, que els pirates de llibres en català són tan escassos o tan ineficaços que amb prou feines les edicions en paper de les seues còpies ocuparien un prestatge d'una llibreria modesta, d'analfabet acaparador de llibres de les Caixes, de quan les Caixes encara regalaven llibres, esclar. I és que Catalunya en algunes coses continua a la cua del món per molt que alguns ens vulguin fer creure el contrari.

conversa filològica (2)

2011-12-14T01:05:00.001+01:00

Continuo amb la noia de Benifallet que em parla de les rotllanes sense pressa de l'avi amb els seus amics en llargues converses que, em diu, actualment pocs entendrien a causa dels mots però també de la complicitat d'unes frases fetes que sovint es construïen a partir d'elements locals i en què la insinuació i la complicitat eren fonamentals. Penso que ara, al desembre, devien parlar de regués (reguers?) i salivenques potser també de rojals (dic aquests noms de varietats d'olives perquè són les que recordo del poble i que potser en altres llocs són conegudes, les dues primeres, com morrudes i sevillenques); i devien comentar sobre els cofins i les oliasses...Potser uns mesos abans parlaven de marcones, molles, fortes, llarguetes... I entremig, de macabeu, ull de llebre, dent de llop... I d'aquí passaven a tal o qual, i repassaven vides i miracles amb poques paraules inacabables.

Ara, tret de quatre pagesos, els qui passegem pels camps veuen oliveres, ametllers, ceps... Com si tots fossin iguals, com si cada arbre o cada arbust no tingués vida pròpia, com si l'alçada, la textura i el color, tot extern, tot molt bonic, fos suficient, fos l'essència. El camp, fins i tot per a molts que viuen als pobles, s'ha convertit en un element ornamental que, en tot cas, cal conservar. Qui ho ha de fer? Els altres. I mentrestant es perd el camp i les paraules.

I d'aquí passem als jocs d'infants. La binora, el marro (no el semblant a dames o de dibuixos a terra, sinó de persecució -veure el DCVB), el tello... Jocs elementals, físics, de cada dia en sortir de l'escola, que no costaven res i que no depenien dels reis sinó de la imaginació i de la tradició. D'aquest jocs, amb noms que segons els pobles, tenien realitzacions diferents, a penes en recordo la mecànica. Per exemple, el tello -el meu- era molt similar a la petanca actual, però jugat amb pedres o rajoles rogenques a les quals procuràvem donar forma circular que llançàvem a l'aire en un moviment de rotació que les feia més precises per anar a tocar una altre pedra; el millor resultat era toc i pam, és a dir, que el nostre projectil toques el tello de terra i, de rebot, quedés a un pam o menys. No sé si l'expressió castellana “tirar el tejo” s'hi relaciona; en català no se m'acut l'equivalent. Aquests jocs fa anys que no els veig jugar, i n'entenc les causes. Deixo aquí, doncs, testimoni de tres paraules que, en l'accepció que jo les conec, desapareixeran. Potser en alguna escola se'n parla, potser ho fa algun avi o algun pare; és igual, no tenen sortida.

No voldria que aquests paràgrafs semblessin una elegia al passat ja improductiu, de manera que acabo amb una mica de substància, amb unes olives trencades, tal com les recordo, tot i que la meva germana i jo no ens posem d'acord si han de ser salivenques o del regués, jo dic que les primeres i ella que les altres, encara que sí que acordem que només necessiten un condiment, res de timó o altres succedanis.

OLIVES TRENCADES
Trenqueu la carn de les olives amb un cop (nosaltres ho fèiem amb la mà de morter).
Per matar-les:
Fique-les amb aigua i canvieu-les cada dia durant 8 dies.
Per adobar-les:
En un recipient, poseu les olives cobertes amb aigua i sal en una proporció de vuit parts d’aigua per una de sal. Afegir a d’interior del recipient un menat de sajolida.
Tasteu-les al cap d'uns dies i si no us semblen massa amargants comenceu-les a menjar. Compte amb deixar-les setmanes i setmanes, que se us faran sabateres. I que no us importi el tel que que es fa a la part superior del recipient, és imprescindible, però esbandiu les olives amb aigua abans de servir-les.

conversa filològica

2011-12-13T01:29:00.001+01:00

Malgrat que hagin passat força anys des que vam arribar a Barcelona i la ciutat sigui el nostre lloc habitual de residència, els que procedim de comarques solem conservar algunes característiques pròpies de la parla del nostre lloc d'origen, sobretot de tipus fonètic, perquè les de tipus lèxic, sigui per comoditat o per altres raons, les hem anat desterrant de la nostra conversa ciutadana. Així, per exemple, jo sóc incapaç de pronunciar la vocal neutra a la barcelonina, però no tinc cap problema a dir escombrar en lloc del meu agranar original; fins i tot en alguns cas m'he adonat que he fet meua alguna paraula de la capital i he oblidat l'equivalent que feia servir fins als disset anys, i només la recordo i la recupero quan la diu algú de la terra.

Dic tot això perquè l'altre dia una noia, en sentir-me parlar, em va preguntar d'on era, i en concretar-li la meua procedència em va dir que ella era de Benifallet. Immediatament van iniciar una conversa filològica, en què, després de donar-me notícia d'un investigador que intentava recollir tots aquells mots que encara són vius i que no apareixen en el DCVB, es va dispersar en les nostres similituds lèxiques. Dues de les primeres paraules comunes que van aparèixer immediatament van ser 'alego' i 'basquet', que jo tenia pràcticament oblidades.

L'adverbi alego la recull el DCVB com un castellanisme equivalent a prompte. I així és, tot i que no sempre son intercanviables. Per exemple, podem dir “alego arribarà el teu pare”, en canvi no podem construir “no vagis tan alego perquè encara els trobaràs dinant”; en aquest segon cas hauríem de recórrer necessàriament a aviat, prompte, d'hora... I és que l'ús dels mots és fàcil si s'aprenen de petits, però quan són adquirits sense context es pot incórrer en algun error.

Quant a basquet, el recull el DIEC, però en canvi no és present al DCVB, cosa que fa pensar que és un mot d'introducció relativament recent. No sé si el seu àmbit geogràfic és molt o poc extens, però si apareix al DIEC deu ser que té una certa consistència. Si algun dels lectors de fora del sud de l'Ebre el fa servir, ja m'ho dirà, a veure si som capaços de traçar una isoglossa inicial. Potser m'equivoco i resulta que basquet, és a dir, caixa de fusta que es fa servir per transportar fruita, hortalisses, etc., pertany a tot el domini de la llengua i que és la nostra pobresa lingüística que ens fa optar per l'hiperònim caixa; això sol passar. De tota manera, jo m'imagino la paraula basquet com un anglicisme que en un moment determinat va penetrar a través de transportistes anglesos en terres de l'Ebre i que a poc a poc es va anar estenent fins arribar... on? A vegades m'agradaria ser un filòleg qualificat per anar seguint la vida (i la mort) de les paraules.

Enric Barbat

2011-12-12T01:16:00.002+01:00

Al telenotícies de migdia diuen la mort d'Enric Barbat. Més tard llegeixo en diversos diaris digitals una informació d'agència. No podria explicar ben bé la meua proximitat a Barbat. Fa uns anys en vaig parlar en un bloc de caducitat cantada i ara no em repetiré, no cal. Després de camins privats (2005) li vaig tornar a perdré la pista i no vaig escoltar les cançons dels seus dos darrers discs; qui sap quan les sentiré. No crec que es parli gaire de la mort d'Enric Barbat.

Avui, he tornat a escoltar camins privats i algunes de les cançons més velles, la darrera, Anna. La podria deixar aquí, o podria deixar El gamberret... Però prefereixo anar al passat més immediat, que, al menys jo, entenc perfectament en música i lletra.

jo m'he fet gran
tu t'has fet gran
ara que el temps
s'engruna als dits
el malgastat gris temps d'abans
de quan tu i jo érem petits
i anem covant la soledat
que ara em d'aprendre
a estimar
els passos que no tornaran
a fer soroll al caminar
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
i a l'ombra dels antics records
poc a poc hi van florint
fulles negres com la mort
que ja al néixer portem a dins
i tota tu, també tot jo
som els mateixos d'abans
i malgrat tot, és diferent
serà que han passat els anys
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
i com caduca pell de serp
despenjada sota el sol
les arenes dl desert
llàgrimes del desonsol
i en silenci enlluernat
vanitat i desenganys
tots els somnis que hem cremat
al mercat dels desencants
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
però voler encara un altre cop
sentir el gust amarg de sal
l'escalfor d'aquest teu cos
veure el mar si encara és blau
i sentir com crema el cor
aigua avall s l'endú el riu
sense ancla, sense port
per morir encara mig viu
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps.

provisionalment

2011-12-11T01:37:00.000+01:00

En aquest bloc predominaran durant tres dies -em sap greu que no siguin més- els colors blau i vermell purpuri.

desgana

2011-12-10T01:54:00.000+01:00

Volia dir coses, insubstancials, inútils: sobre pistes de gel, sobre aparells de televisió, sobre gossos amb llonganisses, sobre hipermercats d'art...; però em fa mandra escriure, ordenar, repassar, afegir, suprimir... pensar. Decideixo llegir, a l'atzar. Penúltim prestatge de la llibreria del passadís: el primer llibre, vist el llom, no em fa el pes; tampoc el segon, ni el tercer. En el quart, pàgina 76, oberta també a l'atzar, m'aturo:

Com el macip errabund per les aules
Entre sabents, i e mal d'inquietud
S'eleva excels, i estableix la Virtut
I, l'endemà, plora enganys sota els saules,

Tal jo, hom fet, embriac de paraules
Afirm el bé i el mal tantost, i endut
Pels gais combats de les sectes o astut,
Proclam el fals per ver. I en tantes faules

Mestreja orgull; però no só feliç
I, penitent, assaig un compromís
Entre el Seny, clar, i el deler de mes fibres.

Ah, foll, cerc llum en el son, imprecís,
I adés só gran, i m'exalt o, submís,
“Míser”, em dic, i faig pira dels llibres.

I acabo aquí, sense títols ni autors. No repasso ni ordeno ni afegeixo ni suprimeixo... ni penso. A casa, potser continuaré llegint una estona abans del son i, potser, dels somnis.

la vida tranquil·la (2)

2011-12-09T00:33:00.001+01:00

Des de Madremanya ens presentem a l'Estartit. Dinem una “paella marinera”, accidentalment salada però saborosa, a La Sal: només dues o tres taules lliures perquè ho fan força bé i, a més, hi ha poca competència. Aquest poble, ara tranquil, com altres llocs de platja a l'hivern, sigui o no diumenge, es converteix en un indret gairebé fantasma: més restaurants tancats que oberts, el carrer de Santa Anna, habitualment efervescent, sense gent, centenars de finestres amb les persianes baixades, quasi totes les embarcacions al port, esperant l'arribada de la primavera... Tot plegat fa una mica de basarda, de decadència o de tristor dolça que s'accentua al crepuscle.

Aprofitem el darrer sol per anar fins a la vista del Molinet, que continua enreixat per protegir-nos de les esllavissades de la muntanya, cosa que no impedeix que un noi salti la tanca pel costat de mar i es perdi en la corba de la muntanya. Tornem enrere i fem el passeig, sempre amb la mirada posada a la mar, al fons, les Medes. Ens creuem amb poques persones, la majoria de les quals semblen de fora; els indígenes són més aviat grans: matrimonis i grupets de dones. Torna a aparèixer el sentiment de malenconia malgrat la bellesa tranquil·la de la mar lleugerament ondulada.

Tinc la sensació que em seria difícil, interiorment difícil, passar l'hivern en un d'aquests apartaments orfes de veïns, malgrat la mar davant i la muntanya al darrere.

interpretació

2011-12-08T00:52:00.001+01:00

En obrir aquest matí la meva bústia de la feina, he trobat, entre comunicats diversos, un dibuix, una caricatura meva, feta a llapis, una mica a l'estil de Perich. Inicialment m'ha sorprès, perquè no estic acostumat a rebre aquest tipus de missatges, però després he vist que al darrere hi havia unes quantes firmes que em felicitaven pel meu aniversari. Eren alumnes de 4t i dedueixo -ja li ho preguntaré- que el dibuix és de l'O., que no hi ha manera que col·labori en una tira còmica per a la revista perquè diu que no té idees.

A part de la satisfacció que suposa que es recordin de mi, he trobat que he sortit força afavorit, exceptuant, potser, aquests ullets petits que no es corresponen amb els meus, però que deuen respondre a la necessitat de posar alguna cosa darrere de les ulleres i a la llibertat interpretativa de la dibuixant. És curiosa la qüestió de les representacions: l'O. -suposem que sigui ella l'artífex de les línies- em proveeix de dos elements que mai no han estat vistos a l'institut, però que poden formar part d'una visió prou fidel de la realitat: la cigarreta i el diari (el títol de la capçalera és correcte); a part, el bolígraf, que no s'enganxa, com el del dibuix, a la butxaca, sinó que va al seu aire.

Durant el temps que he anat escrivint en el bloc he anat afegint algunes imatges meues, totes de temps passats. Avui, per fi, m'ha semblat que podia deixar el meu jo actual, al menys una representació del meu jo. Encara més, fins que me'n cansi, he decidit que el meu cap, la meva cara, serà la imatge que substituirà la negror de la que tenia fins ara al meu perfil. Això sí, l'he daurada una mica, seguint el model dels recents retrats del senat, tot i que en aquest cas l'artista no ha cobrat res i, a més, m'ha representat de cos sencer.

la vida tranquil·la

2011-12-06T19:16:00.000+01:00

Si agafem la carretera que va de la Pera a Madremanya (ens trobem al Baix Empordà), veurem un trencant a mà dreta amb dos indicadors situats a banda i banda de la bifurcació; en un hi diu Riuras i a l'altre Riuràs. Un acaba deduint que és el mateix lloc i que per la raó que sigui el topònim té aquesta lleugera diferència. Jo imagino que ha estat la tramuntana que, en una de les seves bufades, s'ha emportat una cosa tan fràgil com solen ser els accents, i encara més els accents oberts, que, com se sap, tenen més tendència a viatjar que els tancats, de tarannà més aviat inamovible. No sé l'origen del nom i només se m'acudeixen dues possibilitats: la forma del futur del verb riure i la més terrenal, la d'un riu que passa ras pels volts del llogaret; descarto aquest segon cas perquè en el rètol anunciador haurien posat un guionet entre els dos mots.

Riuràs deu tenir, segons explica la Viquipèdia, 29 veïns fixos i forma part del municipi de la Pera (232 habitants i nucli urbà principal), que també acull Púbol (141 habitants, visita obligada al castell de Gal·la) i Pedrinyà (4 habitants menys que Riuràs i bella i antiquíssima església, restaurada, esclar). Feia temps que pensava que algun dia m'hauria d'aturar per intentar descobrir el motiu d'un nom tan prometedor i per compartir, si s'esqueia, la promesa d'alegria que suggeria. Dissabte, per fi, vam deixar el cotxe a la vora de la carretera i vam recórrer els carrers o, si es vol, els espais entre les poques cases velles i noves del lloc; un camí que de seguida és fet des de la carretera a la fi del pendent i tornant a pujar en circumval·lació. Sol, aigua que raja, fulles humides del camí, un gat que ens observa, un home que ens saluda des del seu pati, una dona que surt al terrat a estendre la roba, pedres antigues en aparent anarquia, parets noves, quietud del temps immòbil si no fos pel sol que l'apressa. Un es pregunta qui, a part dels pagesos de sempre, ha triat de fer vida aquí. Per un moment, un es quedaria en aquesta semisolitud de pau; després, però, un imagina la monotonia dels dies d'hivern (i les botigues absents i el metge lluny i cap llibreria i el menú del bar per si no vols cuinar i...) i ja no sap si seria una bona tria. Quan tornem a la carretera, veiem que aparquen una parella de joves i que els vénen a rebre dues noies que els condueixen per sota d'una arc encara esvelt i misteriós; poc després, es mouen uns caps ja instal·lats que potser dinaran en una taula parada sobre l'herba. Ens arriben els riures.

