Miro poc el futbol internacional -i el
nacional (ara no especularé sobre el terme nacional en futbol)- si
no juga el Barça; i si segueixo el Barça, és perquè, com tothom
sap, es tracta de més que un club, condició inefable, però sovint
explicada. De futbol, a diferència de la majoria dels meus
contemporanis masculins i força de femenins, no n'entenc gens, però
quan miro algun partit -del Barça, esclar, i sempre per la
televisió- tinc l'estranya sensació que sóc testimoni d'un ritus
ancestral que, ben interpretat, pot mostrar el moment en que el simi
es va convertit en humà. Entrevistes posteriors amb els
protagonistes dels partits, que des de temps immemorial repeteixen
els mateixos mantres, em confirmen que no vaig equivocat, però, la
veritat, encara se m'escapa el sentit últim que em permetria
elaborar una teoria convincent i no meres especulacions que no és el
moment de desenvolupar.
Avui, gairebé per casualitat, he vist la segona part del partit que enfrontava la selecció d'Alemanya amb la del Brasil. Si no he canviat de canal, ha estat perquè els germànics guanyàvem amb contundència els brasilers i he tingut curiositat a saber si darrere els alemanys detectava alguna filosofia que evidenciés la meua convicció. Res de res. Potser demà els diaris en diran alguna cosa; jo l'únic que he constatat és un número màgic, el 7, que no em permet més que generalitzacions.
La darrera vegada que vaig veure un partit en què em va semblar que descobria els misteris del futbol va ser precisament també amb Alemanya, ja fa anys. En aquell cas es va acabar imposant Grècia per la mínima amb un joc poc vistós. Hi va haver un moment que vaig pensar eureka!, però no, va ser un miratge. No sé, deixo un resum del partit amb alguns dels moments clau per si algú esbrina el que jo no vaig saber veure.
