superfícies

Tret de poesia, i encara a batzegades, continuo llegint poquíssim, i ja fa molt temps que és així. No és que el fet en si mateix tingui gaire importància, però en determinats moments em pregunto els motius d'aquesta desídia i només entreveig vagues aproximacions als orígens.

Ara fa setmanes que en prosa estic encallat en l' Evangeli segons Colleja (no recordo el títol de l'original i em fa mandra obrir l'eReader) segurament perquè, a diferència dels quatre evangelis canònics, és molt llarg i conté passatges d'escàs interès.

En aquesta situació, la setmana passada vaig comprar els Diarios de Gil de Biedma (a penes una mirada per confirmar que em continua interessant el del artista seriamente enfermo més que els altres); ahir vaig comprar a la Central les Memorias de Barral, igualment de Lumen i amb edició minuciosa d'Andreu Jaume. No he llegit cap dels llibres de memòries de Barral, si exceptuem Catalunya des del mar que, evidentment, no figura en aquest conjunt de més de 900 pàgines.

He fullejat el llibre i m'he entretingut en algunes de les pàgines on m'ha portat l'atzar. La petita incursió no m'ha servit per corroborar totalment una afirmació de la contraportada: Lúcida i divertida crónica. Lúcida potser sí, però la diversió m'ha semblat amarga (llegides les pàgines 224 i 225 amb la història del pobre Arnaut, que de ser el més llest va passar a ser el més tonto). Arribo, també sense proposar-m'ho a aquest fragment de la pàgina 793:

Su hermano, Juan Ferraté -sin la r en el apellido, que parece fue capicho de Gabriel- y la poetisa Marta Pessarrodona se hicieron cargo de los papeles de Gabriel, de su herencia literaria y de su reivindicación en la pequeña historia. Lo hicieron bien, supongo. Pero poco a poco Gabriel dejo de pertenecernos, incluso en la memoria. Es curioso tener que reconocer que, al contrario de lo que sucedería con Costafreda, la muerte lo hizo famoso y justamente respetado, pero lo absorbió, lo convirtió en una idea polivalente e impersonal, y finalmente en alguien totalmente ajeno. No recuerdo con exactitud cómo era mi tiempo entonces y la vida en general en los alrededores de su muerte, que acabará siendo un recuerdo mucho más antiguo.

El que diu Barral, en la seua lucidesa, em sembla terrible. Quan acabi l'Evangeli, potser començaré les seues memòries, les de Lumen, pel principi.

 

big data

Trucada d'un número desconegut. Agafo el telèfon. Preguntes sobre loteries. Només un requisit per respondre: tenir entre 18 i 74 anys. Després et regalen no sé què. Llàstima, a casa només hi ha una persona de 84 anys; l'assistenta, més jove, acaba de sortir.

Enquesta a la versió digital del diari: ¿Utilizas medios digitales para relacionarte con tu banco? M'afanyo a respondre: Noooo!

M'atura – deu ser una noia diferent a la de l'altre cop- a l'andana del metro (deus ser cosa del fred que hagi baixat ). Col·laboro amb molt de gust a deixar les meues impressions inequívoques sobre el moment polític i les meues preferències sobre el tema . Em demanen nom i professió: Pere Palau, pintor (de sostres i parets, però aquest detall tant li fa).

Etc.

Ho miri com ho miri, no tinc sortida. No puc anar a veure pel·lícules que no m'agraden, comprar llibres que mai no llegiré, pujar fotos a Instagram que em semblin horribles, enllaçar blogs inintel·ligibles a la dreta del meu, banyar-me a la mar el mes de novembre, emprovar-me a la botiga jaquetes amb doble botoneria daurada i creuada (encara se'n troben) i quedar-me-les, demanar raves rodons i petits a la verduleria... A mesura que vaig escrivint m'adono que l llista no s'acabaria mai. Estic atrapat. I ja no parlo de les targetes de crèdit ni dels controls futurs amb l'excusa del gihadisme.

aquest diumenge, música, ja, d'hivern

Aquest hivern que s'ha presentat sobtadament. Ja sé que feia dies i dies que estava anunciat, però a mi, potser per l'esperança d'una tardor que enllacés amb al primavera, m'ha deixat descol·locat, com si algú hagués traït el meu desig. Finalment, accepto la realitat, i la primera nevada, que a Barcelona, a falta dels flocs habituals, es manifesta amb una quantitat insòlita dels marrons de les fulles que el vent -i quin ventet avui!- acumula a les voreres, a les entrades de les cases..., i arrecera en clots i verticalitats.

