dues postals

I del nord al nord-est de sempre: bany a migdia, passeig a la posta...


















No sé quin vent ha aixecat les onades.
Som quatre gats –i deu o dotze gates-
que, decidits, estenem les parades
sense la por que ha fet fugir les rates.



















El sol es pon i s’enfosqueix l’arena;
un pensament, obscur com el destí,
parla de mort, mentre a llevant, serena,
en quart creixent, la lluna fa camí.

I riu la mar, tot contemplant l’escena,
potser gentil... o burlant-se de mi:
que ara i aquí és falsa tota pena
per molt que el vers m’hagi sortit així.

(Absteniu-vos de fer comentaris els i les poetes)