23.12.11

renàixer...? Bon Nadal

Ahir, després de 33 anys i uns mesos de parlar de llengua i literatura en públic -no compto tots els anys de feina, cotitzats o no- , vaig fer la darrera classe de llengua en un institut. Abans d'ahir vaig fer la darrera de literatura comentant "Veles i vents": Veles e vents han mos desigs complir... Quins desigs tinc? Quins vents, quines veles? Avui, no he pogut enregistrar la darrera cançó de la festa de fi de trimestre perquè he enllaçat el braços amb altres braços mentre em cantaven la darrera melodia de comiat. Els darrers dies ha estat un continu de sensacions estranyes, de mostres d'amistat dels alumnes i dels companys que no he sabut com correspondre: tantes sorpreses, tants detalls individuals i col·lectius que m'aclaparaven... Avui, mentre tornava a casa, sol, tenia una sensació de buidor que ara no sé, o no vull, explicar. Durant tots aquests anys, i encara més aquests darrers dies, he rebut més que he donat: és la història de la meva vida. Ho agraeixo i em sap greu la meva incompetència.

Potser parlaré de tot això més endavant, amb més tranquil·litat, amb més perspectiva, amb més distanciament, millor. Ara, deixeu-me compartir el meu Nadal amb el vostre amb una cançó -un fragment-, tot i que la S. -la disfresso una mica-, ja antiga alumna, que a penes havia assajat, estava disgustada amb el resultat. Ai, que ja no cantarà més per a mi...



Es veurem la setmana que ve; mentrestant, us desitjo que aquests dies, i els altres que vindran, sigueu feliços.

22.12.11

tanco

Dino amb les companyes i els companys filòlegs de llengües peninsulars i clàssiques. He passat moltes vegades per davant del menú al carrer de santa Anna, però mai no havia entrat al restaurant La Lluna (què especifica cuina d'autor?), al fons de l'atzucac de sant Bonaventura. Una sala gran, acollidora i decadent, massa sorollosa avui. La relació qualitat-preu em sembla excel·lent i suposo que en aquestes dates cal encarregar taula per menjar-hi. A les postres, els companys, antics i més moderns, es mostren excessivament amables amb mi i no se m'acut com correspondre'ls. Més tard els dedico haikús personalitzats. Acabo amb una tanka que malgrat tot és optimista. Tot de versos emotivament maldestres. Aquests dies es parla massa de mi: ho agraeixo i m'aclapara.

Camins amb arbres
ara que el sol declina,
ombres amigues
on seure una estona
mentre passa la vida

21.12.11

transformacions incompletes

1r esborrany

Feia temps que tenia ganes de fer algun canvi en el bloc. Havia pensat de buscar una plantilla que oferís més amplada al text central, no a causa de considerar el text massa encaixonat, sinó perquè les imatges i els vídeos tindrien un espai més adequat a les seves característiques inicials; de moment no ho faig, però continuo amb la idea. També se m'havia ocorregut vagament
algun canvi de colors, el de fons, per exemple; però ja m'està bé l'actual. Fa un temps ja vaig canviar el nom de la capçalera, el nom del bloc, encara que sé que hi ha gent que continua considerant que el nom és saragatona i ja ho trobo bé. De fet, tot plegat té una importància relativa, perquè l'essència continuaria sent la mateixa, amb l'evolució o la involució que té qualsevol essència amb el temps.

Finalment, m'he decidit per un canvi que feia setmanes que anava madurant i que si no hagués estat avui, segur que hagués realitzat demà o, a tot estirar, abans del 2012. És una modificació insignificant, que la majoria poden considerar intranscendent, que pot passar fàcilment desapercebuda, o pot semblar desconcertant, però que a mi, des de la meva subjectivitat, em sembla una novetat insòlita en el món dels blocs -i de fora dels blocs- i no sé si em marcarà una nova etapa. Suposo que no, però en algun moment l'havia de fer.


2n esborrany

Per què, de tant en tant, amb més insistència uns i amb més parsimònia els altres, tenim necessitat de canvis, de sortir de les rutines? Trencar rutines d'horaris o de pensament o de qualsevol altra cosa... És el que s'anomena vida?


3r esborrany

Pedra? Qui com Déu? No, no crec que sigui una disjuntiva semàntica. No sé si és més o és menys. Tornar als orígens?


4t esborrany

...?

