31.10.15

inanitats XXVI (finals d'octubre)


 
 

No sento els xiscles,
on són les orenetes?
El sol s'amaga.


30.10.15

epicentres


Quasi cada dia passo pel costat de la placa que recorda els primers versos del poema de Verdaguer que, d'esquena i enlairat, és aliè al tràfec de la part alta del Passeig. A vegades he tingut ganes d'aturar-me una estona i recitar als turistes les paraules del poeta que llegeixen sense entendre i explicar-los una mica d'història, però de seguida se m'esvaeix aquesta perversió mental. Segurament els turistes em podrien recitar versos semblants de poetes de la seua terra i potser alguns m'explicarien que s'ho passen molt bé, però que ja tenen ganes de tornar. Algun cop, el turista ho seria a la força i li costaria veure remei al seu enyorament.

Jo fa temps que no surto del país, de manera que ara la sensació d'enyor és purament intel·lectual, imaginària. Pensant en el passat, recordo que els enyoraments més intensos els he tingut en la península, quan per raons de força major he hagut d'estar allunyat de casa una temporada relativament llarga; tot i així, sabia que el meu sentiment tenia una data fixa de caducitat, cosa q ue sempre és un consol.

Admiro aquells qui afirmen que no senten mai nostàlgia d'un -o diversos- epicentre sentimental, que estan bé allà on els porta el seu desig o altres circumstàncies; de fet, no me'ls acabo de creure, però potser diuen la veritat i jo sóc un romàntic per educació o per genètica.
 
 

29.10.15

tremolor


Aquesta matinada, aproximadament a tres quarts de dues i durant alguns segons, la pantalla de l'ordinador ha tingut un tremolor força apreciable, també la cadira on jo seia, i suposo que altres objectes en els quals no m'he fixat perquè la sorpresa i la curta durada del fenomen ho han impedit. Suposo que la tremolor no ha despertat ningú, però que molta altra gent que estava tranquil·la a casa ha tingut sensacions semblants a les meues. És curiós com un fet insignificant, però poc habitual -només recordo dos o tres situacions gairebé idèntiques-, pot produir sobtadament, momentàniament, un desconcert agut, una inseguretat corporal a penes justificable. Esclar, immediatament comprens què passa i s'ha acabat l'anècdota. Imagino els llocs on els terratrèmols són de gran magnitud, deu ser terrible; no em refereixo ja a les conseqüències catastròfiques, al final de tot, sinó a l'instant que t'adones que s'inicia un procés que no pots controlar, que pot ser definitiu.

Aquí, demà, potser en parlarà algun diari, algunes persones comentarem el fet amb un somriure, com una curiositat, i potser farem una mica d'enveja als qui estaven dormint, que devien ser la majoria. Al nostre país, la natura sol ser benèvola amb nosaltres. Qüestions d'atzar.



P. S. Consulto. A la 1,37, epicentre al mar, per sobre de Llança, a 140 km d'aquí, magnitud 4,6. A les 2,30, epicentre 4 km al SSE d'Empuriabrava, 121 km de casa, magnitud, 3,8. Déu n'hi do, potser ha estat més important del que em pensava.

 

28.10.15

vaguetats


Pereguntava l'altre dia un amic per boca de la seua dona a la Joana si em passava res, que escrivia molt poc. Res especial, de fet. En aquesta meua desídia tenen a veure fonamentalment dos factors; en primer lloc, que passo dies fora de Barcelona, desconnectat d'internet, cosa que té avantatges i inconvenients; en segon lloc, que una vegada aquí, o bé ocupo el temps en altres activitats a les hores que escrivia, o no em sedueixen prou els temes que se m'acudeixen, o que, pensat i més o menys embastat el tema en la ment, em fa mandra desenvolupar-lo per escrit en un seguit de paràgrafs que sé -em conec- que seran excessius. En definitiva, i ben pensat, alguna cosa em deu passar.

