31.3.11

la grandeur...

Fa uns dies llegia a "La Vanguardia", la que si diu que les vaques volen ens ho hem de creure, la notícia següent:


"...Esa es la bomba de los nuevos anarquistas", aseveró el prominente actor, que próximamente interpretará en una nueva adaptación cinematográfica a Asterix, así como al que fuera consejero del zar ruso, Rasputín...

El fet em sorprèn, perquè Depardieu fins ara ha fet d'Obèlix, però no en dubto. De tota manera, penso que no és cap novetat que els actors s'hagin hagut d'aprimar o d'engreixar per interpretar determinat personatge, el que és més inusual és que s'hagin d'empetitir. Després penso que potser no és això, que els francesos, que ja sabeu com són, han pensat de demostrar al món que la crisi a ells no els afecta i ho volen representar amb un Asterix fora de mida. El que costa d'imaginar és que trobin un Obelix proporcionat al seu company, i ja no dic res de tota la resta: Panoràmix, Ordralfabètix, Asseguratòrix, Capdegarròtix, Farbalà... I Idefix? Com serà Idefix? I els romans? Qui farà de romans?

Aquests gals...!


30.3.11

parlen anglès els àngels?

Baixo per Roger de Flor i em fixo en una mena d'acadèmia en una planta baixa amb poca paret i molt vidre. Van sortint nens i nenes acompanyats per grans. Llegeixo: “Anglès per nens”. Mentiria si digués que no tinc clar si els destinataris de l'aprenentatge de l'anglès són els nens o els nens ensenyen anglès, però el per i el per a continuen cridant-me l'atenció. Se m'acut el que penso que és un contrapet: “Àngels per nans”. Segurament no ho és, més aviat deu ser una hibridació. Repasso el Verbàlia 2.0, de Màrius Serra: Artifici de transposició que consisteix en un intercanvi de lletres o síl·labes a l'interior d'una frase per generar-ne una altra que canviï el significat anodí de la primera per un de xocant, amb una certa tendència a l'obscenitat, com a “Observava les cames de la moixa / Observava les mames de la coixa”; després l'article s'allarga amb històries i exemples. Definitivament, l'aspecte obscè no apareix a la meva transposició, a no ser que un imagini alguna perversa intenció dels àngels amb els nans (tot i que els àngels tenen més tirada als nens, o viceversa) o dels nans amb els àngels (també se'm podia haver ocorregut “ungles pels nans”, en una cerca forçada de sexualitat o qui sap què).

Fet i fet, tot això no té importància més que com a constatació de la llibertat i la imprevisibilitat del cervell a l'hora d'anar al seu aire en el joc de relacions, perquè just fer el canvi vocàlic esmentat, he pensat en Enric Moreu-Rey (és possible que “L'hora del lector” hi tingués alguna relació), citat abastament i admirat per Màrius Serra en l'apartat del contrapet. Vaig tenir Moreu-Rey de professor de llengua castellana a la Universitat una segona part d'un curs, quan Sebastià Serrano es va fer càrrec d'una altra assignatura i ell el va substituir. El recordo a la tarima, darrere de la taula, petit i polit, passant de davant a darrere les fitxes que li servien per anar desenvolupant la matèria. Però el record més viu que tinc de Moreu, la imatge encara fixada, és la del dia en què, devia ser ja primavera, uns quants de l'anomenat Comité de Huelga van decidir assaltar el rectorat. Moreu es va situar davant de la porta, que no podia abastar ni de bon tros, amb els braços alçats i en creu, més un símbol de la raó o del sacrifici que un impediment real de la transgressió. Un del Comité, alt i cepat -els altres feien sobretot de comparses- el va agafar com si fos un feix de palla i ja l'abocava per sobre de la barana del primer pis quan des del patí un dels alumnes del professor, un àrab -ara imagino que sirià-, mentre els altres ens miràvem l'escena sense reaccionar, va pujar amb quatre gambades les escales i va alliberar el seu -i nostre- professor. Aquesta seqüència, i algunes consideracions sobre l'època, l'ètica i la valentia, que ja queden allunyades, se'm presenten en els moments més inesperats, més innocents, com avui passant per davant de l'escola de classes d'anglès per a nens.

29.3.11

privadesa informàtica

Deia l'altre dia, amb motiu de la reaparició del vídeo del professor Moreno Cabrera, que tot allò que es fa públic a Internet té la tendència a romandre públic malgrat la voluntat de fer-ho desaparèixer. Potser ho ha copiat algú mentre s'exposava, potser encara es troba en les còpies en memòria que ens subministra Google, potser hi ha algun programa que recull el que podríem anomenar les papereres de reciclatge de la xarxa... I moltes altres possibilitats que ignoro. Que el que l'autor ha penjat com a públic i després ha eliminat no torni a aparèixer, ja sigui citant el nom del creador o fent-ho passat per propi, depèn de la voluntat del personal que navega per aquest món virtual o dels tribunals. Evidentment, no em refereixo només a material que té un copyright com el que hi ha en alguns blocs -sempre d'utilitat dubtosa a Internet, fora de la xarxa, no tant-, sinó també d'aquells escrits, dibuixos, fotografies, etc., que tot i pensar-se inicialment de domini públic, posteriorment l'autor, que se sentia tan satisfet quan es copiava o se citava la seva feina ha preferit, per la raó que sigui, que no circulés: per exemple, uns textos on denigrava la o el que després ha sigut la seva esposa o espòs, o la seua o el seu cap... A més de tot això, hi ha la possibilitat que l'internauta hagi deixat el seu nom, adreça, número de telèfon, etc. en una sèrie de llocs i que posteriorment tota aquesta informació hagi anat circulant des de Rasquera a Osaka passant per Mafikeng ifent escala a Tel Aviv, i ja ni se sap quanta gent té o pot accedir a aquestes dades.

Hem de pensar que el que he dit més amunt ho té ben assumit tothom i que a alguns els disgusta més o menys i a altres no els suposa cap problema. El que pot ser no es té tan assumit és la vulnerabilitat del material guardat en el disc dur de l'ordinador, que segurament és assequible per alguns experts que, com ens han mostrat en algunes pel·lícules, són capaços d'aconseguir contrasenyes i de burlar els antivirus i els tallafocs que semblen més segurs. Suposo que a la majoria de nosaltres no ens importaria gaire que ens examinessin el que tenim, total...

El que potser no se sap és que fins i tot els inexperts podem accedir a material privat sense que en tinguem la voluntat, com m'ha passat avui a mi. Resulta que, com d'altres, tinc un comptador de visites al bloc que miro de tant en tant i que em dóna informació variada: total de visites, d'on vénen, quin sistema operatiu fan servir, la resolució de la seva pantalla... A vegades, si desconec l'origen, clico sobre l'enllaç que es mostra i se m'obre la pàgina des d'on s'ha accedit al bloc. En el cas d'avui, la pàgina m'ha portat a un mail o alguna cosa semblant , tot i que se suposa que els correus són privats, o així m'ho sembla, on hi havia, més o menys: http://provisionals.blogspot.com/. I al clicar l'interessat ha deixat el rastre suficient per a la localització automàtica. El contingut del correu no té cap importància, però segurament als qui fan servir aquest proveïdor no els deu fer gaire gràcia que allò que escriuen pugui ser llegit per tercers. Dic que no els fa gaire gràcia perquè deuen ser conscients de la seva precària seguretat ja que al final es diu:

Aquest missatge s'adreça exclusivament a qui va destinat i pot contenir informació privilegiada o confidencial i dades de caràcter personal, la difusió de les quals és regulada per la Llei orgànica de protecció de dades i la Llei de serveis de la societat de la informació. Si no sou la persona destinatària indicada (o la responsable de lliurar-lo a qui va destinat), no heu de copiar aquest missatge ni lliurar-lo a tercers per cap concepte. Si heu rebut aquest missatge per error o l'heu aconseguit per altres mitjans, us demanem que ens ho comuniqueu immediatament per aquesta mateixa via i l'elimineu irreversiblement.