20.12.11

reciclatge

Demà o despús-demà, màxim el dijous, publicarem una revista de l'institut després d'anys de no tenir-ne cap. En aquest cas serà digital, per bé que alguns demanen còpies en paper, cosa impossible a causa del disseny i la interactivitat. Jo he estat un dels tres directors, tot i que confesso que la meua feina s'ha limitat a donar algunes idees i a estimular els alumnes amb resultats diversos. Una de les meues companyes de direcció m'ha demanat que hi col·labori directament amb algun article i em va suggerir que podria ser el comentari d'alguna novel·la, policíaca, per exemple. Em va semblar bé, però al final, inspirat -és a dir, copiant- pel darrer post de la Júlia, per Forster i per mi mateix en altres temps (vídeo inclòs), se m'ha acudit un tema de fons que espero que sigui prou clar. El que no trobo és el títol adient, de manera que s'accepten suggeriments.


Títol?


M'imagino la nit dels temps, quan tot just els primers homínids s'havien convertit en humans: havien sigut capaços de descobrir el foc. En una cova, al voltant d'una foguera, s'havia reunit un grup, i de sobte, un d'ells, en un llenguatge primitiu, a penes un balbuceig, es va descobrir el do de la paraula i ajudat de gestos va començar a explicar els perills de la caça del dia, la persecució d'aquell animal que els permetria arribar a l'endemà; de tant en tant, quan veia algun badall dels altres, afegia algun detall inventat per tornar mantenir l'interès; i quan s'aturava un moment, buscant una paraula encara inexistent o intentant recordar amb precisió la seqüència dels esdeveniments, els altres s'impacientaven i li demanaven què havia passat després... I així fins que va acabar la història i se'n van anar a dormir més confortats que el dia abans. Havia nascut la literatura.


Amb els anys, amb els segles, les històries orals van conviure amb les escrites amb múltiples suports: sobre pedra, sobre escorces d'arbres, sobre pergamins, sobre un mitjà sofisticat que van anomenar paper. Alguns, pocs, podien consultar sempre que volien les velles narracions que uns quants s'encarregaven de copiar. Va arribar un moment en què es va inventar la impremta i, amb els pas dels anys, mentre encara continuava la transmissió oral de les històries, hi havia molta gent que ja no calia que les memoritzés perquè quan volien podien consultar el llibre en què havien quedat impreses.


I així molt de temps, fins ara, en què a més dels llibres en paper, existeixen els e-books, és a dir, els llibres electrònics, que es poden llegir sobretot a través dels e-readers, és a dir, els lectors de llibres electrònics, que poden contenir milers i milers de pàgines. De moment coexisteixen els dos formats, el tradicional i el nou, encara amb un clar predomini del primer. Alguns, com ha passat sempre que s'inventava una cosa nova, critiquen el nou format amb múltiples arguments, sobretot de tipus sentimental, i parlen del plaer de passar pàgines de paper, de l'olor dels llibres, de les textures... M'imagino els arguments que devien fer servir els antics lectors sobre pedra en arribar els nous suports textuals...


La veritat és que a mi, que sóc un amant dels llibres en paper, tota la polèmica sobre el tema m'interessa molt relativament i no escriuré, de moment, sobre avantatges i inconvenients dels e-books i dels lectors. Jo, per sobre de tot, sóc un aficionat a la lectura i l'únic que desitjo és poder continuar llegint i rellegint les velles històries i trobar-ne de noves que m'agradin. I si puc compartir amb algú les meves lectures, molt millor. L'únic que demano és que continuï i, a ser possible, augmenti la raça dels bons explicadors de realitats i ficcions i que siguem més els que gaudim de les seves històries: egoisme pur.




pere palau

18.12.11

de tots els colors

No hi puc fer res, m'agrada el Nadal, m'agrada sobretot el Nadal del carrer, el d'abans de Nadal, el de passejar i anar descobrint, el dels llums discutibles i el dels carrers humils, el de llegir que fan això o allò i anar a veure com va, el de passar per la fira a comprar una mica de grèvol (dos euros i mig o tres, com si les diferències fossin remarcables), el dels pessebres estàtics i vivents, el dels concerts, el dels pastorets, el de Carner, el de Sagarra, el de Salvat, el de Foix..., el dels regals que vindran, el de les corals, el dels músics del metro, el de les il·lusions i el de les tristors, el de les repeticions i el de les novetats, el del passat en el record, i el del futur incert?, el de la natura morta que es prepara per renàixer, el del creients -amb religió o sense- i el dels escèptics, el dels defensors -quina gràcia!- i el dels detractors -quina gràcia, també!

Ahir, mentre pujàvem per l'avinguda de Maria Cristina em va semblar percebre aquest esperit nadalenc que jo identifico sobretot com una minva de les preocupacions que la vida comporta, un retorn a la inconsciència, un parèntesi en el temps: una corrua de gent de totes les edats i de totes les races que es deixava embadalir per la màgia de la llum i de l'aigua de la font i es feia fotos impossibles i es deixava mullar -brr!- quan el vent bufava advers. Encara més amunt, el MNAC de portes obertes i al peu la ciutat efervescent dels dissabtes, ara de rebaixes avançades i substancials perquè han de quadrar els números i tot s'ha tornat molt difícil.



