crítiques i autocrítiques

Una bona part de la població mundial pobra comença a passar gana perquè algunes matèries primeres, entre altres l’arròs, han apujat espectacularment els seus preus en els darrers temps. Diuen que és a causa del seu ús com a biocombustible. Mentrestant, al Delta, els arrossaires comencen a veure com el seu cultiu per fi els dóna guanys.

El president valencià emprendrà una campanya a favor de la igualtat en l’ús de l’aigua, i de la sequera, suposo. Sembla que els polítics ens han dit finalment el que ja se sabia, que l’Ebre és la millor alternativa ràpida per beure els barcelonins i veïns.

Berlusconi ha tornat a guanyar: majoria absoluta. Se’n parla i se’n parlarà. Al Nepal un maoista ha guanyat les eleccions. Se’n parla poc. De la Xina, on ja queden pocs maoistes, se’n parla molt. A l’Àfrica, com gairebé sempre, no hi deu haver cap novetat.

Un doll d’informacions que cadascú interpretem des de les nostres informacions, sempre parcials, sempre subjectives, sempre al nostre ritme i poc al ritme i les òptiques dels llocs i de les gents d’on provenen.

A l’Àgora d’avui (l’heu vist?) opinaven sobre la Xina , el Tibet, els Jocs Olímpics... Sóc de bon conformar i fàcil de convèncer i m’ha semblat que tots tenien la seva part de raó. Però no suporto els qui estan més enllà del bé i del mal, els blancs immaculats, els que diuen que l’esport, i especialment l’olimpisme, és sagrat, aquells a qui rellisca la pluja sense tacar-los, ni que plogui tinta o sang. Si no fos que sóc pacífic demanaria el boicot als Jocs, no per les qüestions xineses -pobres xinesos-, sinó per la prepotència condescendent de les autoritats olímpiques. Alguns em direu que els simples mortals que passen bona part de temps a casa no podem boicotejar res que estigui tan lluny del nostre abast. Bé, és molt fàcil, ara més que mai. Només caldria amenaçar a no obrir la tele per mirar els Jocs. Quina jugada més senzilla i eficaç. Ni se us acudeixi!

La crítica s’ha de fer a temps; cal desfer-se d’aquesta inclinació que consisteix a no criticar més que quan s’han rebut els cops.
1955

Fins i tot si la nostra feina és coronada per l’èxit més gran, no tenim cap raó per glorificar-nos. Es fan progressos quan un és modest, mentre que l’orgull fa anar enrere: tinguem sempre present aquesta veritat en el nostre esperit.
1956

Mao Zedong: Llibre vermell (disculpeu la mala traducció)

cedre de l'Himalaia

Quan la vaig conèixer potser tenia tretze anys i no devia portar més d’un any a Catalunya. La tercera vegada que ens vam veure li vaig demanar –tocava- que ens escrivís el seu alfabet a la pissarra. Volia que fos conscient que ella, malgrat que no li donaríem moltes oportunitats, ens podia ensenyar coses, que no era ella sinó nosaltres els ignorants, a la fi, ella ara sap ben bé qui som i nosaltres sabem ben poca cosa d’ella, i encara menys del seu país, de la seva gent. Recordo com reia quan ens equivocàvem en la fonètica que pacientment ens intentava fer repetir. Ara la PL. té setze o disset anys i té algunes amigues i amics, no gaires, perquè es reservada, i parla molt bé en català, encara que no l’escriu tan bé –què hi farem-. La PL no ha tornat més a l’Índia, el lloc des d’on va venir després de deixar el seu país, on potser tampoc no tornarà. No sé si la PL. és moderadament feliç aquí, però espero que ho sigui. Fa poques setmanes, en una sortida li vaig preguntar si se’n recordava d’un arbre majestuós i altíssim que vam veure mentre recorríem un jardí singular. Em va mirar els ulls amb els seus ulls somrients i em va dir que sí, que encara se’n recordava. L’arbre era un cedre de l’Himalaia. Sí, és clar, la PL. és del Tibet.

Avui he sentit que Catalunya Ràdio i la Fundació Territori i Paisatge ens conviden el dia 30 de març a plantar 35.000 arbres arreu del territori català. Si la meva veu fos potent, si jo fos alguna persona d’aquelles a qui s’escolta, els demanaria que plantessin un cedre de l’Himalaia per la PL., que plantessin un cedre per cada un dels tibetans que han hagut de fugir del seu país. Com que per demanar que no quedi, demanaria que cada poble de Catalunya plantés, allà on comencen les seves cases, un cedre de l’Himalaia –creixen tan ràpid i són tan bonics!-. Fins i tot, si la meva veu fos prou forta, gosaria cridar que cada poble on la democràcia –ai, la democràcia!- encara és present, sigui del meu territori o de qualsevol altre continent, plantés un cedre. I demanaria al poeta que té cada poble que escrivís uns versos al peu de cada arbre, amb uns mots que parlessin de la PL o de les seves muntanyes o dels seu poble; els poetes ja les saben fer aquestes coses.

Ja sé que em direu que els arbres serveixen de ben poca cosa, que els versos se’ls emporta el vent, que la meva veu és rogallosa i tènue. Teniu raó. Però molts arbres, molts versos i moltes veus... Continueu tenint raó.