En algun moment, quan es produeix el canvi d'estació, ja sigui el dia que toca o un altre, i sobretot a la primavera i a l'hivern, penso en Vivaldi, l'escolto primer mentalment i després, quan s'escau, físicament. Si és temps d'hivern, el meu Vivaldi va associat al Paisaje después de la batalla, de Wajda, que les músiques, a certes edats, sempre condueixen a algun lloc. Suposo que no serà la darrera vegada que comparteixo aquestes escenes aquí, com ja ho he fet altres cops. Avui, però, dedicaré aquest hivern al Real Madrid, i que sigui per molts anys.

 

no és menjar de dissabtes

Hi ha molta gent disposada a tastar plats desconeguts i exòtics amb total normalitat que se sent incapaç de menjar sopes de pa, els produeix una mena de fàstic. Es tracta de la conseqüència d'un trauma infantil o d'un rebuig instintiu al pa mullat? No ho sé, mai no ho he esbrinat a consciència ni ningú m'ho ha sabut concretar prou.

A casa, de petit, es menjaven de tant en tant sopes de pa, elementals, senzilles: de tomata, de bacallà, de timó... Després, amb el temps, mentre es conservaven alguns plats i se n'incorporaven d'altres, les sopes de pa van anar desapareixen misteriosament sense que ningú es preguntes el motiu o fins i tot potser ni se n'adonés. Només va quedar una sopa, la de farigola, relegada normalment a una finalitat molt concreta: combatre les indisposicions gastrointestinals, dit vulgarment, els mals de panxa en sentit general. A mi m'encantava aquesta sopa, no tant com la de bacallà, que desgraciadament no recordo com la feia la mare; fins i tot podria assegurar que en llargs períodes d'un estat moderadament saludable, desitjava un mal de panxa lleuger, i si no arribava, que no calia, no dubtava demanar a la mare una sopeta amb farigola per sopar, de primer. Encara ara me'n faig alguna vegada i continuo sent un creient fervorós de les seues virtuts curatives, depuratives, desinfectants.

La meua sopa no té cap secret, té la humilitat primigènia: un plat fondo amb pa sec tallat ben petit, que després creix molt, a sobre unes branquetes de farigola -collida en divendres sant, esclar-, una miqueta de sal i, per acabar, em permeto la frivolitat de trinxar-hi un all; finalment, s'escalda tot amb aigua bullent i s'hi afegeix un rajolí d'oli d'oliva. I fins un altre dia.

 

 

amenaça de fred

Seure a taula quan el sol que s'allargassa casa endins t'acaricia l'esquena, et baixa lentament per la cara i tasta el primer plat a poc a poc. A penes si s'entreté en el segon, i fa un glopet de vi, que sembla de color de robí quan s'hi aboca. Res de postres, que a l'hivern és frugal i, a més, se'ns ha tornat tímid. Tal com ha vingut va sortint de casa, discretament, lentament, potser amb recança: si encara no és cap hora...

Diuen que arribarà el fred, que la temperatura baixarà qui sap quant. Tancarem la porta de la terrassa i deixarem les cortines obertes perquè el sol vingui a dinar quan li plagui, sempre que el núvols li permetin, esclar.

desarrelament

Aquestes darreres hores, escoltant i llegint uns i altres, he arribat a la conclusió, possiblement precipitada, però contrastada amb altres experiències internes i externes, que dels diferents factors que fan que una persona jove nascuda en un país europeu s'apunti al gihad, l´única realment determinant és el desarrelament. Ni les raons econòmiques, ni les religioses -a la fi, segurament la seua cultura religiosa és superficial-, ni les culturals en múltiples sentits, totes les quals sens dubte tenen un pes i conformen un conjunt, tenen tanta força com el desarrelament, un sentiment potser no sempre del tot conscient. El jove gihadista, insatisfet per la seua manca de pertinença a... -que cadascú completi l'oració- busca una altra pertinença, elemental, senzilla, i es rebel·la i ataca la que no ha aconseguit, en part per incapacitat personal i en part degut a l'entorn social o al “sistema”. Ara per ara, aquest és un conflicte de llarga durada.

