31.3.16

els convertidors


Escriu Josep Maria Ruiz Simon sobre la idealització de Ramon Llull convertit per alguns en model de diàleg interreligiós. L'article (el podeu llegir aquí) em sembla molt interessant i només veig un inconvenient en la proposta final: llegir Llull amb sentit històric. Quanta gent té els coneixements històrics necessaris, prou precisos -potser no cal excessiva precisió, és veritat-, per fer aquest exercici de lectura? Sigui com sigui, com a mínim cal no oblidar que Llull no és una autor d'ahir sinó, com a mínim, d'abans d'ahir. Esclar que els lectors de Llull, són i seran, no ens enganyem, escassos, amb Any o sense, amb proximitat o amb distanciament.

Quant als objectius de Llull després de la seua conversió, queden molt clars, sovint reiterats i fàcils de resumir: convertir infidels, és a dir, tots els qui no són cristians.

Un exemple il·lustratiu i inequívoc -on, a més, s'especifica el paper de l'església i de la noblesa en l'assumpte- es pot llegir al principi del capítol segon del Llibre de l'orde de cavalleria:

Ofici de cavaller és mantenir e defendre la sancta fe catòlica, per la qual Déu lo pare tramès son Fill pendre carn en la verge gloriosa nostra dona Sancta Maria, e per la fe a honrar e a muntiplicar soferí en est món molts treballs e moltes hontes e greu mort. On enaixí con nostro senyor Déus ha elets clergues per mantenir la sancta fe ab escriptures e ab provacions necessàries, preïcant aquella als infeels ab tan gran caritat que la mort sia a ells desirable, enaixí lo Déu de glòria ha elets cavallers qui per força d'armes vencen e apoderen los infeels qui cada dia punyen en lo destruïment de la Sancta Esgleia. On, per açó Déus té honrats en est món e en l'altre aitals cavallers qui són mantenidors e defenedors de l'ofici de Déu e de la fe per la qual nos havem a salvar.

18.3.16

any Casas


La Joana -oient entusiasta de les ones hertzianes- m'ha assegurat aquest matí que a la seua emissora preferida acabaven de dir que la cua arribava fins al carrer Aragó, que estaven col·lapsats, que, sisplau, no hi anés més gent.

És veritat que ahir vaig fer publicitat a través d'Instagram de l'exposició de l'únic fresc que es coneix de Ramon Casas. També és cert que vaig parlar de l'amabilitat dels empleats de la joieria Rabat a l'hora de mostrar -i explicar- la pintura i de l'extraordinària restauració de la casa Codina. No puc negar que es nota que vaig quedar encantat amb la visita i que en cap moment ens van insinuar de comprar cap joia de l'establiment, que qui sap si serà meua en un altre moment. No nego res, però no podia esperar que la fotografia i les paraules que vaig afegir es convertissin en un fenomen viral. No sé si disculpar-me o reafirmar-me en el convenciment que cal fer una mirada al passeig de Gràcia número 94. La tria -la meua- és difícil.


P. S. M'agraden les sales que exposen una sola pintura.

15.3.16

talibans


Llegeixo el discurs d'entrada a l'Academia de Félix d'Azúa, nascut a Cornellà l'any 44 del segle passat. Comença així (es pot llegir sencer aquí):

Cuando ustedes tuvieron la bondad de concederme la letra H de esta Academia, no podía yo imaginar que mivida cotidiana iba a cambiar de un modo tan repentino. A la mañana siguiente recibí salutaciones en la panadería, en el quiosco, en el puesto de frutas y verduras, en el estanco, me felicitaban por la calle los conserjes del barrio, la incansable empleada de Correos e incluso un taxista de los que habitualmente ocupan la parada del hotel me dio un par de cómplices bocinazos. Debía rendirme a la evidencia: pertenecer a la RAE es un asunto de interés popular.

A diferència de tanta gent, a penes conec la persona, el personatge, o la seua obra. El seu discurs no em diu gran cosa. Són assumptes interns, qüestions protocol·làries, complicitats d'uns quants, d'escàs interès popular. Quant a mi, curiositat de lletres, sobretot perquè s'esmenta Riquer.

