31.8.11

negre o bX-fa9wwp

Quan els serveis són gratuïts ja se sap que no pots reclamar gaire res. Des de no sé quina hora de la tarda que Blogger em mostra aquest error quan hi vull accedir: bX-fa9wwp. Busco solucions a Internet i hi ha poca cosa a fer. Només, si surt mitjanament bé, tinc l'opcció de seguir les indicacions d'aquest bloc en una llengua que m'és estranya. Continuo en l'intent. De moment aquí deixo el que havia de ser la gènesi del post, no me'n puc estar. I en aquest estil telegràfic: la solució, ho sé, vindrà d'Àsia. Entre nosaltres, estic segur que algú em boicoteja.

ei

30.8.11

els colors de les prohibicions




Continuo amb les imatges, aquesta vegada acompanyades de text. Sé que no hauria de dir res més i deixar la fotografia a la lliure interpretació de cadascú, però estic tant poc acostumat a fer posts curts i efectius...

La imatge correspon a una obra que s'està fent a la plaça de Catalunya i presenta una simbologia que no ens resulta gens estranya i que la majoria respectem, simplement perquè no ens sol resultar gens atractiu transgredir la demanda. És, a més, un senyal tan freqüent, que quan el veiem la nostra mirada rellisca i busca un altre punt d'interès.

Si no tenim, però,cap altra cosa urgent a fer és possible que ens preguntem quina necessitat hi ha de posar text a una imatge evident i, a més de repetir (sic) la imatge. Però no, la imatge no es repeteix, i és aquí on un comença a fer-se preguntes, algunes de les quals enumero, sense conclusions i sense cap altra finalitat que la que podria tenir un lector dels passatemps d'un diari a l'hora de trobar les diferències de dos dibuixos:

1. Per què el primer senyal, i el text corresponent, s'adeqüen al groc del suport?
2. En canvi, en el segon senyal, a part del fons blanc de la imatge, el text es remarca sobre vermell.
3. Per què el text inicial està sobre fons blanc, igual que el segon senyal?
4. En el primer senyal, el personatge -un home sense dubte- mostra un caminar agosarat, com el d'aquell que no troba obstacles, una mena de pas de l'oca.
5. En el segon senyal, el personatge sembla que amb la cama més avançada -les mans confirmen la idea- fa una acció que sembla de prevenció: ep, cal anar amb compte!
6. Si engrandim la imatge, cosa que ja deveu haver fet, veureu que el primer personatge porta un pentinat més aviat a la moda o, en tot cas, tipus Roberto Alcázar y Pedrín.
7. El segon personatge té un cap que no desmereixeria en qualsevol pel·lícula d'alienígenes, d'invasors vinguts de l'espai exterior.
8. El primer personatge va perfectament calçat, amb sabates amb la llaçada ben feta.
9. El segon personatge va descalç o, a tot estirar, amb un mitjons de procedència dubtosa.
10. El primer personatge -ja sé que és una obvietat- va primer que el segon.

Crec que deu punts són suficients, no sigui que els possibles lectors es quedin sense ganes de dir, si volen, tot allò que els suggereix la imatge, qüestions innocents sobre bilingüisme i diglòssia incloses. Per cert, aquesta imatge em fa pensar que la vida a vegades realment és més en colors... i no afegiré els versos de Campoamor, que les seues raons devia tenir, també.




































P S: Posats a jugar, quina novel·la llegeix la lectora de la capsalera?

29.8.11

lectures lliures, esclar


Hi vaig anar la setmana passada i em vaig "emportar" aquestes paraules seves: "els llibres de fotografia no han de portar text al costat de la imatge; la gent s’ha d’acostumar a llegir la fotografia, observant-la, intentant de saber què va voler dir el fotògraf, descobrint coses que el fotògraf no va advertir. Quan les fotografies porten peu, es limiten a llegir-lo i passar pàgina".
Rita


També matisaria l'afirmació del títol, els resultats no poden ser mai els mateixos, són formes d'expressió molt diferents.