Ja posats a no dir res, esmentaré, però quedarà simplement així, com una marca per recordar el dia, la declaració de Junts pel Sí i la CUP al Parlament. Quan es passi de l'estat embrionari, de les declaracions als fets i hi hagi una resposta material de Madrid, potser tindré un material tangible que em resulti més atractiu.

Continuant amb la meua vaguetat, l'altre dia m'enviaven per whatsapp una comparativa entre el mèrits acadèmics de..., com es diu aquell senyor del PP de Badalona?, i la Carme Forcadell. No hi ha color, tot i que el senyor ho va intentar i es demostra que els estudis en política -sovint en la vida- són ornamentals. Del currículum de la Carme, destaco dos aspectes, un fet que tothom sap, que no per casual és menys interessant: que és una dona del sud, de Xerta: l'altre, que, segons diu el whatsapp, va escriure un diccionari. Caldria ser més precisos, més rigorosos; actualment ningú no escriu un diccionari, és una funció d'equip. Per a qui no el conegui, es tracta del DPC, diccionari que estic segur que desconeixen alguns professors de llengua, però que és d'un gran interès, segurament.

Acabo, que ja sabia que m'allargaria contra la meua voluntat. Avui he anat al metge, a la Quirón. Estic encantat de la visita, però, com que estava un pèl nerviós, no sabria dir si el doctor tenia sobre la taula dos o tres Montblancs; la pròxima visita m'hi fixaré. He observat que les Montblanc abunden en els despatxos professionals de metges i, sobretot, notaris una mica grans, llocs que procuro freqüentar poc, si ho faig és més per obligació que per devoció. Em pregunto si a la gent jove la marca Montblanc els sona poc o molt i en tene cap interès; que consti que jo en tinc dos a casa, una de comprada i una d'heretada, tot i que crec que cap de les dos funciona, demà ho comprovaré.

26.10.15

vol erràtic


Deies ahir, A., de la sonoritat d'uns versos; vaig pensar que precisament aquest és un aspecte que m'agrada de la poesia de José Martí, tant en els poemes més senzills com en aquells en què la sonoritat és una opció que necessàriament recorda Rubén Darío, contemporani seu. A més, m'agraden també els versos de Martí que parlen de princeses i palaus i perles i papallones i arbres exòtics..., com ara aquests que copio i que em sembla que, intenció trascendent a part, és una bona opció per reemprendre la setmana amb lleugeresa:


Iba un niño travieso
Cazando mariposas;
Las cazaba el bribón, les daba un beso,
Y después las soltaba entre las rosas.

Por tierra, en un estero,

Estaba un sicomoro;
Le da un rayo de sol, y del madero
Muerto, sale volando un ave de oro.

José Martí: “Dos milagros”


El poema s'inclou a “La Edad de Oro”, una revista per a nens escrita íntegrament per Martí a Nova York de la qual van aparèixer quatre números, de juliol a octubre de 1889.

25.10.15

aquest diumenge, en què el sol es pondrà oficialment...


Llegeixo aquests dies els versos de José Martí i arriba un moment que inevitablement taral·lejo Guantanamera i fins i tot m'atreveixo amb part de la lletra:

Yo soy un hombre sincero
De donde crece la palma,
Y antes de morirme quiero
Echar mis versos del alma.

Guantanamera, amb aires de música popular, està entre les tres o quatre cançons cubanes més famoses de totes les èpoques. El seu origen és incert, jo al menys m'he fet un embolic en voler arribar al principi, fins i tot hi ha qui atribueix l'autoria a Pete Seeger, que va ser un dels qui la va fer popular fora de l'illa. Sigui quin sigui l'origen, totes les versions contenen una part important de la lletra extreta dels Versos sencillos (1891) de José Martí, possiblement un dels homes més estimats pels cubans, no només en el seu vessant d'escriptor sinó també, i molt especialment, de patriota.

Versos sencillos conté quaranta-sis poemes sense títol d'extensió desigual formats majoritàriament per quartetes de temàtica popular i, en la meua opinió, de desigual interès literari, però que, com diu el primer vers del recull, traspuen sinceritat.