Si jo conec poc Félix de Azúa, ell no em coneix gens, i precisament per això, per la part que em pugui tocar, em disgusta i m'ofèn -no espero disculpes- que m'esmenti, segons consta en una entrevista concedida a l'agència EFE, sense coneixement de causa:

Fue el nacimiento de su hija, "una criatura deliciosa" que ahora tiene cuatro años, lo que lo llevó a cambiar de ciudad porque "la educación en Cataluña está en manos de talibanes y consiste en enseñar el odio a España".

Estic disposat a deixar-me tallar la llengua i la mà dreta -la del guix a la pissarra- si algun dels meus alumnes afirma que d'una o de l'altra en algun moment dels meus trenta anys llargs fent classes de llengua i literatura, des de Sant Boi al cor de l'Eixample, va sortir alguna manifestació que fomentés l'odi a Espanya. 

Per què aquest odi? 

14.3.16

modes?


Passeig de Gràcia amunt. Asseguts a terra hi ha quatre homes d'edats diferents. Tenen davant cartells explicatius. Tres són diabètics. És un percentatge alt. Per donar fe de la malaltia, exhibeixen en un platet dues xeringues, una amb predomini de blau i l'altra de vermell. Tots tenen fills.

La pederàstia també va per modes. Ara els ha tocat als maristes. Des que es va conèixer la primera denúncia ni un cas -un, dos?- entre salesians, josepets, diocesans, teresianes, consolació, dominiques (les dones menys?)... o laics en general. Tremolors cada nit que demanen oblit o comprensió... La gran paor traurà a la llum los secrets que al confés descoberts no seran?

13.3.16

aquest diumenge, Suzuki i Falla


M'agrada passejar entre els pianos al carrer del Maria Canals. Sensació contradictòria: plaer de veure i escoltar les notes dels espontanis i renecs en comprovar que el trànsit no s'atura i sovint domina els sons que les tecles i les cordes deixen anar.

Una vegada més escolto Yoko Suzuki als Jardinets, en un espai infrail·luminat i no menys sorollós que la majoria dels altres. Més enllà del possible virtuosisme musical, que sóc incapaç d'apreciar, m'agrada l'elegància de moviments i la sensualitat de Suzuki, i la seua proximitat al públic atrevit amb ganes de fer-li petons. Suzuki enamora.



12.3.16

conversa fisiològica


Mai no he sigut partidari de les manifestacions escatològiques públiques; de fet, ni tan sols passejo amb gos, com gran part dels meus conciutadans, que deuen trobar en aquesta activitat una manera subtil i elegant -segons com es miri- de participar del tema. Avui, però, una necessitat filològica imperiosa de la qual ja no recordo l'origen m'ha fet consultar al diccionari les paraules caguerada, cagarada i cagada. El DIEC es mostra circumspecte, lacònic, desganat, en les definicions d'aquests mots, com si li fes por d'encomanar a la filologia una sentor fisiològica aliena. Tant és així, que a la paraula cagada no apareix cap accepció en sentit figurat. Gran cagada!, he pensat, que no val fer anar a l'acció per trobar el resultat.

Tot plegat, he recordat una cançoneta repetitiva que em cantava el meu oncle J., somrient quan l'ocasió ho demanava:

Caguerà de bou, caguerà de bou,
quan plou s'espixorra...

M'ha agradat recuperar aquest ritme i aquest verb gairebé oblidat escoltat a casa l'oncle a la vora de l'Ebre en temps remots.

10.3.16

cal anar a Tòquio? Divagació gastro-cinematogràfica


El qui he vist An, és a dir, Unapastisseria a Tòquio -encara la fan al Texas-, recordareu que un dels motius de la història, són els dorayakis i sobretot l'anko. Els dorayaki són com unes creps esponjoses farcides d'algun aliment, sobretot d'anko, una espècie de confitura de mongeta vermella. No tinc cap intenció de parlar de la pel·lícula sinó de compartir un desig que anava creixent a mesura que avançava l'argument: tastar algun dorayaki. Que consti que jo sóc més aviat poc amant de les noves provatures gastronòmiques, més aviat sóc fastigosament tradicional, però em feia gràcia tastar la pasta de la ficció.