Sobre el blanc i negre crec que és fruit de l'època, també va treballar en color, encara que poc, el mateix que altres fotògrafs del seu temps i el color encara no oferia les possibilitats actuals, també el preu era molt diferent, i les publicacions a les quals es destinaven moltes de les fotografies no es feien encara en color. La mitificació del blanc i negre és una mena de mite una mica enganyós, per part dels observadors, em temo.


Júlia

No en tenia cap intenció, i les meues fotos tampoc són cap exemple a tenir en compte, però els comentaris de la Rita i de la Júlia al post anterior m'animen a pujar una imatge d'aquest estiu. No posaré peu, no diré res sobre la història. Quan vaig fer la foto, què volia dir? Volia dir alguna cosa? Els lectors o lectores, què veuen? El resultat és molt diferent d'una narració escrita? Des del punt de vista tècnic (prescindint -o no- de la possibilitat que entrés tot el braç dret), color o blanc i negre? Per què? Jo no ho tinc clar. Demano disculpes a la R. per haver inclòs la seva imatge sens permís, però estic segur que no m'ho retraurà.






P S: La mort d'Heribert Barrera m'agafa incomunicat, m'afegeixo al dol a través de dues lectures (no n'he vist gaires als blocs): aquesta i aquesta.

26.8.11

Català-Roca: el resultat de la fotografia ha de ser el mateix que el de la narració escrita

Com que em cau prop i encara durarà, havia anat deixant la visita a l'exposició  de Català-Roca per qualsevol moment que una passejada m'hi portés. Hi vaig pujar ahir i va ser un esclat de llum i de frescor. Els crítics actuals quan solen parlar de fotografies que retraten els anys 50 o 60 (o altres moments de la postguerra) solen entretenir-se d'una manera desproporcionada, en la meva opinió, en el fet de fins quin punt les fotografies reflecteixen una època i el seu autor es “va comprometre” amb la societat que retratava. Em sembla molt bé, se'n pot parlar, se n'ha de parlar. En el meu cas, però, després d'una estona d'anar mirant, el que em va atreure més, el que em va fascinar, va ser la qualitat de la seva obra, tot i tenir present, esclar, que era una tria.

Em va fascinar, em va sorprendre, la qualitat de la llum, la seva presència precisa, la lluminositat fins i tot en les zones fosques, és a dir, la llum de les ombres. El tractament de la llum enlluerna en les fotografies de Català-Roca. Segurament poques vegades la foscor de l'època ha estat plasmada de manera tant brillant (fins i tot en uns contrallums d'un detall excepcional allà on calia), sense el dramatisme o el tremendisme que el blanc i negre podria remarcar; com si el fotògraf volgués mostrar de la manera més objectiva possible i esperés que, en tot cas, fos després el lector de les seves imatges qui decidís fer la seva pròpia interpretació.

Em vaig fixar, també, que bona part de les fotografies eren quadrades, no rectangulars -en sentit horitzontal o vertical. Estem poc acostumats a aquest format, ens pot cridar l'atenció, però tot i així els enquadraments semblen perfectes, ni sobra ni falta res, i el visitant de seguida s'amotlla a aquesta particularitat, com si fos l'única possible, o la millor.

Un altre aspecte a destacar és el que podríem definir com naturalitat, l'aparent manca d'artificiositat, de plantejament previ. Les imatges són allò que se sol anomenar una “instantània”, com si el fotògraf passés casualment pel lloc que ha fotografiat, com si de sobte trobés els personatges que ha captat. És possible que en alguns casos les seves fotos siguin fruit de l'instant, de la casualitat, però estic segur que en molts altres Català-Roca sabia el lloc, buscava el moment, trobava els personatges i els pensava, és a dir, vivia el temps i en el temps per aturar-lo. En altres casos, com en una de les meves fotos preferides, la de la complicitat entre l'humà i el maniquí, això és potser impossible, però...




