vermell de núvols, cúpula de l'Eixample, primeres gotes

Aquests dies tan grisos i de freds retornats m'he atrevit a fer algun haiku, “inspirat” per alguna imatge de la natura o, més ben dit, de la climatologia, perquè a l'Eixample la natura és escassa, més somiada que viscuda.

Amb els haikus, ja ho vaig dir fa pocs dies, s'hi atreveix gairebé tothom perquè és una cosa curteta -uf, els sonets, que només estan a l'abast dels Poetes!- i permet una mena de satisfacció com la dels padrins de bateig o casament que llegeixen uns versets de rimes contundents i cantelludes, aplaudides per un públic condescendent, amb l'eufòria pròpia d'aquestes ocasions. Encara que els autors d'haikus d'anar per casa solem ser persones que ja trobem prou recompensa a aconseguir col·locar tal com s'espera els disset versos preceptius: gran proesa!

La mecànica externa d'aquests petits poemes japonesos sembla prou clara, no ofereix dificultats, però, segons diuen, en les seues versions originals responen més aviat a un recompte sonor, no ben bé sil·làbic tal com l'entenem aquí. Quant a l'estructura interna, els haikus responen als cicles de la natura, a les estacions, i hi solen aparèixer uns motius repetits, d'un simbolisme que sovint se m'escapa. És una ximpleria i no em treu la son, però m'enutja no arribar a comprendre la complexitat de la senzillesa dels haikus, els primitius, esclar.

Després, evidentment, com en qualsevol forma tradicional, vénen les evolucions i les transgressions i, si s'escau, les justificacions dels canvis, però jo continuo moderadament, cíclicament, capficat a descobrir els secrets dels haikus, dels d'abans, dels primitius. No me'n sortiré.

Mentrestant, vaig llegint. Recordeu un dels haikus més celebrats de Basho?:

furuike ya
kawazu tobikomu
mizu no oto

Fa dos dies en llegia una traducció italiana:

il vecchio stagno -
la rana salta
tonfo nell'acqua

Bé, res a dir, es fa el que es pot.


Mario Chini (bonic cognom) feia la seua aportació per millorar l'original, el 1904:

Campagne basse e nude,
una morta palude
il rumore dell'onda
che - plumf - s'apre, si chiude
a ogni rana che affonda


Després arriba qui no en té prou -és bo inspirar-se en les clàssics- i en vol fer una mica més, com Roberto Piumini el 1996:

Dal silenzio dell'erba
al silenzio dell'acqua
in aria un arco svelto
gesto verde in azzurro
che scompare nel tonfo
freschissima e segreta
cerchi che s'allargano
e poi acqua s'acquieta.



Jo ja no m'allargo més.