per començar

Aquests dies, entre el Parlament d'aquí i el Congrés d'allà, sumats als whatsapps de contactes que ja creia desapareguts, he passat uns dies -i em sembla que encara queda cua- la mar de divertits. No cal que enumeri les actuacions dels representants, tothom està ben ocurrent, amb una àmplia gama que va del francament enginyós al grotesc més esgarrifós, com a mostra, la varietat de promeses, juraments o el que sigui que s'han dit, o s'han recuperat del passat. El més impertorbable, el PP amb Mariano al capdavant; aquests ja fa temps que diuen poca cosa nova, prefereixen que parlin els tribunals. Bé, tampoc els tertulians ofereixen gaire joc, que la majoria són vitalicis i ja saps per on aniran encara que triïn noves combinacions de mots.

Ben pensat, mentre s'ho facin entre ells i no em calgui tornar a votar, estaria bé que cada tres mesos, coincidint amb el canvi d'estació, o cada quan les enquestes indiquin que els ciutadans perden interès per la política, organitzessin presses de possessió, establiment d'aliances amb grans estira-i-arronsa, confrontacions de repartiment de pressupostos, etc. I quan el govern ja comencés a funcionar, a tornar-hi. Aquí i allà la cosa continuaria si fa no fa com sempre, que els funcionaris, si no els molesten gaire, ja saben el que han de fer; només els caldria dir: ara una mica més a l'esquerra o una mica més a la dreta. Ells ja s'organitzarien.

Sigui com sigui i vagi com vagi, a mi, per posar dos exemples personals, no crec que la pensió me l'apugin més d'un euro mensual, i encara gràcies i reverència, ni crec que la medicina pública, de les millors del món i que jo freqüento irregularment, progressi ja gaire, pràcticament és el súmmum de l'eficiència; bé, Comín diu que la llista d'espera dels diagnòstics serà més àgil.

Que hi ha moltes més coses i que hauria de pensar amb els altres ciutadans? Esclar, esclar, un altre dia.