 
Com que no sóc la persona destinatària, tot i que s'esmenta casa meua, ja he eliminat el missatge, que no oblidat, i ho comunico públicament, és a dir, per una altra via, encara que amb poca immediatesa. Deixo constància que la informació no era gaire privilegiada, però si privada, és clar. Abans de deixar tancat el post, suggereixo que els usuaris d'aquest mitjà de comunicació busquin un sistema més segur, o no, que tampoc té gaire importància res que no sigui la vida o la mort, mentre no hi hagin diners pel mig.

28.3.11

recordatori

passa la tarda
entre Ausiàs i Metge
aquest diumenge

27.3.11

esquizofrènia

Fanfàrries (fanfares).

Hi ha moments que el temps s'atura o s'accelera o es fragmenta o pren direccions estranyes i no saps en quin univers vius: oblits, records... Veus i no veus i sents veus, i el que és deixa de ser i torna a ser. Retrates una realitat i pel teu cap se'n passegen d'altres, ombres i cavernes. I en la foscor que t'enlluerna, una indigestió de músiques que vas paint. Rotllanes interminables, tancades, que saltironegen, es fan i es desfan. Moviments indesxifrables.

Fanfares (fanfàrries).




P.S.:

Estimado/a saragatonabloc:

Es posible que el contenido o la licencia de tu vídeo esquizofrènia pertenezcan a WMG

Sincerely,
- El equipo de YouTube

26.3.11

retorn

De sobte m'entren ganes de llegir Bladé. El Bladé del retorn, el que viu, em sembla, entre Tarragona i Benissanet. Tinc ganes de saber què feia Bladé mentre jo, que el desconeixia, començava a la universitat.

Malgrat que el volum 10 de l'Obra completa es pot considerar encara una novetat, tot i que Cossetània diu que l'edita l'any 0000, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia en saben ben poca cosa i han de consultar l'ordinador per donar-me'n raó: no tenen cap exemplar, però els en queda un a la llibreria de la Rambla. Abans passo per Catalònia: consulta a la pantalla que els recorda que fa temps que l'han demanat, però que encara no els ha arribat. A la Rambla tanquen a les nou, faig cinc minuts tard. Només per diversió, pujo a la primera planta del Corte Inglés del Portal de l'Àngel, on la dependenta, de mitjana edat i parla materna del país, s'estranya que algú hagi escrit un dietari (no serà un diari?), que parli de Tarragona i que tingui dos autors amb noms tan inusuals.

Em molesta l'absència de Bladé de les llibreries, no per mi, que ja l'aniré llegint, sinó pels que l'haurien triat encara que només fos perquè s'haurien fixat en una portada clàssica, neta, atractiva. Em molesta que els venedors, en lloc de dir-me que els han tret els llibres de Bladé de les mans i no poden vendre Ken Follet, facin cara de circumstàncies com pensant què cony s'empatolla aquest, que no té prou llibres per triar? Qui cony és Bladé, algú de poble que s'ha pagat una edició de les seves ruralies? Em molesta, però no em preocupa: ja s'ho faran. I em compro una novel·la d'una escriptora de trenta anys, de Terrassa, que escriu en castellà i té molt present, segons diu la publicitat, i, com és natural, ignoro si té gaire futur.

Tard o d'hora, però, llegiré un llibre obsolet que comença així:

La primera vegada que vaig anar, de petit, a Tarragona, em va semblar la flor de la terra. Hi havia uns cotxes de cavalls, amb cascavells, més bonics que els automòbils d’ara. La vista de la mar, des del Balcó de la Mediterrània, em va fer una impressió inoblidable; i d’aquella hora ençà mai no he pogut pensar en la mar de Tarragona sense experimentar un sentiment molt proper al de la felicitat. No cal dir que, de noi i de jove, vaig tornar a Tarragona una infinitat de vegades. I era escrit que l’havia de reveure, en la maduresa, i que tampoc no m’havia de decebre, malgrat tot…

25.3.11

reaparició

Alguns recordareu que el mes passat parlava d'un vídeo del professor Juan Carlos Moreno Cabrera que havia desaparegut sobtadament de YouTube. Vaig imaginar una possible censura silenciosa -alguns encara les recordem; ara són més subtils- i vaig dir que ja investigaria. No va caler, a través d'un correu em van donar una explicació satisfactòria, encara que a mi m'hagués agradat saber el motiu darrer, profund, de la desaparició del vídeo.

Però el vídeo no es va esfumar totalment. Tothom intueix que el que un penja a Internet no sap els camins que seguirà i la fi que farà. En aquest cas, al menys dues persones van copiar el material i l'han tornat a penjar i em temo que de poc val la voluntat dels legítims propietaris d'impedir el seu visionat o distribució: ja hi deu haver un bon nombre de còpies; jo mateix en tinc una.

En el vídeo, ara en una versió completa, el professor parla, com ja vaig dir, sobre la relació de les llengües d'Espanya, sobre l'imperialisme lingüístic i temes col·laterals des d'una perspectiva diacrònica i actual. Des del punt de vista del coneixement, afegeix poca cosa al que ja sabem, però les fonts, el discurs en directe del professor, el to, la novetat que sigui un discurs des del castellà, diverses al·lusions a fets i personatges, la mateixa actitud del públic, converteixen el vídeo en un material interessant i atractiu.

I ara és quan se'm presenta un problema de consciència. Puc compartir el vídeo, simplement pel gust de compartir el que m'agrada amb els qui vénen aquí a passar l'estona? Hauria de respectar la voluntat de qui va decidir treure de circulació un material que li pertanyia? Els interrogants, diversos, podrien ser més abundants, però aquests són momentàniament suficients.

Aconseguiré resoldre els meus dubtes? Es pot comprovar immediatament, tot i que no descarto que demà o dintre de poc, la meva decisió sigui una altra. De tota manera, és molt possible que aquesta gravació, excessivament llarga en un mitjà de comunicació com aquest, no tingui ni un espectador que la miri en la seva totalitat o fins i tot s'interessi a començar a veure el principi, cosa que confirmaria la meva idea que el que diem no tan sols és efímer o passa ràpidament de moda, sinó que sovint és inexistent, malgrat les aparences.