Una mica més enllà, menys anàrquic urbanísticament, trobem Pedrinyà. A primera vista sembla que hi ha més veïns que a Riuràs. A la part baixa, la petita església de Sant Andreu, de la qual ja se'n tenen notícies l'any 1064, amb unes pintures murals molt ben conservades si vas al museu diocesà de Girona. En un dels murs una placa recorda els morts des de 1900 -i els del 2000 ençà? Cognoms que es repeteixen, ara el primer, ara el segon. Imagines històries que mai no sabràs: la de la Dolors, que va morir el 1903, la de la seva germana Teresa, morta l'any següent; vivien juntes? Es va deixar morir la segona? Qui era la gran, qui la petita? Històries ja sense història. I potser algú que baixa quan la tarda s'acaba i repassa el noms i pensa, com cada dia, quin serà el seu any, si és que algú encara s'encarrega d'apuntar noms i anys.

Arribem a Madremanya, però no entrem al poble, malgrat que és l'hora de dinar i podríem menjar-hi com altres vegades i contemplar com el sol canvia, precipitat, les ombres en aquesta plana -cada cosa al seu lloc, i l'home i la natura- que ens té el cor robat. Però no ens atrevim a desfer els plans que ens marquen d'acabar el dia a la vora de la mar.

sis vegades deu

2011-12-01T00:15:00.001+01:00

…
La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d'esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d'un tall
podràs oblidar que l'aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre's.

Francesc Parcerisas: “Afaitat”

-Yo tengo sesenta-respondió Wallander-. Y a esa edad uno ya ha pasado definitivamente la esclusa de acceso a donde no caben más que quienes van a seguir envejeciendo.

Henning Mankell: El hombre inquieto.

A la pastisseria Bahia, de l'Ampolla, -una de les nates més bones que he tastat- fan un pastís singular i divertit, potser infantil. Com que el poble és lloc de mar, s'han inventat un hexàpode -imagino que el pop original que els serveix de model els devia crear problemes de disseny, o vés a saber si el sis s'adequa millor que el vuit a les celebracions- que ara triaria i repartiria si no fos que avui tindré una jornada força ocupada, estrena de Wilde al TNC inclosa. Com que el que no pot ser és impossible, avui no tastaré l'hexàpode, però faré una excepció per conservar la capçalera, sempre efímera, per tal que pugueu agafar quan us plagui una mica d'aquesta nata virtual que un dia va ser real i ho tornarà a ser. Si heu de passar per l'Ampolla el mes de juliol o d'agost, deixeu-m'ho dit i compartirem la realitat de les sis potes i una estona a la vora de la mar,o a la muntanya, i una copa de cava, i el que calgui, Parcerisas o Mankell inclosos.

Això de l'edat és una cosa ben curiosa, amb baralles sovintejades entre el cap i el cor, per dir-ho en termes mínimament poètics o filosòfics. Hi ha dies que penses que ets com quan tenies vint anys, però el cos et desmenteix (el cor és sempre ingenu i es presta a l'engany); hi ha dies que et sents com si tinguessis vint anys, però el cap -sovint tan racional- et diu que t'equivoques; hi ha dies que res ni ningú s'atreveix a portar-te la contrària; hi ha dies que no sabries dir quina edat tens i intueixes que aquesta començarà a ser la teva realitat; hi ha dies, cada vegada més, que veus reflectida la teua edat en els ulls,els gestos o les paraules dels altres, i aquí el teu cap i el teu cor no hi tenen res a dir. Hi ha dies que tens ben clar que el temps no existeix, que se l'han inventat els bancs, o qui sigui, per cobrar-te uns interessos en què tu, irremeiablement, participes. Hi ha dies que ignores el temps que no existeix perquè saps que la vida és un present continu amb analepsis i prolepsis...

Buf! No cal donar-hi més voltes. Avui m'hagués agradat que m'haguessin donat festa a la feina, no per pseudofilosofar a l'entorn del temps, sinó per poder-me menjar i compartir un pastís de nata després de dinar i parlar tranquil·lament, sense presses, de la vida i de la mort, o del Barça, que tot és un, i ja veurem com acaba.

iPod (voluntat de servei)

2011-11-29T21:23:00.000+01:00

En intentar carregar unes quantes cançons a l'iPod de la Joana m'apareix un missatge que m'adverteix que el sistema no funciona. L'iTunes em diu que només hi ha una solució: restaurar l'aparell, és a dir, esborrar tot el contingut i tornar a la configuració original, o potser més nova que la de compra, no ho sé. Unes dues mil cançons a rodar. No veig cap altra solució al cas perquè l'iPod ja només és ferralla (plàstic...?) amb una bateria recarregable.

Més tard, li passo les cançons guardades a la biblioteca d'iTunes, exactament 1.147. No sé les que es deuen haver perdut ni l'interès que podien tenir.. Vull fer una altra operació que consisteix a passar-li l'escassa música del meu iPod de només 2 GB, algunes de les quals compartíem, i no puc. Em sembla que l'empresa codifica el material per evitar, segons he llegit, la música pirata (?); com si alguns usuaris no haguéssim convertit els nostres CD i vinils en mp3 per poder-los escoltar posteriorment en aquest aparell reduït... En fi, les excuses dels fabricants que no hi ha manera que homogeneïtzin els seus productes. En definitiva, que qualsevol intent ortodox de descodificar o de fer l'intercanvi amb els meus escassos coneixements és en va. Però és que la majoria de les meues cançons són meues!, continuo pensant. Tornar-les a convertir i pujar-les a l'ordinador serà una feina titànica.

No desespero, segur que algú ha trobat algun sistema. Efectivament, descobreixo un programa elemental però efectiu que em permet copiar la música del meu Ipod al disc dur i, després, traslladar-la al de la Joana és una feina senzilla, la de sempre.

Com que sóc solidari i no voldria que qualsevol ignorant com jo es trobés esmerçant un temps inútil abans de trobar la solució, deixo aquí la pàgina del programa executable que he fet servir. De res.

http://www.getsharepod.com/

recança de futur

2011-11-28T01:31:00.001+01:00

S'acaba el trimestre acadèmic. Acabo de corregir els exàmens de 4t. Vaig tenir la majoria d'alumnes del grup quan tenien 12 anys; després, una pausa fins als 15 o 16. Els conec tan poc... Els conec morfològicament, fonèticament, sintàcticament, lèxicament (alguns parlen més que d'altres), però a penes sé qui són, amb prou feines sé els gustos d'alguns, els seus projectes embrionaris, les seues il·lusions -les que expliquen o les que no diuen a ningú-, les seues desil·lusions, les seues solituds, les seues multituds -els qui en tenen-, les tardes a casa o al carrer...

De tant en tant, fora de la monotonia de l'aula que els constreny i que ells procuren trencar, de la rigidesa que intentem que es faci suportable més enllà de les repeticions amb petites complicitats i amb noves descobertes, ens trobem en territoris exteriors, en algun somni sorprenent de veu (somriure trist de qui espera) i piano (concentració total) que em regalen encara que no sigui només per a mi. Conservaran el somnis? Els trobaré a faltar. Avui tinc recança de futur, malgrat que jo sé el meu futur més que ells el seu.

una mica de Llull

2011-11-27T01:31:00.001+01:00

Deixo de banda les fires de pessebres de la catedral i de la Sagrada Família, també la pista de gel de la plaça de Catalunya -ja som novaiorquesos!- que avança a bon ritme, i la misèrrima festa de les joguines en català del passeig de sant Joan... i tantes altres coses. Avui el calendari m'assenyala que aquest diumenge es dedica al beat Ramon Llull i jo li dedico el post. La Núria, més avall, em donava les gràcies pels llibres que suggereixo; la veritat és que rarament m'atreveixo a recomanar res en qüestions de literatura perquè cadascú és un món en què no goso entrar sense invitació, i allò que a mi m'agrada pot ser un suplici per als altres.

M'agrada llegir Llull? A vegades sí i d'altres no. Llull és vuit-cents anys més gran que jo, i això es nota, i encara es nota més la diferent concepció del món i de la vida que tenim. I tot i així, i prescindeixo de qualsevol culturalisme, m'agrada llegir algunes coses seues. Però avui només vull recordar la persona, el personatge. Avui el recordo només a través de la seva biografia, Vida coetània, escrita, segons sembla, l'any 1311. M'agradaria comentar aquest fragment: les seves composicions trobadoresques que no ens han arribat, la decisió de canviar de vida, l'abandonament d'esposa i fills, els nou anys de preparació per començar a dur a terme els seus propòsits, la inspiració divina... Llull no s'acaba mai. Mentrestant, em conformo amb aquest petit homenatge que parla dels seus primers quaranta anys; estic segur que l'any que ve, quan es commemorin el vuit -cents anys del seu naixement, els blocs seran un no parar d'homenatges lul·lians; de moment, jo celebro el seu 799è aniversari.

Recontà primerament i abans que qualsevol altra cosa que mentre era senescal i majordom del super il·lustre senyor rei de Mallorques, trobant-se en la plenitud de la seva jovenesa, era molt procliu a l'art de trobar i compondre cansons i dictats de les follies d'aquest món. Una nit, quan es trobava dins la seva cambra sobre el bancal del seu llit, imaginant i pensant una vana cansó i escrivint-la en vulgar per una enamorada seva, a qui amava d'amor vil i fatu, com aleshores tingués tot el seu enteniment encès i ocupat en dictar aquella vana cansó, remirant a la part dreta veié nostre senyor Déu Jesucrist penjat en creu molt dolorit e apassionat. Un cop vist això li sobrevingué un gran temor, i deixant totes aquelles coses que tenia entre les mans s'aficà dins el llit i es va colgar.
[...]
La reiteració d'aitals aparicions el feren meditar, molt astorat, sobre què volien dir, i l'estímul de la consciència li dictà que nostre senyor Déu Jesucrist no volia altra cosa sinó que, abandonant tot el món, s'entregàs totalment al seu servei.
[...]
I després d'haver pensat llongament sobre això, una vegada que tornà en si, dubtà d'ésser apte i estar disposat a tant alt ministeri, car es jutjà il·literat ja que en sa joventut ni tan sols no havia après un poc de gramàtica. Per això, considerant que una tal mancança l'impedia desenvolupar tan alt ministeri i era contrària a allò que ell desitjava, començà a tenir tant dolor que quasi embogí. Però sense deixar de pensar-hi amb pensament afligit, confia i es proposà que en endavant escriuria llibres, uns bons i els altres millors, successivament, contra els errors dels infidels.
[...]
Aquesytes, doncs, foren les tres coses que prengueren forma dins el seu pensament, això és: dedicar la seva vida a honorar Jesucrist, escriure els llibres esmentats i fer construir i edificar diversos monestirs així com hem dit més amunt.
[...]
En aquestes saons arribà la festa d'aquell gloriós serafí mossènyer sant Francesc i el reverend mestre oí el sermó d'un bisbe qui predicava en la dita festa, exposant com el gloriós mossènyer sant Francesc havia abandonat tptes les coses mundanes i s'havia entregat totalment al servei de la creu. Això li arribà fins a l'ànima, fins al punt de plantejar-se vendre les seves possessions i fer el mateix. I, de fet, després de deixar certa parts dels béns per sustentació de l'esposa i els infants, se n'anà a l'església de sant Jaume de Compostel·la i a nostra dona de Rocatallada i a diversos llocs sants per suplicar a nostre senyor que el conduís en aquells tres propòsits que havia decidit endegar.
Quan el reverend mestre acabà el pelegrinatge, es plantejà d'anar al gran estudi de París per aprendre-hi gramàtica i altres ciències, mitjançant les quals i amb l'ajuda de nostre senyor pogués donar conclusió al seu sant propòsit. Però el seus amics i familiars, i en major mesura mestre Ramon de Penyafort, de l'orde del gloriós mossènyer sant Domingo, l'hi contrastaren i l'aconsellaren que no hi anàs, per la qual cosa retornà a la seva ciutat de Mallorques. I de fet, ja a Mallorca retirà totes les vestidures que acostumava portar i es vestí amb un hàbit molt honest i del drap més rudimentari que trobà i amb aquella vestimenta començà a adquirir certs coneixements de gramàtica. Temps després comprà un moro a fi d'aprendre'n la llengua aràbiga o morisca.
[...]
Després de totes aquestes coses, el reverend mestre pujà en una muntanya anomenada Randa, la qual no era molt lluny de la seva casa, amb la intenció de poder pregar i servir millor nostre senyor. Ací, hi romangué devers vuit dies, al cap dels quals, mentre es trobava en actitud contemplativa, amb els ulls vers al cel, en un instant li sobrevingué certa il·luminació divina que l'orientà sobre l'ordre i la forma divinal de com havia de fer els esmentats llibres contra els errors dels infidels. El reverend mestre se n'alegrà molt i amb grans llàgrimes donà infinites gràcies a nostre senyor d'aquella gràcia tan meravellosa que li havia atorgat, i tot d'una davallà e la muntanya i es dirigí falaguer cap al monestir de la Real a fi de poder redactar clarament els dits llibres i, en concret, n'escrigué un de molt bell, el que titulà l'”art major”, i després l'”art general”.

Vida coetània

dos llibres i un escriptor

2011-11-25T00:54:00.001+01:00

Els darrers dies, no de cop sinó amb un fluir inesperat, m'han vingut ganes de llegir o rellegir o potser només fullejar, no ho sé, es veuria quan els tingués a mà, un escriptor i dos llibres. Ara no recordo el moment de la “revelació” ni l'estímul concret o difús que em va fer donar voltes a la tria. La vida, també la literària, a vegades és així: de sobte et decantes per un camí o un altre el vas seguint, no perquè pensis que és millor, que també, sinó simplement perquè la mateixa vida t'hi porta. Després continues o tornes enrere.

Com que no recordo qui va ser primer en la inspiració, la concreto per ordre alfabètic d'autors:

Em van venir ganes de rellegir Ambrose Bierce. Sabia que tenia alguna obra seua -només una- en algun lloc, però vaig ser incapaç de trobar-la a Barcelona. Vaig pensar que potser la tenia al sud o qui sap si és un préstec d'aquells sense retorn. Em sembla que en català es pot trobar ben poca cosa de Bierce i que aquí ha interessat menys que Poe o que Lovecraft, dos autors que d'alguna manera associo a Bierce. De Bierce, no se sap com i on va morir; es diu que a Mèxic, a l'època de Pancho Villa, lluitant contra ell. Carlos Fuentes va escriure un llibre sobre el personatge que després es convertiria en una pel·lícula amb Gregory Peck com actor principal: Gringo viejo.

De Georges Perec voldria rellegir la traducció catalana de La vie, mode d'emploi, publicada per l'editorial Proa amb el títol de La vida, manual d'ús. Vaig llegir la versió castellana no fa gaire i ara voldria passar, lentament, sense cap pressa, per la novel·la en català, simplement per no repetir del tot la lectura i per veure altres solucions a l'original francès o a la versió castellana. De tant en tant passo per la llibreria Proa i pregunto si ja l'han reeditada amb l'esperança que algú del local digui a qui correspongui que al menys hi ha un lector interessat en una traducció apareguda l'any 1998 i que ara ja és història.

D'Anselm Turmeda voldria llegir la Tuhfa (ho escric bé?, el títol és més llarg), especialment la primera part, la seva autobiografia. És un desig recurrent des de fa molt temps que va i ve sense materialitzar-se. No he descartat presentar-me a Tunísia per seguir les passes de Turmeda i la seva empremta. Darrerament han fet una traducció del llibre al francès, publicada a Perpinyà, que porta un títol aparentment extravagant, però que es refereix a un dels aspectes que més m'atreu del llibre: Pourquoi j'ai embrassé l'islam. El llibre, en català, comença així:

Déu m’ha convertit al camí recte i m’ha fet entrar en la religió correcta de Déu, la qual revoca totes les religions anteriors, per la qual Déu envià el seu estimat profeta Mahoma, a qui ajude la nostra pregària i la nostra sincera salutació. He vist i comprovat les seues argumentacions brillants, les quals no s’oculten a qui té un mínim de discerniment, llevat de qui no pot distingir un estruç d’un gra de mostassa.