aquest diumenge, goyescas

Parlo per telèfon amb una amiga que fa anys que no veig. Ens posem al dia, és de rigor. Repassem amistats comunes, algunes de les quals tinc perdudes en l'espai però no en el temps. Li toca el torn a la R., que va patir una malaltia greu i es troba completament refeta, tant que, als seus setanta acabats de fer, va contentíssima amb una faldilla curta, un escot llarg i un fulard preciós; per acabar-ho de reblar, la meua amiga em diu: i es maquilla com un Goya. Sé que la malícia de la meua amiga és mínima i no puc deixar de riure. La frase m'ha semblat tan gràfica que de seguida he imaginat la cara de la R., i també la cara que posaria si sabés les valoracions estètiques de la M.

Les frases fetes sovint tenen una potència extraordinària. Maquillar-se com un Goya! Quanta concentració expressiva! Quin art excessiu! Quin flaix tan enlluernador per als qui coneixen Goya! No sé si l'expressió farà fortuna i arribarà a entrar en algun diccionari, però mereixeria fer-ho, jo la deixo aquí per a qui pugui fer servei, encara que personalment no se si m'atreviré.

muts i a la gàbia

Tots sabem que al Principat (és un terme obsolet o romàntic o fins i tot antirepublicà Principat?) la erra final és muda especialment en els aguts excepte en alguns monosíl·labs com mar i cor, sempre propers a l'amor -no, en el meu cas i dels meus antics conveïns, en por, emparentat amb horror i terror-, etc., però per poc que un s'hi fixi s'adona que cada parlant té les seues erres particulars. Així, per exemple, el president en funcions té, més que moltes altres persones que recordo, una tendència a allargar la fonètica dels mots aguts amb una vibració lúdica. Per ser breu i recordant el seu primer discurs d'investidura d'aquesta temporada: sincer, miler, sector... Si fos psicolingüista segurament tindria una teoria sobre aquest discurs presidencial allargassat, però de moment, per bé que mentalment vaig elucubrant, no m'atreveixo a concretar.

Algunes altres erres també han anat desapareixent de la llengua parlada, com les dels verbs semblants a p(r)endre, o les de mots determinats, com a(r)bre. Curiosament, aquestes erres interiors que esmento i algunes altres han ressuscitat en boca de persones que marquen tendència, com actors o presentadors i locutors de ràdio i televisió, alguns d'ells plenament formats en el sistema d'immersió lingüística. No sé si es tracta de casos de fracàs dels professors de llengua que van tenir -també podria ser de professors integristes- , d'una manca de sensibilitat a l'hora d'escoltar el que diu la gent del seu entorn o d'una tria conscient d'hipercorrecció tan abundant en el nostre país. Sigui com sigui, és curiós i divertit observar com després d'un llarg període d'evolució, la fonètica involuciona en aquest aspecte.

P. S.: Deixo les erres, però continuo amb la parla, per comunicar que estic elaborant un llistat de les persones que diuen profond en lloc de profund. Entre els meus darrers noms, Àngel Ros, alcalde de Lleida. Estadísticament tinc censada una majoria aclaparadora de militants o simpatitzants del PSC; qui sap si en algun moment va existir en el partit una circular interna mai feta pública sobre l'ús de determinades paraules. Esclar que no sabria dir si prefereixo que en el context que fan servir el mot diguin profond, que sempre fa gràcia, que pregon, que té un toc lúgubre que no s'escau amb polítics que aspiren a no ofegar-se després d'haver tocat fons.

la realitat i el desig

Reportatge sobre Toni Catany a la tele. Fotos, opinions de coneguts i crítics, paraules del mateix fotògraf... Catany té unes imatges que em semblen excel·lents, vull dir que m'arriben, i d'altres que oblido ràpidament. No sé fins quin punt per al qui mira, per a l'espectador, la fotografia i altres arts són sobretot qüestions de sentiments, de la sensibilitat de cadascú que una educació especialitzada o generalista completa o dirigeix, per a bé o per a mal. Sigui com sigui, la mirada “pura” no deu existir en el nostre temps, o menys que en altres èpoques. Avui les nostres mirades, els nostres gustos, les nostres decisions, estan més mediatitzades que mai, racionalment o sentimentalment.