24.3.11

animals de vol ras

No recordava quin dia era el de la reaparició de Llach a València relacionada amb el tancament dels repetidors de TV3 i vaig buscar-ho a través de Google. Vaig fer cap a un dels diaris que donava la notícia -poca cosa i més aviat asèptica- i em va sorprendre la quantitat de comentaris que analitzaven la carrera musical del cantant i donaven detalls sobre la llengua que feia servir i la seva relació amb altres llengües. Encuriosit, vaig buscar la mateixa notícia en altres diaris i també anaven plens de comentaris de característiques molt semblant. De vegades el rigor i el sentiment cal buscar-los entre els aficionats, entre els que realment s'impliquen amb els fets narrats i són capaços de convertir un fet extern en una part de la seva vida:

.................................
Hace un par de años recuerdo (por que no se me puede olvidar) que mi hijo me preguntó que si somos de los paisos catalans, que lo habia visto por la tele... Ese canal es la mejor arma de la secta catalanista, poco a poco te van comiendo la cabeza hasta que ya ni discutes la unidad de la lengüa.

........................

Tanto el portugues y el gallego como el Flamenco y el Holandes son en cada caso idiomas que pertenecen a un mismo sistema lingüistico lo cual es inevitable y obvio porque son derivaciones de idiomas primarios y la prox.geografica es la que es, y se desarrollan cada una por su lado para preservar las diferencias significativas y la idiosincracia de cada territorio y así tiene que ser con el Valenciano que no es Catalan ambos provienen del latín pero el Valenciano tiene influencias mozarabes y el Catalan Occitanas(el catalan es más Occitano que un idioma propio pero el nacionalismo Catalán necesita del uso de la lengua para su construccion nacional). Además esta discursión es esteril ya que los partidos indep.catalanes en la C.Valenciana tiene menos votos que Catalanes residen aqui y que por tanto pueden votar. Por otro lado Tv3 si se tiene que ver entonces el resto de autonomicas también xq aqui vive gente de toda España.

..............................


Gracias a ACPV y el pancatalanista de Lluis Llach, volveremos a tener PP para cuatro años mas, y ademas este año con mayoría absoluta. Parece mentira que estos burros, no se hayan enterado todavía q en unaue tierra que siempre ha sido de izquierdas, arrase el PP por tanto anticatalanismo que hay.

............................


Em sap greu per Lluís però l'únic que aconseguirà és fer-li el joc a un empresari espavilat com eliseu Climent i donar vots al PP. Si els catalans voleu que algun dia l'esquerra torne a governar al País Valencià, per favor, deixeu-nos tranquils. No necessitem tutors. Som majors d'edat.

.....................................


A ESTE TIO LEJOS BIEN LEJOS QUE SE QUEDE EN SU CATALONIA SU CANTO PARA SU CATALUÑA AQUI ESA CLASE DE GENERO NOS APESTA-HUELE SU PRESENCIA A PROVOCACION IMPERIALISTA, LO SIENTO PERO ANTES MORO QUE CATALAN.

......................................


Los Valencianos de verdad queremos televisiones en nuestra lengua: EL CASTELLANO. No queremos hablar la "paletada" esa del "valenciano" o "catalan" o como coño quieran llamarlo. VIVA CAMPS!! VIVA RITA!! VIVA EL PP!!!!

.................................


pues eso que cante la esaca pero esta vez lo que hay que tumbar no es la dictadura de franco, esta vez lo que hay que tumbar es el imperialismo catalan
.................................


I així unes quantes desenes de comentaris, encara que no n'he inclòs cap dels de l'altra mirada.

I si Llach només toca Orenetes?  I amb una perfomance interminable amb Carles Santos? Quina decepció! És clar que el missatge de les seves orenetes...

23.3.11

les orenetes de Lluís Llach

Continuo sense veure les primeres orenetes de la temporada, i ja es pot dir que avorreixo de tant parlar-ne. A veure si resulta que quan arribin hauran perdut tot interès.

La kika deia que fa uns dies que passava per un període de fixació en un disc. A mi em va passar el mateix amb una de les peces d'aquest mateix disc. La primera vegada que la vaig sentir, descontextualitzada, sense saber de qui era, em va semblar una música amb un aire kitsch, però sense les connotacions negatives que se sol donar a la paraula. Aquesta barreja de temps passat amb natura, aquest principi com de sirtaki (recull el DIEC aquest terme?) amb continuació de masurca (al menys a mi em sembla una masurca. Va triar expressament una dansa d'origen polonès?) o de valset, aquesta sensació de trobar-se en un altre temps, com escoltant una banda municipal o una orquestra de poble en una placeta no se sap si dura o tendra mentre les orenetes sallen amunt i avall en corbes impossibles que ara van i ara vénen, entrant i sortint de la melodia, aquesta barreja de malenconia i alegria, de crepuscle i de claror... I  aquest final fixat en una capseta de música que es repetirà incansablement.


Com és que Llach va fer aquesta música? Un disc estrany, Porrera, singular.

22.3.11

prosa del dia després

Avui -vull dir ahir- se celebra el dia mundial de la poesia. No tenia cap intenció d'afegir-me a la celebració des del bloc; en primer lloc, per una certa aversió als dies mundials; en segon lloc, perquè sóc un mal lector de poesia: em costa entrar-hi, valorar-la en el seu conjunt o, en un pla més primari, que alguns diuen que és el que cal, deixar-me portar per sensacions i músiques i transcendir la realitat per tornar a la realitat (o viceversa) . Llegeixo poca poesia i estic segur que la llegeixo malament; de la més actual, a vegades no entenc el que diuen els poetes en el sentit més literal, que no n'ha de ser el sentit,  i d'altres, no entenc què pretenen. En resum, qualsevol cosa que jo pugui dir sobre la poesia no només és molt discutible, sinó que sovint deu ser un disbarat.

Al final, però, com que sóc contradictori, he decidit celebrar -ja ho he fet en el paràgraf anterior- aquesta festivitat i, a més, fins i tot afegiré algun poema. Un poema que em reconforta, com la majoria dels d'aquest autor, perquè l'entenc perfectament i penso que aquesta vegada sí que puc dir sense equivocar-me -mai no se sap- que és un poema horripilant.


La poesia té una cosa empipadora
que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d'afectada.
Si és llarga,
és d'una monotonia pedantesca.
Els vells orientals,
que com a tan refinats
tingueren el sentit del ridícul,
escriviren curtíssim.
La vida sembla llarga,
els moments tenen una fugacitat
terrible.


Voler encabir l'entrellat de la vida
en un alexandrí
és una niciesa.
pueril, temerària i grotesca.
L'expressió, les llengües,
tenen un esperit habitual,
per a menjar, beure, patir
i anar passant la vida.
I un esperit més ambiciós
que observa i medita,
acosta les coses que arriben
als sentits imprecisos.


Tireu sobre un vol d'ocells
i en feriu un –a penes.
Aquesta és la gran,
prodigiosa, insatisfactòria poesia.
Dins la limitació infranquejable de la vida,
la poesia és una activitat mental
que té una certa punta.
Ja ho escriví Rainer Maria Rilke:
la poesia és experiència,
i Wordsworth: la poesia és una emoció
recordada en la calma.
Escriviu-la amb astúcia. No us desballesteu.
La inspiració no serveix per a res.
El màxim a què poden arribar els homes i les dones
és a establir comparacions,
a imitar vagament,
a arrimar-se, a acostar-se,
com deien els escriptors antics.