«El fotògraf sempre dubta: quin angle cal agafar, quin diafragma i quina velocitat cal triar, quina pel·lícula cal preferir... No ha de dubtar mai a l’hora de disparar.» Quan fem una fotografia tenim tantes possibilitats, punts de vista i situacions que el simple fet de triar ja és una creació.” Vaig llegint i tinc enveja, no pels dubtes, sinó perquè, tot plegat, rarament em surt la història que vull explicar o, encara més, dubto quina història vull explicar, mentre que Català-Roca ho sap, té ofici i també s'arrisca i, com a mínim, amb els punts de vista sempre, sempre, se'n surt.

Mirant les fotos, la majoria dels 50, però també dels 60 o 70 en el cas de les arquitectòniques, un es pot preguntar el motiu de l'exclusiva utilització del blanc i negre. Les respostes poden ser variades i totes vàlides, però a mi m'agrada pensar que la tria del blanc i negre també és perquè d'aquesta manera el fotògraf aconsegueix que lector (i tornem al concepte de l'espectador com a lector) no es distregui amb tot el que l'autor considera que és accessori. No és que Català-Roca desconegui el color és que el deixa per al lector, ell sintetitza (no simplifica), mostra, explica, però deixa que el lector acabi de construir la història, fins i tot amb els colors que vulgui.

En fi, si no ho heu fet, aneu a llegir les fotografies de Català-Roca. No m'importaria acompanyar-vos per comentar-les, o no.

25.8.11

el senyor dels crancs

No sé per què,
se m'acosten dos crancs,
primer un,
després l'altre.
En tornar-los al mar,
un abans que l'altre,
una nena em pregunta qui sóc.
No diré cap mentida,
la resposta és tan clara com l'aigua:
Jo sóc... el senyor dels crancs.
Em saluda, la nena, quan marxa,
xiuxiueja la dona a l'orella.

Iaia! És el senyor dels crancs!


24.8.11

hier

Reencetem durant el sopar el tema de cada any: la vida de la llengua al País Valencià. Ell, a la Politècnica de València, amic d'infantesa; ella, metgesssa amb recorreguts per diversos indrets del territori. És una conversa sense fi. Ells, des de la seva experiència de cada dia, parlen d'una situació de folklore, de pèrdua continuada i irreversible, tant en l'àmbit institucional (sobretot políticament institucional) com popular, d'un pancatalanisme impossible. Des d'aquí -fa temps que no visito el sud del sud-, a través de publicacions, blocs inclosos, em sembla notar una força important, però potser m'enganyo, segurament el percentatge de bones notícies que m'arriben és insignificant en la realitat de la totalitat del territori, potser només és una illa minúacula en un oceà advers o, encara pitjor, indiferent.

L'any que ve en tornarem a parlar sense afegir res substancial a la conversa, simplement per donar consistència a una conversa lleugera que se'ns allarga entre sentors de pins, de mar i d'allipebre, mentre la lluna plena d'agost, la darrera de l'estiu, s'alça poderosa per sobre de les oliveres.

L'endemà, vora la mar, tres noies rialleres que han deixat les tovalloles a la sorra em passen a fregar els peus i seguint el serrellet de les onades se'n van a l'altra banda de la platja. Les retrobo amb la mirada quan s'aturen i entren i no entren en l'aigua que tothom diu que és massa calda i jo trobo al punt. De què deuen parlar? En quina llengua? No importa. En aquest moment són tres en una.




Potser influït per unes lectures del diari que parlaven de la inspiradora de la Teresa de l'Eugeni d'Ors, penso en La Ben Plantada, que va anar publicant un estiu d'ara fa just cent anys. Ni una ni altra m'interessen gaire, però en canvi no em puc sostreure de la màgia de les tres amigues, de les tres germanes. I tot i així, retorno:

Bé, doncs, l'Eugènia és una preparació a la Ben Plantada, però encara amb austeritats d'ordre dòric; la Sara n'és una continuació, més ja amb un flonjo floriment a faisó coríntia. -L'Eugènia és un Benozzo Gozzoli; la Teresa, un Tiziano; la Sara, un Correggio.
... Quan, a l'hora de la posta, totes tres es passegen enllaçades vora la mar, sentiu que passa davant vostre quelcom de molt important i de molt rítmic, i us sembla llegir la Història Universal de Bossuet.

