molts noms, pocs títols, i alguna cosa més.

Em diu l'amic Francesc en un comentari al post anterior que no esmento Asimov, de qui ell aprecia alguns contes. A mi, m'agrada Asimov en tots els seus vessants, el de novel·lista, el de contista i el de divulgador i, a més, és un nom de referència ineludible. Si no apareix en les breus notes d'ahir és perquè en el joc autoproposat es tractava de triar únicament algunes de les novel·les més interessants de ciència-ficció a partir de l'any de naixement de Sànchez Piñol, i fins que em cansés. Què es podria aconsellar d'Asimov? Bé se suposo que tots coneixeu el seu ineludible Jo, Robot, de l'any 1950, i les tres famoses lleis robòtiques ; si cal triar només una novel·la, possiblement s'ha de llegir La fi de l'eternitat, de l'any 1955; alguns em diran que començarien per la Fundació (1951-1953). Queda dit. A mi m'agraden també els seus relats policíacs, dels quals crec que ja n'he parlat en algun moment.

I encara que ara no llegeixo pràcticament res del gènere i no sé com van les darreres tendències, posats a recordar, deixeu-me afegir uns quants noms -alguns també amb obres que no són del gènere- sense títols a la llista anterior, i sense entrar en els antecedents i els primitius. Vet aquí el cànon incomplet:
Ray Bradbury
Robert H. Heinlein
John Wydndham (encara que a mi El dia dels trífids...)
Arthur C. Clarke
Clifford D. Simak
Theodore Sturgeon
Hal Clement
William Golding
Alfred Bester
Brian W. Aldiss
James Blish
Walter M. Miller
Kurt Vonnegut
Algis Budrys
Williams Burroughs
Fritz Leiber
Cordwainer Smith
Harry Harrison
Roger Zelazny
Poul Anderson
Joanna Russ
Kingsley Amis
Frederik Pohl
Kate Wilhelm
Gene Wolfe
Philip J. Farmer
Larry Niven
William Gibson

Ja sé que me'n deixo força. I a partir de mitjans dels 80 s'acaba la meva dedicació obsessiva al gènere. Només de tant en tant vaig anar llegint alguna cosa, Com la saga de Ender, d'Oscar Scott Card, amb seguidors i detractors en no sé quin percentatge.

A casa tinc dos llibres de referència sobre el tema. Robert Scholes / Eric S. Rabin: LA CIENCIA FICCION (sic), ed. Taurus, 1982; i Miquel Barceló: CIENCIA FICCION (també sic) GUIA DE LECTURA, Ediciones B, S.A., 1990. Avui he volgut veure quines novetats hi havia a les llibreries (Casa del Llibre, La Central, Laie, Catalònia) sobre la història del gènere i no he trobat res o res que fos mínimament interessant. Encara més, m'ha semblat intuir que alguns dels llibreters consultats em miraven com si fos un marcià. Cal dir en benefici seu que anava sense afaitar i que m'he tintat el cabell de blanc amb reflexos grisos.

Una consulta posterior a la base de dades de l'ISBN m'ha confirmat una temença, que la majoria d'estudis interessants sobre el tema són dels anys 70 i, sobretot, dels 80, és a dir, de quan jo vaig plegar. A destacar, amb posterioritat, un llibre del mataroní Miquel Barceló publicat per la UOC l'any 2006: La ciència-ficció. Una coseta petita si la comparem amb la seva obra més amunt esmentada de més de cinc-centes pàgines.

Bé, ara que ja he encetat el tema, si algú em pot facilitar bibliografia actualitzada... No m'ho puc creure que no hi hagi res amb cara i ulls, i no em refereixo a coses com El terror i la ciencia-ficción o semblants.

P. S. Encara que sigui tan avall, no puc deixar passar la mort de la meva escriptora culinària preferida sense esmentar el seu nom: Simone Ortega (Simone Klein Ansaldy) (1919-2008). Seria de desagraïts no donar-li les gràcies per l'ajuda i pel plaer que m'ha proporcionat al llarg dels anys i que encara em proporcionarà, espero.

... que són quatre dies

Se'ns acut -vuit del vespre del divendres- que el diumenge podem anar a dinar els deu al nostre restaurant habitual de celebracions i ens diuen que sí, però que a la una en punt. Consensuem un substitut. Fet. Un dels meus carnissers, que també fa plats preparats, aquests dies no para, però em diu, sense dubtar-ho un moment, que els dos plats de bacallà que prepara habitualment tenen molta menys sortida que la resta de l'any. A migdia la cua d'una de les pastisseries és insuportable, no per les mones, que qui més qui menys ja té encarregades -des de quan és menja mona a l'Empordà? Què en diu Pla de les mones? Què pujarà més l'any 2009, la mona o el petroli?-, sinó per les postres d'avui. Seria un no acabar parlar del menjar -o la gastronomia- d'aquests dies. Ah, les faves molt bé, i també la resta, amb dos Perfum de vi blanc, de Raventós i Blanc -ja sé que potser les faves demanen un altre vi, però a casa som experimentadors- i un Gramona. Entenc, però, que els llegums -i menys unes faves nacionalistes- no siguin el vostre fort.

En definitiva, que amb quaresma o sense, cal alimentar-se per viure. I que si ens alimentem una mica més és perquè ja pressentim que ve una època de crisi i cal estar preparats.

Aquí dalt, on encara no tenia llibres de cuina, m'he pujat les 1080 receptes de cuina, de la Simone Ortega, en versió catalana com heu vist pel títol (segona edició de 2005). Aquest seria un dels llibres que m'emportaria a una illa deserta, sempre que també em deixessin emportar la meitat dels ingredients -sóc realista i no pretenc que el vaixell del naufragi porti sobrecàrrega- i la cuina de l'illa no fos de vitroceràmica.

Per si algú encara no té la darrera Simone Ortega perquè suposo que tots els qui passeu per aquí ja en teniu alguna edició, diré que aquesta nova versió té 1127 receptes, que han desaparegut alguns plats de la primera edició i n'ha afegit altres de nous, com per exemple el tiramisú, una postre que no sé si encara està en línia ascendent, però que ja forma part de la cuina del país; de totes maneres que posi “formatge blanc sense sal per untar”, és una concessió criticable: no crec que sigui tan difícil trobar mascarpone del que li servien a Cosimo III. En alguns plats de tota la vida, ha inclòs alguna variació, com a l'ajoarriero, una de les meves menges preferides en la versió poc fallera que ella proposa. Una altra novetat és que al costat de cada recepta hi ha el tipus de vi -blanc, rosat i negre- aconsellat. Quin vi triaríeu amb les carxofes? Que no mengeu carxofes? Finalment, i per no cansar-vos, el pròleg d'aquesta edició és de Ferran Adrià; un pròleg estrany, que no singular, i em nego a afegir res més si no m'ho pregunteu directament.

Per poc se m'oblida: aquest divendres també he collit la meva part de farigola anual, just avui, quan segons la tradició es conserva la flor tot l'any. És curiós, però que aquí al Montgrí, després de l'incendi, que ara ja gairebé no és nota, la farigola és menys abundant que altres temporades i en canvi han aparegut en el seu lloc nombrosíssimes mates de ginesta... i oliveres, però aquesta novetat ja és cosa de la mà humana.

Apa, bona resurrecció i, sisplau, no feu excessos, que després haureu de menjar sopetes de farigola per poder agafar la forma física que desitgeu.