Per un moment m'he oblidat que els diumenges no intento més que deixar música. Prescindeixo, doncs, de moment, de Martí i passo als sons, encara que abans vull copiar, de la mateixa manera que he escrit els primers,  els darrers versos del darrer poema del conjunt, que no figuren, crec, en cap versió de Guantanamera:

¡Verso, nos hablan de un Dios
Adonde van los difuntos:
Verso, o nos condenan juntos,
O nos salvamos los dos!






24.10.15

la revolta dels poetes


No sé si es considera que les multes al Barça per part de la UEFA per l'exhibició d'estelades durant dos partits internacionals és un assumpte menor o restringit a l'àmbit futbolístic, que és un clos ple de misteris més propis de les societats secretes del XIX que del segle actual i on la justícia universal sovint hi té poques coses a dir. M'ha semblat que els polítics i els ciutadans en general han donat poca importància al cas, com si fos cosa de la frase tantes vegades repetides: el futbol és així.

Tots sabem, però, que no és cosa del futbol, que és cosa dels polítics -i dels ciutadans- que encara fan i desfan, compren i venen en l'obscur reducte de l'esport, on el canibalisme i l'arbitrarietat és més present, encara, que en la resta de la societat.

El curiós del cas de l'estelada és que les multes s'imposen en partits en què l'afició contrària, gent de fora de la península, és indiferent al significat de l'estelada i de cap manera se sent ofesa per un símbol que potser en els partits de la Lliga sí que pica. Els peninsulars no s'atreveixen a multar i conspiren perquè ho facin altres als quals els es indiferent tot l'assumpte? Quins argument fan servir perquè actuïn els altres? El dels diners una vegada més? O només uns dinars?

Sigui com sigui, la cosa no s'aguanta, no s'entén, i és segurament per això que provoca tan poques reaccions. Com es pot multar un drap que és simplement un símbol, que no representa més que uns pensaments, que és condensació expressiva dels desitjos d'un col·lectiu? Com es pot multar la poesia que voleia a l'aire dels estadis a la cerca d'una interpretació definitiva? Cal que només els poetes es revoltin?

22.10.15

diàspores


Miro les riuades de gent que ve de l'est i que puja del sud i en sento parlar i parlar amb paraules que em semblen assenyades, amb paraules dictades per la por, amb paraules d'odi. Hi ha qui destria per la procedència, o segons vénen per la fam o per la guerra, o el nombre d'infiltrats que hi ha que ens volen mal... Bons i dolents, autòctons i estrangers, fronteres i passos lliures, veritats i hipocresies... Ho entenc tot, però tantes mirades com veig i tantes paraules com escolto i jo no en tinc. Penso vagament en el dolor del desarrelament forçat -i què? Ara som ciutadans del món, o no?- i en l'alegria d'una esperança boirosa de tornar a arrelar; entremig els camins, sempre els camins.

20.10.15

restriccions fotogràfiques


En un comentari al meu darrer post sobre fotografia, la jaka em suggereix una presentació fotogràfica que va més enllà de les pròpies imatges. La fan aquest cap de setmana a Barcelona, a la Damm, que em cau molt a la vora. Tinc curiositat per veure que han muntat els instagramistes -o instagramers-, dels quals ho ignoro tot. Ja he sol·licitat una entrada i m'han posat en llista d'espera.

Entenc que es tracta de presentar un mapa de Barcelona, tal com ja es va fer a Tarragona, amb imatges fetes pels seguidors i practicants d'Instagram. En fi, si hi vaig, ja ho veuré i si no, m'informaré amb més detall.

Visitant una web sobre el tema, m'ha cridat l'atenció un paràgraf que copio textualment:
La plataforma IgersMap responde a la necesidad de mostrar los lugares destacados donde llevarías a un amigo a hacer instantáneas. El objetivo es definir con los miembros de la comunidad que contribuyan con sus fotos, los puntos de las ciudades con un especial interés para los usuarios de Instagram, tanto locales (habitantes de dichas ciudades) como de fuera (visitantes).