Uns quants dies després de veure la pel·lícula, caminant per Gràcia, vaig tenir la sorpresa de trobar una botiga on venien essencialment dos productes: kakigori (gelat propi del Japó) i dorayakis amb diversos farciments. Fantàstic! El meu desig fet realitat. Cap dubte, el volia d'anko. Com que durant una estona vaig ser l'únic client, anava xerrant amb la noia mentre es torraven les quatre pastes circulars. No sabia si els seus dorayakis són tan bons com els de la pel·li -encara no ha tingut temps de veure-la-, però em va assegurar que m'agradarien i que tingués en compte que l'anko no és tan dolç com les confitures a què estem avesats. Així com des de l'estiu que fan gelats, només fa tres mesos que preparen les pastes, amb farina de blat, tot i que continuen fent altres provatures: farina d'arròs, cigrons... En fi, una conversa agradable fins que, ja preparades les meues dues unitats i posades en una bossa de paper, vaig marxar cap a casa.

Sopar, doncs, amb postres japoneses que em van semblar perfectament adaptables en els meus futurs àpats, amb moderació, esclar, i amb una bona combinatòria; no sé si aquell dia vaig abusar de llegums: llenties per dinar i mongetes per sopar.

Gairebé m'ho deixava: Plaça de la Vila de Gràcia, núm. 3. Aquest és el seu Facebook.
 


P. S.: Sóc conscient que els qui miren dibuixos de gats coneixen perfectament els dorayakis.


6.3.16

aquest diumenge, Granados


Petit privilegi el d'escoltar cinc professors de piano de l'ESMUC a la sala petita de l'Auditori. Homenatge a Granados en el centenari de la seua mort (24 de març de 2016) que inicia Jordi Camell i clou Albert Guinovart; entre els dos, Jordi Masó, Jean François Dichamp i Adolf Pla. Per un moment penso la quantitat d'actes en honor a Granados i els poc que conec recordant Ramon Llull. La música i la literatura són ben diferents, esclar. Quin seria l'equivalent d'aquest concert? Una lectura -virtuosa- de Llull per part de catedràtics de no sé quina institució?

Bé, ara fa temps que els diumenges no pujava música. Se m'ha acudit compartir la darrera peça del concert, El pelele, que no sé si va cloure l'audició amb una intencionalitat política. Tot podria ser, res no és innocent. Sento no haver trobat la interpretació de Guinovart.





P.S. Com es podria traduir pelele? Estaquirot? Babarota? No cal.


4.3.16

costums seculars


Em va sorprendre que sorprengués el petó a la boca entre Pablo Iglesias i Xavier Domènech, encara més sabent que entre els dos hi havia hagut discrepàncies en els darrers dies; lleugeres, sí, però que enterbolien l'harmonia total d'aquests dos homes.

M'incomoda parlar del fet perquè penso que els lectors que passen per aquí tenen tan clar com jo, que el practico sempre que les circumstàncies ho demanen, que la manera més bonica de demostrar amistat, concòrdia, pau entre els homes, és un petó a la boca; al menys així he estat educat. De la mateixa manera que aquest costum m'agrada i em resulta natural, encara em costa acostumar-me a fer petons a la galta de les dones que a penes conec; tot i així procuro adaptar-me a les noves modes, quin remei.

Per si per casualitat passa pel blog un bàrbar aliè a la tradició del bes a la boca, recordaré que el fet ve de lluny i té gran seguiment, tot i que avui -sempre la mandra- només en deixi constància a través d'un fragment prou conegut:

- ...E lo primer home que veuràs ab llonga barba, que et demanarà per amor de Déu caritat, besa'l en la boca en senyal de pau, e prega'l graciosament que deixe l'hàbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent.

Joanot Martorell: Tirant lo Blanc (cap. VI)

3.3.16

el bluf del canvi


Em sembla molt bé que els polítics facin els discursos, sobretot els importants, a partir d'una lectura fluïda del que tenen escrit en un paper. El cas de Mariano, però, és excepcional, sempre necessita papers, i si no els té divaga o es repeteix a base d'una simplicitat aclaparadora. Més enllà d'aquestes constatacions, Mariano, a l'hora d'argumentar, també necessita recórrer a les autoritats, sigui l'autoritat dubtosa de les estadístiques, sigui la de la llei o, avui, la del diccionari, quan ha tractat Sánchez de bluf. Mariano és incorregible: realment necessitava l'ús del diccionari per donar autoritat a una paraula que tothom coneix, sobretot els polítics, tan acostumats a les catxes?