Com que sóc disciplinat, sempre que vaig al MNAC començo pel romànic, i com que no solc tenir, o preveure, més de dues hores, rarament aconsegueixo arribar al gòtic. Potser hi haurà un dia que em sobrarà el temps o trencaré la rutina, però mentrestant el romànic em dóna tanta vida que no necessito passar del segle XIII. Colors, formes i intencions em tenen el cor robat. Ahir, a més de reveure-ho tot, em vaig fixar especialment en els peus calçats i descalços de majestats, verges, sants, dimonis i altres antropomòrfics intentant endevinar sense èxit el segle. I una petita discussió amb una visitant sobre el significat de colrat aplicat a les pintures: vam quedar que recorreríem al diccionari. Abans de marxar, una mica de jazz entre un públic i xerraire i divers que escoltava la música com si fos una entrada al solstici d'hivern. I ja amb la font erma, la corrua de retorn a la ciutat, i encara els que pujaven.



En sortir del metro, vam anar a buscar l'ascensor perquè la Joana té un esquinç que li fan molestes les escales. Allí, dues alumnes que també s'esperaven perquè una s'havia comprat unes botes que la feien encara més alta, però que li anaven estretes; i l'altra que em pregunta si les passaré a veure algun dia. No ho sé, però potser les recordaré.

17.12.11

regressió en blau

Avui he tingut tres vegades la mateixa sensació. La primera, veient les ombres sobre el fons blau de les llums -crepuscle del matí o de la tarda- des del carrer Ferran; la segona, veient els nens a la pista de gel de la plaça de Catalunya; la tercera, ja a casa, veient El curiós cas de Benjamin Button. Més tard, he pensat en “El regressiu”, de Manuel de Pedrolo.



16.12.11

pirates i corsaris (2)

¡Alcanzaba su sueño de escritor!
La verdad es que sí, porque me contrataron como columnista en prensa y un editor me publicó como libro Más respeto... Le exigí dejar el texto gratis en internet, eso sí.

¿No perjudica eso las ventas del libro?
No: quien se ha encariñado con algo en internet querrá poseerlo en forma de libro, querrá el objeto para poder hojearlo, releerlo, llevárselo al váter, al tren, regalarlo...

¿Los soportes no se restan, pues?
Al contrario. El problema es otro: ¡los intermediarios! Descubrí que mi editor me engañaba, supe que los editores estafan a los autores: te prometen el 10% de las ventas, pero imprimen y venden más ejemplares de los que te confiesan y no te pagan tu parte.

Contrátese a un agente literario.
¿Pagar a una persona para evitar que me robe otra persona? ¿Más intermediarios? ¡Basta de esta broma! Envié a cagar a todos mis editores... y a la prensa en que colaboraba.

Entrevista a Hernán Casciari

A primer cop d'ull em va semblar interessant la proposta d'Hernán Casciari: es publica la novel·la en paper i després es puja a internet. Si l'autor ho vol... Però realment, després d'haver llegit la novel·la algú la comprarà per algun dels motius que diu Casciari? Doncs és possible si la forma de publicar-la és a base de lliuraments en un bloc, com les antigues novel·les de fulletó, que és el cas de Más respeto, que soy tu madre; però si s'hagués publicat d'un cop (i encara es podria fer) en pdf o en alguns dels formats dels diversos e-readers? I les altres obres d'aquest autor, també les podem llegir sense pagar? Continuarà publicant la seua revista de forma virtual quan comenci a aparèixer en paper, sense publicitat, esclar.

Em temo que aquest interessant argentí, casat amb una catalana i provisionalment veí de Sant Celoni, necessita, com tothom, treballar per a viure, i com que el seu ofici és el d'escriure ha de cobrar pel que fa, així que la seua supervivència continuarà depenent del mètode tradicional del paper, tot i la bona voluntat, els nous mètodes que proposa, i les engrunes que vagi deixant a internet de la seua obra literària i periodística..

Qui dedica la seua vida a escriure ha d'aconseguir que allò que crea li reporti suficients beneficis per tenir una vida digna i, si s'escau, més: és just. I si aconsegueix desfer-se dels intermediaris, molt millor. Això sí que és una conquesta important, gairebé un miracle, en un món en què des que es produeix alguna cosa fins que el producte arriba al destinatari final passa per tantes mans. De tota manera, la proposta d'eliminar els mitjancers em sembla d'una manca de caritat notable. S'ha de prescindir de la pobra gent que no sap produir res?

Aquest post, com es pot suposar, s'havia d'encaminar en una altra direcció, però desenganyem-nos, mentre en el món editorial no apareguin els mecenes que ho paguin tot, el diners són els diners i continuaran existint els pirates i els seus perseguidors, els corsaris que tindran el suport de qui sigui, els tribunals actuaran i algunes morals autocrearan i crearan mala consciència.