I més endavant, al primer capítol, diu:

Sapigueu –Déu us siga misericordiós– que el meu origen és a Mallorca, Déu la retorne a l’Islam. És una gran ciutat costanera, situada entre dues muntanyes, i la travessa un rierol. És ciutat de comerç, hi ha dos ports on s’embarquen grans vaixells en establiments comercials de gran vàlua.
La ciutat pren el nom de l’illa de Mallorca, i la major part de la collita són olives i dàtils. D’olives, se’n fa més de vint mil barrils d’oli, que són enviats a Egipte i Alexandria. En la dita illa de Mallorca hi ha més de 120 ciutats emmurallades, habitades per molta gent. També hi ha fonts amb abundants dolls d’aigua que travessen pertot arreu fins a desembocar en la mar.
Mon pare era un ciutadà de Mallorca, no tenia altre fill que jo; i quan jo vaig complir els sis anys, em va enviar a un mestre sacerdot. Vaig llegir l’Evangeli gràcies a aquest sacerdot fins que en vaig aprendre de memòria més de la meitat, durant dos anys, i després vaig començar a aprendre la llengua pròpia de l’Evangeli i la ciència de la lògica, durant sis anys. Seguidament, vaig marxar de Mallorca a la ciutat de Lleida, en terra catalana, ciutat de la ciència per als cristians en aquell país, la qual té un gran riu que la travessa, on he vist or barrejat amb arena i, tanmateix, la gent considera que les despeses per a obtenir-lo no satisfan el seu benefici, i per això és deixat de banda.
En aquesta ciutat hi ha molts fruits, hi he vist els agricultors que divideixen el préssec en quatre parts i l’exposen al sol, i també la carabassa i la safanòria, i quan volen menjar-ne, de nit a l’hivern, els maceren amb aigua, els posen al foc i els conserven frescs per a cuinar-los...

són els beduïns una espècie en extinció?

2011-11-23T01:10:00.001+01:00

...Heredero de esta humilde alcurnia, me gustaba sentirme como un beduino, que muy bien podía recorrer y crecer por cualquiera de estos dos escalofriantes paisajes y que nunca sintió la ilusión de verse sentado en un escaño del hemiciclo madrileño y menos llegar a ser un culiparlante, como se conocía en las Cortes republicanas a los que nunca hablaban y que ahora deberían ser reconocidos como botonparlantes, porque su mérito es no equivocarse de botoncito a la hora de apretarlo y saber decir sí cuando hay que decir sí, decir no cuando hay que decir no, y abstenerse cuando hay que hacerlo. Ocho años después ha habido algunos diputados que no han llegado al conocimiento de este intríngulis, entre ellos, servidor.

[...]

Con todos estos nuevos conocimientos el Beduino atravesó la puerta de entrada en «Palacio» —así llaman al edificio rimbombante— y con un «¡jodo qué lujo!» se internó hacia las entrañas de aquello que le habían dicho era el Congreso.
Y lo era. Pero el humilde diputado no encontraba un lugar donde dejar su gabardina mojada por la lluvia, a pesar de dirigirse varias veces, de manera tímida, es cierto, a algunos ujieres entorchados como almirantes de la armada británica, que es la seria. Sin embargo, y quizá por el azoramiento de la mañana —reyes, presidentes, futuros ministros, diputados catalanes y vascos, andaluces, extremeños y Bono—, ninguno de aquellos ujieres supo indicar al Beduino un lugar para dejar la prenda mojada y con ella puesta se sentó, bajo las miradas divertidas y burlonas de los expertos en bancadas; algunos de ellos han llegado a aguantar más de veinticinco años. Y cuando digo aguantar, sé lo que digo: nuestro ciudadano, cortesano ya, se sentó en uno de los sillones y sucesivamente lo fueron desalojando y haciéndole subir hasta los últimos escaños. Dejaba los asientos mojados, y los diputados, que notaban la humedad en el culo, miraban hacia arriba y maldecían el día en que un número de votantes zaragozanos habían decidido enviar a esta turba monegrina a un lugar de reposo y silencio, por entonces, como era el Congreso.

[...]

El Beduino consiguió, al fin, un asiento y, tirando la gabardina al suelo, intentó saludar sonriente a los que le rodeaban: eran caras un tanto hoscas que parecían estar más ocupadas en otros menesteres que en dar los buenos días a los que acababan de llegar.
—De qué eres?—le preguntó un ciudadano absolutamente lujoso y repulido.
—De la Chunta.
—¿Gallego?
—No, aragonés.
—Es que con ese nombre...
Puede que tuviese un poco de razón, pero no era cuestión de reconocérselo, ni tampoco estaba el ambiente como para explicarle las razones.
—¿Y tú?
—Partido Popular: mayoría absoluta.
Un largo escalofrío de tristeza recorrió los húmedos huesos del Beduino, que miró hacia la tribuna de invitados donde su álter ego, el Labordeta, le saludaba y animaba.
Aislado y un poco más triste, el Beduino volvió la mirada hacia atrás, a los días en que, presuntuoso, recorría el territorio aragonés para ganar este escaño un tanto escoñado en aquel día de apertura, porque, como acudían los Reyes a inaugurar la legislatura —séptima—, estábamos como piojos en costuras: a mi izquierda el bien vestido; a mi derecha una señorita muy enseñoreada; delante dos catalanes, un vasco y, detrás, un par de paisanos que me saludaron con el mismo nerviosismo y emoción que guardaba dentro de mí. Al fin y al cabo, como me dijo uno de ellos, somos señorías. No sé muy bien por qué, pero finalmente me estrujé contra mis vecinos intentando encontrar un lugar más cómodo para mi culo urbano...

José Antonio Labordeta: Memorias de un beduino.

I jo que em pregunto: hi deu haver algun beduí (el de la Chunta?) aquesta legislatura? És poc probable, perquè els beduïns, sobretot de la subespècie dels congressistes, es troben en perill s'extinció, si és que en queda algun.

mantra

2011-11-22T01:11:00.000+01:00

Escolto el mantra de la pluja que allibera i pot arribar a alienar en la seva monotonia d'hores i de dies sense cap tro que la trenqui. Feinejo una mica abans d'anar a dormir, i un anunci de la televisió em recorda un mantra de la meva infantesa de creient incrèdul, un mantra de casa d'una tia i d'estudiant de batxillerat en un col·legi de capellans, en què ens adormíem a mig misteri, lliure la ment de tota preocupació que no fos l'examen de l'endemà.

Aquestes darreres setmanes he vist l'anunci inversemblant en no sé quin canal. I malgrat tot, si se'n fa publicitat és que deu tenir sortida. Qui sap si votants de dreta o esquerra repetien incansables els misteris de goig en un intent d'aconseguir uns resultats impossibles o de confirmar els que estaven cantats?

Com que alguns ja el deveu haver vist i no vull repetir-me, us passo la versió colombiana i, més avall, les instruccions modèliques en italià, però sense la veu del papa.

Si la crisi no us permet comprar el gadged o és l'escepticisme religiós que us manté distants, per què no feu una prova aquí abans de passar pàgina.

Res de res? Però, vosaltres, feu servir algun mantra? Es pot viure sense alguna lletania?

Oooooooommmmmm ma ni pe me hung

vergonyes i desvergonyes

2011-11-21T00:28:00.000+01:00

Sé, entenc, que mentre no hi hagi prou gent que vegi clar que s'ha d'acabar amb un sistema polític incapaç, el vell règim continuarà governant. Res a dir. En tot cas tinc una petita curiositat intel·lectual per saber el moment en què es produirà el canvi o la tendència al canvi. Deu anys, vint, cinquanta, cent? No tinc cap pista. Tampoc de com es produirà.

M'avergonyeix, i no és disculpa el fet que no hagi seguit les enquestes electorals, de no preveure que a Catalunya guanyaria la dreta. Quant a l'eufòria de Convergència, l'entenc.

M'avergonyeixo -innocència de qui no vol veure- que el PP sigui el tercer partit més votat a Catalunya. No pel fet dels vots, sinó per ser incapaç de saber d'on vénen amb exactitud els seus votants i, sobretot, per oblidar qui viu a Catalunya.

També m'avergonyeix, però menys, que no és falta meua, que hi hagi tanta gent -menys que en altres eleccions- que hagi decidit, per raons diverses, que no calia participar. Si al menys la seua veu obtingués algun resultat pràctic...

No m'avergonyeix haver votat Moisès Broggi per al Senat. Encara que sé que el Senat és un no-res i que el doctor Broggi no hi anirà ni que surti elegit (ha sortit?), m'ha semblat que a certa edat s'agraeix que et recordin i t'apreciïn. La veritat és que tampoc no coneixia cap altre nom.

Bé, tot plegat no té tanta importància. Resistirem, imagino, els anys de misèria moral i material que ens esperen i mirarem de fer, i no només de dir, alguna cosa per escurçar-los. Difícil, i tant!

quina veritat ens farà lliures?

2011-11-20T01:35:00.000+01:00

...i coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.

Joan, 8:32

Avui, a l'hora del vermut, aniré a votar. Deurà ploure i cap arc de sant Martí marcarà una pausa ni serà senyal de res. No votaré cap veritat, encara que algunes siguin mig compatides, perquè hi ha tantes veritats com persones i ni tan sols coneixem les nostres pròpies veritats. Em resignaré a intentar no votar cap mentida grossa i a acontentar-me pensant que la llibertat, com la veritat i la mentida, són canviants i inabastables.

Avui he vist Primary colors, una pel·lícula que crec que ha estat injustament tractada, potser perquè intenta reproduir la cursa de Clinton a la presidència i les concrecions van fer oblidar el fons, la redempció impossible, la relativitat, el desconeixement. Em sembla trobar una prova del que dic en el fet que a Youtube trobo el discurs del futur president -ben efectiu- mentre que m'és impossible poder posar el discurs del candidat que es retira, interpretat per Larry Hagman.

són els batxillers també xafarders?

2011-11-18T00:19:00.002+01:00

A l'institut anem preparant una revista digital que esperem tenir llesta a meitat de desembre. Es tracta de parlar una mica de tot, de qüestions domèstiques i d'esdeveniments de l'exterior. Voldríem que fos el primer número d'una publicació trimestral o, encara millor, bimestral. De moment, els temes, procedents d'alumnes -especialment-, professors i pares, els anem suggerint els editors, però també ens arriben propostes dels col·laboradors.

Una d'aquestes propostes consisteix a escriure una secció fixa en to d'humor sobre petits detalls de la vida i miracles de la gent del centre: que si tal surt a parella per setmana, que si aquella es pensa que l'institut és una passarel·la de moda... En fi, uns petits flaixos quotidians que procuraran no ferir cap sensibilitat.

Com que les dues que pensen investigar el seu entorn no van indicar cap títol, els editors vam suggerir els noms que crèiem que podien ser adients: tafaneries o xafarderies. Jo sóc partidari del segon mot, que em sembla que respon més a la finalitat de la secció perquè entenc que el que apareixerà a la revista va més enllà de la simple tafaneria, en el camí de la propagació de rumors algunes vegades sense base gaire sòlida. Després, reflexionant, vaig pensar que la meva tria potser no només es basava en el convenciment de la bondat conceptual, sinó també en el fet que en la meva llengua materna no existeix la paraula tafaner, perquè al meu poble als qui són especialment curiosos se'ls anomena batxillers (i aquí recordo quan ma mare em deia que no fos tan batxiller, no al·ludint l'excel·lència d'una fi del batxillerat que encara no havia començat, sinó la meva dèria d'estar pendent de les converses dels grans, sovint més interessants i sempre més misterioses que les de la gent de la meua edat). Sobre batxiller, Coromines -per reblar amb una autoritat- comença dient: 'el que ha rebut el primer grau acadèmic' (d'on, després, 'l'inclinat a tafanejar'), del francès bachelier id., antigament bacheler 'jove que encara no és cavaller' (i vol ser-ho)...

Tenint en compte que les dues alumnes que han proposat farcir la secció són de primer de batxillerat, la paraula batxilleries, que es prestaria al doble sentit, em sembla idònia per encapçalar les seves xafarderies o tafaneries, però arribat a aquesta conclusió, em torna a venir el dubte habitual: ¿més enllà de la dificultat de comprensió inicial de la paraula per part dels lectors previstos, fins a quin punt podem introduir mots d'una altra part del territori quan ja existeix el mot equivalent en aquest territori? ¿Poden coexistir dos mots amb exactament -o gairebé- el mateix significat, un dels qual significa una intrusió i un esforç, encara que també afegeix riquesa lingüística, mentre que l'altre suposa naturalitat i continuïtat?

Callo? Argumento i proposo? Esclar que més que batxilleries, insisteixo, s'escriuran, ho sé, xafarderies.

acontentament 3 (la saviesa)

2011-11-17T00:18:00.000+01:00

Quan escrivia l'altre dia sobre la llista dels pobres vaig recordar un poema d'aquells que ens feien aprendre de memòria a les classes de llengua. Suposo que eren uns versos adequats per produir un cert acontentament durant els anys en què la guerra ja era lluny però la postguerra interminable encara ens mantenia en una certa penúria i en unes privacions que els nens i els adolescents a penes notàvem perquè entraven en la normalitat de la nostra vida. Ignoro què pensava en aquell moment sobre els versos, segurament em devien servir per sentir-me un privilegiat perquè jo no vivia ni de bon tros com aquells savis; d'altra banda, i en un altres sentit, devia incidir el comentari del mestre: sempre hi ha algú que està pitjor que nosaltres, fins i tot els savis -val a dir que quan ets jove sempre et sents més o menys savi.

Cuentan de un sabio, que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas yerbas que cogía.
«Habrá otro», entre sí decía,
«más pobre y triste que yo?»
Y cuando el rostro volvió,
halló la respuesta, viendo
que iba otro sabio cogiendo
las hojas que él arrojó.

Calderón de la Barca

Actualment, aquests versos, a més dels aspectes expressats més amunt, em suggereixen altres consideracions. La primera és sobre el concepte de savi, que sovint lliguem al d'intel·ligència -mot d'interpretacions i matisos múltiples-, però que més aviat, al menys en la nostra ment, indica aquell qui té molts coneixements però que sovint no és estrany que sigui un pèl despistat i no tingui gaires habilitats pràctiques. Així que no ens ha de resultar rar trobar algun savi en una situació semblant al del poema. En segon lloc, amb la crisi actual, el poema ens confirma que la nostra desconfiança dels savis, d'aquells que sembla que tenen solucions per a tot, que sembla que comprenen perfectament el món en què vivim. D'aquests savis, tots ens coneixem uns quants caiguts en desgràcia, i més que en veurem. Aquest és un món de vius, no un món de savis.

El que sí que recordo que m'intrigava abans, i encara hi penso en repassar els versos, és el motiu pel qual el segon savi no recollia directament les herbes. Era més savi el primer? Es tractava simplement que el segon savi no era expert en nutrició o botànica? Els poetes,d'aquests detalls, no en solen parlar.

acontentament 2 (aforismes i metàfora)

2011-11-16T00:30:00.000+01:00

I a l'altra paret de la futura, però que molt futura, residència d'ancians:

En aquest cas, segur (?) que les urnes no les han deixades simpatitzants de partits ecològics. Sigui com sigui, guanyen les urnes:

(Es diu: no votar és afavorir la dreta. Jo afegiria que votar la dreta també és afavorir-la. Ep, dic jo.)

acontentament 1 (els somnis de les urnes)

2011-11-15T01:28:00.000+01:00

No estic segur si el títol d'avui hagués estat més escaient, més precís, amb la preposició a, però m'he decidit per la de. Malament quan un dóna voltes, ni que siguin curtes, a les preposicions, i encara més a l'entorn de les insignificants preposicions àtones. Un dia, quan ja no quedin temes i el món sigui com en els nostres somnis, haurem de parlar de la importància de les preposicions.