És veritat, de tota manera, que el coneixement semàntic dels polítics és escàs o, en tot cas, ens volen colar significats marginals o tergiversats. Canvi, repeteix Sánchez i el socialisme en general, i tants d'altres. Quina gràcia, quina màgia té aquesta paraula tan corrent i utilitzada a l'hora d'atreure voluntats i votants? No la veig enlloc. Poso dos exemples de cada dia: Necessito una moneda d'euro per desbloquejar el carro de la compra del supermercat i tinc un bitllet de cinc euros; vaig a la caixera i li pregunto si em pot donar cinc monedes a canvi del seu bitllet; ni ella ni jo guanyem, però quedem els dos satisfets (jo més). Un altre exemple, la compra em costa 16 euros, dono un bitllet de 20 i una moneda d'1 euro i em tornen 5 euros, en moneda -prefereixo que no- o en un bitllet. Tothom, però tothom, canvia des dels principis dels temps. Repeteixo, no veig quina atracció o quina novetat suposa Sánchez, i tants altres, que té el mot canvi. L'única incògnita no desvetllada és si es refereix al primer exemple, tot queda igual- o al segon. En aquest darrer cas, amb els polítics, el ciutadà rarament sap el que compra, sovint és un premi sorpresa de menys valor que el que s'ha gastat.

1.3.16

com vulgueu


Diu el doctor Bricall -la seua rectoria no la vaig conèixer de primera mà- en una tertúlia que el tuteig (o tutejament) li sembla poc respectuós i, a més, explica, una mica com a facècia, o no, que és un costum falangista. A la seua universitat d'estudiant l'únic professor que els tractava de tu era un confés del moviment. A casa, vaig tractar tota la família de tu, excepte les dues àvies, una de les quals vaig conèixer poc perquè vivia força lluny;  l'altra, la propera, era un amor. Fora de casa, el tu i el vostè s'alternaven en perfecta naturalitat i harmonia sense cap problema de protocol: en cas de dubte, vostè (el vós no el fèiem servir més que com a element verbal elidit). Després... No m'allargo en la cronologia de la meua pronominalització, però confirmo que, reminiscència de la meua infantesa i joventut, i posat en altres pells, ara em sobta quan segons qui em diu tu. Jo? Mi? De la mateixa manera que em sobtava llegir traduccions de novel·les nòrdiques on em semblava trobar un ús inadequat del tuteig. Res més que costums, esclar.

En la mateixa tertúlia, més tard, un espectador ha enviat un missatge amb destinació al doctor Bricall en què deia que el tuteig pot ser absolutament respectuós. Segur que tenia raó, però és probable que oblidés que la percepció comunicativa, el seu resultat,  no depèn només de qui envia el missatge, sinó també de qui el rep. No és estrany que, de moment, aquí i encara -i arreu-, emissor i receptor no sempre estiguin d'acord.

29.2.16

els barris


Al meu poble, que no sé si arribava als tres mil habitants, hi havia dos barris indiscutibles -les guerres de menuts ho deixaven ben clar-, el de dalt i el de baix, la plaça al mig. Després hi havia altres llocs que també eren barris o potser no, amb noms més concrets que no cal esmentar. Ara, a Barcelona, si algú m'ho pregunta, diria que sóc Eixample, fronterer ja, o Sagrada Família, si ha de quedar més clar; potser un toc de Gràcia si pujo una miqueta, o Sant Joan de dalt, si llegeixo Sagarra (fill), o Chinatown, si baixo pocs carrers... Podem dir el que vulguem, però els barris, molt sovint, aquí, a Barcelona, són també petits, la nostra casa i els centenars de metres que en itineraris quotidians recorrem més sovint: on comprem el menjar, el cinema habitual, la perruqueria (o barberia), els passejos de lleure, el centre mèdic que ens ha tocat, la papereria, la pastisseria, el forn, el bar de cada dia (els qui van cada dia al bar), la tintoreria...

Entenc Joan de Sagarra, la seua llicència política i literària, quan parla del barri de la Diagonal, però els barris, grans o petits, són concèntrics, a vegades desequilibradament concèntrics, més petits del que marquen els noms oficials, més fets a mida pròpia i al mateix temps col·lectiva -ell també ho confirma. La Diagonal, de moment i per sempre, talla i connecta, és massa llarga i diversa i, sobretot, va esbiaixada.

