Quan un troba una novel·la en què entreveu un espurna de perfecció –la perfecció, com la felicitat, quan es tracta de literatura i vida, sempre són conceptes subjectius- es produeix un terrible dilema i cal fer una tria: es poden devorar les pàgines desenfrenadament fins arribar a la culminació final o bé es pot anar fruint lentament de cada frase, de cada pàgina, de cada capítol, en un intent d’allargar el temps i d’aconseguir que el plaer no s’acabi mai. Sigui quina sigui l’opció, el desenllaç sempre és el mateix: la sensació d’una petita mort i el dubte, la incertesa, de la possibilitat de gaudir més endavant de la mateixa experiència o de gaudir-la de manera semblant. Després, cansat, un s’adorm, potser amb un somriure als ulls, als llavis o a l’ànima. Més endavant –dies, setmanes, mesos-, inesperadament, el procés torna a començar i es repeteixen el dilema, l’acte i el desenllaç com si fos la primera vegada. I així una vegada i una altra, per molt vell que un sigui, per molt escèptic que es consideri, per molt cansat que se senti, sense que fidelitat o promiscuïtat enterboleixen o impedeixin cada nou acte d’amor.
L'amor d’ara? És un assumpte estrictament personal. Potser més endavant...
Quan un troba una novel•la en què entreveu un incendi d’imperfecció –la imperfecció, com la infelicitat, quan es tracta de literatura i mort, sempre són conceptes subjectius- es produeix un terrible dilema i cal fer una tria: es poden saltar les pàgines desenfrenadament fins arribar al desastre final o bé es pot anar avorrint lentament cada frase, cada pàgina, cada capítol, en un intent de matar el temps i d’aconseguir que l’estupefacció no s’acabi mai.
ResponEliminaEtc.
Salutacions cordials.
quasi que em quedo amb les no lectures, pere... quin gust assaborir l'amor i tornar-hi!
ResponElimina:)
petons lectors!
és Eros qui ens mena, la relació amb les lletres és perfectament eròtica, promíscua, lliure i fantàstica. no hi valen convencions socials, ni imposicions familiars o polítiques, ets tu qui la vius i prou. :)
ResponEliminaNo em puc creure tanta perversió, misteriós llibreter, dedueixo que pertanys a les noves generacions capaces de trobar maneres noves mai vistes anteriorment d'enfrontar la ficció ;-)
ResponEliminaPeròp tens raó, de tant en tant ens cababa passant, sempre amb fe, sempre amb l'esperança d'un esclat final.
Tot té la seva gràcia, gatot, el redescobriment i la novetat; en definitiva, l'amor :-)
Molt bé, molt bé, Clidice, un dels actes de plens actes de llibertat que encara enns queden... si no fos perquè , ai!, a vegades hi ha algun factor extern que quan estem d'allò més posats ens ve a interrompre.