Es deia en un moment del reportatge sobre el procés fotogràfic de Catany, suposo que es referia a unes determinades imatges: Tinc un sentiment i busco les imatges. En el meu cas, modestament, són les imatges les que em produeixen un sentiment. Potser aquesta és una, entre moltes, de les diferències bàsiques entre un professional i un aficionat, un creador i un espectador. Evidentment, tot és més complex, menys immediat, més elaborat, i va més enllà de la fotografia, però desenvolupar-ho seria anar als principis de la filosofia.

Alguns dies, abans de fer el dinar, faig un passeig curt que darrerament m'ha portat cap a la Sagrada Família. El temple, no hi ha dubte, és molt més interessant ara que quan s'acabi. Ara és dinàmic; després, l'any que sigui, serà una natura morta, bella o horrible, segons la percepció personal o la mediatització dels altres. Avui em mirava els petits detalls del dia, els que no surten a les postals. Quin moviment! Quants estímuls. He fet unes fotos. La meua preferida ha estat la que sobtadament m'ha suggerit la representació d'un àngel, un àngel groc, l'àngel de les obres, he pensat. Posteriorment -aquesta cua vermella- he dubtat si no era un àngel caigut. Totes les imatges són com a mínim duals, incertes.

No tinc clar que el fotògraf hagi de donar pistes sobre les seus imatges, titular-les, contextualitzar-les. Tampoc no sé si el que caldria és tot el contrari: la imatge nua de tot suggeriment. Això m'ha portat a reflexionar sobre la foto estrella de l'exposició de World Press Photo (CCCB, fins el 13 de desembre). Realment l'espectador desinformat veu una imatge de la repressió homofòbica a Rússia? Fins quin punt s'ha triat aquesta imatge pel que es veu o pel que el seu autor ens diu?

 

 

 

espurnes marginals modernistes

La casa Garriga Nogués al carrer Diputació, a tocar de Balmes, allotja actualment la Fundació Mapfre, i la Fundació allotja ara i fins al gener l'exposició titulada El triomf del color de Van Gogh a Matisse. Visita imprescindible, sobretot per als qui no viatgen als museus d'origen de les pintures. Inútil parlar dels quadres, visiteu-los. La majoria de pintures pertanyen a anys immediatament anteriors, simultanis o posteriors a la construcció de l'edifici on ara es poden veure. Sempre que vaig a un edifici antic a visitar una exposició tinc una sensació inicialment agredolça: fantàstiques parets i desolació de mobiliari; carcasses originals més o menys restaurades d'on ha desaparegut tot vestigi de la vida dels seus orígens. Aquí, a més, una munió insòlita de vigilants, gairebé tants com el públic que ha encomanat hora per fer la visita.

Una mica abans d'arribar a la seu de la Fundació, al mateix carrer, però més prop de Balmes, una façana i sobretot una entrada modernista interessant, la de la casa Berenguer. Dic entrada perquè l'interior de l'edifici, ocupat per les oficines de diferents empreses no és pot visitar i, segons em va explicar el guàrdia de seguretat que custodia l'accés, està en perfectes condicions; realment el que es pot veure és impecable. Entenc que el que és privat pertany als propietaris que en poden fer l'ús que vulguin, però un es queda amb la recança de conèixer allò que només uns quants poden veure. On ha anat a parar l'hospitalitat mediterrània? De tota manera, el guàrdia, molt amable -la seua garita plena de càmeres de seguretat-, si veu que mostres interès, t'explica unes quantes coses i et regala un fullet explicatiu; ja és alguna cosa.

Avui, allunyat d'aquests edificis, restaurat, reformat i visitable, m'ha cridat l'atenció el Born. Potser és costum, però no m'hi havia trobat mai, o no ho recordo: presentació del llibre Abadesses i priores a Catalunya, de Maria Carme Roca; 7 euros. No m'ho puc creure, però si normalment paguen per assistir a les presentacions literàries! El diari es deu equivocar. O potser si que servien un suculent berenar.

versos v(b)ells

Hi ha poemes que són d'una immediatesa exasperant, llegeixes un vers i ja has oblidat l'anterior. Acabes les estrofes i tens una sensació de perplexitat boirosa. No és que el problema sigui la tria de l'instant com a matèria poètica; d'on surt un poema si no és de l'instant? És que... Com puc explicar les carències dels versos que no recordo.