Quantes fotos dec haver fet jo de la Sagrada Família? Quants milers de fotos es deuen haver fet de la Sagrada Família? O fotos de la plaça del Raspall, si volem restringir una mica l'allau d'instantànies que ens podrien ofegar. No cal entrar en l'interminable tema de per què fem fotos i de què les fem, i encara menys per què convidem a altres a fer fotos que ja hem fet. De fet el paràgraf m'ha recordat una notícia que vaig llegir fa uns quants dies i que no sé si en Francesc Puigcarbó ja té en el seu Collonades, sí és que realment és una collonada.

Resulta que un senyor ha inventat una màquina fotogràfica de característiques tècniques molt elementals, encara en fase d'experimentació, que té un tret singular: a través d'un procés senzill detecta si s'han fet moltes fotos des del lloc on el posseïdor de l'aparell està a punt de disparar; si és així, la màquina es nega a fer-ne una altra per molt que un insisteixis que és la que vol; res, t'has d'allunyar una mica i quan l'aparell detecta que la nova perspectiva és relativament verge, accedeix a fer la instantània. Té futur aquest sistema? No ho crec. Els humans tenim tendència a ser singularment uniformes, o uniformement singulars.
 

 

19.10.15

ginjolejant


Entro per la porta de més avall. La foscor i la sensació d'humitat i de brutícia no ha canviat des del meu passat remot en la memòria. Quan arribo al passadís central, just davant de l'entrada principal, em trobo uns basquets vermells de plàstic que fan de tauletes amb gots de transparència opaca plens de sucs i de trossos de fruites que barren la meitat del pas; les venedores anuncien els productes i conviden a la compra. Em ve al cap l'episodi de Jesús fent fora els mercaders del temple i m'entren ganes d'imitar-lo, però s'imposa la veu del meu altre jo s'imposa i em recorda que no estic en cap temple sinó justament en un mercat , el més sagrat de la ciutat, on els venedors tenen tot el dret a organitzar-se com vulguin.

He entrat amb la intenció de comprar gínjols a la primera parada, que és l'únic lloc de Barcelona on sé que en tenen. Just quan hi arribo, una noia els està retirant, però encara sóc a temps de preguntar el preu i de demanar-ne un quart. El preu és exageradament alt, com si es tractes d'una espècie protegida escassa i exòtica; l'estat del producte és divers: alguns fruits tenen un grau de maduració excessiu, la majoria estan massa verds, molt pocs estan al punt. En una altra ocasió hagués discutit sobre l'assumpte, però sé que la venedora no el coneix i vull estalviar-me que em digui qualsevol bestiesa. Pago i surto amb la meua bosseta de paper; podria dir que content com un gínjol si no fos que...

Tasto tres gínjols... Mmmmm! Procuraré administra-los bé sense esperar el miracle de trobar-los perfectes; a la fi, la perfecció és avorrida.


17.10.15

cinc apunts breus de fotografia i unes quantes fotos


M'agrada la fotografia que no tingui gaire preparació prèvia i sobretot amb poca manipulació posterior, que no siguin gaire preciosista. No és que no em pugui extasiar i trobar un alt mèrit artístic en aquest tipus de fotos, però prefereixo la imatge immediata, la del carrer, del paisatge, dels interiors tal qual, la de la gent que no sap que fa de model. També moltes d'aquestes fotos tenen preparació prèvia i petites manipulacions posteriors. Sovint són fotos pensades amb anterioritat, buscades fins a trobar el moment oportú, descartades i tornades a fer, excepte, esclar, les del fotoperiodisme que freqüentment depenent de l'atzar.

Des de l'1 d'octubre fins al 20 de novembre, a la galeria Trama, dit d'una altra manera, al pis de la Sala Parés, exposa Ángel Marcos. Imatges de Barcelona, carrers, edificis, algun interior, gent. Extraordinària nitidesa i profunditat de camp en les seus imatges, tot i que en algun primer pla juga amb el moviment: la gent passa i la ciutat roman. M'agraden les fotos. Es venen; la més barata val... 6.000 euros? En fotografio algunes.