Llegia també ahir: “Cada català paga només 5 euros de subvencions als llibre. Som un sector molt poc subvencionat.” No sé si als milers de catalans que no llegeixen res els faria gaire gràcia saber que paguen, ni que sigui tan poc, perquè a alguns els resulti una mica menys onerosa l'activitat dels altres. Però com que no llegeixen no ho sabran mai. En fi, això ja és una altra història.

15.12.11

pirates i corsaris (1)

Avui he llegit dos articles que m'han semblat complementaris més que antagònics. En deixo un per demà i passo al primer. Destaco només la història que ja fa alguns anys que remenen alguns editors (aquí podeu llegir l'article més o menys sencer):

Según sus estimaciones (les de Xavier Mallafré, president del gremi d'editors), la mitad de todos los libros que se publicarán en 2012 lo harán tanto en papel como en formato digital, en un escenario todavía "algo inseguro" para muchos autores, que no ven clara su publicación digital por temor a la piratería, ha dicho.

Una de las mayores preocupaciones de los 300 agremiados es la piratería, que sitúa a España como el treceavo país que más libros piratea, y que en cifras de facturación representa una pérdida de 1.500 millones de euros anuales al sector - unos 750 millones al semestre, según ha constatado en un estudio -.

"Si no existiera esta piratería, el sector editorial español estaría viviendo un momento espléndido", ha evidenciado Mallafré, que ha aprovechado para pedir al nuevo Gobierno un cambio legislativo que penalice de alguna forma la piratería editorial.

No sé què pensen els escriptors -els que cobren, és clar- de l'assumpte dels pirates, ja en faran una enquesta; el que em crida l'atenció del primer paràgraf és la previsió d'un 25% de llibres en format digital. Estic segur que ni de bon tros hi haurà aquest percentatge de lectors que facin servir e-readers, cosa que em confirma que produir llibres digitals és baratíssim; que es venguin és diferent... Si encara aquests guanys revertissin en els autors...

Heu llegit els dos darrers paràgrafs? La pirateria espanyola és espectacular. Us fixeu, però, que no parla de percentatges? Quants llibres es pirategen? Quantes vegades un mateix llibre piratejat passa per diverses mans? Res de res. En el mateix article, una mica més avall, Josep Massot ens aclareix l'origen de les xifres:

Mallafré va repetir una xifra que els editors donen els últims mesos: que la pirateria suposa un perjudici de 750 milions d'euros al semestre, cosa que comportaria 1500 milions anuals. Una suma tan alta, de ser certa, faria d'Espanya el primer país en el qual la lectura digital i la tradicional s'aparellarien i els espanyols serien els pirates més cultes del món. El misteri es resol quan se sap que la xifra és només la projecció d'una enquesta feta a 2000 persones a les quals es va preguntar si en un futur estarien disposades a descarregar llibres electrònics sense pagar.

Ai, ai, ai, Mallafré, que al final ficaran a la presó aquells que ni tan sols tenen e-readers. D'això se'n dirà justícia editorial preventiva. Sobtadament em ve una ferum com la de la SGAE. De jutjat de guàrdia!

Hi ha algú que sàpiga les xifres reals de pirateria? Jo no les sé, però puc assegurar, després d'investigacions exhaustives, que els pirates de llibres en català són tan escassos o tan ineficaços que amb prou feines les edicions en paper de les seues còpies ocuparien un prestatge d'una llibreria modesta, d'analfabet acaparador de llibres de les Caixes, de quan les Caixes encara regalaven llibres, esclar. I és que Catalunya en algunes coses continua a la cua del món per molt que alguns ens vulguin fer creure el contrari.

14.12.11

conversa filològica (2)

Continuo amb la noia de Benifallet que em parla de les rotllanes sense pressa de l'avi amb els seus amics en llargues converses que, em diu, actualment pocs entendrien a causa dels mots però també de la complicitat d'unes frases fetes que sovint es construïen a partir d'elements locals i en què la insinuació i la complicitat eren fonamentals. Penso que ara, al desembre, devien parlar de regués (reguers?) i salivenques potser també de rojals (dic aquests noms de varietats d'olives perquè són les que recordo del poble i que potser en altres llocs són conegudes, les dues primeres, com morrudes i sevillenques); i devien comentar sobre els cofins i les oliasses...Potser uns mesos abans parlaven de marcones, molles, fortes, llarguetes... I entremig, de macabeu, ull de llebre, dent de llop... I d'aquí passaven a tal o qual, i repassaven vides i miracles amb poques paraules inacabables.

