Psique i Cupido (i Pessoa... i Foix)

L’ase d’or el formen algunes històries que escolta el malaurat Luci convertit en animal a l’espera de trobar les roses que el retornaran al seu estat primitiu. La més llarga i més coneguda és la de Psique i Cupido. Per aquells que no la recordeu, va més o menys així:

Uns reis van tenir tres filles bellísimes, una de les quals, Psique, sobresortia de tal manera –i evidentment no trobava cap pretendent- que fins i tot feia ombra a Venus, la qual, vist el descens de la seva popularitat, va encarregar el seu fill Cupido, un diletant que es passava els dies tirant a tort i a dret les seves fletxes de l’amor i l’odi amb conseqüències sovint nefastes (desunint tots els matrimonis i no fa absolutament res de bo) que li trobés a la noia un marit tan vil com no n’hi hagués cap altre. El jovenet alat, s'acaba enamorant de Psique i se l’emporta a un palau fabulós, però manté l’anonimat, de manera que només es presenta a la nit i a les fosques i Psique no ha d’intentar descobrir la seva identitat. La relació sembla que va bé –ja sabeu que els misteris són un valor afegit en les relacions i, a més, el costum...-, fins que les germanes de la noia, envejoses, aconsegueixen convèncer-la que mati el marit que amaga la cara perquè és un monstre, tal com havia indicat un oracle. Psique es disposa a cometre el crim mentre Cupido dorm, però aquest es desperta i l’esposa descobreix la veritable identitat del marit, massa tard. El noi, com era de suposar, està molt dolgut i desapareix. A partir d’aquest moment Psique es dedica a recórrer món a la cerca del desaparegut, però no hi ha manera, entre altres coses perquè la seva sogra amenaça tothom –dees incloses- amb terribles represàlies. Finalment, Psique arriba a la casa de Venus, i aquesta, després d’humiliar-la de paraula i obra, li proposa tres proves impossibles per tal de recuperar el seu estimat. La noia, amb ajudes diverses, fins i tot d’unes laborioses formiguetes, aconsegueix superar-les, però la sogra n’afegeix una quarta que no aconsegueix vèncer a causa de la seva curiositat malsana, i s’hagués quedat eternament adormida –us sona al història?- si no hagués estat perquè Cupido finalment s’assabenta de les tribulacions de la seva esposa i la rescata –una punxadeta amb la punta de la fletxa- del seu destí. Finalment, noi i noia –Júpiter que és un bonàs, com tots els pares amb els fils entremaliats, concedeix a la seva nora la immortalitat i s’encarrega de la festa- acaben tenint un casament solemne amb els déus com a convidats: Així va casar-se Psique amb Cupido segons el ritual, i quan va arribar l’hora del part, els va néixer una filla que anomenen Voluptuositat.

Les històries resumides sempre són incompletes i no estaria malament que féssiu una mirada al text sencer. I veuríeu detalls terribles, com la mort de les germanes de Psique i altres traspassos provocats per ella o per altres i la relativa fredor del narrador –i dels humans i dels déus- davant les morts –són els romàntics els qui comencen a tractar la mort, d’una manera exagerada, com alguna cosa més que la pèrdua de la vida. Veuríeu també la modernitat del text i el seu sentit de l’humor; recordareu la quantitat de reelaboracions que ha originat amb noms diversos; també rememoraríeu com n’eren d’humans els déus abans de l’aparició d’un sol déu i com n’eren de divins els humans. Del que sí que us heu adonat és que Cupido, passat un temps, potser després del naixement de la seva filla –bonic nom que avui ningú s’atreveix a posar-, va tornar a agafar l’arc i el buirac ple de fletxes i, com en la seva joventut o encara amb més insistència –qui sap si no l’ajuda la seva filla o la mateixa Psique?-, no para fe ferir cors. Què seria de la humanitat sense Cupido i els seus ajudants... i alguns mitjans de comunicació?

La història de Psique i Cupido la podeu trobar en una edició de la Magrana amb introducció de Joan Carbonell i traducció i notes de Bàrbara Matas, antiga companya preESO, que si llegeix el meu resum segur que invocarà les ires dels déus perquè em fulminin definitivament.

Bé, i acabo el suplement del cap de setmana amb aquest poema de Pessoa de regal, que qui sap si algú traduirà:

Eros e Psique

Conta a lenda que dormia
Uma Princesa encantada
A quem só despertaria
Um Infante, que viria
De além do muro da estrada.

Ele tinha que, tentado,
Vencer o mal e o bem,
Antes que, já libertado,
Deixasse o caminho errado
Por o que à Princesa vem.

A Princesa Adormecida,
Se espera, dormindo espera,
Sonha em morte a sua vida,
E orna-lhe a fronte esquecida,
Verde, uma grinalda de hera.

Longe o Infante, esforçado,
Sem saber que intuito tem,
Rompe o caminho fadado,
Ele dela é ignorado,
Ela para ele é ninguém.

Mas cada um cumpre o Destino
Ela dormindo encantada,
Ele buscando-a sem tino
Pelo processo divino
Que faz existir a estrada.