Avui ha sortit al diari, al que llegeixo en paper, però ja fa anys que va començar la història. Una parella americana va comprar algunes fotos a un antiquari de San Francisco. Amb el temps-no sé com va anar- sembla que es va descobrir que en un dels daguerreotips que van comprar per dos dòlars apareix Billy el Nen. És, per tant, la segona foto que es té del personatge. Aviat se subhastarà. El preu de sortida estarà per sobre dels quatre milions de dòlars. Per què l'única foto que es conserva de la meua besàvia no me la voldrien en cap subhasta? Document històric, col·leccionisme, fetitxisme...? Oferta i demanda.

Miro fotos de desastres naturals produïts per la intervenció humana. En un cas es tracta d'un vessament de petroli: un grup de pelicans afectats; en l'altre, uns albatros que han mort per menjar plàstic d'una gran illa d'aquest material situada al Pacífic. Els treballs del madrileny Daniel Beltrà i del nord-americà Chris Jordan són magnífics, espectaculars, bells. Després m'adono que no és l'estètica el que hauria d'ocupar gairebé exclusivament el meu pensament.

Crec que és aquest mateix mes que ha obert a Barcelona Wonder Photo Shop, l'única botiga de Fuji d'aquestes característiques a Europa -les altres quatre o cinc estan a Àsia. M'alegra que obrin botigues noves de fotografia. En aquest cas es tracta d'un local gran i acollidor dividit en diversos espais que té com a filosofia bàsica que els usuaris gaudeixin imprimint, retocant, fent àlbums, etc., amb les seus imatges en lloc de veure-les només en les pantalles. La història és més complexa i mereixeria més espai, però se'n pot fer un tastet aquí. Hi he anat aquesta tarda. He mirat i remenat, fins i tot una altra remenaire m'ha fet per error una foto amb una de les càmeres que venen -únicament de la gamma de les Intax. El personal és amable, etc. Funcionarà la botiga? Quins seran els usuaris potencials que es convertiran en reals. Hi ha vegades que els meus pressentiments no es materialitzen, millor.







 



15.10.15

patologies


Avui he vist per la televisió una escena que m'ha deixat espaordit. El ministre Margalló, responent unes paraules que ara no vénen al cas del diputat Xuclà, de Convergència,li ha dit que hauria d'anar al psiquiatre. Xuclà s'ha sentit ofès, el portaveu del grup parlamentari català s'ha sentit ofès, fins i tot el president del Congrés, Jesús Posadas, tan acostumat a escoltar improperis fora de mida, ha trobat altament improcedents aquestes paraules i ha demanat al seu coreligionari que les retires sense permetre-li justificar-les. Margallo, de mala gana, que ja s'ha vist que no ho feia de cor, les ha retirades, cosa que suposo que significa que no constaran en acta, però sí a tots els mitjans de comunicació.

Acostumat com estic a les pel·lícules americanes en general i a les de Woody Allen en particular, no m'ha semblat gens impropi que algú enviés un altre al psiquiatre (i cal recordar que Margallo és el ministre més cosmopolita, com a mínim per raó del càrrec), ans al contrari, fins i tot pot mostrar una mena d'afecte, ben rar públicament entre els polítics en l'exercici públic de la seua professió. El que, a cop calent, realment m'ha sorprès és que el president del Congrés considerés la necessitat de retractació. Per què ha actuat de forma tan taxativa, fins i tot irada? Després ho he comprés: en un país en què una de les figures més glorificades, sacralitzades, unànimement lloada, és el Quijote -jo en sóc també admirador-, enviar algú al psiquiatre és atemptar contra l'esperit de la raça, contra segles de bogeria rarament atenuada per Sanchos Panza ocasionals, seguidors, per altra banda, gairebé incondicionals del bojos per múltiples raons. En resum, Posadas, amb el seu gest, ha considerat Xuclà un dels seus i Margallo un descastat; i si m'equivoco que cadascú ho interpreti com li sembli.



