Aquesta tarda, cap a les cinc, han enterrat a P., pare del meu amic J. i de la D., una mica més jove, i veí d'infantesa i adolescència. De visita obligada i plaent cada vegada que, més endavant, passava alguns dies a casa la mare. Conversador escèptic, a la botiga ja fa temps tancada o a l'ombra de la morera de davant de l'aparador, dels temps i del temps, que el va endolcir i que finalment l'ha vençut i l'ha fet callar. El sobreviu la dona, la P., que potser no notarà l'absència del marit perquè el temps -sempre el temps- juga amb la seua vella memòria.
No sé en quin cel deu haver anat en P., però li desitjo que trobi un clima temperat i hi hagi una antiga morera de fulles amples on pugui protegir-se del sol en tardes d'estiu i pugui seure a la cadira a la porta de casa en les nits en què el ponent suau o el ventijol del mar faci més agradable la conversa amb els amics de sempre i amb els nous.
no hi ha cel per a ningu, MIQUEL, ni per P. Cal recordar-lo sempre, és la única manera que no se'n vagi del tot.
ResponEliminaL'acompanyarà agradablement el teu desig. De ben segur.
ResponEliminaI ja veus, Franecesc, que, ni que sigui una mica, l'he deixat també en el teu record. A mi em queda en el meu de tot temps, però sobretot d'estius de dies interminables i de nits amb gust de polo de coco. Obvio els detalls inacabables.
ResponEliminaI qui sap, Violeta, si algú, amb el temps, ens situarà sota la mateixa morera o en la vorera que vam compartir, amb tants altres, les mateixes nits d'estiu... o potser atiant l'etufa amb la llenya de l'olivera i olorant el seu perfum en els hiverns més freds.