Tinc clar, definitivament, que votaré, i m'admiro d'aquesta certesa precisament en el moment d'unes eleccions en què també he arribat a la conclusió que el sistema polític necessita canvis radicals, tot i ser conscient que aquests canvis -els que jo desitjaria o els que es faran- tardaran molt a realitzar-se, al menys tant que jo ja no els veuré. Llàstima. Mentrestant, cansat dels discursos reiteratius de polítics i dels periodistes que els segueixen la veta perquè d'alguna manera cal guanyar-se el sou, m'entretinc veient i gaudint la innocència dels missatges alternatius, com el d'aquest negre sobre fons verd esperança que hi ha a la vora de casa:

Que no sap que els somnis mai no han entrat en política? Que no sap que ja fa temps que els polítics són destructors de somnis? Que no sap que les urnes esclatarien en mil bocins si algun somni hi tingués cabuda? És clar que ho sap. Això és el que diu.

Els somnis es troben en la ficció de l'inconscient, quan perdem el món de vista, i en la consciència dels versos. La realitat dels somnis, ara per ara, és literatura.

Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar.se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.

Josep Carner: “La vida i el vi” (fragment), de Lluna i llanterna

Segismundo:
Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Pedro Calderón de la Barca: La vida es sueño (fragment)

Deixem de banda Sigmund Freud, que com de sap té aquest nom perquè la seua mare era una admiradora de l'obra de Calderón.

molta roba i més sabó

2011-11-14T01:03:00.000+01:00

Sembla clar que l'homenatge blocaire a la Montserrat Roig ha estat un èxit de participants, de gent que tenia alguna cosa a dir sobre el personatge i la seua obra. Els blocs organitzadors assenyalen una mica més de dues-centes col·laboracions, en alguns casos amb més d'un post. A mi em sembla una xifra important, i potser encara ha quedat algun post ignorat.

Sense entrar en consideracions sobre el motiu pel qual es recorda determinats escriptors i no d'altres, el que em pregunto cada cop que hi ha un esdeveniment d'aquest tipus és qui es llegeix tot el que fabriquem. Per exemple, qui s'ha llegit tot el que va aparèixer el dia 10 sobre la Montserrat Roig. Fent un càlcul aproximat més aviat poc exagerat ( tenint en compte la llargada dels textos, la inclusió d'imatges, la durada d'alguns vídeos, la visita a enllaços, el temps de carregar la pàgina...), afirmaria que qui hagi volgut llegir tot el material ràpidament ha dedicat unes 10 hores a recórrer blocs, això sense comptar la lectura de comentaris o l'interès a deixar-ne algun. Potser sí que hi ha hagut algun lector que s'ha passat aquest temps recorrent blocs, no ho sé. Per altra banda, si imaginem que els blocs participants, que poden ser els més interessats a saber què diuen els seus coparticipants, han passat per tota la llista de col·laboradors espontanis, voldria dir que tots hem tingut una mica més de dues-centes visites que potser no han llegit, però al menys han tafanejat el post. Ha estat així? En el meu cas, puc assegurar que ni com a lector ni com a visitat he estat prop del 200.

I què? Doncs res, és una simple constatació matemàtica. A vegades l'important és participar. I, compte, que el que hem escrit queda a Internet per a la posteritat. Quants centenars de milers de persones llegiran amb el temps el que en el seu moment va tenir més ponents que públic? Els meus coneixements matemàtics no arriben tan lluny.

retrobament

2011-11-13T02:22:00.001+01:00

Avui he tornat al sud. Olives negres-morades-vermelles...-puntejades, petites i brillants, fulles al sol, ceps de de pàmpols rovellats que esperen una altra primavera, garrofers de branques fràgils i escorça laberíntica on encara corren les formigues, igual que a les figueres que ja no fan olor de mel embriagadora, i als pins, aquí i allà, amb resina translúcida i color mel de bruc i l'olor de l'estiu encara intensa en el record, ametlles esparses, seques i oblidades, mirant el cel, serves arrugades que ningú no recorda, argilagues de flor groga naixent, humil i omnipresent, que farien uns espetecs esplèndids per sant Joan si encara es fessin focs a cada carrer del poble ... i tota la garriga que no vol massa pluja perquè es pot ofegar: timó, romer, sajolida... les mates ufanoses amb piquets vermells ... Marges de pedra d'un gris blavenc, acoten els espais. Paisatge sec de terra seca, com jo, que malgrat tot, verdeja. Al fons, el mar, que marca uns altres límits, que puja i baixa segons el vent que bufa i la lluna que fa, i canvia de color segons senyoresin el cel el sol benigne o els núvols de tempesta.

Entre els barrancs, el poble, la casa de la mare, fa anys també del pare, ara tancada. Aviat, potser d'alguna altra casa sortirà fum amb olor d'olivera per perfumar el fred intens i dolorós, i enyorat, d'un hivern que s'acosta, cada cop més proper i més present en la memòria.

les competències

2011-11-11T01:23:00.000+01:00

He entrat per casualitat en la llista que publica Forbes de les persones més riques del món, en bilions de dòlars. No sé si els que hi figuren són realment els més rics perquè no sé si realment és fàcil de comptar tot el que tenen i, sobretot, perquè és sabut que com més diners tens més fàcil és amagar-ne uns quants. És igual, segur que el rànquing és força precís i que cada dia deu haver-hi gent que fa esforços sobrehumans per figurar-hi.

Actualment, amb tota aquesta història de la crisi, deu se difícil aconseguir un lloc entre els llistats. Potser el camí més recte el troben aquells que no tenen res i de sobte se'ls acut alguna idea que tampoc no produeix res concret, que es pugui pesar, exposar als aparadors, posar en un prestatge... Alguna inanitat com, per exemple, Facebook. La veritat, no ho sé.

De tota manera, trobo que actualment té més mèrit arribar a aconseguir bones posicions en una llista que no conec que mai s'hagi fet per dificultats evidents: la llista dels més pobres. Abans de continuar m'imagino que algun lector es pot preguntar quin interès pot tenir conèixer la llista dels més pobres. Doncs per a mi i per als qui passen per aquí, la mateixa, és a dir, cap; però, insisteixo, que complicat poder arribar a les posicions més altes de la llista dels més pobres, sobretot en els temps que corren, amb tanta competència! Sembla fàcil i molts deuen pensar que a diferència de les llistes dels qui tenen més diners, si un en té la ferma voluntat, i amb una mica d'esforç, escalar posicions ha de ser factible. Jo no ho veig tan senzill, com a mínim em sembla extraordinàriament complicat arribar a les primeres posicions. Fins i tot el camí el veig ple de deslleialtats, perquè estic segur que molts entren a la llista sense cap treball, sense proposar-s'ho, d'una forma totalment natural, cosa que no dubto que desanima als qui, en un moment o altre, han fet de la pobresa l'objectiu de la seva vida.

M'imagino que si algú intenta ara o en els propers anys elaborar la llista dels més pobres, es trobarà que en la primera posició hi hauria de posar una multitud ex aequo i, la veritat, aparèixer compartint el primer lloc amb milers de persones sembla que no té gaire mèrit en una societat que valora la singularitat més que cap altra cosa, de manera que la gent intentarà amagar la seva pobresa. Ara bé, si arriba un moment en què tothom aconsegueix un cert grau de benestar i riquesa, auguro sense cap dubte, que hi haurà bufetades per ocupar els primers llocs del rànquing dels pobres. És més, no dubto que els més poderosos, cansats del seu estatus i de la manca d'estímuls, facin mans i mànigues per canviar de llista. I quan els rics, els veritablement rics, es proposen alguna cosa no hi ha pobre que se'ls pugui resistir. Temps al temps.

Montserrat Roig per ella mateixa

2011-11-10T00:18:00.001+01:00

A mi m'heu de fer una entrevista? Feu-la als grans... Voleu joves? Jo vull dir els grans escriptors. Els joves, massa que ens han consentit... Sí, si que ho penso. A més, a les entrevistes moltes vegades tendim a donar una imatge diferent del que som, saps? Tothom dóna la imatge del que voldria ésser o almenys una de diferent... M'ho deia en Miquel Terradell fa poc: mai no es diu la veritat del tot en una entrevista. En Brossa segur que us va rebre a Balmes, oi?, a l'àtic aquell ple de paperassa on mai no escriu, no? Ningú no resulta com és, realment, encara que ho vulgui... Us voleu entrevistar amb mi i no amb la meva imatge? Veurem si ho aconseguim...

Lluís Busquets i Grabulosa: Plomes catalanes contemporànies. 1980

Els escriptors, simplificant i parodiant els amics, coneguts i saludats de Pla, els podria classificar en rellegits, llegits i fullejats. Després venen els matisos. D'escriptors amics, és a dir, rellegits, en tinc ben pocs, alguns més que d'altres; de llegits, força; en el cas dels fullejats, no cal entra-hi.

Quan vaig llegir l'homenatge que es preparava a la Montserrat Roig vaig pensar que pertanyia al meu grup d'escriptores llegides en un determinat moment i que després, no sé per què, es va convertir en fullejada, si exceptuo Digues que m'estimes encara que sigui mentida, llibre que em van regalar tot subratllat.

La paraula homenatge no m'agrada gaire perquè encara li trobo unes connotacions de vassallatge i no sóc gaire partidari dels tributs, ni de fer-ne ni de rebre'n. Entenc més les paraules celebració, aproximació, record -amb més o menys admiració- o alguna altra paraula més precisa que no se m'acut i que en algun moment trobaré. A més a més, en el cas de les dones, i sobretot si tenen un cert vessant feminista reconegut, jo, en tot cas, suggeriria feminatge (més que donatge). En fi, anem al gra, en saber de l'homenatge a Montserrat Roig em va semblar, com m'ha passat en ocasions anteriors, que era un bon moment per recuperar lectures o per fer-ne de noves, però encara no ho he fet i no sé per on començar. El que sí que he repassat són velles entrevistes, de l'època en què jo llegia l'escriptora. M'ha semblat que avui, en què preveig que hi haurà molta gent que parlarà de l'escriptora, de la periodista o de la presentadora amb més coneixement que jo, la meva aportació podria ser simplement recordar la Montserrat Roig de gairebé els inicis vista per ella mateixa, la que tenia conviccions, però també dubtes.

He copiat uns quants fragments d'una entrevista que va fer per al llibre La generació literària dels 70. Més tard, en altres entrevistes, ella mateixa recordava que algunes coses que deia ja no les diria o ja no les pensava. Malgrat tot, en aquestes ocasions, tampoc rebutjava el que va dir,es tractava simplement d'un altre temps de la seva vida, d'una vida tan curta.... Callo i la deixo parlar.

L'única cosa que sé en aquest moment és que m'interessa escriure, encara que no hi dono més transcendència que el fet que un fuster faci les taules ben fetes. Escric perquè alguna cosa s'ha de fer en aquesta vida.
Per a escriure, però, també em cal rebre abans unes experiències: no es tracta només d'omplir uns holandesos, sinó de comprendre el món, de donar-li una coherència literària.

I no vull ser un escriptor de diumenge a la tarda: tinc molta mania als diumenges a la tarda, són horrorosos, ensopits... El meu ideal seria passar-me quinze dies escrivint en una casa de pagès i passar els altres quinze del mes a Barcelona.

No crec que la meva feina d'escriptora em comprometi com a persona política. En la civilització actual, els intel·lectuals tenen una mena d'immunitat per anar pel món que no haurien de tenir: són gent privilegiada. És clar que com a persona haig d'estar compromesa, però no en tant que escriptora.

El realisme socialista, quan va sortir, podia ser interessant, però quan va esdevenir forma de cultura oficial al servei d'un determinat poder, va perdre tota la validesa, em sembla. L'erotisme? És un factor més a tenir en compte i he constatat que hi entrat més que no em pensava, a la meva obra: m'interessa com a descobriment d'unes relacions i com a desvetllament d'unes sensacions adormides. També aprofito elements autobiogràfics, però no faig autobiografia, tot i que només em veig capaç de parlar dels ambients que conec i dels seus personatges. Sí, m'interessa relacionar el fet literari amb el cinematogràfic i no considero una amenaça la cultura de la imatge, que pot ser tan vàlida com la de la lletra impresa. He pensat, fins i tot, en la possibilitat de fer guions de cinema: això m'apassionaria. Per ara, intento tot el que puc d'incorporar noves tècniques: a vegades per a explicitar una situació has d'aprofitar una tècnica de tipus visual. Dels directors de cinema m'interessen els que saben explicar una història: Visconti, Berlanga, Bardem, Polansky, Lubistch, Rossellini... En canvi, Antonioni em repugna, com el Fellini del “Satyricon”. ¿Quin és el fons del fons últim de la meva obra? Ui...! Quines preguntes...! Em nego a respondre, m'hi nego... En contrast, puc dir que la meva obra és molt arrelada al nostre context. Hem patit una fam històrica tremenda i alguns en participem, encara, com a adolescents; però em sembla que passa a tot arreu. M'interessa això d'aquí, crear noves coses; en definitiva, feina d'escriptor.

No, no tinc cap mena de problemes normatius; l'únic, si de cas, és el de riquesa lingüística [...] Em preocupa, ara, trobar una riquesa lèxica que no sigui forçada, una llengua que, coi, és parlada per la gent del carrer.

M'interessa el tema de la dona d'una manera relativa, relativa en tant que el relaciono amb els altres; la Simone m'interessa com a dona que s'ha fet uns farts de pensar -amb la sort de tenir un Sartre al costat- i la Virgínia com a escriptora. La situació personal davant d'això és molt ambigua, d'indefinició; em sembla que mai no escriuré res sobre la dona, perquè el que ens interessa, a les dones, és posar-nos a fer coses positives; ja ho faran els especialistes.

M'interessa tot, la gent, la humanitat, per pura xafarderia, eh! Em sento integradíssima en la meva societat petit-burgesa, perquè en sóc; si algú, dels qui viuen com jo, diu que és un marginat, no m'ho crec gens.

Ja he dit que no faig política quan escric, encara que per a escriure m'exigeixo a mi mateixa una concepció política del món; però no, no participo gens a fer la revolució, perquè tal com estan les coses, l'única manera de fer la revolució és anar amb metralletes a les muntanyes; i el dia que això s'aconsegueixi, nosaltres, com a intel·lectuals, no hi tindrem res a fer i haurem de fer el que ens manin. I em temo que haurà de córrer molta sang.

Oriol Pi de Cabanyes, Guillem-Jordi Graells: La generació literària dels 70. 1971.

com es pot ser ateu si ja no hi ha déus?

2011-11-09T01:10:00.000+01:00

Ai, els mortals ens culpen, als déus, de tantíssimes coses!
Diuen que som el motiu dels seus mals, mentre són ells mateixos,
per insensats i per boigs, els qui es busquen dolor sense mida.
Odissea

Ja vaig fer ahir la meua petita contribució setmanal a la literatura política. Cap esperança i només una veu més que no clama en el desert perquè no hi ha cap desert de veus, al contrari, sobren veus i falten fets, sobren informacions i desinformacions i falten fets.

Continuarem amb la veu de la literatura, que és un camp còmode i flexible que no enganya ningú: només són possibles les veus. No recordo quan, però devia ser molt jove, vaig llegir Gog, de Papini. Sé que em va impressionar, que em molts moments em va inquietar, em va neguitejar. Sensacions velles que han canviat a partir d'un repàs superficial fa uns quants mesos. Ara moltes de les històries de Gog em semblen elementals perquè m'he fet gran i, sobretot, perquè una bona part de les històries que en la meva innocència creia ficcions terribles sé que són àmpliament superades per la realitat, força més rica i detallada que les ficcions de Papini. Ai, el temps!

LA COMPRA DE LA REPÚBLICA

Nueva York, 22 marzo

Este mes he comprado una República. Capricho costoso y que no tendrá imitadores. Era un deseo que tenía desde hacía mucho tiempo y he querido librarme de él. Me imaginaba que el ser dueño de un país daba más gusto.