28.2.16

meditació de quaresma


-Cuando estés sentado, estate sentado. Cuando respiras, respira. Cuando comas, come -decia Gaspar, queriendo expressar que todo tu ser ha de estar en el momento, completamente consciente del ahora, sin pasado, sin futuro, sin nada que nos separe de todo lo que és.

A mí, que soy judio, me resulta difícil permanecer en el momento. Sin pasado, ¿dónde está la culpa?Y, sin futuro, ¿donde está el temor? Sin culpa ni temor, ¿quien soy?

L'evangeli segons Colleja.

El títol de Christopher Moore, és una mica més llarg -l'evangeli és llarguíssim i d'interès irregular-: Cordero, el evangelio según el mejor amigo de la infancia de Jesucristo (traduït al català?). És una llàstima que l'Església hagi limitat els evangelis als quatre que tothom coneix (sic), que, a més de ser breus, obliden pràcticament en la seua totalitat el període de formació de Jesús. L'interès d'aquest evangeli, el de Colleja,  rau en el fet que explica detalladament els anys anteriors als 30 del protagonista, cosa que no fan els altres, que deixen un buit incomprensible. Ara que ens trobem en època de meditació, em sembla una lectura no imprescindible, però sí interessant.

No afegeixo res més sobre el conjunt literari, perquè la meua intenció és centrar l'atenció en el fragment del principi: la concentració en el present, el seu gaudi. Individualment la proposta és assequible, desitjable, encara que sovint difícil. Col·lectivament, quins són els equivalents de la culpa i el temor en els catalans? Esclar que els catalans tampoc és que tinguin tan clara la consciència de poble, ni del passat o del futur comuns, i el present, cadascú al seu aire.

27.2.16

plou

Després de tants dies, ha començat a ploure fort i no tant. La pluja va i ve, s'apaga i remunta. Aterren en sons ara uniformes i marcials ara dispersos i desganats exèrcits de gotes en una nocturnitat encara càlida. Sonen rajoles i claraboies, i metalls indeterminats. Un vent suau mou les persianes per anunciar l'arribada. Xisclen unes gavines a deshora.
Benvinguda la pluja que, avui, relaxa i convida a un son profund i potser a un despertar dolçament monòton, sense somnis.

25.2.16

a peu


Dilluns al vespre, cap a les vuit, vaig agafar el metro sense cap contratemps; si arribo a recordar que era dia de vaga ja no hagués baixat a l'andana. Entenc, però, que els serveis mínims han molestat força gent, la que agafa el meto habitualment -no cal que digui res més sobre aquest col·lectiu- o esporàdicament, entre ells alguns congressistes del mundial de mòbils; també els qui no l'agafen mai, però veuen perillar la continuïtat del Congrés a la ciutat i en conseqüència els beneficis econòmics que els comporta. Finalment, esclar, hi ha qui simplement està en desacord amb les reivindicacions dels treballadors.

En quin grup estic jo? Per començar, faré una consideració prèvia que no sé si respon a la realitat o és una percepció equivocada. Em fa l'efecte que la majoria de vagues que es produeixen actualment les fan treballadors que no produeixen res, res tangible vull dir, res que es pugui tocar i intercanviar, i que sovint més que afectar els patrons, els “amos” (interessant informació aquí), afecten terceres persones. Dit això, el poc que conec de les reivindicacions em deixa més aviat indiferent, de les negociacions, no en sé res.

Ara bé, per què es fa aquesta vaga precisament els dies del MWC? La resposta òbvia és per tenir més repercussió, per poder pressionar amb més força. Aquesta obvietat em fa sospitar: res no és tan innocent. Per mi, gairebé n'estic segur, que darrere de tot plegat -unes quantes reivindicacions normals i d'altres agafades pels pèls- hi ha algun infiltrat que pretén que el MWC es traslladi de ciutat. Podria concretar les meus conclusions, però no me la vull jugar.



P.S. Avui  he anat a peu a veure la pel·li protagonitzada per la Colita. En algun moment he rigut, no només somrigut, coses de l'edat i complicitats llunyanes, i les converses se m'han fet curtes. He sortit del cinema amb ganes de veure algunes fotos de la Colita i la pel·li mai estrenada de la Gimpera; també de llegir l'Anna Maria Moix; no tinc tan clar si de repassar Terenci (no sé si li podré perdonar a la Colita que no fes fotos de la casa dels Moix).

