lluna d'estiu

-En eixint –vaig dir- la llum, haveu d’ésser al meu costat.-
Puntual la lluna em troba, i es debades ma fadiga.
Perquè jo visc a la plana, on la lluna fa aviat,
mentre que ell viu a les serres, on la lluna encara triga

Josep Carner. “La cita mal reeixida” (anònim, s. XV), dins Lluna i llanterna.

Estic a punt de marxar de la vora de la mar en aquest 30 de juny de 2007, quan veig que la Lluna s’alça enrojolada a l’horitzó. Són, si fa no fa, les deu. I ha acudit puntual a la primera cita de l’estiu, tot i que jo havia deixat el calendari a casa i ja no recordava l’hora de l’encontre. En el passeig, les digitals apunten i la immortalitzen -resultats incerts-, però la Lluna, que és de tots, és nomes meva.

Més tard, ja a casa, el carrer desert en hora d bruixes, surto al balcó –el semicercle de l’esfera celeste li ha canviat la cara i està més pàl·lida-, em contempla distant. No li ho permeto. Agafo el Photoshop i la recordo com fa unes hores. Reiniciem la conversa interrompuda. Viure a la plana o a la serra , avui, no té cap importància: el temps i el lloc és una cosa del passat.

L’estiu és llarg i no en faltaran converses plenes, creixents o minvants, fins i tot noves.