La ocasión era buena y el asunto quedó arreglado en pocos días. El presidente tenía el agua hasta el cuello: su ministerio, compuesto de clientes suyos, era un peligro. Las cajas de la República estaban vacías; crear nuevos impuestos hubiera sido la señal del derrumbamiento de todo el clan que se hallaba en el poder, tal vez de una revolución. Había ya un general que armaba bandas de regulares y prometía cargos y empleos al primero que llegaba.

Un agente americano que se hallaba en el lugar me avisó. El ministro de Hacienda corrió a Nueva York: en cuatro días nos pusimos de acuerdo. Anticipé algunos millones de dólares a la República, y además asigné al presidente, a todos los ministros y a sus secretarios unos emolumentos dobles de aquellos que recibían del Estado. Me han dado en garantía -sin que el pueblo lo sepa- las aduanas y los monopolios. Además, el presidente y los ministros han firmado un convenio secreto que me concede prácticamente el control sobre la vida de la República. Aunque yo parezca, cuando voy allí, un simple huésped de paso, soy, en realidad, el dueño casi absoluto del país. En estos días he tenido que dar una subvención, bastante crecida, para la renovación del material del ejército, y me he asegurado, en cambio, nuevos privilegios.

El espectáculo, para mí, es bastante divertido. Las Cámaras continúan legislando, en apariencia libremente los ciudadanos continúan imaginándose que la República es autónoma e independiente y que de su voluntad depende el curso de las cosas. No saben que todo cuanto se imaginan poseer -vida, bienes, derechos civiles- depende en última instancia de un extranjero desconocido para ellos, es decir, de mí.

Mañana puedo ordenar la clausura del Parlamento, una reforma de la Constitución, el aumento de las tarifas de aduanas, la expulsión de los inmigrados. Podría, si me pluguiese, revelar los acuerdos secretos de la camarilla ahora dominante y derribar así al Gobierno, obligar al país que tengo bajo mi mano a declarar la guerra a una de las Repúblicas colindantes. Esta potencia oculta e ilimitada me ha hecho pasar algunas horas agradables.

Sufrir todos los fastidios y la servidumbre de la comedia política es una fatiga bestial; pero ser el titiritero que detrás del telón puede solazarse tirando de los hilos de los fantoches obedientes a su movimiento, es una voluptuosidad única. Mi desprecio de los hombres encuentra un sabroso alimento y mil confirmaciones.

Yo no soy más que el rey incógnito de una pequeña República en desorden, pero la facilidad con que he conseguido dominarla y el evidente interés de todos los iniciados en conservar el secreto, me hace pensar que otras naciones, y tal vez más vastas e importantes que mi República, viven, sin darse cuenta, bajo una dependencia análoga de soberanos extranjeros.

Siendo necesario más dinero para su adquisición, se tratará, en vez de un solo dueño, como en mi caso, de un trust, de un sindicato de negocios, de un grupo restringido de capitalistas o de banqueros.

Pero tengo fundadas sospechas de que otros países son gobernados por pequeños comités de reyes invisibles, conocidos solamente por sus hombres de confianza, que continúan recitando con naturalidad el papel de jefes legítimos.

venceran, però...

2011-11-08T00:31:00.000+01:00

En tornar de la feina he recollit de la bústia la targeta censal que m'informa de les meues dades i del lloc on puc votar en les properes eleccions estatals. Cap variació. I no obstant, en el meu cas seran les primeres eleccions en què d'una manera molt clara, més que mai, voti o no voti, tindré plena consciència que cal canviar el sistema d'ordenar, coordinar i dirigir els territoris i la gent que hi viu. Cal fer canvis radicals. Arribat a aquesta conclusió genèrica, ja podria acabar el post i esperar que es donin les circumstàncies i les pressions que propiciïn aquests canvis, però com que el temps en què això passarà el veig llunyà, continuo.

Hem entrat oficialment en el període de propaganda electoral -crec- en què els candidats dels partits sense aportar -ara menys que mai- cap novetat, cap concreció, ens volen convèncer de la bondat de les seues propostes. Rajoy ens explica ara que és moderat, que tant pot anar com tornar, i que representa tothom i ho té tot controlat. Recordo la participació de Rajoy en unes llunyanes tertúlies televisives presidides per Hermida; sempre em va semblar el més lent de tots els contertulians, quan els altres tornaven, ell començava a anar. Aquest serà, diuen, el proper president de l'Estat. Rubalcaba recorre a dues velles glòries (?) que ja estan de volta de tot, elefants del passat que en les seues jubilacions daurades de pensionistes en consells d'administració o similars ja se'n foten de tot. Rajoy i Rubalcaba són el passat que vol governar el present i eternitzar-se, ells o els seus descendents, en el futur, i per a desgràcia de tots serà així en el futur proper. PP i PSOE són aparells burocràtics que ja no poden convèncer, però que venceran.

Em salto els altres partits estatals. Anem al nostre territori deixant de banda les sucursals. CiU? Duran? Què ens explica Duran, el polític fins ara més valorat en les enquestes exteriors? Qui és Duran? Què o qui ha governat Duran fins ara? I ERC? D'acord, molt bé, li tornem a donar per enèsima vegada un vot de confiança. Tornarem a estar satisfet amb el seu “algú ho havia de dir”; o tenen possibilitats de presentar-nos un “algú ho havia de fer”? Diuen que ICV té bones perspectives -ssmpre a la cua- amb Coscubiela, a qui ja crèiem retirat. Avui llegeixo en el diari una entrevista en què el periodista destaca aquesta frase: “Déu me'n guard de ser portaveu del 15-M, quina barbaritat!” Llàstima, perquè el futur, en part, i més el seu, va per aquí. Em deixo partits? Crec que no, al menys no me'n deixo cap que tingui algun pes aquest novembre. I ja veurem com tots, sigui per una raó o altra, venceran.

Entenc que hauria d'haver deixat de banda noms propis i i hauria d'haver parlat d'economia que és el que en temps difícils pot proporcionar alguna esperança general de felicitat, és a dir de seguretat de subsistència. Jo, d'economia no en sé, però parlem-ne. Els països, encara que no siguin feliços, viuen en una certa pau quan la majoria de gent -místics a part- té alguna feina que li proporciona l'estabilitat material i espiritual. No cal dir que l'atur peninsular és brutal, tercermundista i que per qüestions estructurals -com ho anomenen els economistes?- difícilment serà en un futur menor del 10 o 15 %. Acceptem-ho, de moment. Bé, i ara repeteixo i matiso el que deia fa uns dies, votaré qui em digui quants nous llocs de treball s'aconseguiran en una de les indústries -dic indústria perquè he sentit que alguns l'anomenen així- capdavanteres, consolidades i sòlides del país, el turisme. Accepto errors -vull ser generós- de fins a 30.000 persones. Però, i aquí? I si tinguéssim concert econòmic o com es digui? La pregunta és la mateixa, i acceptaria un error de 5.000 persones. M'adono que tot plegat aquestes són unes consideracions simplistes. Ho admeto. Però, més que les que faran servir els dos principals candidats al govern d'Espanya en el debat d'aquesta nit? Qui tingui fetge per seguir-lo -ai, que a vegades també som masoquistes- ja ens ho dirà.

resignació

2011-11-07T01:15:00.001+01:00

Ja començo a estar cansat de la germana pluja. Avui no l'ha aturat ni el sol que ha aconseguit treure el cap una estoneta entre els núvols, ni ha tingut la cortesia de saludar-lo amb un bon arc de sant Martí abans que tornés a desaparèixer fastiguejat de tanta humitat.

La Joana, que ha participat en la cursa de la dona contra el càncer (déu meu, a més d'altre material, ha arribat amb dotze desodorants que li tocarà repartir entre amigues i conegudes!), s'ha quedat a dinar al Maremagnum amb les seves companyes d'aventura aquàtica, mentre jo, quan ha arribat l'hora, m'he hagut de fer el dinar a desgana a partir de quatre coses sobreres: uns quants xampinyons, una mica de ceba, un no res de tomata, tres bajoques comptades, un cul de l'ampolla de Torres, un pebrot verd, unes tires de pebrot vermell escalivat, una mida i mitja d'arròs, un xic de coliflor, encara no cent cinquanta grams de bacallà, unes branquetes de julivert i dos alls, un polsim de sal i de sucre... Ni tan sols he tingut esmà de canviar les estovalles ni de posar una copa en lloc del got vell que m'ha vingut més a mà, ni de plegar com calia el tovalló... Tampoc se m'ha acudit preparar uns altres coberts per si sobtadament apareixia algú.

Després de dinar he pensat menys en la pluja i se m'ha acudit que fa temps que no parlo de gastronomia, en detall, vull dir. En fi, demà serà un altre dia.

continua la pluja

2011-11-06T01:11:00.000+01:00

Ahir, ja fosc -es fa ta aviat fosc...- no va valer el paraigua per contenir l'aigua. No em va importar, perquè en un moment o altre la pluja ha de calar en el cos i en l'esperit. Com, si no fos així, penetraria després el sol? Vaig tornar a llegir el poema de Machado que ja no recordava en alguns detalls -i vaig tornar a llegir Machado. Vaig retrobar aquell món i aquella condensació que ja no sé si s'entén en les escoles, perquè els mestres ja no són com abans i els alumnes miren, mentre plou, el vidre de la pantalla de l'ordinador. Però és clar que s'entén, encara que les tardors ja no ens semblin tan fredes i a les parets, o on sigui, hi hagi altres Caïms i Abels i s'hagin digitalitzat els llibres.

Recuerdo infantil

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.

Es la clase. En un cartel
se representa a Caín
fugitivo, y muerto Abel,
junto a una mancha carmín.

Con timbre sonoro y hueco
truena el maestro, un anciano
mal vestido, enjuto y seco,
que lleva un libro en la mano.

Y todo un coro infantil
va cantando la lección:
"mil veces ciento, cien mil;
mil veces mil, un millón ".

Una tarde parda y fría
de invierno. Los colegiales
estudian. Monotonía
de lluvia tras los cristales.

Pluja suau, la d'avui. Monotonia que trenquen els crits dels joves que celebren una festa rere uns vidres humits. Qui sap si més tard llegiran Machado i pujaran un poema al seu bloc?

monotonia

2011-11-05T01:26:00.001+01:00

Va plovent. És una pluja constant i persistent -per moments una mica impertinent-, noucentista, d'aquelles que són tan benvingudes al camp i que a la ciutat no impedeixen una circulació mesurada per fer allò que cal. Ara he pensat, inevitablement, en Antonio Machado, en la monotonia del paisatge, en la monotonia dels mantres de la meva postguerra de finals dels 50 o dels 60 a l'escola del poble, en aquelles llistes aparentment inservibles com la dels reis gots: Ataülf, Sigeric..., que no sé si mai ens van fer aprendre o simplement llegir -Oh el rei Vamba!, anomenat així per les esportives que duia en les batalles-; llista en castellà, per suposat, en què Roderic era Rodrigo, el que regnava quan van arribar els sarraïns (any 711, ara fa 1.300 anys, que aviat es diu) que aleshores eren simplement los àrabes i que nosaltres en dèiem els moros, tot i que no en coneixíem cap.

Ara que plou i que faig temps a casa, se m'ha acudit de pujar una llista de noms que no ens ensenyaven a l'escola, on, evidentment, tampoc no teníem idea que en algun moment més proper en el temps que el dels reis gots hagués existit una institució que es deia Jocs Florals. No sé si la llista pot fer algun servei, i és més llarga i més difícil de recordar que la dels reis que ens van governar, no em consta si bé o malament, ja fa tants anys.

Presidents dels Jocs Florals:

1859: Manuel Milà i Fontanals
1860: Francesc Permanyer i Tuyet
1861: Lluís de G. Pons i de Fuster
1862: Joan Illas i Vidal
1863: Braulio Foz y Burges
1864: Joan Cortada i Sala
1865: Antoni de Bofarull i de Brocà
1866: Pau Valls i Bonet
1867: Marià Aguiló i Fuster
1868: Víctor Balaguer i Cirera
1869: Adolf Blanch i Cortada
1870: Josep Lluís Pons i Gallarza
1871: Estanislau Reynals i Rabassa
1872: Josep de Letamendi i de Manjarrés
1873: Jeroni Rosselló i Ribera
1874: Albert de Quintana i Combis
1875: Francesc Pelagi Briz i Fernández
1876: Lluís Cutxet i Font
1877: Antoni Ros d'Olano
1878: Josep Lluís Pons i Gallarza
1879: Gonçal Serraclara i Costa
1880: Teodor Llorente i Olivares
1881: Jacint Verdaguer i Santaló
1882: Frederic Soler i Hubert
1883: Manuel Milà i Fontanals
1884: Manuel Duran i Bas
1885: Vicent Wenceslau Querol i Campos
1886: Valentí Almirall i Llozer
1887: Jaume Collell i Bancells
1888: Marià Aguiló i Fuster
1889: Àngel Guimerà i Jorge
1890: Joaquim Rubió i Ors
1891: Joan J. Permanyer i Ayats
1892: Ramon Picó i Campamar
1893: Josep Morgades i Gili
1894: Josep Balari i Juvany
1895: Lluís Domènech i Montaner
1896: Narcís Oller i Moragas
1897: Francesc Maspons i Labròs
1898: Francesc Romaní i Puigdengolas
1899: Josep Torras i Bages
1900: Eusebi Güell i Bacigalupi
1901: Francesc Pi i Margall
1902: Francesc Matheu i Fornells
1903: Josep Franquesa i Gomis
1904: Joaquim Riera i Bertran
1905: Francesc Ubach i Vinyeta
1906: Miquel Costa i Llobera
1907: Antoni Rubió i Lluch
1908: honorari: Miquel Victorià Amer i Omar; efectiu: Jaume Collell
1909: Dolors Monserdà (de Macià) i Vidal
1910: Miquel dels Sants Oliver i Tolrà
1911: Conrad Roure i Bofill
1912: Eberhard Vogel
1913: Joan M. Guasch i Miró
1914: Juli Carselade du Pont
1915: Josep Pin i Soler
1916: Joan Alcover i Maspons
1917: Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)
1918: Lluís Millet i Pagès
1919: Frederic Rahola i Trèmols (substituint l'arquebisbe de Tarragona Antolín López Peláez, mort el desembre de 1918)
1920: Josep Joffre
1921: Martí Genís i Aguilar
1922: Joaquim Ruyra i Oms
1923: Josep M. Roca i Heras
1924: Antoni Maria Marcet
1925: no se celebren, però es fa un acte alternatiu presidit per Jaume Collell
1926: Apel·les Mestres i Oñós
1927: Eduard Toda i Güell
1928: Amadeu Vives i Roig
1929: Josep Gudiol i Cunill
1930: Joan Maluquer i Viladot
1931: Miquel d'Esplugues (Pere Campreciós i Bosch)
1932: Ferran Agulló i Vidal
1933: Ramon d'Abadal i Calderò
1934: Pomepeu Fabra i Poch
1935: Josep Puig i Cadafalch
1936: Prudenci Bertrana i Comte

Aquí queda, primícia a Internet, al menys amb els segons cognoms -tot i que no tinc idea de qui eren els pares del mariscal Joffre-, una mica en desgreuge pel fet que només hi ha dues dones en la llista, i no per culpa meua. I per si algú o alguna no queda prou satisfet, li avanço que potser un altre dia de pluja llistaré els noms de les reines. Qui sap si entre els presidents també hi havia alguna reina...

nocturns

2011-11-04T00:17:00.000+01:00

M'agrada la nit. M'agraden les hores en què hi ha la gent que ja no surt de casa i queden els ressagats, la rereguarda que fa temps abans de claudicar del seu desig d'eternitzar-se i eternitzar el dia. M'agrada -i em neguiteja-, més tard, la sorpresa d'una altra presència que apareix sobtadament o de lluny, potser només un gat manyac o feréstec. Encara m'agraden més els carrers deserts, silenciosos, potser amb alguna llum a la finestra d'una façana d'algú que vetlla en solitud en les hores que com a mi li semblen les més tranquil·les. M'agrada el moment, just abans de l'alba, en que el forner torna a casa i el del bar comença a preparar-se per rebre els primers matiners; aquesta hora, però, la veig ben poc.