Ara, tret de quatre pagesos, els qui passegem pels camps veuen oliveres, ametllers, ceps... Com si tots fossin iguals, com si cada arbre o cada arbust no tingués vida pròpia, com si l'alçada, la textura i el color, tot extern, tot molt bonic, fos suficient, fos l'essència. El camp, fins i tot per a molts que viuen als pobles, s'ha convertit en un element ornamental que, en tot cas, cal conservar. Qui ho ha de fer? Els altres. I mentrestant es perd el camp i les paraules.

I d'aquí passem als jocs d'infants. La binora, el marro (no el semblant a dames o de dibuixos a terra, sinó de persecució -veure el DCVB), el tello... Jocs elementals, físics, de cada dia en sortir de l'escola, que no costaven res i que no depenien dels reis sinó de la imaginació i de la tradició. D'aquest jocs, amb noms que segons els pobles, tenien realitzacions diferents, a penes en recordo la mecànica. Per exemple, el tello -el meu- era molt similar a la petanca actual, però jugat amb pedres o rajoles rogenques a les quals procuràvem donar forma circular que llançàvem a l'aire en un moviment de rotació que les feia més precises per anar a tocar una altre pedra; el millor resultat era toc i pam, és a dir, que el nostre projectil toques el tello de terra i, de rebot, quedés a un pam o menys. No sé si l'expressió castellana “tirar el tejo” s'hi relaciona; en català no se m'acut l'equivalent. Aquests jocs fa anys que no els veig jugar, i n'entenc les causes. Deixo aquí, doncs, testimoni de tres paraules que, en l'accepció que jo les conec, desapareixeran. Potser en alguna escola se'n parla, potser ho fa algun avi o algun pare; és igual, no tenen sortida.

No voldria que aquests paràgrafs semblessin una elegia al passat ja improductiu, de manera que acabo amb una mica de substància, amb unes olives trencades, tal com les recordo, tot i que la meva germana i jo no ens posem d'acord si han de ser salivenques o del regués, jo dic que les primeres i ella que les altres, encara que sí que acordem que només necessiten un condiment, res de timó o altres succedanis.



OLIVES TRENCADES
Trenqueu la carn de les olives amb un cop (nosaltres ho fèiem amb la mà de morter).
Per matar-les:
Fique-les amb aigua i canvieu-les cada dia durant 8 dies.
Per adobar-les:
En un recipient, poseu les olives cobertes amb aigua i sal en una proporció de vuit parts d’aigua per una de sal. Afegir a d’interior del recipient un menat de sajolida.
Tasteu-les al cap d'uns dies i si no us semblen massa amargants comenceu-les a menjar. Compte amb deixar-les setmanes i setmanes, que se us faran sabateres. I que no us importi el tel que que es fa a la part superior del recipient, és imprescindible, però esbandiu les olives amb aigua abans de servir-les.

13.12.11

conversa filològica

Malgrat que hagin passat força anys des que vam arribar a Barcelona i la ciutat sigui el nostre lloc habitual de residència, els que procedim de comarques solem conservar algunes característiques pròpies de la parla del nostre lloc d'origen, sobretot de tipus fonètic, perquè les de tipus lèxic, sigui per comoditat o per altres raons, les hem anat desterrant de la nostra conversa ciutadana. Així, per exemple, jo sóc incapaç de pronunciar la vocal neutra a la barcelonina, però no tinc cap problema a dir escombrar en lloc del meu agranar original; fins i tot en alguns cas m'he adonat que he fet meua alguna paraula de la capital i he oblidat l'equivalent que feia servir fins als disset anys, i només la recordo i la recupero quan la diu algú de la terra.

Dic tot això perquè l'altre dia una noia, en sentir-me parlar, em va preguntar d'on era, i en concretar-li la meua procedència em va dir que ella era de Benifallet. Immediatament van iniciar una conversa filològica, en què, després de donar-me notícia d'un investigador que intentava recollir tots aquells mots que encara són vius i que no apareixen en el DCVB, es va dispersar en les nostres similituds lèxiques. Dues de les primeres paraules comunes que van aparèixer immediatament van ser 'alego' i 'basquet', que jo tenia pràcticament oblidades.

L'adverbi alego la recull el DCVB com un castellanisme equivalent a prompte. I així és, tot i que no sempre son intercanviables. Per exemple, podem dir “alego arribarà el teu pare”, en canvi no podem construir “no vagis tan alego perquè encara els trobaràs dinant”; en aquest segon cas hauríem de recórrer necessàriament a aviat, prompte, d'hora... I és que l'ús dels mots és fàcil si s'aprenen de petits, però quan són adquirits sense context es pot incórrer en algun error.