Josep Pla: Notes a Sílvia.

Suposo que a Pla, en poesia, el perdia el seu exagerat sentit del ridícul i la seva impermeabilitat a mostrar l'interior en el vers. És el que hi ha. En canvi, algunes de les seves proses, algun fragment de la seva escriptura, són d'un gran sentit poètic; d'una densitat de conceptes i d'una capacitat de suggeriment important, tot i ser perfectament llegibles. I això deu ser també la poesia, encara que no sé si ara hi ha molta gent que comparteixi aquesta opinió.

(Més sobre la poesia i Pla aquí i aquí.)

P. S.: Els barcelonins poden anar escoltant a BTV entrevistes amb els alcaldables; funcionen força bé. Avui li tocava a Portabella (qui cognom tan poètic!). Em mortifiquen, relativament, alguns aspectes de la llengua que fa servir -en algun altre no m'importa-, però després penso que deu ser un llenguatge assajat, a la fi els nostres candidats bé han de tenir la capacitat de representar la síntesi dels votants, també en el parlar. Però no és això, en aquesta dèria d'institucionalitzar la vida dels súbdits que s'intensifica cada cop més, Portabella ha afirmat, que el dia mundial de la poesia no són quatre eixelebrats que es reuneixen al Parc de la Ciutadella a recitar poemes. Home, doncs també. Aquesta és, també, la poesia que ens agrada, fins i tot quan és dolenta, cosa que jo no sempre sé decidir.

21.3.11

la lluna i la primavera

Abans d'ahir de matinada, la lluna que ja es ponia darrere dels edificis de l'oest va entrar per la finestra i em va desvetllar d'un son encara no encetat. Ahir, lluna plena que ens deien que no havíem vist tan brillant i tan propera des de feia 18 anys -on serem d'aquí a 18 anys?-, em va fer l'efecte de ser més o menys com sempre que és plena -una mica més brillant?-, al menys en aquesta illa de l'Eixample. El que restaven desperts -poques finestres en deixaven constància- continuaven fent la seva via interior i no vaig veure ningú mentre mirava la lluna i anava aclarint, a base de segons, l'espai que compartim. Avui, a les 00:21, just en el moment que apareixerà aquest post, comença la primavera. Diu Jofre Janué:
La propera mitjanit comença la primavera, concretament a les 00:21h. Aquesta primavera serà la segona estació més llarga de l’any amb una durada de 92 dies, 17 hores i 56 minuts, pràcticament un dia de diferència amb l’estació més llarga, que a l’hemisferi nord és l’estiu. L’arribada de l’equinocci de primavera com, ja sabeu, implica que la durada de la nit sigui la mateixa que la del dia i que a partir d’ara el dia es vagi fent més llarg que no pas les nit. De moment els pronòstics climàtics indiquen una primavera amb poques alteracions respecte els valors de promig, potser amb una tendència a ser més aviat humida.

Demà ens llevarem com sempre -una nova primavera, la lluna que minva-, però sabent que la crisi, una més de les crisis, té solució:

¿Cuándo se acabará la crisis?
Cuando tengamos un crecimiento por encima del 2% y creemos empleo.
¿Alguien sabe lo que hay que hacer para crear empleo?
Yo sí. Que en la negociación colectiva se refuerza la flexibilidad interna de las empresas...



ISO 2000 - 18mm - 1s - F/3,5
 

ISO 2000 -18mm - 3s - F/3,5


















ISO 2000 - 18mm - 4s - F/3,5


















ISO 200 - 270mm - 1/2000s - F/6,3


















3+4

20.3.11

les orenetes de Josep Pla

Les lectores i els lectors es deuen haver adonat que darrerament he al·ludit diverses vegades les orenetes. Una insistència que a mi mateix em sorprèn i que atribueixo més a les ganes que m'arribi la primavera -i faig també una lectura subliminal i impossible del mot- i l'estiu que al retorn físic dels ocells. Com que encara no he tingut la sort, com en Joan o la A., de veure-les en directe, recorro a la literatura i deixo de banda Sagarra, tant llegit i tan poètic en l'aspecte ornitològic, per tornar a Pla, a qui després d'alguns mesos d'oblit vaig recuperar amb motiu de la meua visita a Sant Quirze de Colera i amb qui he anat continuant a través del seu viatge de l'Empordanet a Barcelona, de 1942. Som al Maresme:


Avui a la tarda la menuda de la fonda en què em trobo ha fet un gran crit.
-Mare! -ha dit-. Han arribat les orenetes.
I en efecte, avui, dia de sant Josep, dinou de març, han arribat les orenetes. Hem sortit tots a veure-les i les hem saludades afectuosament. Primer han volat fent dues o tres corbes meravelloses al voltant de la casa. En el su curs han passat a tocar els nius que l'any passat construïren sota del teulat. Sens dubte han volgut veure si encara podien ésser d'alguna utilitat. Després, s'han acostat al safareig de l'hort per veure. I llavors hem presenciat aquest fet: la menuda de la fonda, que és una nena morena, d'ulls grisos, ha descobert que les orenetes estaven molt cansades i que no es podien aguantar dretes.
-Mare! -ha dit-. Les orenetes no es poden tenir dretes. Totes cauen. No estan pas gaire bones les orenetes.
I en efecte: les cames no les poden portar. Estan afamades, assedegades i la seva fatiga deu ser immensa. Per veure un petit glop del safareig han de posar el seu tòrax escanyolit sobre la pedra de rentar. Algunes no poden alçar el cap per engolir la gota d'aigua i beuen passant el seu bec per la superfície de l'aigua llisa. Per arribar fins aquí deuen haver fet un nombre d'hores de vol, sobre el mar, considerable. Han arribat desfetes. L'oroneta és un ocell que vola: vola a través de les seves llargues migracions anuals, però a més es guanya la vida volant, perquè s'alimenta principalment de mosques i mosquits. Quan l'oreneta descobreix, en l'aire, una mosca (o un mosquit) obre desmesuradament la boca i accelera la velocitat. L'insecte entra en l'embut bucal i és devorat ràpidament. A aquestes orenetes tan fatigades, que no es poden aguantar dretes, els convindria una cura de mosques i mosquits. Cadascú per allà on l'enfila.


[...]


Però els poetes, que tenen l’obligació d’ignorar l’existència de mosques i mosquits, han lligat les gràcils corbes descrites per les orenetes i els seus esgarips i xisclets romàntics (que no són més que crits ferotges de cacera) amb l’encant de les velles pedres. Així arribarem a tenir el prestigi literari que tenen. Giovanni Pascoli les cantà amb elevació i sensibilitat, i aquella poesia que comença dient:


Dunque, rondini, rondini, addio... *


És una bella poesia. Santiago Rusiñol em digué a Girona (on n’hi ha moltes) un dia que un dels complements ambientals més lligats amb la degustació de l’absenta és el vol i els xisclets de les orenetes. Devers 1890, Rusiñol i els seus amics anomenaven l’hora de l’absenta i de les orenetes l’hora trista. És bonic. De tota manera, no es pot pas negar, em sembla, que en aquests últims anys les orenetes han perdut prestigi. La joventut no en fa gens de cas. De què fa cas la joventut d’avui? Jo sospito que aquesta tropa passarà per la vida sense adonar-se de les petites, amables, si voleu insignificants, però úniques coses, que la vida conté. I això és molt més trist que l’hora trista a que Rusiñol al·ludia.