M'agraden les fotografies nocturnes en què la llum, diversa i dispersa, crea les centres d'interès rarament focalitzats durant el dia. I mentre la claror ressalta el que vol, les ombres senyoregen el racons; i llum i tenebra s'harmonitzen i es complementen com no ho fan quan lluu el sol i encara menys en dies núvols de grisor extrema. I quins colors impossibles els que capta la càmera i que el fotògraf només intueix. O els colors suaus i que es van apagant en lenta gradació... Les fotos nocturnes sempre contenen una petita sorpresa; en totes hi ha un petit misteri, fins i tot en aquelles que són d'execució mediocre i d'històries cent voltes repetides. La llum de la nit -en la nit- sempre conté un punt de màgia, també en blanc i negre, o això em sembla a mi.

irreflexions d'un ignorant

2011-11-03T00:52:00.001+01:00

Als individus que com jo som simples espectadors, a vegades més distrets del que caldria, ens costa d'entendre tot allò que s'allunya del món més proper, el de les experiències diàries de la feina, de casa, dels amics, del territori que trepitgem, de quatre coses bàsiques que ens sembla que hem anat aprenent amb el transcurs del temps. A vegades, però, som agosarats i ens permeten opinar sobre temes que amb prou feines els especialistes, inclosos els dels mitjans de comunicació, deuen tenir clares.

Per exemple, el cas de Grècia. Llegia l'altre dia al diari que una sèrie d'especialistes (2.756) van deixar la seva opinió sobre la quitació de la UE del 50 % del deute grec. Un 75 % hi estava en contra, un 22 % a favor i un 3 % no es mullava. A mi, des de la meva ignorància, em semblava que la quitació, no del 50%, sinó del 100%, era l'única solució. Quan algú s'endeuta i no pot pagar, o li perdones el deute o no cobres. En el cas de Grècia em sembla obvi que no poden pagar a no ser que dediquin una part importantíssima del seus ingressos i de nous préstecs a tornar els préstecs vells. Clar que un es pregunta perquè es presten quantitats importants a aquells que se sap positivament que difícilment podran tornar-les. I després un pensa en el futur de Grècia en el cas que s'estrenyin el cinturó. Molt bé, ja no tenen deutes, que no serà així. Què produirà Grècia que pugui interessar? Doncs gairebé res. I és en aquest punt on m'adono de la meva ignorància. Bé han de produir alguna cosa que interessi els altres. Segur, però no se m'acut. Ja no parlo de l'enrenou que ha produït el que a mi em sembla lògic, que un dirigent pregunti al seu poble què opina sobre els propers anys, encara que el que opinin i la realitat que viuran vagi per camins diferents.

Compte, en la meva ignorància el cas d'Espanya el trobo molt semblant. L'enfoco d'una altra manera, només en un detall. En què treballaran tots els aturats que hi ha? En aquesta època en que és tan fàcil fer previsions del futur a través dels savis i les enquestes, ens podrien especificar els polítics que votarem aquest mateix mes en quin sectors hi haurà feina en els propers quatre anys? Dit d'una altra manera, quanta gent es col·locarà en la indústria de l'automòbil, quants en la pagesia, quants en el sector farmacèutic...? No m'importaria una desviació d'unes mil, fins i tot cinc mil, persones per sector. Segur que els polítics, ben assessorats per experts, tenen les xifres, però no entenc, en la meva ignorància perquè ens les amaguen.

Quant al que anomenem retallades, les entenc perfectament. Qualsevol de nosaltres ha hagut de retallar en un moment determinat de la seva vida, fins i tot de tallar. Tallar i retallar són actuacions circumstancials, d'emergència, necessàries a vegades per sobreviure, que es poden fer millor o pitjor. La qüestió continua sent, i després què? I una vegada més qui sigui que ha de respondre no ens diu res que sigui creïble i ens parlen en clau d'un passat del qual no volen o no saben desprendre's. Al final els ignorants ens anem tornant escèptics, més per incapacitat de comprensió que per defecte dels qui ens expliquen com és el món, i sobretot com serà, més enllà dels nostres nassos i la nostra escassa intel·ligència.

Avui, no sé per què, tinc un dia desvergonyit en què no m'importa mostrar la meva ignorància. Em preocupa.

dies de pont

2011-11-01T23:57:00.001+01:00

Dies de descans -excessiu-, amb sons de gairebé vuit hores sense somnis. Dies de menjar -excessiu- amb pocs àpats cuinats -una grossa de panellets enfornats a repartir entre la família i la veïna- o menjats a casa a l'hora de dinar (recomanació del restaurant l'Hostalet, amb “cuina volcànica”, de molt bona relació qualitat-preu, a Els Hostalets de Bas; a la muntanya, l'ermita de sant Miquel de Castelló; al poble, un sant Grau que mai no he vist reflectit en cap antropònim conegut fora dels cognoms; a la plaça, una font púdica deliciosa). Dies de passeigs -breus- en tardes que s'escurcen sobtadament perquè han decidit que cal acostar-se a l'horari solar. Dies d'arbres tardorals -magnífics-, a l'Empordà, a la Garrotxa, a la Selva, al Gironès, que no tenen fulles vermelles perquè diuen que encara ha fet poc fred. Dies de lectures literàries -pausades-: acabada el divertiment El asombroso viaje de Pomponio Flato, d'Eduardo Mendoza; continuada l'Odissea -lectura encara més lenta; quant va tardar Ulisses a tornar a Itaca?-, novel·la total. Dies de contacte -minso- amb la realitat llunyana i discutible dels diaris, amb una carta de disculpa impossible de Peces Barba, que, com tots els polítics, ens vol fer creure en una realitat que només és seua i menystenen la nostra, que no ignoren. Dies de lluna -creixent- que s'amaga, vermellosa i d'hora, a l'horitzó oest segons el miro, entre el Montseny i el Canigó. Dies de fira -multitudinària i amb embussos- de Girona, a penes entrevista des de la circumval·lació del circ Raluy. Dies de records de la mort -llunyana i propera- i els morts...

Dies lents -i encara tantes altres coses cada dia- i massa ràpids -desconnexions i connexions- entre els altres dies, els d'abans i els que vénen... I les nits...

construccions civils i militars: pont

2011-10-28T20:14:00.000+02:00

(L'any 1939 les tropes republicanes en retirada van dinamitar el pont de Torroella. L'any 1940 els presoners republicans van reconstruir el pont de Torroella. Alguns, com en Jaume, es van quedar a viure a la vila)

de res

2011-10-28T00:42:00.001+02:00

Avui he tingut, amb intermitències, una jornada de treball més llarga que les habituals, de 8,30 a 9, del sol incipient a la nit que s'allarga. Estic cansat, però no em queixo perquè el temps, pluja anunciada a part, ha fluid sense sorpreses.

Imagino, penso, però ara no tinc ganes d'escriure.

A darrera hora els he dit als pares que seria possiblement la darrera reunió amb pares que tindria, que em quedaven dos mesos. Potser per això he concertat més cites que mai.

Que curiós, acabo de repetir la paraula pares, però només n'hi havia dos, la resta eren mares. Per que vénen moltes més mares que pares a les reunions en què es parla dels fills i les filles? Ho podria argumentar, justificar i acceptar esmenes, però ara tinc poques ganes d'escriure.

existeixes si no formes part d'una llista?

2011-10-27T00:26:00.000+02:00

Como tuve una educación católica, mes acostumbré a recitar y a escuchar letanías.

Umberto Eco. Confesiones de un joven novelista.

La veritat és que Eco -o els editors- potser es passa en aquest llibre, que cal considerar breu si tenim en compte la seva producció, amb la història de les llistes. Dedicar gairebé la meitat de l'obra a parlar de llistes i interrelacions diverses em sembla excessiu, sobretot quan a la primera part del llibre anàvem força bé. Esclar que Eco a la seva edat es pot permetre qualsevol cosa (encara he de llegir el seu Cementiri).

A mi, que també vaig tenir una educació catòlica, més de rosaris que de misses, m'agraden algunes llistes; d'altres, les que no em diuen gaire res, me les agafo més aviat com una obligació d'eficàcia relativa i amb poc convenciment, encara que entenc que anar en una llista, per humil que sigui el lloc assignat, ja és un triomf per segons qui o què i que en qüestió de llistes els gustos són diversos, com quedarà demostrat el mes que ve. Vet aquí una llista tripartita intranscendent i un pèl pedant que recitaré demà si cap il·luminació no em toca:

agudes: timpà, futbol, handbol, hoquei, interval, Tibet, xassís, iber, fluor, policrom, poliglot ...

planes: rèptil, atmosfera, cardíac, míssil, policíac, torticoli, medul·la, termòstat, tèxtil, intèrfon, amoníac, omòplat, víking, monòlit, megàlit ...

esdrúixoles: diòptria, èczema, aurèola, període, olimpíada, Etiòpia, pneumònia, políedre, (també poliedre) Himàlaia, elèctrode...

No sé quina paraula quedar-me per traure-la de l'anonimat. Megàlit?

el viatge continua

2011-10-26T00:33:00.000+02:00

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Homer: L'Odissea (primers versos de la traducció de Joan F. Mira)

-Us ha arribat alguna novetat aquesta setmana?
-Té, l'han portat aquest mati mateix.
-... home, la veritat, no em sembla gaire novetat. Això em sembla que ho van escriure ... Quant fa, dos mil anys, dos mil cinc-cents...? Saps que ni sé quan ho van escriure?
-Però tu l'has llegit?
-Bé, no, però ja saps que aquestes coses tan antigues... No paren de filosofar i no n'acabes de traure'n l'aigua clara. Que no dic que no m'agradi la reflexió, però una mica d'acció també em vindria bé; fins i tot allò que en diuen les passions humanes desfermades...
-No m'has dit no sé quantes vegades que t'agrada Tarantino? Doncs en aquesta novel·la...

Deixo el diàleg, escoltat a mitges per prudència, en una llibreria del centre entre un client i el seu llibreter, en qui deu confiar, però, esclar, que et vulguin vendre l'Odissea com si fos una novetat... I tot i així, penso que l'Odissea és una novetat si no l'has llegida abans, i fins m'atreviria a dir que és més nova que moltes de les repeticions d'autors recents que, potser sense saber-ho - fem-los confiança- repeteixen el que ja hem llegit tantes vegades. I és una novetat la traducció de Joan Francesc Mira (un tast aquí) que tot i mantenir-se fidel al vers fa una versió que es pot llegir com si la història -les històries- acabessin de passar ara mateix. Quina road movie, encara que sigui per mar...! I gairebé no queda ningú viu, que anar amb Ulisses és perillós... I els que es volen aprofitar de la dona perquè el marit és absent, potser mort... però ell que torna i fa una “escabetxina”... Intriga, amors, odis... I els déus prepotents, que semblen tan volubles, i mai no saps si t'ajudaran o et seran adversos... com els polítics o els banquers o els inversors en borsa o...I ètica i estètica... I quina promesa el començament de l'obra!

La qüestió és: comences per la de Mira o per la de Riba (això sempre que no dominis gaire el grec-? Home -dona-, la de Riba de la Magrana és impossible de trobar a les llibreries ara, i la de Mira trobo que funciona perfectament, fantàsticament bé. A mi, de totes maneres, el fet que no hi hagi notes no m'agrada, que després em passo hores buscant qui és qui i tots els petits detalls que Homer, o qui sigui, no ens explica perquè a la seva època ho devia saber tothom.

s'acaba la cavalcada del comte Arnau

2011-10-25T00:08:00.001+02:00

Tarda de tempesta desfermada, la primera de la tardor, com si les veus de la terra i del cel s'haguessin revoltat per una ofensa ignorada per la majoria dels mortals. Imagino el comte davant d'uns espectadors que si no s'han mulat es mullaran:

Arnau

—Corro de nit, corro de dia;
veig a tothom, no em veu ningú:
veig l'esperit que a dintre els nia
i com treballa en cada u.
Els veig, la cara somniosa
del son terrer, que es van alçant;
sento la veu misteriosa
que els va cridant, que els va cridant.
De tant en tant paren l'orella:
no saben que és: miren entorn;
veuen la terra que és tan bella
i mig rient baixen el front.
Mes han de fer ben tost per viure:
el dia es curt, la feina es gran...
I van perdent aquell mig riure:
els uns del tot, altres no tant.
Jo passo entre ells sense fer nombre
ni entre els vivents ni entre els esprits,
com un ensomni, com una ombra,
com un despert entre adormits.

Joan Maragall: La fi del comte Arnau (1911)

Alguns dels que em coneixen de prop podrien dir que m'ho he passat bé perquè com que no m'agrada el teatre -no és qüestió ara de detallar- he agraït que la representació durés una hora i quart. No, no és això, el muntatge m'ha semblat bo en el seu conjunt. També se'm podria dir que com que conec i m'agrada El comte Arnau, lectura imprescindible de Maragall, qualsevol relectura ja em sembla bé. Tampoc és això, que algunes relectures poden ser infamants i estimulen el rebuig.

Quins són els mèrits, doncs de la representació del TNC?

Una posada en escena impecable, malgrat que jo hagués preferit un cavall de veritat galopant per l'escenari. Un ritme correcte; dic simplement correcte perquè en algun moment del final m'ha semblat massa lent, innecessàriament contemplatiu. Una plasticitat atractiva, malgrat que no m'han deixat fer fotos per demostrar-ho. Una música i unes veus -i torno al ritme- essencials, que actuen quan cal i ho fan d'una manera excel·lent (que uns quants haguessin preferit una veu de noia a la d'un contratenor és cosa seva, i ... és possible); i encara que no formi part del Cor de Cambra del Palau, m'ha captivat la cançó -vers i melodia- de la donzella, Miranda Gas, ja al final. Una notable actuació dels actors, encara que jo hagués canviat el to d'algun monòleg del comte i del diàleg d'Arnau amb Adelaisa, que no del poeta; el motiu pel qual Vicenta Ndongo, corifeu de les veus de la terra fa servir un to irònic -del seu vestuari no diré res- se m'escapa, no correspon a la meua lectura....

Alguns espectadors, en acabar la representació segurament es pregunten què ens diu, o què ens vol dir, Maragall en el poema. Aquesta és una altra història. Al teatre s'ha d'anar també per gaudir del que es veu i se sent, per deixar-se anar, per tenir sensacions. Més tard es pot repassar tot i si es vol anar més enllà es pot llegir el poema i, si no és suficient, algun escrit que en parli, potser de Terry o de Marfany? Però, de tota manera, continua la pregunta: Fins quin punt pot gaudir l'espectador de l'obra? Si llegir poesia ja pot ser prou complicat amb presses o sense tenir les eines d'aproximació necessàries, escoltar El comte Arnau en un escenari per primera vegada i sense cap guia encara és més difícil. És aconsellable que els espectadors ja vagin entrenats si volen gaudir de la plenitud de la proposta? No cal, però aniria bé.

Per situar breument -la brevetat no porta enlloc en aquest cas- El comte Arnau, cal dir que Maragall el va escriure en tres etapes, la primera segurament la tenia enllestida el 1898, però va aparèixer, primer a la revista “Catalònia” i després al volum Visions i Cants, l'any 1900; la segona part es publicà l'any 1906, a Enllà; la tercera, ja enllestida el 1909, enllaça amb la primera des d'una altra perspectiva i apareix a Seqüències l'any 1911, el de la mort del poeta. En el seu conjunt, aquesta llegenda que ja havien versionat diversos escriptors, ens permet descobrir alguns aspectes de la trajectòria vital i literària del poeta, de la seva visió d'ell mateix i de la relació que manté -o vol mantenir- amb la societat de la seva època.