E, se bem que seja obscuro
Tudo pela estrada fora,
E falso, ele vem seguro,
E vencendo estrada e muro,
Chega onde em sono ela mora,

E, inda tonto do que houvera,
À cabeça, em maresia,
Ergue a mão, e encontra hera,
E vê que ele mesmo era
A Princesa que dormia.


I encara un altre poema, que no sigui dit que els caps de setmana no són generosos. El recordeu aquest de Foix?:

Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia

—Que el cor encén i el meu desig desvia—
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l'avui, i l'ombra rara
Que m'estrafà pels murs, fos seny i guia

Del meu errar per tamarius i lloses
—Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!—;
Tornessin ver l'Abscon i, en cales closes,

Les imatges del son que l'ull evoca,
Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança
En Immortals Absents fos llum i dansa!

laberints

No em sembla que el parc del Laberint d’Horta sigui gaire visitat entre setmana –el divendres, a part de la meva colla, hi devien entrar vuit o nou persones de 10 a 12 del matí-, potser pel fet de trobar-se a la perifèria de la ciutat. Segurament el recinte s’omple els dissabtes o sobretot els diumenges. El parc, d’estil neoclàsssic i romàntic, situat en tres nivells, entenc que té també tres eixos d’interès, l’històric (el seu origen, el seu creixement, l’arquitectura...), el botànic, i el mitològic. Evidentment, un dels aspectes més interessants, deixant de banda aquests aspectes culturals, és la possibilitat de perdre-s’hi entre setmana, de passejar per un espai solitari i suggerent en què és possible que només trobeu algú de Parcs i Jardins vigilant que no feu alguna malifeta dels tipus que sigui; encara que trobo que el pendent continu i la manca de llocs habilitats per fer una parada pot fer que els bucòlics es retirin abans d’hora. Aquests dies, amb la sequera, el parc ofereix un aspecte inusual, una mica penós, perquè li falta el moviment de l’aigua i fa una mica de sensació de decadència que l’acosta a la sensibilitat d’alguns modernistes o moderns. En resum, ja veieu que em sembla un lloc aconsellable, tant en una visita guiada com lliure.

Encara que la part de la vegetació em va interessar força i vaig redescobrir una olor d’un temps i d’un espai molt concret de la meva vida que ja havia oblidat, els elements relacionats amb la literatura clàssica són abundantíssims i em van fer buscar les referències, una de les quals us proposava ahir. En el pavelló del tercer nivell es troba l’escultura de Cupido i Psique i em va semblar que era obligat repassar aquesta història que com moltes altres de la literatura clàssica ha servit de model a escriptors posteriors que l’han repetit o s’hi han inspirat. També en la pintura , la música i l’arquitectura es troben moltes referències i recreacions del conte.

Ahir mateix em va semblar que el primer que em calia era veure si els meus contemporanis podien trobar a les llibreries la novel·la (sí, he dit novel·la) on s’inclou la història d’aquests dos personatges. La va escriure Apuleu, un romà d’aquells de la perifèria de l’imperi nascut a Madauros, actualment Algèria, l’any 125, durant el regnat d’Adrià. El llibre (l’única novel·la llatina que ha arribat sencera als nostres dies abans que es fes servir aquest terme) es coneix amb dos noms: L’ase d’or o Les metamorfosis (no confondre amb les d’Ovidi) i actualment s’hauria de poder trobar en les edicions de 3 i 4 (9 euros –edició resumida?-), La Bernat Metge (en dos volums: 72 euros!), Empúries (20 euros; mireu aquí el comentari de Jordi Llobet presentat per la mas). Una primera visita a algunes de les grans llibreries (Casa del Llibre, La Central, Laie, Catalònia, Documenta, ) em convenç que la cosa no serà fàcil: únicament un volum disponible de la B. M. a La Central del Raval. A veure, jutgeu vosaltres mateixos (especialment si sou seguidors de Harry Potter) si aquests llibre no hauria d’estar disponible. Resumeixo l’inici:
El protagonista és un jove grec anomenat Luci que s'allotja a casa d’una bruixa amb la intenció d’aprendre màgia i li roba un ungüent per convertir-se en mussol, però s’equivoca de pot i es transforma en ase. Sota aquesta forma conserva la raó humana i sap que l’únic mitjà de tornar a la figura humana és menjar roses...

La història de sempre: que em trobo obres immenjables, sense cap màgia i sense cap rosa per olorar, als prestatges per raons de tots conegudes i resulta que si vull llegir alguna cosa que segles de lectors –els lectors també s’equivoquen, és clar- diuen que val la pena, he de fer un periple inacabable per la ciutat i sense garantia que al final del laberint –ni entrant en les llibreries de vell- acabi aconseguint els meus objectius. I no em digueu que mentrestant faig salut i m’aprimo una mica.

Bé, veig que abusaria una vegada més de la vostra paciència si ara parles de Psique i de Cupido, així que, si no us sap greu, ho deixaré per una altra ocasió.