Hi ha poemes de versos que saps de memòria i si no els recordes, de seguida els tens presents quan algú te'ls recita i t'agafen ganes de tornar-los a llegir lentament. Hi ha poemes en què l'instant s'eternitza i traspassa l'origen i els temps i tant se val quan es va escriure com quan es va llegir o es va rellegir, i sempre li trobes matisos nous. A vegades prescindeixes del tot i t'entretens en uns versos. Avui, mentre mirava o escoltava el discurs de Mas, m'han aparegut sobtadament aquests versos:

Rei virtuós, mon senyor natural,

tots al present no us fem altra demanda
mas que us recordeu que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

Qui sap per què se m'han aparegut aquestes paraules -lligades amb aquestes altres: lo qui'ns ha mes del tot en aquest mal...- que a poc a poc han arribat a completar-se en el meu pensament. Com tampoc sé per què més tard, mentre anava caminant, repetia mentalment, insistentment, aquells dos versos magnífics de més amunt:

Eu hai vist temps que no em plasia res,

ara'm content de ço qui'm fai tristura

No em calien els versos dels grillons i la bella brodadura que acaben d'arrodonir la primera part de l'octava.

No sabria dir, repeteixo, com ha estat, si és que ha sigut així, que Jordi de Sant Jordi amb el seu poema bellíssim m'ha portat a la reflexió col·lectiva i personal. Simplement passa que a vegades els versos van i vénen, i es queden per aparèixer quan volen.

De la A a la ...

Des de la meua innocència real, no fingida, i sense necessitat de recordar cap vers d'Espriu, em torno a preguntar quin mal hi ha a triar un president -presidenta- que no sigui Artur Mas. La meua pregunta no espera resposta dels déus ni dels homes (ni de les dones, si em poso políticament correcte i ja antiquat), no, és una pregunta retòrica.

Segur que el discurs d'avui del president serà assenyat i emocional, potser impecable. I què? La realitat és la que és i les paraules dels polítics tenen sempre un component de ficció, com els desitjos i les esperances dels votants. Deixem passar uns dies. Mirarem d'estar atents al Pla B, que en realitat deu ser el Pla D. I si falla el D, encara queda molt alfabet fins arribar al Pla Z, tot i que voldríem -voldria- acabar abans en aquest procés actual que ens ha de portar a molts altres processos més diversos, més de país normal.

Mentrestant, penso que el pitjor pla seria el de proposar unes noves eleccions i encara més de presentar un front amb polítics i aspirants a polític de diverses formacions (limitades). Inevitable? Acceptem-ho per darrera vegada, però amb condicions. Tots per una causa? Bé, molt bé, però cadascú des del seu lloc, clars, transparents, inequívocs, i diversos.

Que Convergència es presenta a Madrid amb un altre nom i amb partits que per separat no aconseguirien ni un diputat? Que ho facin, que posin fum a l'escenari, però aquí no, ja no.

personatges

Vaig a pagar i l'estanquera em pregunta i jo què penso. Abans que li ho pugui dir, m'explica el que pensa ella: la independència és a tocar i Mas és intocable. Res del que li argumento li sembla prou consistent. Dos nous clients guillotinen definitivament la nostra conversa. Continua la meua perplexitat per la dèria de fer Mas president i que tanta gent basi el futur -immediat, remot?- en la seua investidura. Mas, sine qua non... Decididament, bona part del poble català és d'un romanticisme a prova de qualsevol prova. Jo...  tinc dies.

Vaig veure Baños fent-se un petó amb amb la Carme Forcadell. El líder de la CUP, portava una samarreta increïblement atractiva i, sobretot molt adequada al moment present: ratlles horitzontals blanques i blaves. Em va recordar els banyistes monàrquics de la bona època de Sant Sebastià; també un esforçat -i de posat elegant- gondoler dels canals venecians. Baños és un dels meus ídols actuals: seriós i displicent alhora,relativista, com qui sap que no passa res, però que sí que passa. L'altre dia amb un barret de palla hagués estat perfecte.

Herrera... He sentit dir que es mig retira. Potser trobaré a faltar la seua cara busterkeatoniana de boca gran i les paraules que es diluïen a mesura que les ones hertzianes es debilitaven en pujar escons amunt.