Quant a basquet, el recull el DIEC, però en canvi no és present al DCVB, cosa que fa pensar que és un mot d'introducció relativament recent. No sé si el seu àmbit geogràfic és molt o poc extens, però si apareix al DIEC deu ser que té una certa consistència. Si algun dels lectors de fora del sud de l'Ebre el fa servir, ja m'ho dirà, a veure si som capaços de traçar una isoglossa inicial. Potser m'equivoco i resulta que basquet, és a dir, caixa de fusta que es fa servir per transportar fruita, hortalisses, etc., pertany a tot el domini de la llengua i que és la nostra pobresa lingüística que ens fa optar per l'hiperònim caixa; això sol passar. De tota manera, jo m'imagino la paraula basquet com un anglicisme que en un moment determinat va penetrar a través de transportistes anglesos en terres de l'Ebre i que a poc a poc es va anar estenent fins arribar... on? A vegades m'agradaria ser un filòleg qualificat per anar seguint la vida (i la mort) de les paraules.

12.12.11

Enric Barbat

Al telenotícies de migdia diuen la mort d'Enric Barbat. Més tard llegeixo en diversos diaris digitals una informació d'agència. No podria explicar ben bé la meua proximitat a Barbat. Fa uns anys en vaig parlar en un bloc de caducitat cantada i ara no em repetiré, no cal. Després de camins privats (2005) li vaig tornar a perdré la pista i no vaig escoltar les cançons dels seus dos darrers discs; qui sap quan les sentiré. No crec que es parli gaire de la mort d'Enric Barbat.

Avui, he tornat a escoltar camins privats i algunes de les cançons més velles, la darrera, Anna. La podria deixar aquí, o podria deixar El gamberret... Però prefereixo anar al passat més immediat, que, al menys jo, entenc perfectament en música i lletra.



jo m'he fet gran
tu t'has fet gran
ara que el temps
s'engruna als dits
el malgastat gris temps d'abans
de quan tu i jo érem petits
i anem covant la soledat
que ara em d'aprendre
a estimar
els passos que no tornaran
a fer soroll al caminar
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
i a l'ombra dels antics records
poc a poc hi van florint
fulles negres com la mort
que ja al néixer portem a dins
i tota tu, també tot jo
som els mateixos d'abans
i malgrat tot, és diferent
serà que han passat els anys
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
i com caduca pell de serp
despenjada sota el sol
les arenes dl desert
llàgrimes del desonsol
i en silenci enlluernat
vanitat i desenganys
tots els somnis que hem cremat
al mercat dels desencants
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
però voler encara un altre cop
sentir el gust amarg de sal
l'escalfor d'aquest teu cos
veure el mar si encara és blau
i sentir com crema el cor
aigua avall s l'endú el riu
sense ancla, sense port
per morir encara mig viu
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps.

11.12.11

provisionalment

En aquest bloc predominaran durant tres dies -em sap greu que no siguin més- els colors blau i vermell purpuri.

10.12.11

desgana

Volia dir coses, insubstancials, inútils: sobre pistes de gel, sobre aparells de televisió, sobre gossos amb llonganisses, sobre hipermercats d'art...; però em fa mandra escriure, ordenar, repassar, afegir, suprimir... pensar. Decideixo llegir, a l'atzar. Penúltim prestatge de la llibreria del passadís: el primer llibre, vist el llom, no em fa el pes; tampoc el segon, ni el tercer. En el quart, pàgina 76, oberta també a l'atzar, m'aturo:

Com el macip errabund per les aules
Entre sabents, i e mal d'inquietud
S'eleva excels, i estableix la Virtut
I, l'endemà, plora enganys sota els saules,

Tal jo, hom fet, embriac de paraules
Afirm el bé i el mal tantost, i endut
Pels gais combats de les sectes o astut,
Proclam el fals per ver. I en tantes faules

Mestreja orgull; però no só feliç
I, penitent, assaig un compromís
Entre el Seny, clar, i el deler de mes fibres.

Ah, foll, cerc llum en el son, imprecís,
I adés só gran, i m'exalt o, submís,
“Míser”, em dic, i faig pira dels llibres.

I acabo aquí, sense títols ni autors. No repasso ni ordeno ni afegeixo ni suprimeixo... ni penso. A casa, potser continuaré llegint una estona abans del son i, potser, dels somnis.

9.12.11

la vida tranquil·la (2)

Des de Madremanya ens presentem a l'Estartit. Dinem una “paella marinera”, accidentalment salada però saborosa, a La Sal: només dues o tres taules lliures perquè ho fan força bé i, a més, hi ha poca competència. Aquest poble, ara tranquil, com altres llocs de platja a l'hivern, sigui o no diumenge, es converteix en un indret gairebé fantasma: més restaurants tancats que oberts, el carrer de Santa Anna, habitualment efervescent, sense gent, centenars de finestres amb les persianes baixades, quasi totes les embarcacions al port, esperant l'arribada de la primavera... Tot plegat fa una mica de basarda, de decadència o de tristor dolça que s'accentua al crepuscle.