Finalment, i tornant a la representació, no entenc com es pot programar una obra amb tanta precisió: del 5 al 30 d'octubre. I si el públic s'hagués bolcat en massa? I si s'hagués fet la publicitat i la pedagogia necessària? En fi, no se m'ha de fer cas, mai no he tingut una idea clara del motiu pel qual determinats espectacles s'eternitzen i d'altres desapareixen sobtadament. En aquest cas, però, és molt possible que els promotors, malgrat la bellesa de l'obra, l'original i el muntatge, hagin desconfiat d'un públic maragallianament poc preparat i de la seva redempció a través de l'escassetat temporal de l'hora i quart.

Lo que la mort tanca i captiva,
sols per la vida es deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat.

Joan Maragall: La fi del comte Arnau (1911). Darrers versos.

No m'agraden els tràilers perquè menteixen, però no tinc res més interessat a mà:

P S: M'acaba d'arribar publicitat del teatre Condal: Els bojos del bisturí. Estic segur que una obra que imagino d'humor tallant (hahaha!) aguantarà una bona temporada en la cartellera i deixarà un record ineborrrable.

escolteu les veus del vent

2011-10-23T18:26:00.001+02:00

Inevitable malenconia de tarda de diumenge. Després del ruixat apareixen unes espurnes de sol fugisseres de gris enlluernador que sembla blanc. Abans de retornar a la feina suau del capvespre em capbusso en la música, que no m'és gens llunyana, dels joveníssims Jordi i Josep Maria Clua i de Manel Joseph .

I encara tinc temps de retrobar-me en uns versos de Carner ara dispersos en altres obres:

ELS SOMNIS

I

He somiat que dins la mar nocturna
una sirena de bell si d'argent
em deia: -Oh, fill d'aqueixa vil cofurna:
la terra dura sense argent llisquent,

fita avui la mirada taciturna
en les lluors de l'onejar brunzent:
són l'alfabet en argentada espurna
del bell amor, immarcescible al vent-.

I m'abocava a aprendre aquell misteri
d'un gran defallimenet i un gran imperi.
El vent, però, de tot senyal escrit

deixà, en passant, escorrialles soles,
i cantava: -En tan lleus abeceroles,
la lletra mor abans no té sentit.

Josep Carner: La paraula en el vent (1914). En la versió a Ofrena, de l'Obra Completa.

els aranesos són catalans?

2011-10-22T18:30:00.001+02:00

Sobtadament he pensat un títol, després de tot l'assumpte del post anterior i les seqüeles vàries, esclar. Encabat he vist que no se m'acudia cap contingut enginyós per farcir el post, però penso que això no és motiu per no compartir el títol. Qui sap si algú hi pot treure suc?

els últims homes lliures

2011-10-22T00:34:00.001+02:00

La meua alumna crítica-confident-del-convidat em va dir que Quintana li havia caigut als peus, i també a la seua mare, amb qui comparteix programa i imagino que moltes altres coses. Dues concrecions negatives de l'espai: la que tothom sap i alguns comparteixen, la història del castellà de Gerard Quintana, i el fet de tapar-se amb la tovallola Om per posar-se el banyador a la platja. Intento discutir-li la qüestió del castellà, però mostro el meu acord en l'escena de l'entrevistador.

No tenia intenció de dir res sobre el convidat Quintana i de la cua que ha portat el programa, però un article d'avui -quan dic avui gairebé sempre vull dir ahir- de Víctor Amela em porta a intervenir en el que desitjo que ja siguin les escorrialles del debat, en alguns casos lúcid i en altres miserable.

Estic bàsicament d'acord amb els primers paràgraf d'Amela referits a Albert Om (aquí podeu llegir l'article sencer). Per dir-ho a través d'un exemple: em sembla que l'entrevista que farà no sé quan Buenafuente a Punset tindrà un interès molt limitat: tot el que era substancial sobre Punset ja ens ho va explicar Om sense dir gairebé res. És només un detall del darrer paràgraf del barceloní Amela el que em crida l'atenció. Copio el paràgraf:

Lo siento por Gerard Quintana, al que ahora tildan de traidor, independentista oportunista, mercantilista, facha y hasta pedófilo. Y no veo a nacionalistas defenderle mucho. Así las cosas, encuentro peligroso promover una Catalunya independiente: es muy de temer que acabase secuestrada por talibanes, fanáticos, reaccionarios y piratas que revisten con la cuatribarrada sus totalitaristas concupiscencias. Como esos que insultan a Gerard Quintana por permitirse ser hombre libre.

És la darrera frase, la conclusió, la que em sobta -les altres són previsibles-, perquè expressa una de les paradoxes del romanticisme: nacionalisme i individualisme. Poden -podria dir podem?- els nacionalistes catalans considerar-se homes lliures? De moment no ho veig clar, potser en un futur. Esclar que molts catalans, i qualsevol humà de procedència diversa, juguen sovint a la Pepa i la Ramoneta: és propi de la condició humana la dualitat, ens diuen per justificar el joc. Amela, en qüestió de nacionalismes, mai no hi ha jugat, que jo sàpiga.

adéu a les armes

2011-10-20T23:53:00.000+02:00

Només en clau interna, per a mi. Alegria. I desconfiança. No en les notícies, no en els fets, sinó en les reaccions, en el futur immediat, en les generositats.

powerpoint

2011-10-20T00:40:00.000+02:00

Flueixen les paraules en la penombra de les persianes baixades que filtren un sol esvaït, però encara dolç. Davant, una pantalla que va passant imatges, esquemes, resums en lletres piramidals i numerals ordinals. Una mica a la dreta, amb moviments oscil·lants de nervis continguts, un exercici de ventrilòquia.

Les mirades es reparteixen entre la llum de la paret i el cos a contrallum, i és difícil saber quina és la realitat i quin l'eco.

I així, una vegada i una altra, i una tercera. Fins que, passat el temps, apareix un cos -encara en la penombra perquè ningú, en aquesta hora que els altres mig s'adormen, ha aixecat les persianes- que ho vol dir tot sense cap llum de fons, sense imatges ni lletres ni mediacions, a cara descoberta. Els ulls miren els ulls, i els llavis, i la cara tota, i les mans que ajuden les paraules. Cap eco reverbera ni et distreu. Cap trampa no és possible més que la de la paraula i el cos que es mou.

En acabar -mitja hora escassa i encara en queda mitja més-, s'alça una veu d'entre els tres jutges:

-Ha estat molt bé, però potser hauries d'haver fet servir suport gràfic.

I jo que dic la meua. El tercer, calla.

no tot és Benetton

2011-10-19T00:49:00.000+02:00

Conta'm Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer...

Homer: L'Odissea (primers versos de la traducció de Carles Riba)

La síndrome d'Ulisses és pròpia dels emigrants i s'origina en la problemàtica que els produeix el fet de trobar-se en lluny del seu entorn habitual, en una territori més o menys estrany en què han de viure i prosperar. La síndrome es caracteritza principalment per un estrès crònic que pot derivar en patologies diverses. La primera formulació de la síndrome la realitzà Joseba Achotegui, professor de la Universitat de Barcelona, l'any 1980. M'assabento de força detalls de la síndrome a través del treball de recerca d'una alumna de l'any passat.

Aquest any continuo de tutor de primer de batxillerat. Han arribat al grup dues alumnes noves que ara deuen deuen portar uns dotze mesos a Catalunya. Una va venir del Nepal i l'altra de la Xina. Dic el seu país d'origen sense expressar cap preferència, simplement seguint l'ordre alfabètic dels seus cognoms que les ha col·locat una al costat de l'altra. He parlat una mica amb les dues i sembla que s'estan adaptant molt bé i han estat ben acollides. Tenen més o menys clar què volen i si tot va com desitgen potser ho aconseguiran. A la xinesa li agrada fer figures de paper que després regala als seus companys i companyes (no sé si un cor donat a l'atzar va ser interpretat correctament pel noi que el va rebre). Totes dues entenen bé el català, tot i que em diuen que potser explico massa de pressa. Quan parlen encara no tenen prou fluïdesa, però es fan entendre perfectament. Entre elles, esclar, parlen en català, i quan tenen alguna dificultat recorren a l'anglès...

De fet no vull parlar de les noies, sinó del treball de recerca. Al final del treball hi ha unes quantes entrevistes, totes amb dones de procedència diversa. Entre altres preguntes, se'ls demana què és el que els va costar més en el seu procés d'adaptació i què ha estat el millor i el pitjor que s'han trobat. La resposta d'una xinesa: El pitjor? Res. Nosaltres som optimistes. Curiosa també la resposta d'una de les dues que té el castellà com a llengua materna: El pitjor ha estat la dificultat de l'idioma, el català. L'altra, més jove, es queixa que quan va arribar al col·legi li parlaven en català: ...idioma que no era el meu. Podem dir que no em van ajudar en la integració. Ai, Catalunya!

parla Fabra, responen Fuster i Llompart

2011-10-18T00:49:00.001+02:00

Els qui es guanyen la vida amb les paraules haurien de respectar la llengua que fan servir quan parlen i quan escriuen. L'haurien de respectar no només perquè la paraula els dóna vida, sinó també perquè ells es converteixen en mirall, en l'”autoritat” a què algunes vegades recorren els parlants i esporàdics escriptors quan es comuniquen. En la premsa, però sobretot en la ràdio i en la televisió, apareixen amb massa freqüència incorreccions lingüístiques que no són fruit de la transgressió conscient, de l'intent creatiu, potser discutible però sempre respectable, sinó de la desídia i del desinterès per tot allò que vagi més enllà dels índex d'audiència i de l'autovaloració com a “comunicadors”.

L'any 1933, durant la Segona República, Delfí Dalmau, veient que malgrat que el català en les emissions de les ràdios era important, però la seva correcció era discutible, va gravar una sèrie de discos, unes lliçons, que pretenien acabar amb les errades dels professionals del mitjà i també dels oïdors. No sé fins a quin punt la seva tasca va reeixir. Actualment no caldria que ningú fes una feina semblant perquè la majoria dels professionals, periodistes amb títol, han estudiat el temps suficient la llengua o tenen els mecanismes a l'abast per millorar-la i les incorreccions haurien de ser si no nul·les -la perfecció no existeix i, a més, cansa- al menys anecdòtiques. Parlo dels periodistes, però podria ampliar la nòmina als qui d'una manera regular apareixen en els mitjans per entretenir-nos, informar-nos o “culturitzar-nos”. Considero un menyspreu als oïdors i als espectadors el seu menyspreu a la llengua, o viceversa. Després de tants anys de relativa normalitat no hi trobo excusa. Que hi hagi casos discutibles i discutits em sembla perfecte: llegiu aquí un model d' exemple i el seu desenvolupament.. Que passin sense discussió, de vergonya. Que no els produeixi cap vergonya, inadmissible. Que no en siguin conscients, increïble.

Torno a l'any 33 per a recordar la campanya de Delfí Dalmau, que va voler que en el primer disc, per donar més consistència a les seves lliçons, hi figurés l'autoritat de Pompeu Fabra. Sentir avui la veu del mestre...! Trenta-cinc anys després (1968, centè aniversari del naixement de Fabra)), Concèntric edità un disc en què a més de la proposta de Fabra es podien escoltar les respostes valenciana i balear en les veus de Joan Fuster i Josep Maria Llompart. Presento a continuació en aquesta pantalla aquestes tres veus, a més de la de Dalmau, que sé ben presents però possiblement de fonètica oblidada. I, esclar, hi ha el contingut, que d'alguna manera complementa el post de Calders.

El material sonor és de l'excel·lent bloc de memòria història, però sobretot musical, Cançons en català i més, de Toni Serra

la llarga marxa

2011-10-17T01:15:00.000+02:00

Una mica més i m'oblido de la manifestació del dissabte (com gairebé m'oblido de les Tereses, que cada cop són menys). De fet vaig trobar casualment la manifestació a la cruïlla del carrer Aragó ab el passeig de Sant Joan quan ja havien començat a baixar cap a l'Arc del Triomf.

Vaig anar seguint la marxa en sentit contrari a la seva progressió fins arribar a la cua al passeig de Gràcia amb Diputació mentre anava participant des de fora en la festa. Des de fora en sentit físic, i dic festa perquè, al contrari d'altres manifestacions per motius diversos, no em va semblar captar en cap moment espurnes de crispació, sinó una mena d'agermanament de gent diversa que es troba esperançada o com a mínim expectant davant d'un moviment nou que ignora quins resultats aconseguirà o ni tan sols si la finalitat són els resultats concrets. Potser la idea, explicita o inconscient és la pertinença a un nou món que s'adona que el món de sempre ja no funciona. Com serà aquest nou món? Existirà? Quan? Ningú no ho sap.

Cada gran manifestació té, dins de la seva heterogeneïtat, grups que sobresurten. En aquest cas em va semblar veure que els joves predominaven. Banderes diverses, pancartes petites i casolanes, majoritàriament, eslògans orals variats que no recorrien com una onada la totalitat de la marxa sinó que s'aixecaven aquí i allà, veus contra la banca i el capital, contra els polítics i la seua inoperància i credibilitat, al·lusions a retallades diverses, desarrelament del sistema social actual. Més gossos de raça indefinida que en altres manifestacions, també més càmeres fotogràfiques rèflex: els joves tenen tendències icòniques -sempre ha estat així i ara més- i les imatges immòbils o en moviment els són tant o més properes que la paraula.

Jo també busco imatges que em surten a mitges perquè no anava preparat per a la foscor. Copio sobretot les imatge de les parets, dels vidres, dels espais publicitaris. Una em preocupa especialment, la majoria les trobo assenyades; la darrera, la que mostra un home biotherm mig ocult per un eslògan força repetit darrerament, em resulta doblement suggeridora: quants homes biotherm participaven en el recorregut? Més guix o més ordinadors? Més pissarres o més pantalles? La cosa no va de broma.

Barcelona, mentre la manifestació fa la seua via, continua com sempre. Les sardanes de la catedral, el cantant d'òpera del carrer de la Pietat, tots els sostenidors a 5 euros publicitats per unes noies amb paraigües de color taronja, els pintors de la plaça del Pi que ja pleguen -a l'església, una vegada més El concierto de Aranjuez, que deu portar més representacions que qualsevol musical de fama-, al mercat de la Boqueria tenen uns gínjols caríssims i excessivament madurs, però en compro... Si agafés la meitat de la gent amb qui m'he creuat durant el trajecte, muntaria una manifestació tan nombrosa com la que he deixat enrere. Barcelona ja té aquestes coses.

De retorn a casa, els negocis que havien tancat ja tenen les portes obertes. Un cuiner del Tapa Tapa, vestit amb la roba blanca de feina, aparca la moto que potser havia amagat per por o potser l'havia aprofitada per fer un vol. Més enllà, un treballador del Mandarin armat amb una galleda i d'un raspall dur intenta esborrar una pintada que parla dels treballadors...

i a mi, ningú no em plagiarà?

2011-10-16T00:34:00.000+02:00

Dos posts d'ahir, un de la Júlia i l'altre de Francesc, parlen del plagi. No sé si plagiar-los. Jo he parlat del plagi literari en diverses ocasions i no reprendre ara el tema. Enllaço aquests tres posts: 1, 2, 3, (suposo que en tinc d'altres amb consideracions semblants) amb què a partir de diversos estímuls vaig escriure alguna cosa.

És una evidència que un dels motius que actualment fan que el plagi sigui considerat negativament és una qüestió econòmica (hi ha, a més, una qüestió d'orgull per una hipotètica originalitat que no m'interessa especialment, per això l'esmento entre parèntesis). Avui, la literatura, poc o molt, pot donar diners i s'entén que aquell que després d'un esforç per escriure unes quantes pàgines que li han reportat una quantitat d'euros modesta o substanciosa s'enfadi quan veu que algú els hi copia textualment o “s'inspira” en la seva originalitat per aconseguir resultats semblants amb un esforç mínim. Entenc, repeteixo, que l'autor inicial s'ho prengui malament i fins i tot que recorri als tribunals pertinents. El que em costa més d'entendre és que el lector s'acabi implicant en el tema amb arguments que inclouen força consideracions morals i ètiques i poques d'econòmiques.