*
Dunque, rondini rondini, addio!

Dunque andate, dunque ci lasciate
per paesi tanto a noi lontani.
E` finita qui la rossa estate.
Appassisce l'orto: i miei gerani
più non hanno che i becchi di gru.

Dunque, rondini rondini, addio!

Il rosaio qui non fa più rose.
Lungo il Nilo voi le rivedrete.
Volerete sopra le mimose
della Khala, dentro le ulivete
del solingo Achilleo di Corfù.

Oh! se, rondini rondini, anch'io...

Voi cantate forse morti eroi,
su quest'albe, dalle vostre altane,
quando ascolto voi parlar tra voi
nella vostra lingua di gitane,
una lingua che più non si sa.

Oh! se, rondini rondini, anch'io...

O son forse gli ultimi consigli
ai piccini per il lungo volo.
Rampicati stanno al muro i figli
che al lor nido con un grido solo
si rivolgono a dire: Si va?

Dunque, rondini rondini, addio!

Non saranno quelle che le case
han murato questo marzo scorso,
che a rifarne forse le cimase
strisceranno sopra il Rio dell'Orso,
che rugliava, e non mormora più.

Dunque, rondini rondini, addio!

Ma saranno pur gli stessi voli;
ma saranno pur gli stessi gridi;
quella gioia, per gli stessi soli;
quell'amore, negli stessi nidi;
risarà tutto quello che fu.

Oh! se, rondini rondini, anch'io...

io li avessi quattro rondinotti
dentro questo nido mio di sassi!
ch'io vegliassi nelle dolci notti,
che in un mesto giorno abbandonassi
alla libera serenità!

Oh! se, rondini rondini, anch'io...

rivolando su le vite loro,
ritrovando l'alba del mio giorno,
rimurassi sempre il mio lavoro,
ricantassi sempre il mio ritorno,
mio ritorno dal mondo di là!

19.3.11

sant Josep

La Joana és la tercera de quatre germans, tres noies i un noi, que és el petit i es diu Josep. Quan la Joana era petita, i en Josep encara més, se'ls va morir el pare i va ser la mare qui va anar pujant la família mentre anava mantenint un negoci d'aquells que no deixen gaires hores lliures. Les dues germanes més grans, per rigorós ordre d'edat, es van casar amb dos nois que es deien Josep amb qui encara conviuen. Així doncs, a la família de la Teresa hi havia tres Joseps que, com es comprensible, rarament anomenaven pel seu nom, excepte en la relació més directa, i encara, sinó pels cognoms o pel motiu de la casa. Més tard, la Joana i en Josep van triar parelles que no celebraven el sant el 19 de març, tot i que una d'elles també tenia un Josep que no feia servir en el seu nom compost.

La Teresa era una dona treballadora, discreta, seriosa, amable que de tant en tant reunia al seu voltant filles i fill, gendres i nora, néts i neta i, més tard, besnéta i besnét. I la vida anava passant.

La Teresa des de feia uns quants anys que acabava la diada de sant Josep anant a visitar el fill petit i la seva família. Els portava algun present, una coca que havia fet o potser alguns brunyols, xerraven una estona, bevien una mica -ella un culet de la copa- de xampany , que els altres ja anomenaven cava. En fi, totes aquestes coses que es fan en les celebracions dels sants. Després, se'n tornava a casa. A vegades ens trobava a la Joana i a mi, però sovint acabava el dia ella sola.

Ara fa set anys, la Teresa va fer com sempre, i mentre menjaven -ella poca cosa, perquè era molt disciplinada a causa d'una salut que no anava com volia-, bevien -ella només un tastet, que no fos dit- i xerraven, la Teresa va perdre el món de vista i no és va recuperar. La Joana i jo ja la vam veure morta al llit de l'hospital.

Avui serà una jornada agredolça. Intercanviarem felicitacions, ens preguntarem que com estem, riurem una mica per telèfon i no parlarem de la Teresa, però la recordarem una mica més del que fem els altres dies i algunes o alguns ploraran per dintre. Algú fins i tot parlarà d'ella amb els estranys sense dir gaire res, sense saber ben bé perquè en parla, i procurarà que la Joana no se n'assabenti, perquè a la Joana no li agrada que comentem aquestes coses.

Ja ho veus Teresa, per aquí més o menys com sempre. I disculpa que parli, encara que sigui poc, de tu. Una abraçada.

18.3.11

cadascú per on l'enfili

Em passo una bona estona escoltant i tornat a escoltar les cançons de 10 milles per veure una bona armadura, de Manel. Feia temps que no m'interessava tant per un conjunt de cançons. Trobo en les músiques un ja sentit reinterpretat pel grup i, en algunes lletres, retalls de situacions i pensaments que em són propis o que puc imaginar. Potser és també això, el reconeixement en la novetat, la manca d'esforç que he de fer i la complicitat, el que em fa escoltar atentament i em causa plaer. Després de les primeres sensacions, hi ha el convenciment d'un conjunt magnífic en el qual trobo les meves preferides: Benvinguts i Deixa-la, Toni, deixa-la.

Se m'acut compartir ara, avui, Criticarem les noves modes de pentinats, una cançó en què entro fàcilment i que respon a un estat d'ànim que, si no recurrent encara, se'm presenta en els moments més inesperats, suggerit per una cara, per un cos o per la mateixa edat. I aquesta música lenta, interminable, de ballar agafat sense moure's del lloc...

Les imatges incloses en el vídeo no tenen cap importància -les crestes m'agraden, poden ser sublims, però les mitges crestes d'una anarquia de baixa volada no les acabo d'entendre, em semblen més aviat ridículs intents de gallejar-, són per no deixar un fons sense res. He pensat, però, que podria fer un vídeo nou amb aportacions dels lectors i lectores: cares, pentinats, imatges suggerides per la cançó; millor si són de fotos pròpies, no necessàriament d'un mateix. La nit comporta aquestes propostes agosarades que el matí a vegades descompon. Què us sembla, però, us hi animeu? Us recordo el destí amb qualsevol suggeriment afegit: provisionalsarrobagmail.com.



P. S. A través de totxanes, arribo aquí.

I un altre regalet provisional:


o aquí.

17.3.11

vaques magres, llengua i immigració

O no he llegit bé la notícia o no l'he entesa prou. Sembla que el govern de la Generalitat considerarà requisit determinant el coneixement del català per part dels immigrants a l'hora de certificar el seu nivell d'integració. Fins aquí molt bé, ho entenc.