Eugeni d'Ors: La Ben Plantada

Avui, a part d'algun acte institucional, no conec cap iniciativa popular -als blocs, per exemple, que són una bona mesura de totes les coses, segons diuen alguns- de reivindicació del centenari de La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors, més aviat el contrari. Què va fer d'Ors pel país? A qui interessa d'Ors? Qui coneix ja d'Ors? Queden orsians?. En canvi, dies després, participo, com espectador perquè arribo tard, a un homenatge blocaire a Enric Valor. Dissabte, quan ens veiem, els explicaré el cas als meus amics valencians.

Torno a pensar en les tres germanes, les tres amigues. Potser parlaven francès? No m'estranyaria. Aleshores sí que d'Ors podria parlar de la Història de Bossuet i pensar en els designis de Déu. Però, com he dit abans, a qui interessa Eugeni d'Ors?

23.8.11

yesterday

L'Arati em diu que li fa gràcia això de les nits “a veure-les venir”. I penso que és com ha de ser durant les vacances i estic segur que ella ho sap (i ho diu). Sense gaires planificacions, sense omplir l'agenda -que no tinc- d'hores i dies, quedant per avui o per demà, deixant que l'atzar, que mai no és prou atzarós, et porti. I així arriba un sopar amb els amics, una pluja d'estrelles que no es veu per causes alienes a la seva voluntat i a la meva, una cara indistingible en un tren que passa, un concert de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà...

Te'n vas de l'Empordà i vet aquí una nit que arriba a l'Ampolla una orquestra petita i prestigiosa que comença a actuar a dos quarts d'11. I tu que fas tard perquè et pensaves que havia de ser mitja hora més tard; però resulta que el director volia anar a dormir més aviat i es va avançar l'audició. I no saps què han interpretat abans perquè ja no queda cap programa de mà. I et situes més enllà de la darrera fila de cadires i escoltes i graves. El director diu que ara van els Beatles, però abans parla de la seva dona, que s'asseu a primera fila i porta un vestit vermell. Després diu que Yesterday es considera la més bella cançó d'amor, encara que ell prefereix Paraules d'amor -jo no sóc capaç, ni ho intento, de recordar la cançó d'amor que prefereixo, que potser no és una cançó d'amor (hi ha cançons que no siguin d'amor?). La violí solista -ens la presenta- és una noia de Taiwan.

A la plaça de Catalunya borda un gos amb un missatge difícil d'interpretar, potser d'aprovació, potser de rebuig. Una tele, darrere d'una persiana baixada, parla de solituds. Una parella, de passes silencioses... qui sap on va. I tants petits detalls que no et distreuen.





Més tard sabràs que la solista, Huei Chian, té un bloc i que li agrada escriure i que opina sobre el català i els catalans: ... wanted to feel more integrated, so I took Catalan classes. Some people were really impressed by an Asian girl that “tried to speak Catalan” and they were happy to answer me in Catalan as well, but some others just kept on speaking Spanish to me, like it didn’t matter to them… People are hard to please!!! (Joke)...

I creu, com tu, que el temps no té mesura:

La gent diu que “el temps vola”
Ara, el temps ni tan sols va...

I el temps, que continua.

22.8.11

ahir

Pins -i pinassa atuïda pel sol: evocació intensa de temps recuperat-, oliveres -olives verdes que van creixent, hiverns de vent fred i olor de fusta que crema-, ceps -moscatell primerenc, que és l'únic raïm que m'interessa (també el de dent de llop del marge sota l'era, que dono per perdut), figueres -olor més dolça que la mel i branques trencadisses (cada cosa al seu temps, i les figues a l'agost), garrofers -negror de garrofes que potser algú collirà-, ametllers -marcones, llarguetes, molles... dies mirant el mar i estenent canyissos abans que comenci el curs-, romer (la sajolida i el timó ara s'amaguen) -l'amic valencià el vol incloure a tots els plats-, fonoll, fonoll, fonoll -trenco branquetes que m'enduc a la butxaca; de seguida s'assequen...

Més al sud, on l'aigua mai no s'atura, l'arròs granat.




La fusta de la porta de la casa de la mare s'ha reinflat. Cridem el fuster.