23.2.16

un altre eco (retall de premsa)


He llegit, voluntàriament, pocs articles dedicats a Eco després de la seua mort, Però tenia curiositat de saber que deia Jordi Llovet a “El País”. Em temo que cada dia sóc més mal lector. Aquí queda:


En una visita a Barcelona, no hará de eso muchos años, Umberto Eco y su esposa paseaban por el Paseo de Gracia cuando ella, con pasmo ante un escaparate de la avenida, quedó prendada de un bolso de una marca carísima, al alcance de pocos bolsillos. Miró de reojo a su marido, y este le dijo: “¡Gasta, gasta; tenemos mucho dinero!”.

Era verdad. Como todo profesor universitario, Eco empezó su prodigiosa carrera ganando lo que corresponde a esa nueva clase de proletariado urbano que son los profesores. No tardó en vincularse al mundo editorial —yo lo conocí en la sede de la casa Bompiani, en Milán, a inicios de los años setenta—, una iniciativa que no respondía solamente a una cuestión pro pane lucrando, sino, más bien, a una estrategia políticoliteraria: si se embarcaba en el redescubrimiento de la semiótica —ciencia ya perfectamente conocida por Locke en el siglo XVII— y la sociología de los medios de comunicación, la editorial podría, y ese fue el caso, potenciar tanto una disciplina académica como un negocio con visos de prosperidad. Algo así podía hacerse con una materia tan atractiva, por aquellos años, como la semiología, pero Eco jamás podría haber hecho lo mismo con los magníficos trabajos medievales o joyceanos de sus primeros años de actividad: la estética de santo Tomás, acerca de la que escribió un libro magnífico, no era en modo alguno un material que pudiese resultar fructuoso.

Pero Umberto Eco no pareció contentarse con esto. Al cabo de dos decenios, cuando ya se había convertido en padre de la semiótica universal a pesar de las feroces críticas que siempre le dispensó Julia Kristeva, descubrió que poseía una querencia no solo por el estudio de la filosofía medieval, la literatura universal y las ciencias de los signos, sino también por el género de la novela. Escribió en 1980 El nombre de la rosa —novela interesante por la sabiduría que contiene, pero mediocre, como todas las suyas, si nos atenemos al estilo—. El libro se convirtió en un éxito de ventas en todas partes, y el profesor se volcó en la redacción de una serie de romances, escritos todos con la astucia propia de alguien que sabía perfectamente qué es lo que puede gustarle al lector común: se hizo inmensamente rico. No dejó de estudiar y de publicar su peculiar ensayística de polígrafo, por suerte para él mismo y para los demás, pero inició la tercera etapa de su vida dedicándose más a viajar, a publicar libros ilustrados —apasionantes, en verdad—, sobre lo bello, lo feo, los lugares imaginarios y las listas de todo lo que se pueda listar en este mundo, y, finalmente, a coleccionar ejemplares exquisitos, raros y excepcionales: la más delicada de sus aficiones.

¿Qué es lo que había sucedido en la larga biografía de este humanista a quien nada humano le resultaba ajeno, alguien que había iniciado su cursus honorum, por decirlo así, como profesor ayudante, hasta convertirse en uno de los hombres de letras más conocidos en Italia y fuera de ella, respetado, admirado, y, sobre todo, envidiado? Sucedió lo mismo que había pasado con sus colegas parisienses hacia la misma época: empezaron como profesores, fundaron editoriales, divulgaron una especie de poética neoaristotélica o neorretórica, vieron cómo esa disciplina perdía adeptos, y acabaron escribiendo novelas de escasa calidad: ahí está el caso de Philippe Sollers para darse cuenta de que el fenómeno alcanzó a más de un país en nuestro continente.

Y es que la figura del intelectual, en los tres últimos siglos, ha conocido unas transformaciones sorprendentes. Eco ya no tenía nada que ver ni con Pascal ni con Spinoza, que aún fueron hombres de scriptorium; tampoco se pareció a los grandes ilustrados, como los sabios Bayle, D’Alembert o Diderot, capaces de dedicar toda su vida y sus escasos recursos a editar enciclopedias fastuosas; no se comprometió con las más apremiantes cuestiones políticas de su tiempo salvo para mostrarse como un pensador liberal —pero menos que Russell o Berlin, por ejemplo—; ni poseyó, por fin, el perfil de un Voltaire, un Victor Hugo, un Zola o un Jean-Paul Sartre, dispuestos a aceptar el exilio interior y exterior o de subirse a un bidón de gasolina para azuzar la conciencia de la clase obrera en una fábrica de automóviles.