El que em crida l'atenció és que el portaveu del govern diu, o deixa entendre, que aquest requisit tindrà importància en els expedients d'arrelament, reagrupament familiar i renovació del permís de residència. Que se sàpiga, fins ara són els ajuntaments els que envien informes per ajudar a prendre decisions en els tres casos; sí ara vol afegir-se la Generalitat, em sembla molt bé, però... Però qui tramita i decideix actualment arrelaments, reagrupaments familiars i permisos és el govern central, a través de les seves delegacions territorials, que crec que té una normativa general per al conjunt de l'Estat i que segurament té uns procediments interns de resolució dels expedients que es volen uniformes per a tot el territori espanyol, tot i que crec que la dispersió conceptual i resolutiva segons les províncies és notable. No sé si a partir d'aquest pronunciament de la Generalitat, el ministre del ram dirà des de Madrid que sí, que és tingui en compte el coneixement de la llengua catalana no només en els arrelaments sinó en els altres dos casos. Tampoc conec fins quin punt Generalitat i ajuntaments es repartiran els papers i si ja ho han pactat. Suposo que algun periodista dels que investiga i relaciona ens dirà qualsevol dia l'eficàcia d'aquest desig del nostre govern, però, mentrestant, em temo que la Generalitat haurà d'esperar a tenir competències clares i definitives en els tres casos esmentats. Potser quan governi el PP?

Per cert, no estic al cas si als governants se'ls ha acudit si es pot fer res per certificar el nivell de català que tenen els immigrants interiors, alguns dels quals porten lustres al país sense dir ni ase ni bèstia en català. És clar que en aquest cas l'arrelament és evident i, a més, tots els indígenes sabem castellà.


Mentrestant, llegeixo que a Gran Bretanya, on no sé com porten la relació llengua-immigració ni si cal que la portin de cap manera, les empreses no podran contractar immigrants de fora de la UE per treballar en establiments de menjar ràpid ni per fer de pastors, talladors de carn (?), tenir cura d'ancians... Si els immigrants volen fer de cuiners hauran de demostrar qualificacions universitàries i cinc anys d'experiència. Li ho diré al pakistanès que em fa les pizzes del divendres, a veure que li sembla.

16.3.11

jazz, i una mica de blues

Ha anat plovent amb totes les intensitats possibles. A l'aula, petita, irregular, cortines verdes i vistes al carrer, avui falten dues alumnes; una, perquè falta sovint, i ho deixarem així; l'altra, perquè -ningú no sap els motius precisos- ha tornat a l'Equador, encara que la seva mare, el seu padrastre i la seva germana s'han quedat aquí. A la reixeta de la seua cadira queda el llibre d'una llengua que encara no havia fet seva.

Malgrat la pluja, o potser per la pluja, tots estan excessivament tranquils. Parlem, ves quines coses, de verbs i de subjectes, d'homografies i homofonies, del lèxic de la Raquel i de la seva inventora... Només ens distreu un moment el remor creixent de l'aigua que copeja els vidres, però que ja no és cap novetat. No parlem del Japó ni del nord d'Àfrica ni dels fets més propers: dels que vénen, dels que es queden, dels que marxen i dels que mai no s'han mogut. Parlem de la llengua catalana i mig oblidem que la llengua és un mitjà per poder parlar, com a mínim parlar, del Japó, de l'Àfrica, d'aquí, dels que es queden i dels que marxen, i de tot els altres, del passat, del present i del futur.

Les variacions de la pluja, les seues veus i la meva, van improvisant una melodia que no és la del grup que aquest any celebra el quarantè aniversari, però m'hi fa pensar.

15.3.11

per què els notaris fan servir Meisterstücks?

Arribo al Passeig de Gràcia des del carrer Provença. Pujo en l'ascensor fins al tercer pis. Un moment amb un dels passants del notari, que llegeix el document, i de seguida arriba el notari (té una retirada al cronista Permanyer). Llegeix encara més de pressa el mateix document i, amb els ulls més que amb la paraula, demana confirmació d'intel·ligibilitat. Mentre recita, juga amb una sola mà amb un bolígraf i una ploma Meisterstück (per què la majoria de notaris fan servir Meisterstücks?) L'actuació ha estat ràpida. Em passa el bolígraf per firmar mentre ell es reserva la ploma. Ens donem la mà, també amb el passant. Demà tornaré a recollir els papers.

Baixo a peu -els ascensors sempre amaguen informació- i llegeixo sense aturar-me la placa daurada de la porta del primer: Centre d'Estudis Jordi Pujol.

Just al costat del vidre de la porteria, quan encara queda un petit tram d'escales per arribar a peu pla, un rètol bilingüe, primer en català i a sota en castellà, adverteix: Si us plau: no agafar els diaris dels veïns. Gràcies.

El porter m'obre la porta de ferro pintat de negre del carrer. Ens saludem sense donar-nos la mà: no tenim cap relació comercial.

Tinc els elements necessaris per una narració de misteri -blanca o negra, segons em convingui o em vingui- i els guardo aquí. Deixo la combinatòria per més endavant. Mentrestant, començo a documentar-me en aquest bloc elitista, sintètic i asèptic.

14.3.11

primer diumenge de la setmana

Hi ha qui proposa que es canviï el nom del diumenge, que d'ara en endavant es digui dissabte. Em sembla una pensada inconsistent, absolutament rebutjable: passar de dissabte a dilluns suposaria un trauma difícilment superable. És clar que amb les constants retallades que ens imposen, aquesta minva no m'estranyaria gaire en un futur immediat. En canvi, no em semblaria gens malament batejar tots els dies de la setmana amb el nom de diumenge, i que em perdoni divendres. Ja trobaríem maneres de diferenciar un diumenge d'un altre, n'estic segur.

13.3.11

apunt inacabat

Creia, quan era adolescent i cada dia aprenia coses noves i tenia ganes d'aprendre'n, que a mesura que la humanitat, és a dir, les dones i els homes, anessin avançant en el temps, el progrés material, social i individual seria un fet inqüestionable que jo mateix podria anar observant. Creia -temps era temps- que cada nova generació tindria uns individus més savis, més feliços i fins i tot més guapos. Els llibres d'història, més aviat sintètics, i quatre observacions de camp, semblaven avalar la meva creença, malgrat que altres llibres i altres observacions, a les quals no feia gaire cas perquè jo era savi, parlaven de moviments circulars.

Ara, que només recordo vagament l'adolescència, crec que l'únic canvi consistent que he vist és el dels pentinats, els vestits i altres externalitats, i encara, que la resta és qüestió de percentatges. Ara em sembla entendre que cada vida és, com sempre, un procés d'aprenentatge que comença des del zero més absolut i que no serveixen de gaire els aprenentatges, èxits i fracassos, dels qui han viscut abans. Quant a la matèria, continua interessant-me relativament.

Pluja persistent durant tot el dia. A l'estació el metro del passeig de Gràcia de la línia groga hi ha filtracions...

Massa pluja en aquest país. Una apagada de la llum em deixa ara mateix l'apunt a mitges (afegeixo els punts suspensius al paràgraf inacabat). No el refaré, no continuaré. Entenc que és un senyal de la natura o de la companyia elèctrica que em demanen contenció i rigor. Sigui.

12.3.11

la perfecció: Pla, Shakespeare, Cervantes i Iniesta

Diversos diaris han publicat la notícia que Andrés Iniesta diu a Facebook que a partir d'ara escriurà i parlarà també en català i en anglès. El fet ofereix una àmplia possibilitat de comentaris, i tant en els mitjans com a Facebook apareixen opinions variades, previsibles o no tant, i en alguns casos sucoses. Jo no entraré en el tema.