A mi, que escric alguna cosa gairebé cada dia i sovint l'acabo publicant aquí, em resultaria ben satisfactori trobar, sigui per casualitat o perquè algú que ho ha trobat m'ho comunica, que algú m'ha copiat, en part o totalment. M'agradaria que algú penses que val la pena agafar una idea o un fragment meu per repetir-me, resumir-me, ampliar-me, al·ludir-me subtilment, tergiversar-me. Fins i tot es pot veure que en el bloc no hi tinc cap restricció per tal de facilitar el plagi, cap frontera ni tan sols insinuada com podria ser una llicència de Creative Commons. Però no hi ha manera: que jo sàpiga no hi ha ningú disposat a plagiar-me. Després d'uns quants anys dubto, però no sucumbeixo a la desesperació, de trobar un dia un text d'un altre que em pugui fer pensar que allò que diu abans va ser meu; per suposat hauria de ser un text on de cap manera s'esmentés el meu nom ni cap indicació que remotament hi pogués portar als que no fossin al cas. Quin estímul per continuar escrivint el dia que em passi això! Quina íntima satisfacció! Quin premi! Si arriba el moment no sé si podria estar-me de dir: mireu, aquell o aquella m'ha plagiat! Al·leluia!

la llengua de Pere Calders i altres consideracions inacabables

2011-10-15T00:20:00.001+02:00

Encara ara hi ha reticències a l'hora de denominar d'una manera comuna la llengua que compartim. Fins i tot entre els qui no tenen cap problema a reconèixer que es tracta de la mateixa llengua o entre d'altres que, un pas més enllà, defensen la seua unitat hi ha casos en què parlar de llengua catalana costa. Ho entenc perfectament, existeixen raons extralingüístiques diverses que aconsellen o propicien l'ús d'altres denominacions. En podríem parlar llargament i segurament ens arribaríem a entendre, si és que ja no ens entenem.

Una altra cosa és l'ús, sobretot escrit, que fem d'aquesta llengua que reconeixem comuna des de criteris lingüístics, que són els únics seriosos per bé que alguns no els considerin definitius. Jo crec que a l'hora d'escriure no només és lícit l'ús del lèxic dialectal (no és tot el lèxic dialectal?), sinó que és enriquidor i necessari, i una renúncia als mots propis de localització minoritària en favor de mots equivalents, a vegades no tan precisos, del domini més general de la llengua és un error si no una mostra d'inseguretat de l'escriptor, sigui professional o no. És veritat que l'abús de localismes -podríem parlar del sentit del terme abús, esclar- a vegades pot conduir a una certa foscor, però és cosa de cadascú saber on pot arribar i què vol i les renúncies que ha de fer. Si bé la meua idea pel que fa al lèxic és clara, no em passa el mateix amb altres aspectes de la llengua sobre els quals no insistiré per no avorrir el lector, però que podrien continuar un debat que encara, poc o molt, és viu. Per exemple, fins quin punt s'haurien d'utilitzar en la llengua escrita les múltiples varietats morfològiques de les formes verbals? En un territori de pocs quilòmetres, entre un poble, el del costat i el de més amunt, es poden trobar tres morfemes diferents per a la mateix persona del mateix temps, i anem sumant. Tot s'hi val o ens hem de limitar segons determinats criteris? Quins? Hem de ser flexibles amb aquelles formes que abasten un territori extens en detriment de les més locals? Determinades solucions han de respondre a reivindicacions territorials i culturals concretes? Hem de ser més o menys permisius segons la intenció del nostre escrit, els possibles lectors, el moment en què escrivim, el mitjà, etc.?

Segurament no parlaria ara de tot això si no fos per què llegint Estimat amic. Cartes. Textos -correspondència entre Calders i Triadú- m'he aturat una estona en un fragment de Pere Calders que potser encara ara pot tenir un punt d'actualitat. I que consti que he preferit no dir res de les tries literàries per no embolicar la troca.

... En Riera i jo vàrem tenir una topada de les més fortes que s'han produït en el nostre equip. Vaig retreure-li la seva inclinació a publicar tot el que procedís d'escriptors valencians, fossin bons o dolents, dient-li que això em semblava una feina negativa, des del punt de vista de Catalunya i de València. Per altra banda, el cultiu d'unes formes dialectals valencianes en la literatura em sembla innecessari i perillós; si en el gran llenguatge que ens és comú tractem de donar una forma escrita a totes les fonètiques regionals, correm el risc de desintegrar l'idioma i deixar sense efecte la feina que, en poc temps i amb una disciplina que ens és tan rara en altres aspectes del nostre caràcter, ha estat feta a Catalunya. Ha estat posada en circulació una nomenclatura que mobilitza en mi una sorda resistència: s'evita emprar els mots “Catalunya” (i català quan es fa referència al llenguatge), i s'empren en el seu lloc els de “Principat” i “barceloní”. Sembla que, pel sol fet de dir-nos catalans, correm el risc d'ofendre algú. Ara mateix, en Sanchis Guarner (la tasca del qual no deixo de reconèixer) amb una Gramàtica valenciana dóna classes de “valencià”. Ja sé que, en el nostre cas, no és de menysprear cap camí, però ¿hi guanyarem alguna cosa quan tinguem una gramàtica barcelonina, i una de valenciana, i una de balear (o dues, per salvar els ressentiments entre eivissencs i mallorquins) i gramàtiques lleidatanes, tortosines i empordaneses, etc.? Ni en nom de la política ni en nom de res, trobo lícit enganyar-se, i, la veritat és que el nostre idioma comú és el català, amb tota la riquesa que es vulgui de modalitats dialectals. En els estudis filològics aquestes varietats són molt interessants. Però, ens hem d'aplicar a l'esforç de crear una gran literatura o perdre'ns en un bosc de diminuts intents literaris? Conec les objeccions que se'm poden fer, però he arribat a la conclusió que per motius polítics no val la pena de desfer cap de les feines que ja tenim fetes. En realitat, ja ens ha passat me´s d'una vegada que, quan els polítics ho han perdut tot, tornem a començar amb la força integradora de l'idioma. No sé per què tinc la sensació que els nostres enemics veurien amb plaer la consumació d'aquest procés balcanitzador...

Pere Calders (Mèxic, 1953)

del vinil a mp3

2011-10-14T01:02:00.000+02:00

En un comentari de fa dos dies, la Júlia em demana per un “enginy” reconvertidor de música o, dit d'una altra manera, com es pot fer per passar de diferents suports musicals a l'eteri format mp3 que ens permet escoltar música des de l'ordinador o des de diversos reproductors. Com que l'espai dels comentaris em semblava insuficient, responc amb més detall. Abans de res, he de manifestar que les meues carències tècniques són descomunals i que qualsevol cosa que pugui dir caldrà que es contrasti amb els coneixements d'algú que estigui més al dia, i no cal que sigui un expert.

Anem al tema i centrem-nos en els vinils (quants vinilicidis s'han comès en els darrers anys!). Entenc que hi ha dos sistemes per poder passar el so a mp3. En primer lloc, el que es pot fer es connectar l'equip de música a l'ordinador i tenir el software adequat per tal de realitzar la conversió. A internet es poden trobar diversos llocs que expliquen com realitzar els passos necessaris, com, per exemple, aquest. En segon lloc, hi ha la possibilitat de tenir un equip de música que converteixi directament vinils o altres sistemes a mp3. Jo faig servir aquest sistema.

En el meu cas, fa pocs anys que em vaig comprar d'oferta al Corte Inglés un equip compacte d'aparença antiquada i procedència italiana que s'anomena DoctorSound. Es tracta d'un aparell que em permet reproduir vinils, cds, cassets i mp3, i escoltar la ràdio. Es pot connectar a l'aparell un llapis de memòria o similar i una targeta SD no només per escoltar la música gravada sinó també per copiar la música que es va reproduint a través dels diversos mitjans esmentats. Cal dir que en el meu aparell el so del casset és horripilant i el seu pas a mp3 potser encara és pitjor. Les emissions de ràdio no es poden reconvertir. Quant a la qualitat del so del vinils, penso que és força bona, fins i tot comparant amb les gravacions professionals, tot depèn de l'estat dels originals. Sobre l'aspecte de l'equip i dels diversos botons que permeten el seu maneig, em resisteixo a opinar. En tot cas, suposo que hi ha al mercat opcions més satisfactòries.

Evidentment, a partir de la conversió, cadascú pot fer, o no, els muntatges musicals que vulgui. Jo continuo aconsellant un programa d'edició i conversió en anglès molt assequible, força complet i del qual no em puc queixar després d'anys d'ús: GoldWave (ja l'he esmentat algun cop). Un programa que també permet extreure i convertir directament la música dels cds a mp3 i altres formats.

Maria Aurèlia Capmany, amb un cert retard

2011-10-13T00:08:00.001+02:00

He conegut a través de la Júlia que el dia dos d'aquest mes va fer 20 anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany i deixo altres escrits pendents per recordar-la o, més ben dit, per pujar un record complementari al que diu la Júlia. Quan llegia el seu post anava pensant que no sé quants anys fa que no rellegeixo o llegeixo la Maria Aurèlia, tot i que va ser una escriptora i una persona que en algun moment em va ser molt propera i que fins i tot vaig participar en un muntatge d'aficionats -com a il·luminador i “tècnic” de so- en el seu Tirant lo Blanc. Però més enllà de la seva literatura, la Maria Aurèlia (el Capmany no cal) era una presència, una veu, un pensament, una part de la vida del país i de Barcelona (la part tarragonina m'és més llunyana), una part, encara que petita, de la meua pròpia vida.

Avui deixaré de banda la seva obra, els seus textos i recordaré la seua veu. És curiós com la veu, digui el que digui, pot fer reviure les persones. Se'm permetrà que recordi la seva veu, i la seva presència, a través d'una petita frivolitat que, si es pensa bé, no ho és tant i si ho és, i en la mesura que ho sigui, no és més que una mostra de la polifacètica i sorprenent Maria Aurèlia Capmany i Farnés.

Vet aquí la Maria Aurèlia cantant!:

Van intervenir també en el disc DONES, FLORS I VIOLES. La dona en la cançó catalana: Maria Yáñez “Bella Dorita”, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa, Rosa Maria Sarda.

avui, l'enyor de demà

2011-10-12T00:42:00.000+02:00

Mentre la Iruna -o potser la Núria- escoltava -o volia escoltar- Jordi Sabatés, jo convertia l'únic vinil seu que tinc en mp3 a través d'un enginy de qualitat horrible i de procedència italiana que em permet recuperar també cassets i Cds.

Aquest mes he estat actualitzant i transformant una part de la meua música catalana dels 70, una dècada prodigiosa, espectacular, inici de molts camins posteriors, encara que tothom deu tenir una dècada excepcional que no coincideix amb la meua. No tinc gaires discos dels 70 -de fet, no en tinc gaires de cap temps- perquè tenia pocs diners per invertir en qualsevol cosa i em resultava més fàcil anar als concerts o escoltar el material d'amics i coneguts. També és veritat que els llibres sempre van ser la meva preferència quan em sobrava, o no, algun diner. Ara que podria permetre'm el petit luxe de recopilar la música que vaig escoltar i viure, resulta que la tasca és pràcticament impossible per múltiples raons, entre altres la descatalogació o el fet que alguns vinils antics tenen preus prohibitius. No obstant, he començat el viatge i, en la mesura que pugui o em sembli, el compartiré aquí.

Vaig començar fa uns dies amb Ia & Batiste i avui continuo amb Sabatés (s'accepten peticions), amb un fragment d'un dels seus discos més coneguts, Tot l'enyor de demà (títol impagable), editat el 1976. Tinc la impressió que malgrat la qualitat dels seus treballs i la seua continuïtat en el temps, Jordi Sabatés és un músic minoritari, tot i que bona part de la seva obra ha estat recuperada el 2008. En fi, les coses són el que són i jo no puc fer res per canviar-les, i encara menys amb el so polsós -mea culpa- del meu vinil:

Continuaré

reflexos en l'espai-temps

2011-10-11T00:24:00.000+02:00

Si ai perdut mon saber
qu'a penas sai on m'estau,
ni sai d'on ven ni on vau,
ni que·m fau le jorn ni·l ser;
e soi d'aital captinensa
que no velh ni posc dormir,
ni·m plai viure ni morir,
ni mal ni be no m'agensa.

Ponç d'Ortafà

No recordo exactament de què parlava, segurament d'amor, de l'amor del XII i XIII., però no importa el temps, les idealitzacions de l'amor sempre han estat semblants, i els enamorats tímids o atrevits que han de fer mèrits per aconseguir el que volen, i satisfaccions i decepcions, fidelitats, indiferències i traïcions...

De sobte, vaig ser conscient d'una cara que em mirava fixament; aïllada al final de l'aula, sobresortia sobre la resta de caps, difuminada i gairebé etèria amb el seu cabell blanc i el rostre pàl·lid. Semblava que més que interessar-se pel que jo deia, repetit tantes vegades amb lleugeres variacions, s'interessava per mi, com si volgués descobrir qui o què era jo realment.

Van passar uns segons, o potser unes dècimes, abans que em reconegués observant-me des del reflex del vidre de la finestra. Vaig girar la vista, no tenia res a dir-me, o a dir-li, perquè ell no era jo, o potser perquè era jo. Un altre dia, potser en un altre lloc, podríem compartir alguna cosa; encara no era el moment.

PS: La meva neboda de nou anys es reafirma en el seu desig:
-Quan sigui gran vull anar a Roma.
-Per què? -li preguntem per si ho ha oblidat.
-Perquè hi ha en Bojan.

Una alumna de 15 anys amb qui mantinc una certa complicitat amb “El convidat” em recorda entre consideracions sobre l'espai i el temps a la narrativa:
-Aquesta nit li toca a Bojan. És guapíssim!
Se sent els sospirs sincronitzats de més de mitja classe i es respira un sentiment d'admiració per l'atreviment de verbalitzar el desig.

I una altra vegada comprovem que Bojan és alguna cosa més.

cel d'octubre

2011-10-10T01:24:00.000+02:00

Des que fa anys van decidir que les classes havien de començar abans li trobo poques gràcies a l'octubre. Podria buscar en la memòria i estic segur que m'arribaria algun detall, però no és qüestió d'aturar-me inútilment.

Aquest dies que s'escurcen sense treva: sortida i posta de sol el dia 1 (sempre en TU) : 5, 47-5,34; sortida i posta el 31: 6,21-4,48. I amb el canvi horari de final de mes, la foscor precipitada. Un mes sense història si no fos pels colors tardorencs i els cels nocturns que avancen el magnífic espectacle estel·lar de l'hivern.

El dissabte vam anar a sopar a can Casadellà, un mas ben curiós situat en un trencant a mà dreta poc després de començar la carretera que va de Serra de Daró a La Bisbal. Cloves i crustacis (les primeres massa cuites i els segons tal com cal) i guisats de carns excel·lents (oca amb naps, porc ibèric, cabrit). Els sopars inacabables tenen l'avantatge en els temps difícils que corren per als fumadors que predisposen a la contemplació, vull dir a la contemplació fora de la sala on se serveix l'àpat. Al cap d'una horeta de tastos, se sent la necessitat de trobar-se en comunió amb la natura i malgrat que la tramuntana inquieta el cos, la lluna i les estrelles compensen els petits inconvenients del vent que va a la baixa. Llàstima que aquest espectacle es converteixi en menor des de la terrassa de casa, tot i que Orió, la meua constel·lació preferida, que ja comença a veure's a primera hora de la matinada, no té fronteres visuals.

Repasso el desgavell que he escrit i, tal com va el món, em trobo d'una frivolitat sense perdó, però que hi farem, la meva vida passa de tant en tant pel cel.

1 2 3, 1 2 3...

2011-10-07T00:33:00.002+02:00

1. A vegades, buscat o per casualitat, penses: sí, ja és això. Com aquesta nit, a la 2, The visitor, de Thomas McCarthy.

2. Deia més o menys així?:

-Què faries si no ensenyessis?
-No ho sé.
-I no et sembla emocionant?

3.