pèrdua d'innocències

Ja fa dies, la meva amiga, virtual i presencial, l’Anna –com m’agrada, ho puc dir, el seu somriure (real) i les seves introspeccions (virtureals) de tots els colors de la pluja i el sol-, em va concedir un premi d’aquells que es donen als blocs per un jurat unipersonal pels mèrits que es consideren dignes d’elogi i que sovint responen a complicitats confessables. És un premi sense dotació econòmica –merda!-, sense cap altre motiu, potser, que aquestes fidelitats mútues tan curioses i difícils d’explicar que propicien els blocs, sense cap altre rigor que els batecs del cor (neoromanticismes actuals). Els blocs que fa temps que existim, però, hem perdut la innocència dels inicis, en què tot era una festa, en què qualsevol motiu era bo per establir complicitats, en què cada dia ens esperava una sorpresa, petita si voleu, potser només la sorpresa de comprovar que érem vius, que existíem, que ens llegíem els interiors –autocensurats o no- i participàvem dels exteriors, en què rèiem –la majoria- quan ens passaven meme improvisats que continuàvem amb un somriure. Ara demanem més, ens especialitzem, ens mirem, segurament, amb uns ulls més crítics, ens hem tancat –qüestions de temps i de proliferacions- en petits espais que abasten amics i coneguts i només de tard en tard ens permeten d’acollir algun nouvingut o que algú ens aculli. Corren mals temps per als premis sense dotació econòmica i per als memes que ens intentaven descobrir més enllà dels posts periòdics. Ens hem fet adults en això dels blocs, anem a la nostra, les innocències de la virtualitat ja no ens satisfan prou, donem les gràcies educadament, però posem excuses a l’hora de continuar cadenes, cadenes que alguns i algunes, seriosos i poc juganers, mai no han seguit.

I bé, jo li agraeixo a l’Anna que hagi pensat en mi a l’hora de retornar als jocs d’infantesa virtual, als premis sense contrapartides, sense segones intencions, perquè quan es perdin definitivament aquestes picades d’ullet és que ja ens haurem fet tan grans, tan entotsolats –i mira que sovint ja ho som els virtuals-, tan superbs, que més valdrà que passem al paper tradicional i a l’entotsolament real, on les gratuïtats i les ingenuïtats són rares.

Arriba l'instant, tal com indiquen les bases, de premiar cinc blocs que consideri mereixedors d’aquest trofeu i que han destacat “per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.” Però vet aquí el moment en què jo, sobirà únic del meu bloc, em permeto una vegada més canviar les regles d’origen uruguaià d'aquest bloc de manualitats diverses que escriu l'Eseya, i concedeixo el premi a tots els blocs que llegeixo assíduament o he llegit i ara han desaparegut, per una única raó: perquè em diverteixo llegint-los, més enllà de qualsevol altra consideració. I si ja el teniu, aquí va el segon o el tercer. Quins són aquests blocs? Podria dir que els que apareixen a la part inferior dreta, però en són alguns més. Que no s’hi val? Que faig trampa? Que voleu gradacions i limitacions? Ho sento, companys i companyes, jo al meu bloc, ja ho he dit i repetit, m’ho munto com vull, i si us decep la conclusió per la manca de noms, és cosa vostra. Algú continuarà?

Va no em tempteu. En tot cas, perquè la cosa no quedi sense destinataris concrets, puc jugar a la contra i declaro solemnement que no concedeixo aquest premi a cap dels blocs estrictament polítics, de partit, per entendre’ns, perquè m’avorreixen fins a extrems inexpressables. I tampoc afegiré cap nom perquè els incloc tots, tots, tots.