El que m'esborrona és la falta d'ofici d'algun periodista que, vull ser benèvol, pot atribuir-se a la pressa a ser el primer a donar la bona nova : “El jugador del Barça escribe a la perfección en el idioma de Pla y Shakespeare pero falla en el de Cervantes “ (si voleu saber per què falla en l'idioma de Cervantes, ho haureu de llegir aquí). No ens ens barallarem per una manca de conjuncions, determinants o preposicions, però que se sàpiga que Pla i Shakespeare escrivien en dues llengües diferents. Tampoc no cal primfilar sobre la literalitat de l'esment de la llengua de Pla, de Shakespeare o de Cervantes, que són llengües, sobretot les dues darreres, ja inexistents en la parla i l'escriptura actuals. El que sempre em fa posar els pèls de punta és que algú digui d'un altre -si ho diu de si mateix, l'afirmació ja és de tribunal superior- que parla o escriu una llengua perfectament. En primer lloc, qui diu això sol tenir una idea molt vaga de la llengua; en segon lloc, aquesta afirmació se sol referir a gent que després d'anys de viure en un país parlen d'una manera més o menys intel·ligible la llengua d'aquest país i el que fa l'afirmació vol donar-li ànims -actitud molt respectable i encomiable- per perseverar en el seu ús; en tercer lloc, i definitiu, la perfecció, que se sàpiga, en l'ús d'una llengua no existeix, és, en tot cas, un desig, una quimera, un objectiu que una vegada aconseguit suposaria la fi d'aquesta llengua: què queda quan s'ha aconseguit la perfecció?

11.3.11

passeig amb matisos de verd

Una part de l'Alt Empordà m'acosta a la meva terra, no només per l'orografia i el vent, sinó també pels conreus d'oliveres i de vinya, cada cop més presents i amb més qualitat final. Entre migdia i la tarda fem la ruta dels poblets del vi de més amunt de Peralada: Garriguella, Masarac, Mollet... Dinem a Rabós, a Can Tomàs, restaurant petit i amable, on tenen diversos plats de caragols, però se'ls ha acabat l'espatlla de xai que, com a mínim, volíem tastar tres comensals. Davant del restaurant, un hortet que imagino que subministra verdures i llegums -les faves estan a punt- al cuiner. A la plaça de més avall, una formigonera va descarregant el material que escampen tres nois joves que no semblen del país. Els pobles de l'interior de l'Alt Empordà són més tranquils, encara sense el turisme omnipresent de la ruralia de l'Empordanet.


Pugem fins a la part meridional del Parc de l'Albera. Un cartell en tres llengües ens informa que en aquest paratge es troben exemplars de la tortuga mediterrània. No en veiem -les tortugues són animals misteriosos, savis i discrets, d'aquí la seva supervivència secular-, però, en canvi, posturegen les vaques en els prats que envolten el monestir de Sant Quirze de Colera. Fa un dia preprimaveral; la tramuntana, que imagino violenta en altres moments, bufa suau i intermitent, i els animals van a la seva sense fixar-se gaire en els pocs intrusos que hem pujat a fer un passeig i, si s'escau, a prendre alguna cosa en el restaurant d'uns metre més amunt del monestir i de l'església de Santa Maria. No veig cap informació sobre l'església o el monestir, ara en procés de reconstrucció i que fa poc que va passar de ser propietat particular a pertànyer a l'ajuntament de Rabós. No sé si es pot visitar, tot i que llegeixo que des de fa uns anys s'hi celebren a concerts a l'estiu-la saturació musical dels estius empordanesos és espectacular- que els organitzadors valoren molt positivament.

Del monestir, Pla escriu el següent:

Els comtes d'Empúries tingueren dominis -com els tingueren els bisbes de Girona- en l'espai geogràfic del Rosselló. Observi el lector que els tres grans monestirs benedictins empordanesos (Sant Quirze de Colera, Santa Maria de Roses i Sant Pere de Roda) estigueren enclavats dintre el comtat.

Josep Pla: El meu país.


Ara bé: el monestir de Sant Quirze de Colera fou consagrat pel bisbe de Girona l'any 935.


[...]


Com que és corrent la confusió entre Sant Miquel de Colera, que és un vilatge gairebé marítim, i Sant Quirze de Colera, que és un veïnat molt solitari de l'interior que forma part del terme municipal de Rabós d'Empordà i s'hi va per una carretera que passa per Vilamaniscle i té el coll de Banyuls al nord, convé no equivocar-se de camí. El monestir de Sant Quirze és probablement el més antic d'aquest país. Avui és propietat particular i les seves despulles constitueixen una masia -una de les deu o dotze masies que formen el llogarret, d'accidentada i aspra geografia. Sant Quirze, com sant Pere de Roda (en molt petit), fou a la vegada monestir i fortalesa senyorial: d'una cosa i l'altra només n'hi ha rastres. L'església, avui pallissa, és un temple romànic de creu llatina de tres naus, d'aspecte pobre i sever. L'absis està relativament conservat; de la façana, a penes en queda res; del claustre, en queden dretes dues arcades. S'hi veuen alguns enterraments i algunes làpides. Tot plegat, ben poca cosa. Seria totalment hiperbòlic de creure que aquest monestir és comparable, en qualitat i expansió, al de Sant Pere de Roda. No. És purament marginal i feréstec. Fou protegit amb possessions valuoses, sobretot per part dels comtes d'Empúries, i tingué el senyoriu jurisdiccional d'alguns llocs de l'Empordà. El senyor Botet i Sisó diu (“Geografia” - Girona) que amb el transcurs dels anys “i sobretot amb la introducció dels abats comandataris s'hi relaxà quelcom la disciplina eclesiàstica en el segle XV”. El 1592, en tot cas, quedà incorporat al de Sant Pere de Besalú.

Josep Pla: El meu país.
















Que murri, en Pla; fins i tot en els textos informatius introdueix algun element que va més enllà, que suggereix i provoca. La cita del senyor Botet sobre la relaxació eclesiàstica del segle XV podria ser l'origen d'una novel·la pseudohistòrica escrita per algun dels alumnes avantatjats de l'Ateneu. Dels tres monestirs que esmenta, em queda Santa Maria de Roses.

Abans de la posta encara fem una visita a Espolla, on se'ns recorda que és terra de dólmens i de menhirs. Quan passem per Sant Climent -excel·lent vedella amb bolets en altres temps- estic a punt d'intentar l'entrada al campament militar on vaig viure quatre mesos fent de sergent, però suposo que ja no té gaire interès recordar in situ i que, per altra banda, els que pertanyem a la reserva segurament hem de demanar hora amb una certa anticipació.

El dia s'apaga, la lluna creix. En tornar a casa m'adono que encara no he vist cap oroneta.

9.3.11

solitud?

A vegades em pregunto si les solituds rurals ho són tant com les solituds urbanes. No ho sé. Solituds soles, solituds acompanyades , solituds certes, solituds aparents, pensaments, buidor. No ho sé. La llum s'apaga.

Demano disculpes a l'arati per les imatges; no me n'he pogut estar.