14.10.15

colors canviants


Potser sempre ha sigut així, però em sembla percebre que cada vegada més la gent -jo mateix- té tendència a situar-se en determinat color i a quedar-se més aviat immòbil. Uns són blancs, els altres negres, els altres rojos... i, en tot cas, s'atreveixen a canviar lleugerament de tonalitat. No tinc clar si la tria del color es fa a partir d'un procés de reflexió personal o per inèrcies vàries; tampoc és que importi gaire; és més preocupant que una vegada situats en un color a vegades som relativament cecs a l'existència dels altres. Tampoc aquest darrer cas em sembla insòlit. El veritablement inexplicable és que hi hagi gent que pateixi aquesta immobilitat tota la vida i qui ni tan sols tingui temptacions de tastar altres colors. Jo, per exemple, situat habitualment en el gris tirant a negre, admiro el groc i alguna vegada em capbusso en el taronja o el verd ... i els que em queden per assaborir. I no me'n penedeixo.

12.10.15

les ones


Vaig mirar per la televisió de manera intermitent la pel·lícula Contact, protagonitzada per Jodie Foster. No recordava l'alegria de la protagonista quan de petita, a través de la seua emissora de radioaficionada, busca algú que en aquell moment estigués compartint la mateixa ona. Al cap d'uns quants intents li respon una veu. L'alegria, l'emoció, de la nena és intensa. Més tard, en un mapa, traça una línia que uneix el lloc des d'on ella parlava fins al punt on li havien respost. Al mapa hi havia poques línies i aquesta -fins a Pennsilvània?- era la més llarga. A partir d'aquí, converses elementals (quin temps fa? Etc.) que després es podien convertir en més personals. La màgia, el miracle, però, era simplement el fet d'haver pogut contactar a través de les ones hertzianes.

Ara, tot aquell sistema sembla enormement primitiu. A través de l'ordinador o als nostres mòbils trobem el temps que fa a qualsevol part del món, fins i tot les previsions climàtiques. A traves dels ordinadors o els mòbils -o aparells semblants- ens podem interrelacionar amb pràcticament tothom de -pràcticament- qualsevol part del planeta, fins i tot ens podem veure mentre parlem. Podem estar tot el dia intercomunicats i variar d'interlocutor immediatament després de contactar amb l'anterior. Podem tenir converses en grup. Els canals de comunicació resten permanentment oberts, àvids de ser utilitzats. Quanta gent que ha acabat desapareixent de la vida real per convertir.-se en éssers virtuals s'ha menjat aquest sistema de noves relacions? Les dades que tenim són vagues, inconcretes, canviants. El temps, respecte l'escena que he descrit al principi, s'ha accelerat, la saturació de contactes és aclaparadora, la màgia, si existeix, és més difícil de definir, l'ansietat de l'espera s'ha convertit en l'ansietat de l'acumulació.

El processos de comunicació actual, que encara seran molt més sofisticats, ja no són cap novetat, ja són sistemes per als qui no tenen iniciativa, per als conformistes, per a la massa. Els més avançats, els inconformistes, els heterodoxos, tornen a buscar el miracle del misteri de les ones: envien missatges a l'espai interestel·lar esperant una resposta d'intel·ligències extraterrestres. Quin desengany si resulta que aquests éssers de l'espai, físicament ben estranys, també estant inscrits i abduïts per centenars de xarxes socials superperfeccionades i es passen el dia (de 182 hores) pujant holografies i frases hiperenginyoses de només dos caràcters alfanumèrics... Potser llavors hi haurà qui buscarà a les seues ones interior -qui sap què trobarà- i tot recomençarà?