atmosferes

En els darrers dies he rebut un premi honorífic que corre darrerament pels blocs: Premi al blog solidari. Me l’han concedit, per ordre alfabètic, l’arare, la katrin i la mar, belles amigues no només virtuals. Els estic agraït perquè pensessin en mi, i em sento com el feliç posseïdor de tres creus de sant Jordi concedies pràcticament al mateix temps. Em permeteu dir que sobretot aprecio la vostra amistat. La veritat és que com que no fan discurs de concessió, no acabo de saber exactament quins mèrits reuneixo que em fan mereixedor del guardó, però investigo una mica els orígens i em trobo que cal compartir idees i opinions (les comparteixo), que mostro el que sé (bé, mostro), que ho faig d’una manera altruista (uf, aquí no sabria que dir, però tot el que és meu és vostre, virtualment parlant –la hipoteca no cal que la compartim), que escric pel desig de compartir (costa poc de dir io és evident que no cobro per escriure) . Finalment, cal seguir la cadena i passar el premi a set blocs. I aquí és on em planto. Primer perquè em tocaria investigar qui és que encara no ha rebut el premi i, segon, perquè ja fa molt temps que he concedit aquest premi als qui passeu per aquí i als qui no passeu però m’acosto jo. Què voleu que us digui, les coses són així: sempre m’ha semblat una injustícia i una limitació haver de triar entre un nombre reduït. Cadascú té el seu encís i quantificar-lo em sembla una... Així que, considereu-vos totes i tots premiats, fins i tot els que heu rebut el premi diverses vegades. Que no, que no faré ara concrecions. És clar que tu també hi ets, cal que t’ho confirmi?

I continuo amb els blocs. Fa dies que es fa publicitat d’unes jornades de la catosfera –el terme sempre m’ha semblat, com atmosfera, eteri) organitzades a Granollers. Entre els organitzadors, en Toni (informació i enllaços en el seu blog), En Sani, en Tibau... I alguns altres que no llegeixo. També, l’editorial Cossetània i Jordi Ferrer (que sí que llegeixo). Sembla que els blocaires podem enviar el que considerem el nostre millor post per tal que sigui oportunament publicat per l’editorial. No diré que no em tempta la proposta, però haver de repassar-me tots els posts que he escrit seria una tasca que en aquest moment sobrepassa les meves forces; per altra banda, sempre m’ha semblat que són els altres i no un mateix qui ha de decidir que és allò que cal destacar. Llàstima, doncs, que la meva mandra disfressada de modèstia em facin inhibir i m’impedeixin figurar en una obra sobre paper que segurament serà un referent imprescindible de no sé ben bé què.

I encara els blocs. No sabria explicar per què, però no m’acaben d’agradar els blocs institucionals. Em refereixo a aquells que munten des de les institucions de tot tipus que tenen altres mitjans per fer-se sentir i s’apunten a una moda, ja vella, que acaben desvirtuant: els blocs dels diaris, els blocs dels programes de la tele... En fi, els blocs comercials i circumstancials, que no dubto que poden tenir el mateix interès o més que els dels aficionats, però...Els del temps de TV3, amb la nova remodelació de l’espai virtual de la cadena, avui devien anar bojos amb el seu bloc (no: blog; interessant tema a debatre en les jornades de Granollers) i no els ha fet res atribuir la temperatura i la humitat que, segons la foto, corresponia a l’Ametlla de Mar, a l’Ametlla del Vallès. En fi, tot són ametlles i tampoc hi devia haver tanta diferència de temperatura o d’humitat -avui més aviat escassa- en un país tan petit. Per cert, paguen per la col·laboració dels comentaristes, o és altruista, com la seva feina?

reconeixements

Per què escrivim? Ja suposo que ningú no espera que des d’aquí se li aclareixi un misteri que alguns han intentat explicar de manera més o menys creïble –qui ho sap realment?-. Jo només puc afirmar que escrivim perquè tenim els instruments i la voluntat per fer-ho, i el temps, potser esgarrapat d’altres activitat –què ens perdem mentre escrivim?-, que ens permet concentrar-nos a explicar-nos i explicar, a mostrar i opinar.