Aprofitem el darrer sol per anar fins a la vista del Molinet, que continua enreixat per protegir-nos de les esllavissades de la muntanya, cosa que no impedeix que un noi salti la tanca pel costat de mar i es perdi en la corba de la muntanya. Tornem enrere i fem el passeig, sempre amb la mirada posada a la mar, al fons, les Medes. Ens creuem amb poques persones, la majoria de les quals semblen de fora; els indígenes són més aviat grans: matrimonis i grupets de dones. Torna a aparèixer el sentiment de malenconia malgrat la bellesa tranquil·la de la mar lleugerament ondulada.

Tinc la sensació que em seria difícil, interiorment difícil, passar l'hivern en un d'aquests apartaments orfes de veïns, malgrat la mar davant i la muntanya al darrere.






8.12.11

interpretació

En obrir aquest matí la meva bústia de la feina, he trobat, entre comunicats diversos, un dibuix, una caricatura meva, feta a llapis, una mica a l'estil de Perich. Inicialment m'ha sorprès, perquè no estic acostumat a rebre aquest tipus de missatges, però després he vist que al darrere hi havia unes quantes firmes que em felicitaven pel meu aniversari. Eren alumnes de 4t i dedueixo -ja li ho preguntaré- que el dibuix és de l'O., que no hi ha manera que col·labori en una tira còmica per a la revista perquè diu que no té idees.

A part de la satisfacció que suposa que es recordin de mi, he trobat que he sortit força afavorit, exceptuant, potser, aquests ullets petits que no es corresponen amb els meus, però que deuen respondre a la necessitat de posar alguna cosa darrere de les ulleres i a la llibertat interpretativa de la dibuixant. És curiosa la qüestió de les representacions: l'O. -suposem que sigui ella l'artífex de les línies- em proveeix de dos elements que mai no han estat vistos a l'institut, però que poden formar part d'una visió prou fidel de la realitat: la cigarreta i el diari (el títol de la capçalera és correcte); a part, el bolígraf, que no s'enganxa, com el del dibuix, a la butxaca, sinó que va al seu aire.

Durant el temps que he anat escrivint en el bloc he anat afegint algunes imatges meues, totes de temps passats. Avui, per fi, m'ha semblat que podia deixar el meu jo actual, al menys una representació del meu jo. Encara més, fins que me'n cansi, he decidit que el meu cap, la meva cara, serà la imatge que substituirà la negror de la que tenia fins ara al meu perfil. Això sí, l'he daurada una mica, seguint el model dels recents retrats del senat, tot i que en aquest cas l'artista no ha cobrat res i, a més, m'ha representat de cos sencer.



6.12.11

la vida tranquil·la

Si agafem la carretera que va de la Pera a Madremanya (ens trobem al Baix Empordà), veurem un trencant a mà dreta amb dos indicadors situats a banda i banda de la bifurcació; en un hi diu Riuras i a l'altre Riuràs. Un acaba deduint que és el mateix lloc i que per la raó que sigui el topònim té aquesta lleugera diferència. Jo imagino que ha estat la tramuntana que, en una de les seves bufades, s'ha emportat una cosa tan fràgil com solen ser els accents, i encara més els accents oberts, que, com se sap, tenen més tendència a viatjar que els tancats, de tarannà més aviat inamovible. No sé l'origen del nom i només se m'acudeixen dues possibilitats: la forma del futur del verb riure i la més terrenal, la d'un riu que passa ras pels volts del llogaret; descarto aquest segon cas perquè en el rètol anunciador haurien posat un guionet entre els dos mots.

Riuràs deu tenir, segons explica la Viquipèdia, 29 veïns fixos i forma part del municipi de la Pera (232 habitants i nucli urbà principal), que també acull Púbol (141 habitants, visita obligada al castell de Gal·la) i Pedrinyà (4 habitants menys que Riuràs i bella i antiquíssima església, restaurada, esclar). Feia temps que pensava que algun dia m'hauria d'aturar per intentar descobrir el motiu d'un nom tan prometedor i per compartir, si s'esqueia, la promesa d'alegria que suggeria. Dissabte, per fi, vam deixar el cotxe a la vora de la carretera i vam recórrer els carrers o, si es vol, els espais entre les poques cases velles i noves del lloc; un camí que de seguida és fet des de la carretera a la fi del pendent i tornant a pujar en circumval·lació. Sol, aigua que raja, fulles humides del camí, un gat que ens observa, un home que ens saluda des del seu pati, una dona que surt al terrat a estendre la roba, pedres antigues en aparent anarquia, parets noves, quietud del temps immòbil si no fos pel sol que l'apressa. Un es pregunta qui, a part dels pagesos de sempre, ha triat de fer vida aquí. Per un moment, un es quedaria en aquesta semisolitud de pau; després, però, un imagina la monotonia dels dies d'hivern (i les botigues absents i el metge lluny i cap llibreria i el menú del bar per si no vols cuinar i...) i ja no sap si seria una bona tria. Quan tornem a la carretera, veiem que aparquen una parella de joves i que els vénen a rebre dues noies que els condueixen per sota d'una arc encara esvelt i misteriós; poc després, es mouen uns caps ja instal·lats que potser dinaran en una taula parada sobre l'herba. Ens arriben els riures.