3.10.15

baixant i pujant (parades)


Divendres a quarts de nou del vespre, el passeig de Gràcia bull. A les parades del llibre antic i d'ocasió no ens fem nosa, potser perquè tothom ja ha trobat el que volia, potser perquè la gent matina per veure si els llibreters de vell han afegit algun exemplar nou a primera hora. M'embadaleixo una mica i acabo comprant un únic llibre que confirma que Unió va a la baixa: Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990), amb dedicatòria de l'autor inclosa -no a mi, esclar-, 5 euros. Escrit per Albert Balcells.

Pujo per l'altra banda del passeig. Aquest any només hi ha parades entre Diputació i Consell de Cent. Ja van tancant. Abans, però, m'he aturat una estona a parlar amb un venedor de carrer, negre com el carbó que dirien els clàssics. No m'interessa el material que ven sinó la samarreta que porta i li demano permís per fer-li una foto. No em posa cap inconvenient, se situa bé amb un fons de paret, però li dic que prefereixo que al seu darrere hi hagi la botiga Santa Eulalia,  històric esplendor del passeig. Li ensenyo la foto resultant i xerrem un moment; em diu que pròximament ja portarà samarretes com la que duu. Imagino que tindrà variacions en la primera paraula i múltiples llengües, també la catalana, però encara que no fos així auguro un èxit de vendes: som un país solidari, sempre al costat del dèbil. Posats a trobar un inconvenient, jo hagués preferit que en lloc d'una segona persona del plural s'haguessin decidit per la primera, però la realitat és la que és.

Per cert, ja fa temps que als mitjans sento i llegeixo el generalista mot migrans, que imagino que és un neologisme que qui sap si és quedarà. De fet, el periodisme tendeix cada cop més a la vaguetat, a la imprecisió, a la mandra: alguns ja no distingeixen entre immigrants i emigrants o tant els fa. La qüestió és omplir espais i que la gent els miri.


2.10.15

Barcelona Gallery Weekend: el cos humà


Dolça la boca
que a la nit s'entreobre:
Antonio López


Em permeto la frivolitat dels versets anteriors per recordar que només dura quatre dies el tastet de les seues obres. Feu una marrada fins la Marlborough encara que sigueu republicans.


(deixo aquí la imatge corresponent: cal promocionar els altres espais)

1.10.15

vista i oïda


Pensava comentar l'exposició sobre Gilde Biedma muntada a Arts Santa Mònica amb motiu dels 25 anys de la seua mort, però m'adono que no ho puc fer. Només podria parlar d'una sala gran, rectangular, de parets blanques -la sala del balcó em sembla que es diu- on hi ha escrits cinc poemes. En un dels laterals, un vidre negre i una holografia del poeta en un cicle curt de moviment: camina, fuma, beu. A l'altre extrem, una sala petita tancada amb una cortina on es projecta un curt amb imatges i veu; només en vaig veure quatre o cinc minuts. Una altra vegada a la sala gran, le veus zenitals de Gil de Biedma i de l'actor Carlos Reyes acompanyen els visitants en el que suposo un cicle més llarg. A la paret que dóna a la Rambla, tres auriculars: el context històric, les músiques que li agradaven i els textos de les influències literàries; no em vaig posar els auriculars. En definitiva, que només vaig fer com qui passa i mira vagament, escolta veus i no s'atura. Per què? No ho sabria dir, o prefereixo no dir-ho, no n'estic segur. Hauria de tornar?

Com a desgreuge insuficient, llegeixo alguns poemes de Las personas del verbo:

El juego de hacer versos
-que no es un juego- es algo
parecido en principio
al placer solitario

[...]

El juego de hacer versos,
que no es un juego, es algo
que acaba pareciéndose
al vicio solitario.



Resolución de ser feliz
por encima de todo, contra todos
y contra mi, de nuevo
-por encima de todo, ser feliz-
vuelvo a tomar esa resolución.

Pero más que el propósito de enmienda

dura el dolor del corazón.

 
 


Avui m'han vingut ganes de llegir alguna cosa de la poetessa Bronislawa Wajs, però no tinc cap text seu i no conec que en pugui trobar cap a les llibreries. Potser tampoc no m'agradarien.