Un altra cosa és arribar a saber el motiu que ens porta a voler ser llegits. Perquè, evidentment, vosaltres i jo tenim la pretensió de ser llegits. Les respostes també són variades. Des d’aquell qui pensa que escriu per compartir experiències i busca complicitats, a aquells qui pensen que si allò que escriuen no surt a la pantalla –parlo dels blocs, evidentment- el món s’està perden un geni més enllà de tota mesura i sovint incomprès; entremig, l’acte de teràpia que d’una manera o altra suposa gairebé tota escriptura, fins a cert punt compartida.

Dit això, també és veritat que en la majoria dels casos –jo m’hi incloc- es necessita un reconeixement explícit que qui escriu és llegit i que allò que diu obté una certa valoració. Aquí és on entren en joc els comentaris al posts, els emails que es reben, els enllaços a les pàgines, els esments d’altres col·legues, l’aparició del nom o l’obra en paper –oh, la sacralització del paper!-...

De vegades aquests reconeixements més o menys diluïts i poc publicitats no són suficients i alguns pretenen un reconeixement més consistent, que els singularitzi de manera evident. I aquesta és la tasca dels premis: el millor d’entre no se sap quants. I si aquest reconeixement d’excel·lència pot aparèixer sobre paper –ai, aquest material tan vell i tan apreciat!- molt millor. No importa que el paper sigui reciclat, que el premi sigui sospitós de parcialitat, que el jurat es consideri inadequat, el paper dignifica, entre altres coses perquè no tothom hi pot arribar i perquè l’avalen segles d’ús. El paper, a més, té més possibilitats de fer perdurar aquell qui hi figura que no aquest món tan fràgil i canviant d’Internet, i, aneu a saber perquè, la humanitat té tendència a la immortalitat. Un mateix text, ni millor ni pitjor, sobre pantalla o sobre paper pot variar enormement la percepció d’un mateix i la percepció que en tenen els altres. Tot i que una edició en format de llibre tindrà un nombre limitat de lectors, se sol preferir a la possibilitat –dic possibilitat- de tenir milions de lectors arreu del món des del moment que es prem l’enter del teclat.

Deixem de moment el paper i tornem-nos a centrar en la pantalla. En aquest moment ja es concedeixen alguns premis a les millors pàgines d’internet de caràcter general o específic. En molts casos es tracta d’un reconeixement que permet afegir el nom del premi a la pàgina premiada (el cas dels premis Lletra a la millor pàgina de literatura catalana, que no sé per què no es continua concedint) i poder llegir algun article de premsa on s’esmenta la concessió. Gairebé per casualitat he arribat a un premi –no sé si el puc anomenar així, perquè hi haurà molts premiats- que no només reconeix la tasca feta a Internet sinó que promet fer publicitat de la pàgina en paper. Em refereixo a la iniciativa d’Òmnium Cultural que per votació popular recollirà aquells dos-cents noms més importants de la “catosfera”: Qui creus que forma part de la catosfera? Fes-nos la teva proposta i aconsegueix un exemplar de Nació.cat. En sortegem cinquanta! Aquestes pàgines figuraran en un annex del llibre Nació.cat –títol imaginatiu i engrescador-, de Saül Gordillo, que sortirà per sant Joan. No afegeixo valoracions sobre la iniciativa. Un jurat parcial i aleatori com tots, és a dir, vosaltres mateixos si us decidiu a exercir el dret a vot que se us concedeix, decidirà qui cal incloure en els dos-cents. El criteri per decidir què significa “més destacat de la catosfera” és cosa vostra: un bloc literari? intimista? pornogràfic? anònim? polític? generalista? cal que sigui en català o és suficient que l’escrigui un català? es respectarà la paritat dona-home? D’acord, alguns direu que no és gaire motivador aparèixer més o menys amagat entre cent noranta-nou o que l’empresa promotora o l’autor del llibre no és del vostre gust, però per alguna cosa és comença. Quan comenceu a ser famosos, quan algú us destaqui d’entre la resta, ja tindreu temps d’afinar més en les vostres tries. Jo vaig a votar ara mateix.