Em va agradar escoltar les paraules de Juan José Omella y Omella, nou arquebisbe de Barcelona. Em refereixo a l'aspecte purament lingüístic: lèxic, fonètic. Hi ha qui desconfia que entengui Catalunya. Altres diuen que no li costarà estar al costat dels catalans. Ja es veurà fins quin punt triarà concrecions o abstraccions, pastoreig o política o com les equilibrarà. De moment ja ha advertit, en castellà, les autoritats del país: Y saludo también a las Autoridades con respeto y admiración. Os habéis comprometido, en una hermosa tarea, no siempre fácil, como es el servicio al bien común, a trabajar por el bien de todos, especialmente de los más pobres y necesitados. Por eso os digo que os admiro por esa misión que habéis asumido. Contad conmigo para ese servicio en pro de los más pobres y necesitados. Sabed que os acompaño con mi aprecio y oración.

custòdia compartida

Va per la trentena. No estic segur si és la segona o la tercera vegada que se separa de la parella, de la parella de sempre. És, per tant, la segona o la tercera vegada que torna a casa de la mare, que podríem dir que viu sola si no fos que ara la filla ara el fill ocupen les seues antigues habitacions quan es barallen amb les parelles respectives. La mare està contenta d'acollir la filla, però al mateix temps una mica preocupada. La noia, a la casa materna, hi viu com si es tractés d'un hotel: no cuina (la mare ho fa millor), no neteja el pis (la mare ho fa millor), no es renta la roba (la mare -o la seua rentadora- hi té més traça)... En fi, s'ha de comprendre, la noia fa unes quantes setmanes que està trista.

La noia, comparteix amb la seua parella una criatura que a penes passa de l'any. La té una setmana sí una setmana no. Quan toca, la va a buscar a casa de l'altre i, després, ell la recull a casa de la mare d'ella. La noia es desviu per la criatura, és potser la seua única alegria. Al matí, s'aixeca mot abans de l'hora d'anar a treballar i passegen totes dues. Si ve a l'hora de dinar, que no sempre pot, prepara el menjar de la seua criatura perquè no s'acaba de refiar que la seua mare ho faci prou bé. Quan plega de la feina, el primer que fa és sortir amb la criatura a fer una volta, i crec que també després de sopar. Mentrestant, la noia educa la criatura en uns rituals estrictes, però plens d'amor. Els diumenges, la noia i la criatura van amb altra gent amb situacions similars a la muntanya. La noia i la criatura es diverteixen i se socialitzen, són felices.

He coincidit dos -potser tres?- vegades amb les dos a l'ascensor i m'adono que no he estat del tot educat; a part de fer algunes de les preguntes de rigor i mostrar-me moderadament interessat per com els va -la criatura és deliciosament juganera, si t'agraden les criatures-, encara no he preguntat a la noia el nom de la seua gosseta compartida.

Marina, Marina, Marina...

Llegeixo en un dels diaris més ben informats del país el titular següent: Educació estudia si el bon mestre ha de cobrar més. No em cal llegir l'article perquè imagino que no afegeix cap novetat a un tema que fa anys i anys que roda i no es concreta. Entenc que quan es diu mestres es vol dir ensenyants en general, o no? Entenc que patronals i sindicats deuen tenir visions contraposades. Entenc que el maniqueisme bo i dolent és de difícil concreció, però, com tot en la vida, es poden establir uns barems subjectius i objectius que concretin els matisos de grisors de la dualitat. Entenc que en tots els oficis i professions hi ha tota una escala de qualitats que no necessàriament es correspon amb amb el reconeixement de les vàlues. Entenc que, en una escala de 0 a 10, els extrems són més escassos que la resta dels números. Entenc que el meu escepticisme em fa divagar.

Ara bé, si una cosa tinc clara, és que s'hauria de pagar molt més als “mals mestres” -vull dir en euros- que als “bons mestres”. Exposar els múltiples arguments a favor d'aquesta afirmació em sembla una pèrdua de temps, les obvietats s'imposen. A més, prou desgràcia tenen els mediocres que a més de reflexionar cada dia sobre la seua ineficàcia -relativa o total- veuen com no se'ls estimula econòmicament per superar-se. Els altres, els bons, els excel·lents, tenen tantes gratificacions que no es poden pagar amb diners...