El dimecres, després d'una agonia silenciosa i discreta, la mare va morir al Sant Pau. Tenia 92 anys i onze mesos. Només la força de la seva mà que es debilitava en les nostres i un alè suau ens la feia present aquests dies. La mare, a qui sovint agradava anar contracorrent, va decidir no seguir les tradicions familiars que prescriuen que cal deixar aquest món a la tardor, si pot ser al novembre, i va marxar ara que tota vida torna a bategar.
Una mica més tard, mentre la Joana, la meva germana, la meva fillola i jo baixàvem cap a la Sagrada Família, la Terra va decidir interposar-se per un moment entre el Sol i la Lluna. Li agraeixo el seu gest públic de dol.
La mare ara descansa amb el seu marit, la seva germana, la seva mare i tants altres que ja no sé. Mentre tornava a la terra d'oliveres i vinyes, de garrofers i ametllers, de mel i de fel on va nàixer, el moixons buscaven l'aixopluc dels xiprers centenaris per passar la nit i es contaven les intranscendències del dia. Per un moment vaig tenir ganes de quedar-me en aquella pau clara.
La mare em va educar en un sentiment de pudor que avui m'he permès transgredir una mica. Espero que ella i vosaltres em disculpeu. Continuo, encara, cansat, desconcertat, desolat.
Ho sento molt. Nosaltres també morim en gran part quan moren els pares.
ResponEliminaLa lluna va ser solidària, Pere.
ResponEliminaUna abraçada suau. I també un somriure, si vols.
Una abraçada, Pere!
ResponEliminaPere, una pudorosa abraçada per a un sentiment compartit.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHo sento molt. Una abraçada.
ResponEliminaSalutacions cordials.
Una altra abraçada, Pere.
ResponEliminaHo sento ,son moments molt tristos i dificils. Una abraçada molt gran.
ResponEliminaLa teva mare ha tingut una llarga vida i pel que dius una mort dolça. Jo me la demano així.
ResponEliminaUna abraçada, la orfandat no té edat.
Pere, rep el meu condol en aquests moments difícils. Ànims!
ResponEliminaQue bonic constatar que una mare va a contracorrent, compartir el dolor és una forma d'alleugerir-lo, i transgredir el que pertoca als fills. Una forta abraçada, encara que virtual, però no menys real.
ResponEliminaUna abraçada, Miquel
ResponEliminaUn petó, Pere.
ResponEliminaJúlia, Montse, Núria, Allau, Llibreter, Rita, Jaka, Arati, Víctor, macondo, Mar, A., moltes gràcies per la vostra companyia. Com deia la mare, que no anava gaire a l'església: la companyia déu la volia.
ResponEliminaRep el meu condol, Pere.
ResponEliminaJo era molt jove i pensava que totes aquestes coses per a mi, res de res... Però, quan vaig veure els amics, coneguts, saludats, etcètera, acomiadant la meva mare i fent-me companyia, me'n vaig alegrar molt.
Una de les coses que pensava abans és que jo no podia o no sabia plorar en públic. He plorat en públic i en privat; m'ha fet sempre un gran bé.
El meu condol. Una abraçada.
ResponEliminaEm sap molt de greu per vosaltres, una abraçada.
ResponEliminaMai estem preparats per perdre els éssers estimats. Una abraçada de suport.
ResponEliminaGràcies, lola. Jo, que sóc distant, també he agraït, molt, la companyia. També aquesta d'aquí.
ResponEliminaCosta tant plorar llàgrimes a vegades, però fan bé.
Gràcies, Gabriel, Clidice, Ninona.
es fotut Pere, pero la cosa va així, i l'estada a Urgències es molt feixuga, amb aquella olor que es posa al nas mentre les hores sobretot a la nit es fan eternes.
ResponEliminaT'acompanyo amb el sentiment de qui fa ja deu anys va perdre la mare.
em sap molt greu pere.
ResponEliminauna abraçada
Sóc un cas curiós, Francesc, la nit no em pesa més que el dia.
ResponEliminaMoltes gràcies, Francesc. Jo ara em trobo a primera línia.
Gràcies, kika.
Una abraçada, pere.
ResponEliminaGràcies, Albert
ResponElimina