Fue un bon vivant, un tipo listo y de enorme inteligencia, un gran amigo, un hombre con gusto —más cuando se ponía a pensar que cuando se puso a fabular—, un hombre espabilado —limpió el pábilo de sus actividades cada vez que la llama de la candela perdió vigor— y un intelectual perspicaz, mundano, cínico en el sentido más noble de la palabra, más escéptico que Montaigne y más tempestivo que ninguno de sus colegas. Su muerte es lamentable como lo son todas. La lección de su vida resulta paradigmática en un sentido que él mismo debió de conocer: se acabó el tiempo de los intelectuales puros, solitarios, flacos, pobres, sacrificados y temerarios, y empezó, con él y su generación, el tiempo de una nueva forma y substancia del ser intelectual.

21.2.16

dit sense violència


Durant els anys d'internat, dels 10 als 17, la violència entre nosaltres va ser escassa, de més efectivitat verbal que física. Lèxicament, com que estàvem a Tortosa, en terra fronterera, ens dividíem en dos grups amenaçadors, els del cop de puny i els de la punyada, segons fóssim més del nord o del sud. Aquesta isoglossa, però, no determinava les nostres amistats més íntimes ni les aliances permanents o provisionals, que les qüestions la llengua eren un element secundari, poc conflictiu.

Escric aquest prolegomen per fer temps i intentar recordar si també ens diferenciàvem a l'hora de generalitzar. Hi havia qui copejava i qui colpejava? Sóc incapaç de saber, passat tant de temps, si ens diferenciàvem els del cop de puny i els de la punyada a l'hora dels cops.

Dos paràgrafs ja per apaivagar la virulència de la crítica que el titular d'un diari barceloní em provoca. Des de quan al nord de la frontera -i al sud més immediat- el mot cop dóna el verb colpejar? Quin periodista, quin escriptor, quin corrector, quin arqueòleg despistat, ha posat de moda el verb? I per què el modista té tants seguidors? Ja no s'hi pot fer res, ho sé, però m'emprenya la claudicació de la parla a la credulitat en la lletra impresa. M'hi he d'anar acostumant, però no sense protestar.

20.2.16

el temps quiet


Acabo de llegir que ha mort Umberto Eco. Em sorprèn la notícia. Ja sé que tenia 84 anys, però en el meu pensament, potser en el meu inconscient, Eco era un jove d'edat indeterminada, o bé un personatge etern. Aquestes són les primeres idees que m'han vingut al cap. Entenc que tant una apreciació com l'altra depenen més de mi que d'ell.

18.2.16

la curiositat


Tinc tendència a passejar per Gràcia perquè em cau prop de casa, perquè els carrers, malgrat que solen ser estrets i amb voreres mínimes, permeten, ben triats, caminar per tota la seua amplada, perquè el paisatge urbà del barri és variat, sovint enginyós, encara creatiu i, sigui de nit o de dia, estimula la meua badoqueria. Gràcia és un barri amb presses -això és inevitable-, però també amb calma, sorollós, segons diuen veïns de determinats bars, però també tranquil...

Fa uns dies, caminant pel carrer de Ramón y Cajal (es pot llegir a la catalana?), on vaig a comprar pa dos cops per setmana, em vaig trobar una casa acabada de pintar amb una decoració a la façana de la planta baixa que m'ha semblat suggeridora i discutible. M'hi vaig estar una estoneta davant i vaig deixar volar la imaginació amb múltiples interpretacions. Ja posats a elucubrar, se m'ha acudit que m'agradaria que les obres exposades als museus,les pintures, les escultures, em sorprenguessin pel carrer: aquí un Dalí, allà un Bosch, més endavant uns Anglada... No caldria que fossin originals, a la fi, jo, com la majoria, sóc incapaç de distingir un Tharrats original d'una còpia o d'una falsificació... No gaire acumulació, però, que les masses, sigui del que sigui, acaben cansant.
 