4.3.11

terra, mar i aire

Avui volia parlar de paperines, de les omnipresents paperines de les botigues d'abans, de les manufacturades i de les encara més modestes fetes amb diaris, però he decidit que és un tema amb poc futur malgrat tanta història amb les bosses i bossetes de plàstic que no acaben de desaparèixer. Per cert, ara no se m'acut com es deuen dir en castellà les paperines que es feien servir per posar farina o fideus o algun altre producte semblant.

La veritat és que també em fa una mica de mandra començar a embolicar-me amb el tema, perquè just fa un moment que he acabat d'enllestir una feinada que no ha estat tan llarga com podia ser, gràcies a jDownloader, un programa ben pràctic que tothom deu fer servir. He ficat unes quantes pel·lícules en un disc dur portàtil per endur-me-les aquests quatre o cinc dies que marxaré de Barcelona per a respirar un altre aire, veure un altre cel, olorar, potser, la mar, i trepitjar una mica de terra.

En definitiva, s'ha fet tard. Procuraré anar a dormir sense fer gaire soroll. Bona nit.

3.3.11

com tothom

Els dies laborables dormo una mitjana de cinc hores que comencen a comptar cap a les dues de la matinada. Durant aquestes hores tardanes, procuro no fer soroll, per principis i perquè la veïna que té el dormitori just sota el meu... L'altre dia ens van trobar a l'escala i em va dir que sempre em sentia quan jo anava a dormir. M'ho va dir somrient, però al darrere del somriure s'endevinava el retret d'altres vegades. Després, com si el meu horari la sorprengués, em va preguntar què feia durant aquelles hores en què ella ja dormia.

-Com tothom, llegeixo, alguna vegada miro una pel·lícula, escric, m'estic una estona a l'ordinador, escolto música, preparo alguna classe, corregeixo exàmens, parlo de tu...

2.3.11

un brindis de llimona i ginebra per Gimlet

Joan de Sagarra ens recordava a La Vanguàrdia (aviat en català: oh, ah, ha! Jo ja escric l'accent), el trentè aniversari de l'aparició de la revista Gimlet i es queixava, també, del poc ressò en els mitjans especialitzats, encara que he vist que alguns aficionats n'han parlat.

Gimlet és una de les poques revistes que ha resistit les diverses purgues que han sofert a casa els papers que al llarg dels anys he decidit fer desaparèixer per un o altre motiu, sobretot per qüestions d'espai. És difícil, però, de  dir per què et desprens d'unes revistes, per exemple, una quantitat important d'exemplars de Serra d'Or, i en conserves d'altres. A banda de consideracions sentimentals -inclosa la del Gimlet del Born- i d'un interès per la novel·la policíaca anterior a l'aparició de la revista, que durant uns anys vaig compartir amb el meu inseparable J., amic d'des de la infantesa i company de pisos i pensions, i que després ha anat fluctuant, suposo que un dels motius de la pervivència de la revista ha estat que només en conservava sis exemplars.

Ahir vaig buscar les revistes i em va sorprendre comprovar que tinc repetit el primer número (si algú el vol, només cal que m'ho digui). No tinc resposta per aquesta repetició, potser me'n devien regalar un després d'haver-me comprat jo l'altre? La revista , dirigida per Vázquez Montalbán, un dels meus personatges favorits en aquella època, més enllà de la seva faceta d'escriptor, va aparèixer el mes de març de 1981 -just dos anys abans, camp de l'arpa (1972-1982), revista també dirigida per Vázquez Montalbán, havia publicat un extraordinari titulat “Dossier serie negra”. Eren bons temps per al gènere- va durar fins a l'abril de l'any següent; en total, doncs, 14 números. No sé si en el darrer, o posteriorment, es justificava la seva desaparició, habitualment lligada a una manca d'interès del públic, perquè imaginar el cansament prematur dels seus redactors em semblaria agosarat.

Mentiria si digues que Gimlet em resultava molt atractiva, si esperava amb delit la seva aparició mensual, si compartia en aquell moment els gustos dels seus articulistes, si em va disgustar el seu tancament... No ho sé, no me'n recordo. Ara, des de la distància del temps i breument fullejada, la revista em resulta atractiva, portada inclosa. Ignoro si en l'actualitat hi ha una publicació similar, però tenint en compte el meu renovat interès pel gènere, m'agradaria saber-ho.

No parlaré del contingut general de la revista, que podeu trobar complet en aquest bloc, un dels que tracta més l'actualitat i el passat del gènere policíac, que pot donar una idea força precisa de la seva trajectòria, però voldria acabar amb dos esments concrets. És curiós que entre els col·laboradors habituals hi constés Eduardo Mendoza, en aquesta època habitant de Nova York i que apareixia a tots els números com “Escribe desde Nueva York: Eduardo Mendóza”. Que jo sàpiga, Mendoza només va publicar una història, i em sap greu no tenir, amb un títol que asseguro que no m'invento: Ensopegando en Nueva York, una paròdia policíaca protagonitzada per Nick Punyeflas. L'altre col·laborador que m'ha fet gràcia retrobar és en Jaume Perich, amic i col·laborador en moltes empreses de Vázquez Montalbán, mort avui fa 16 anys i 1 mes, que en molts números va dibuixar un acudit protagonitzat per un personatge de novel·la negra. Amb l'acudit del primer número com a recordatori, amb un dels meus detectius preferits, tanco per avui.



P. S.: Em sap greu que cap dels dos participants fins al moment -qui sap si antics lectors de Gimlet- en el joc del dimarts de sang hagi encertat autor i novel·la (ho dic per si passen per aquí); miraré d'afegir alguna pista.

1.3.11

de la informació sobre la formació

Veig i escolto la meva consellera a TV3. Com passa massa sovint, m'assabento de resolucions, algunes esperades i d'altres inesperades, que m'afecten a través dels mitjans i no em pregunto el motiu perquè ja el sé, però em fot. És clar que si ho diu a través de “la nostra”... O "la nostra" era “La Caixa”? Després, quan els vagui, ens escriuran una carta de reconeixement o d'ànims d'aquelles que no diuen res que no sapiguem. És el que hi havia, el que hi ha i el que hi haurà.

Em fa gràcia la consellera quan repeteix un tòpic que diu que s'aprèn llengua llegint, i es refereix al pla per acabar amb les faltes (no recordo si especifica l'ortografia) que fan fins i tot els alumnes d'edat provecta. Penso que no, que llegint s'aprèn a llegir i que un bon lector pot arribar a escriure bé, però s'aprèn a escriure escrivint; de la mateixa manera que es pot adquirir un bon domini de la llengua oral parlant, cosa que a secundària no em sembla que entri gaire en la pràctica habitual de les diferents matèries, no només les llengües, és clar.

Per cert, vaig llegir no fa gaire això: Rigau ha suggerit que un vuit en llengua seria una bona qualificació prèvia d'entrada a la docència, una idea que s'emmarca en el Pla contra el fracàs escolar llançat per la Conselleria que se centra, sobretot, en les competències de lectoescriptura dels alumnes. Ja sé que de vegades els mitjans tendeixen a simplificar, però em crec que la idea bàsica és aquesta, i el primer que se'm va ocórrer és que per què no es demanava la mateixa nota per entrar en les altres carreres. Ara que ho penso, em sembla que menteixo, que el primer que vaig pensar és que calia donar una oportunitat a tothom, que per què no demanar un vuit de llengua en acabar la carrera.