Una mica més enllà, menys anàrquic urbanísticament, trobem Pedrinyà. A primera vista sembla que hi ha més veïns que a Riuràs. A la part baixa, la petita església de Sant Andreu, de la qual ja se'n tenen notícies l'any 1064, amb unes pintures murals molt ben conservades si vas al museu diocesà de Girona. En un dels murs una placa recorda els morts des de 1900 -i els del 2000 ençà? Cognoms que es repeteixen, ara el primer, ara el segon. Imagines històries que mai no sabràs: la de la Dolors, que va morir el 1903, la de la seva germana Teresa, morta l'any següent; vivien juntes? Es va deixar morir la segona? Qui era la gran, qui la petita? Històries ja sense història. I potser algú que baixa quan la tarda s'acaba i repassa el noms i pensa, com cada dia, quin serà el seu any, si és que algú encara s'encarrega d'apuntar noms i anys.

Arribem a Madremanya, però no entrem al poble, malgrat que és l'hora de dinar i podríem menjar-hi com altres vegades i contemplar com el sol canvia, precipitat, les ombres en aquesta plana -cada cosa al seu lloc, i l'home i la natura- que ens té el cor robat. Però no ens atrevim a desfer els plans que ens marquen d'acabar el dia a la vora de la mar.





1.12.11

sis vegades deu


La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d'esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d'un tall
podràs oblidar que l'aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre's.

Francesc Parcerisas: “Afaitat”

-Yo tengo sesenta-respondió Wallander-. Y a esa edad uno ya ha pasado definitivamente la esclusa de acceso a donde no caben más que quienes van a seguir envejeciendo.

Henning Mankell: El hombre inquieto.


A la pastisseria Bahia, de l'Ampolla, -una de les nates més bones que he tastat- fan un pastís singular i divertit, potser infantil. Com que el poble és lloc de mar, s'han inventat un hexàpode -imagino que el pop original que els serveix de model els devia crear problemes de disseny, o vés a saber si el sis s'adequa millor que el vuit a les celebracions- que ara triaria i repartiria si no fos que avui tindré una jornada força ocupada, estrena de Wilde al TNC inclosa. Com que el que no pot ser és impossible, avui no tastaré l'hexàpode, però faré una excepció per conservar la capçalera, sempre efímera, per tal que pugueu agafar quan us plagui una mica d'aquesta nata virtual que un dia va ser real i ho tornarà a ser. Si heu de passar per l'Ampolla el mes de juliol o d'agost, deixeu-m'ho dit i compartirem la realitat de les sis potes i una estona a la vora de la mar,o a la muntanya, i una copa de cava, i el que calgui, Parcerisas o Mankell inclosos.

Això de l'edat és una cosa ben curiosa, amb baralles sovintejades entre el cap i el cor, per dir-ho en termes mínimament poètics o filosòfics. Hi ha dies que penses que ets com quan tenies vint anys, però el cos et desmenteix (el cor és sempre ingenu i es presta a l'engany); hi ha dies que et sents com si tinguessis vint anys, però el cap -sovint tan racional- et diu que t'equivoques; hi ha dies que res ni ningú s'atreveix a portar-te la contrària; hi ha dies que no sabries dir quina edat tens i intueixes que aquesta començarà a ser la teva realitat; hi ha dies, cada vegada més, que veus reflectida la teua edat en els ulls,els gestos o les paraules dels altres, i aquí el teu cap i el teu cor no hi tenen res a dir. Hi ha dies que tens ben clar que el temps no existeix, que se l'han inventat els bancs, o qui sigui, per cobrar-te uns interessos en què tu, irremeiablement, participes. Hi ha dies que ignores el temps que no existeix perquè saps que la vida és un present continu amb analepsis i prolepsis...

Buf! No cal donar-hi més voltes. Avui m'hagués agradat que m'haguessin donat festa a la feina, no per pseudofilosofar a l'entorn del temps, sinó per poder-me menjar i compartir un pastís de nata després de dinar i parlar tranquil·lament, sense presses, de la vida i de la mort, o del Barça, que tot és un, i ja veurem com acaba.