 
P. S. Durant el minut llarg que vaig estar-me al lloc que esmento, no em va semblar que cap dels deu o dotze vianants que van passat, fessin cap mirada, ni llarga ni curta, a la paret renovada. Sense entrar a jutjar la qualitat de la pintura, la manca de curiositat -un segon, dos, tres...- em va sorprendre. Què els hagués fet alentir el pas? Un pot pensar que la gent troba insignificants o indignes les mostres de pintura al carrer, però si fa no fa passa el mateix a la majoria de galeries d'art. Ahir vaig, durant més de mitja hora vaig estar a la Víctor Saavedra on exposa -obra escassa, però interessant- JavierGarcés, pintor i escultor que viu a La Bisbal d'Empordà. És una sala acollidora, on Víctor, el propietari, xileno-català, és un galerista d'aquells que participen amb el seu públic, els explica, els dóna conversa, a diferència de tants altres que quan entres amb prou feines aixequen la vista de la seua taula. Més de mitja hora i va entrar una sola persona, un senyor gran que va anar de la porta al fons i va tornar a sortir amb la mateixa celeritat. Fan por les galeries? Si no fan pagar entrada i s'està calentet a l'hivern i fresc a l'estiu... Compte, no parlo de qualitats, parlo de curiositat. A Barcelona, la meua experiència em diu que en pintura o escultura (o fotografia) la curiositat és escassa. No em refereixo a les grans exposicions -poques-, als grans museus -quins?-, sinó a la quotidianitat, al passeig de cada dia o un cop per setmana, ni que sigui. Una vagada a l'any?

 
 

15.2.16

divagacions en matinada de pluja


La festa major d'hivern de Barcelona -bé, sobretot de la plaça de Catalunya avall- continua sent una celebració menor, de pressupost limitadadíssim comparat amb les festes de la Mercè, potser perquè a l'hivern tot s'encongeix. A mi, Santa Eulàlia em cau molt bé, perquè tot i ser més vella que la Mercè s'aguanta molt jove, i m'agrada fer un tomb per alguns dels seus actes.

La primera constatació és que ja fa anys que sobra gent i els turistes, que tothora s'apunten a tot, han incrementat les aglomeracions. No importa que l'activitat sigui més o menys interessant, la qüestió és que sigui debades; si no s'ha de pagar entrada, la gernació hi vol ser.

Una de les novetats de la santaeulàlia dels darrers anys és els muntatges lumínics situats en espais oberts o tancats. Divendres era difícil accedir a alguns llocs i dissabte encara més; jo, per exemple, no vaig poder entrar a la plaça del Rei cap dels dos dies; esclar que la meua manca de paciència és proverbial. La majoria d'aquestes perfomances de llums, algunes amb música, són més aviat modestes i d'escassos efectes sorprenents, com la de la seu antiga de l'Arxiu de la Corona d'Aragó,on el joc de llums tènues amagava la bellesa del Palau del Lloctinent, molt més interessant a plena llum. Per cert, no sé si molts catalans o fins i tot barcelonins recorden que la titularitat de l'Arxiu és del Ministerio de Cultura; a veure com queda amb la Catalunya independent. En sortir de la visita, una parella comentava que des que tenim l'alcaldessa les festes llueixen menys. Jo trobo que més o menys com sempre. Pel matí, per exemple, la celebració de l'any nou xinès a l'Arc del Triomf, va aplegar més gent que mai, amb la presència de l'Ada Colau inclosa. No sé si en aquest cas l'augment coincidia també amb un augment de la població xinesa a la ciutat, al fet que el recent Any del Mico promet prosperitat o, simplement al sol gairebé d'estiu que convidava a sortir de casa. És curiós veure com entre les actuacions pròpiament xineses se n'encabeix alguna d'autòctona, híbrida, com una construcció modesta dels castellers de la Sagrada Família, animada per un petit drac oriental. Potser l'any que ve hi haurà alguna escena costumista en un bar regit per xinesos amb clients barcelonins de cinquena generació; m'ofereixo a escriure el guió.

En fi, passat aquest petit parèntesi festiu, els meteoròlegs ens amenacen amb l'arribada, per fi, de l'hivern, però segurament serà cosa de bromes i Setmana Santa ja és a tocar, un mes i dies.

P.S. Ara, mentre cau aquesta pluja suau, discreta però persistent, esperada, fructífera, continuo pensant en la Muriel. Ara fa una mica més de fred, però el soroll de la pluja fina, pacífica, em reconforta, m'agombola.